Res a dir, unes fotos per alegrar la vista.

Tal dia com avui............. fa 37 anys

L'Aina desperta, en Joan a punt de despertar-se.

Tots els drets reservats.

He posat les darreres fotos dels meus nets, perquè un lector m'ho va demanar, a part de que me'n sento orgullosa de ser l'àvia. Jo els trobo guapíssims i us dic que són encantadors.

Ja sóc àvia doncs, però tal dia com avui ja fa 37 anys que em vaig estrenar com a mare. Va ser aquell any (1972) un juliol molt calorós, i el dia 21 no feia pas menys calor però va ser un dia fantàstic. Jo tenia visita amb el ginecòleg abans de que se'n anés de vacances, i segons els seus comptes no em tocava pas parir, però quan em va visitar em va dir: "sortint d'aquí te'n vas directe a l'hospital perquè li estic veient el cap al teu fill" i jo li dic, d'acord, però primer he de passar per casa perquè tinc roba estesa al terrat i l'he de treure i també he d'avisar a me mare i al sogre per a que m'hi porti amb el cotxe, (el meu marit estava treballant a Can Picafort (Mallorca) i no va poder venir fins l'endemà).

O sigui que sortint del metge, eren gaire be les dues del mig dia, vaig anar a casa, vaig entrar la roba, vaig fer la maleta i vaig baixar al bar a telefonar (no teníem telèfon a casa ) al sogre. Aquest va passar per casa a buscar-me, varem anar a casa dels meus pares i varem recollir a la mare i cap a l'hospital. Be, entre unes coses i altres el meu fill va néixer aproximadament (mai he sabut segur l'hora) entre les 4 i les 5 de la tarda. Com totes les mares el primer que vaig preguntar va ser: que és?, ho te tot?, està be?. Vaig preguntar si era nen o nena perquè aleshores les ecografies no eren tan clares com ara i era molt difícil determinar el sexe per tant no sabíem si estàvem fent un nen o una nena.

En resum, va ser un dia molt feliç, vaig parir com si no fos res, i el nen estava perfecte. Va ser un divendres i el dissabte va venir el meu marit que estava molt emocionat i que en teoria es podia quedar fins el dilluns, però el diumenge ja va haver de marxar perquè el substitut no ho feia be i l'amo de la sala li va dir que si no tornava per tocar diumenge ja podien plegar.

No vaig sortir de l'hospital fins el dimecres perquè el dimarts era festiu (Sant Jaume) i no donaven altes. Aquells quatre dies que vaig passar a l'hospital, entre que no tenia al marit i la depre postpart, vaig estar una mica ploricona però una vegada a casa ja tot va ser diferent.

I de tot això ja en fa 37 anys, però sembla que va ser ahir. Un home ja fet que jo sempre veuré com el meu "nen".

Standards musicals......

"Donde dije digo digo diego"

¡Quin felí més formós!. Una autèntica bellesa al meu parer.

El títol del post d'avui és una dita castellana per desdir-se d'alguna cosa. Per això la faig servir, perquè "donde dije que escribiria un relato semanal los Domingos" pues dije Diego.

Ho sento, trenco el que vaig prometre perquè no m'hi veig en cor de mantenir-ho, ja us vaig dir que en manca imaginació.

Quan jo era petiteta i anava a casa de la meva tia, sortia pel darrera i anava a jugar a la riera (el riu Congost) que gaire be sempre estava seca, tret d'algun bassal a prop del pont, anava caminant i jugant amb la imaginació. Jo era gaire be sempre una princesa que trobava el seu príncep blau i que igual podia ser un príncep de veritat com un carboner del bosc, però era el meu príncep. M'imaginava històries de reis, prínceps i fades, en la meva imaginació gaire be mai hi havia bruixes dolentes. I mentrestant anava caminant, recollint pedres i tirant-les a les basses el meu cap anava desenrotllant contes. Em passava l'estona sense adonar me'n fins que sortia la meva tia a la porta de l'hort i em cridava per anar a dinar.

Però això era quan tenia un 8 anys, ara ja sembla que se m'ha esgotat tota la imaginació, he vist massa coses i totes molt reals que han omplert el meu cap de realitats deixant arraconada la fantasia.

D'aquí que incompleixi l'escriure un compte o relat cada diumenge. Ja em perdonareu, miraré de fer un altre tipus de cicle els diumenges que no requereixi massa inventiva.

Repàs als armaris

Galeria de Sabinche. Tots els drets reservats.

He estat repassant els armaris i calaixos de casa i me'n faig creus del que arribem a acumular que no serveix per res o que ja no ens tornarem a posar mai més.

Des de papers caducats, fotografies tretes del lloc on estaven per ensenyar a algú i no tornades a lloc i guardades a corre cuita en un calaix, fins aquell vestit que cada vegada que el veus et dius, ostres m'agrada tant que algun dia me'l tornaré a posar. Sabates que tot i estar malmeses no llences perquè et dius, per estar per casa m'aniran be i finalment allà es queden al sabater. Apareixen coses que creies que havies llençat en una altra ocasió com aquell fulard que te'n recordaves haver comprat i que t'havies posat una vegada i prou perquè no el trobaves quan el buscaves per tornar te'l a posar i resulta que s'havia quedat al fons d'un calaix que no era pas pels fulards.

Samarretes, jerseis, garanties d'aparells electrodomèstics (totalment caducades), petits regals que et van fer per l'amic invisible i que no has llençat perquè eren regals d'algú estimat però que no serveixen per res, olles o cassoles que ja no fas servir però per si de cas..... , carregadors de telèfon mòbil que com que has canviat de model ja no serveixen però no saps perquè els guardes, tasses heretades que no fas servir mai, al igual que les copes de cava antigues també heretades i que tan sols serveixen per omplir l'aparador del menjador............. i així podríem anar fent una llarga llista de coses acumulades i que som reacis a llençar-les.

Cada vegada que ordeno els armaris faig una bona buidada però sempre queda alguna cosa que tens recança de llençar, potser perquè et porta records nostàlgics, potser perquè penses "ostres" jo llençant això i hi ha criatures que no tenen res per posar-se i et fas el propòsit de donar-ho a algú. De fet però, ja ho faig, quan es tracta de roba molt aprofitable ho porto a "Caritas" que aquí a L'Ametlla funciona molt be, però només ho pots fer amb la roba de vestir o de llit.

Perquè al llarg dels anys anem acumulant coses i coses de les que malgrat no fer-les servir no les llancem? De fet, deu ser perquè som donats als capricis i quan surt una altra cosa nova arraconem la vella però no la llancem.

Dos músics excepcionals!!!!!!!!

1er, divendres de juliol, 6 mesos de vida nova.

Tots els drets reservats.

Ja estem al primer divendres de juliol, dia 3, avui fa 6 mesos d'una vida nova, l'Aina va néixer el 3 de gener del 2009, o sigui sis mesets d'una criatura encantadora com el seu germà Joan.

A l'àvia Alícia li cau la "baba" quan els veu i quan pense en ells i a més s'engreixa de satisfacció, cosa que no li convé perquè ja està prou grassa.

Aquest cap de setmana estarem feliços, els veurem i estarem una estona amb ells gaudint de la seva innocència, de la seva alegria, fent-los "moneries tontes" que és el que solem fer els avis.

En Tomàs Molina ha dit que segurament dissabte i diumenge s'abaixarien una mica les temperatures, però que calor n'havia de seguir fent perquè estem a l'estiu. De tota manera una mica més de fresqueta no aniria malament i esperem que sigui així.

Apa doncs, passeu un bon cap de setmana i eviteu el màxim la calor prenent les precaucions recomanades per la televisió, en avisos als CAPS, als diaris, etc... etc....