31 de juliol 2008

Una esperança.........

Foto de Dias de Oliveira. Tots els drets reservats.
Avui el diari ens dona una esperança, petita de moment, però que segur eixamplarà el cor de molts malalts i familiars que estan patint en aquests moments l'Alzheimer. Uns investigadors britànics han aconseguit desenvolupar un fàrmac que podria retardar la malaltia en un 81%. Pel que he llegit sembla ser que aquest fàrmac pres en el començament de la malaltia retardaria la pèrdua de memòria i els valors cognitius, essent un gran pas per a que aquests malalts millorin les seves condicions de vida.
S'obre una petita llum d'esperança, tant de bo que és pugui comercialitzar ben aviat.
L'altre tema important que tenim damunt la taula, és el de les reunions sobre el finançament i traspassos de competències del govern estatal al govern de la Generalitat, i el ple desenvolupament de l'Estatut. S'ha fet un front comú entre el govern de la Generalitat i la oposició per tal d'anar tots a una a l'hora d'acceptar, negociar i proposar això que és tan cabdal per Catalunya. Però......... sembla ser que ja comença a haver-hi algun grinyol en aquest front, protagonitzat (com no) pel cap de l'oposició Sr. Artur Mas, que una vegada més vol sentir-se protagonista i amenaça amb presentar ell sol la proposta de finançament del seu partit, amenaça que podria comportar posar en perill les negociacions.
Sr. Mas, si s'arriba a un acord d'anar tots a una, abans d'asseure's amb els contraris, s'ha d'haver consensuat i acordat de que es parlarà a la reunió, que és demanarà i que s'oferirà, deixant de banda els interessos partidistes i vetllant pel be de tots que és el que interessa al ciutadà. No faci trontollar i doni la impressió de desunió, per voler apuntar-se medalles pel seu partit.
Una cita: " Res és més menyspreable que el respecte basat en la por "
- Albert Camus -

30 de juliol 2008

Sentències judicials.............

Foto de Nico Cavalliotto. Tots els drets reservats.
Ahir, Federico Jiménez Losantos, va ser condemnat a indemnitzar amb 100.000 € a l'ex director del diari ABC, en sentencia dictaminada per l'Audiència Nacional de Madrid, resultat del judici per injuries i atemptats contra l'honor.
Sentències com aquesta fan pensar que la justícia no està tan malament com ens creiem i que sempre hi haurà algú com cal que farà el que s'ha de fer per imposar-la.
Aquesta vegada, la cadena COPE, on treballa aquest individuu, no ha emes cap nota de suport. Esperem que els bisbes, a la propera reunió que han de fer el novembre, es replantejaran si els és beneficiós continuar mantenint el programa i l'esmentat locutor.
Canviant de tema, falten 15 dies per a que comencin els Jocs Olímpics a Beijing, ahir va marxar cap a la Xina la delegació espanyola amb la flor i nata dels esportistes i atletes espanyols. Els desitjo els millors èxits en cadascuna de les disciplines.
És una llàstima que el COI es decantés per triar la Xina i Beijing com a seu dels Jocs, un país gegant on no es respecten els drets humans. Però, els atletes i esportistes que treballen durant 4 anys amb la il·lusió de participar en els Jocs, no en tenen la culpa i per tant no poden malbaratar 4 anys de la seva vida deixant d'anar-hi a competir.
Una cita: " Nunca dejes de sonreir, ni siquiera cuando estés triste porque nunca sabes quién se puede enamorar de tu sonrisa. " - Gabriel García Márquez -

27 de juliol 2008

Dinar de família

Foto de Trini. Tots els drets reservats. Avui 27 de juliol farem el dinar de família de celebracions d'aniversaris i sants. Com sigui que ja els més grans, precisament per això, estem a dieta; serà un dinar senzill: petit pica-pica de vermut, amanida, filet a la planxa amb verdures a la planxa, fruita i el pastís que aquest és el que ens farà trencar la dieta, tot molt ben regat amb cava, perquè val la pena. Llavors, a l'hora del cafè farem petar la xerrada, si no és que els homes se'ns adormen, que no seria pas la primera vegada. Be tot plegat, un diumenge una mica diferent i companyia agradable. Demà o passat demà, comentarem les noticies. Avui no toca, és festa. Fins i tot la cita acostumada la deixarem descansar.

25 de juliol 2008

Quasi ens hem acabat el juliol

Foto de winstonferret1. Tots els drets reservats.
25 de juliol, Sant Jaume (també Santiago), avui no fem festa nosaltres però la resta d'Espanya si. Manquen 6 dies per acabar juliol i pràcticament ja ens haurem menjat l'estiu, que enguany per sort no ha estat massa calorós, però està clar, el que és bo per a uns no és bo per a altres i la gent del sector turístic se'n ha ressentit d'aquest juliol tan variable. Coses que passen......... Com deia, una vegada passat l'agost, si el temps fa com era habitual fa anys, que a la meitat d'agost comença a ploure i a fer turmentes, ja ens podem acomiadar de l'estiu, haurem de tornar a treure jerseis i jaquetes que gaire be no s'havien guardat i preparar-nos per una tardor i hivern que és faran llargs.
El temps passa massa de pressa, potser perquè estem massa enfeinats? potser perquè passen tantes coses arreu del món?. Malgrat aquesta sensació de rapidesa en passar el temps, com sembla ser que la "crisi" durarà tot l'any vinent i fins el 2010 no ens començarem a veure les orelles, aquests 18 o 24 mesos ¡ se'ns faran llargs.... i llargs...... ! intentant trobar solucions per anar tirant que ja és molt.
Canvio de tema, per fer un apunt tan sols, referent al pols del President Josep Montilla amb el President José Luís Rodríguez-Zapatero. Sembla ser que el nostre President s'ha posat dur, cosa que dubtaven alguns crítics, i després de la frase del discurs de tancament del Congrés: " te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya " la cosa ha anat a més. A l'editorial d'El Periódico d'avui trobareu una anàlisi bastant complerta de la situació i conseqüències que pot tenir aquest pols.
Una cita: " De virtut hi ha una espècie, de maldat, moltes " - Platón -

23 de juliol 2008

Un altre cop a ETA i d'altres notícies

Tots els drets reservats.
Avui podem llegir tots als diaris que la policia nacional ha donat un altra cop a ETA amb 9 detencions de persones que formaven part del comando biscaia.
I van...........? quants cops d'aquests s'han donat ja? com és que continuen existint? sempre pensem que estan a les acaballes però de tan en tan surten a fer disbarats i destruccions i ens hem de lamentar una i una altra vegada de la seva existència i de no poder acabar amb ells. Qui els alimenta? qui els reforça? d'on treuen els mitjans? l'impost revolucionar,i que en diuen, el deu pagar molta gent, els que ho fan és per por? vull pensar que si, que qui paga és perquè te una gran por i tem per la seva empresa i la seva família, això és comprensible. Però són tots els que paguen els que ho fan per aquest motiu? ja ho començo a dubtar. Un terrorisme que no sabem mai si arribarà a acabar-se.
A la Selva i a la Garrotxa, aquesta nit, sobre quarts d'una, han patit un terratrèmol de 3'5 a l'escala aquesta de Richter (no se si està ben escrit) fins hi tot a Santa Coloma de Farners molta gent a sortit al carrer mig espantada de no saber ben be que era el que estava passant.
El Sr. Collell i el Sr. Macià Alavedra, ambdós de CIU han donat un toc d'atenció al Sr. Mas i al Sr. Puig, dient-li al Sr. Mas que les declaracions del Sr. Puig més que desafortunades han estat molt malament i en detriment del catalanisme i la integració.
Tot això ho podeu llegir de manera més extensa i més ben escrita a El Periòdico, que és l'únic diari que jo he pogut repassar avui, però segurament als altres també en deuen parlar d'això. Al diari hi ha un article molt ben escrit, titulat "El català, llengua comuna" que el trobo molt encertat, us el recomano.
Tot i estar en temps de vacances, jo de moment no en faig i segueixo escrivint aquí però la veritat és que ja em comença a fer una mica de mandra algun dia. No passa res per a que el meu blog passi de post diari a 3 o 4 post a la setmana, potser d'aquesta manera sabré trobar alguna cosa més interessant que la política o els meus records.
Una cita: " Quan parlis procura que les teves paraules siguin millors que el silenci "
- proverbi hindú -

22 de juliol 2008

LA MÚSICA a la nostra família....

Llicència de Creative Commons. Tots els drets reservats.
La música a la nostra família sempre ha tingut una important relevancia, el sogre autodidacta tocant la guitarra, l'harmònica i l'acordió, el marit músic des dels 16 anys, (guitarrero els deien als joves d'abans que tocaven instruments elèctrics) i els fills músics tots dos, l'un el piano, l'altra la guitarra, el baix i la bateria, l'un amb estudis musicals bastant complerts i l'altra tan sols les primeres lliçons de solfeig i autodidacta (no es volia examinar).
Per aquesta importància que varem donar a la música, a casa sempre hi ha hagut molts discs que s'escoltaven molt sovint i tot i que la música clàssica de joves no era la nostra amb els anys ens va anar agradant i la varem anar coneixent i estimant. Per això, quan per fi vaig trobar (no hi havia manera de recordar me d'on els havia guardat) la col·lecció de Cds. de música clàssica me'n he copiat uns quants al PC i gaudeixo d'ella mentrestant treballo.
Però el que us volia explicar concretament és les estones familiars tan agradables que ens ha comportat la música. Quan els nens eren petits el seu pare els tocava blues al piano o amb la guitarra i ells l'acompanyaven amb les seves veus, improvisant d'allò més be. També en dinars familiars de celebracions després del cafè és treien les guitarres i s'improvisava una vetllada cantant velles cançons, Beatles, boleros, en fi de tot una mica, fins i tot jo també cantava intentant passar de les crítiques, perquè la veritat és que desafinava força perquè no tinc oïda musical. De fet no ho feia massa sovint perquè em tenien acomplexada i preferia cantar per dins a sentir-los com se'n reien de mi, però gaudia moltíssim veient-los tan units per la música, quan es feien aquestes vetllades es deixaven de banda les tertúlies-discussions típiques dels Ramon i anaven, més o menys, tots a una.
Els meus fills, quan anaven a l'escola que estava a 2 cantonades de casa, el gran fent-se càrrec del petit, agafadets de la ma anaven cantant cançons dels Beatles i no us podeu imaginar com em queia la "bava" quan alguna veïna em deia: " que macos els teus fills, fa goig veure'ls tan units i sempre cantant"
Amb els anys, els estils i gustos musicals varen anar variant i es varen anar diferenciant, el gran per la música "pop" i "pop-rock" i el petit per la música "heavy" però malgrat la diferencia de gustos ells 2 sintonitzaven molt més que no pas amb son pare, potser pel fet generacional que quan són mig adults s'està sempre en contra del pare, per sort aquesta etapa també passa.
El fet és que la música a la nostra família ha estat un element aglutinador traient importància a les grans diferències de caràcter que com és normal hi ha a totes les famílies.
Una cita: " Tancar l'oïda als arguments contraris serà senyal de caràcter fort, però de vegades ho és de imbecil·litat " - Friedrich Nietzsche -

21 de juliol 2008

21 de juliol, dia especial per mi

Tots els drets reservats.

Avui és un dia per felicitar-nos, al meu fill que fa 36 anys i a mi que fa 36 anys que vaig ser mare per primera vegada.

Aquell 21 de juliol del 1972 va ser un dia molt especial per mi, va ser un any de moltíssima calor i la veritat és que ja tenia ganes de que el meu fill es decidis a nèixer. Recordo tot el dia quasi com una anècdota, perquè jo tenia hora de visita amb el ginecòleg a la 1 del migdia i la meva amiga Magda que volia anar a fer qua a una boutique que feien rebaixes em va demanar si podia fer-me càrrec del seu fill, naturalment que si li vaig dir, en Moi tenia ja 2 anys i era un encant de criatura, vaig estar tot el matí amb ell però finalment vaig haver d'anar a buscar a la Magda perquè s'em feia tard per anar al metge.

Jo estava sola a casa aquell estiu perquè el meu marit estava treballant a Can Picafort de Mallorca, per tant vaig anar sola al metge (de fet, jo al metge sempre hi vaig sola) i aquí va començar l'anècdota, quan el Dr. Armengol em va visitar em va dir, "sortint d'aqui te'n vas directament a l'hospital perquè jo estic veient el cap de la criatura i el teu fill naixerà avui", i jo que li dic, ep que primer he d'anar a casa que tinc roba estesa dalt del terrat i ell, "d'acord però no triguis perquè jo a la tarda tinc consulta i la he de passar".

Me'n vaig anar cap a casa, vaig recollir la roba del terrat deixant-la damunt del llit sense plegar, i la bossa que tenia més o menys preparada per anar a l'hospital, vaig telefonar al meu sogre per demanar-li que m'hi portés amb el cotxe (tots es varen esverar) Varem anar a buscar a la meva mare a casa seva i cap a l'hospital. Tot va anar d'allò més be, a 2 quarts de cinc de la tarda naixia el meu fill en un part gens difícil i sense dolors.

Privilegiada que és una, jejejeje....... això passava en divendres i el meu marit va deixar un substitut al grup i va venir el dissabte per estar amb mi dissabte i diumenge i conèixer el seu fill, però malauradament el substitut és veu que no ho feia massa be i va haver de marxar el diumenge perquè si no acomiadaven al grup.

El meu fill va néixer amb molt de cabell, negre i tiesso, amb una boca molt grossa i el cap una mica boterut. Però passats 8 dies ja era un nadó preciós.

En fi, que fa 36 anys que vaig ser mare d'una manera molt fàcil, tan fàcil que em semblava que no sabia ben be que era parir.

36 anys d'anar veient l'evolució del meu fill, els refredats de vies altes que tenia massa sovint, l' otitis, el xarampió, la varicel·la, els primers passos, els seus xiulets, la guarderia, l'escola, la intel·ligència, la seva responsabilitat de gran essent una criatura, la gelosia del germà, l'estimació que es tenien, la cura d'ell quan jo me'n anava a comprar, els seus primers passos com a músic, el seu concert de piano als vuit anys amb una creació pròpia, un valsset preciós que em va fer plorar d'emoció. Ja prou, en 36 anys hi ha molt més però ja forma part de la seva vida i de la seva intimitat i val més que quedi entre nosaltres.

MOLTES FELICITATS JOAN, moltes felicitats Alícia.

20 de juliol 2008

Diumenge, música per escoltar

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.
Orquestra simfònica de Viena. MOZART

19 de juliol 2008

Quatre coses, i poc més

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.
NO A LA VIOLÈNCIA tel. 016
Ja fa dies que tenia aquest "banner" guardat però encara no l'havia posat perquè no sabia ben be que dir-ne. De fet, en diferents posts ja he parlat moltes vegades de la violència de gènere referint-me als casos que dia rere dia surten als diaris. Com sigui que el cartell el trobo encertat aquí està, un granet de sorra més per si serveix d'alguna cosa.
I la foto dels "ciclàmens" tan acolorida i bonica, obsequi de'n Josep, m'ha semblat adient per ressaltar la bellesa del cartell.
Avui és el 2n. dia de l'11è Congrés del PSC que s'està fent a Barcelona al Palau de Congressos, Qmenta n'està fent un bon seguiment i és interessant entrar a la seva pagina web diferents vegades i veure com va anant.
Avui estic escrivint aquest post sense haver repassat ni vist ni tan sols els titulars dels diaris, és igual no? més o menys segur que parlaran del mateix, a no ser que hi hagi hagut una notícia frapant, diran que continua la polèmica per les declaracions de'n Felip Puig i l'afegitó l'endemà del Sr. Pujol (fill), de les balances fiscals, del Sr. Solbes, la crisi, etc. etc. Per cert, és ben be que com totes les coses això de les balances fiscals es valora segons qui sigui qui les llegeix, o sigui que com sempre "todo depende del color del cristal con que se mire". Vaig passar-me pel blog de referència NetoRaton, on hi havia un post al respecte i els comentaris em van deixar bastant "estorada" realment alguna gent no ens coneix gens als catalans i fins i tot sembla que ens odiïn. Que els hem fet? o senten enveja? enveja de que em pregunto jo, de ser la comunitat autonòmica que ha de pagar per anar de Barcelona a Tarragona o de Tarragona a Girona, i també de Girona a Saragossa? per tenir autopistes i no autovies? perquè sabem i estimem una altra llengua que ens facilita més parlar-ne d'altres, com el francès? de tenir els lloguers d'habitatges més alts? d'haver d'omplir el cistell de la compra amb més diners que ells? Ep, que els sous són gaire be els mateixos eh? Quan llegeixo segons que em sento avergonyida de ser espanyola (i ho sóc i m'hi sento) però primer el meu sentiment de pàtria és per Catalunya i em sap greu, molt de greu, que alguna gent ens consideri tan malament.
Una cita: " El saber és la part principal de la felicitat " - Sòcrates -

18 de juliol 2008

Un cap de setmana com tots els meus

Foto de Tilcia. Tots els drets reservats.
Estem a divendres i a partir d'aquesta tarda comença el cap de setmana, he dit com a títol que serà com tots els caps de setmana meus i és veritat. Dissabte al matí compra setmanal, tarda de relax empassant les pel·lícules que facin per la tele, diumenge al matí a primera hora quan estic sola una bona estona de lectura (no hi ha manera de poder llegir quan tinc gent al voltant), repàs de neteja, dinar i migdiada, companyia al besavi mirant la tele i s'ha acabat el cap de setmana. No és cap cosa de l'altre món, però tampoc hi ha massa feina i oblidem per 2 dies la tasca d'oficina i les preocupacions de l'empresa. Amb això ja n'hi ha prou.
El Periódico es fa ressò en 2 o 3 articles de les desafortunades declaracions de'n Felip Puig i pel que he llegit sembla que en general es pensi com jo, ho vaig reflectir al meu post d'ahir. Jo us recomanaria l'article de'n Joan Barril, molt ben escrit i molt clarificador.
Avui comença l'11è Congres del PSC, aquesta vegada tindré informació de primera mà per poder opinar, ja veurem com anirà.
I ja està, prou per avui, demà serà un altre dia.
Una cita: " Tot acte forçós es torna desagradable " - Aristóteles -

17 de juliol 2008

Comencem els dies de sants i aniversaris

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats. El riu Congost a La Garriga.
Avui, és l'aniversari del naixement del nostre fill Marc, 31 anys hagués fet. Per molts anys Marc allà on estiguis, vetlla per nosaltres.
Demà serà el sant de Na Marina, Felicitats Marina, una abraçada, t'estimo filla.
Dissabte serà l'aniversari de Na Maria, 31 anys. Per molts i molts anys més, feliç dia i que tot vagi anant tornant al seu lloc. T'estimo Maria.
Diumenge serà l'aniversari del besavi Joan Ramon, 87 anys. Felicitats i alguna coseta (com colònia) caurà.
I Dilluns serà l'aniversari del meu estimat fill Joan, 36 anys. Que en facis molts i molts més i que ho pugem veure. Gaudeix l'aniversari amb els teus. T'estimo molt fill meu.
Es estrany felicitar amb un post, però per mi com que és motiu d'alegria vull dir-ho a tothom que passi per aquí, com a homenatge a les persones que estimo.
El dinar familiar per celebrar tot això, el farem el 27, o sigui, diumenge vinent per motius d'agenda.
MOLTES FELICITATS A TOTS.

16 de juliol 2008

Llenya al foc......... CIU

Tots els drets reservats.
Ja tornem a tenir al Sr. Felip Puig, vicesecretari general de CIU, desbarrant pels passadissos del Parlament. Emmascarar el seu mal humor després de la sessió parlamentària d'ahir, donant l'excusa que aquest li venia per el malament que el President José Montilla parla el català, és una falàcia, ves a saber de que li venia el mal humor.
Va aprofitar per desbarrar i acusar al President de poc interès en parlar be el català, dient que el destrossa i posant enfasi en l'accent. Si el sr. Felip Puig considera que això és catalanisme, "apaga i vámonos", considero que li fa un flac favor al catalanisme aquesta intolerància i no saber apreciar l'esforç que ha fet el President i com ell moltíssims emigrants que parlen el català, amb accent o no. Crec que el Sr. Puig hauria de demanar disculpes, és l'opinió també de l'editorial d'El Periódico que podeu llegir aquí.
Si amb aquestes declaracions ofensives creu que el català és parlarà més, va mol errat, ja de per si als immigrants tot i entendre la llengua i fins i tot poder-la parlar bastant, els fa vergonya i tenen por de que ens riem d'ells precisament perquè els costa l'accent. Això passava als immigrants castellanoparlants d'abans de la guerra, els dels 60 i posteriors i està passant ara també amb els immigrants foranis.
No content amb aquest atac, ha dit també que no pensa callar més i que dirà les coses pel seu nom. és una amenaça? quí l'ha obligat fins ara a estar callat? és que el congrés de la "casa gran" li ha donat ales? doncs Sr. Puig, al meu parer, si algú el va obligar a estar-se calladet, no es va equivocar gens. Jo no l'he pas trobat a faltar. Quan sortia a diferents tertúlies als mitjans, quan vosté parlava cambiava de canal perquè no podia aguantar els seus "mocs" "estiragots" i prepotència en la que s'expresava, per tant, parli, parli, que jo no l'escoltaré pas.
Ah! un consell, si vol millorar la seva imatge, afaitis cada dia, perquè no li escau aquesta barba de 2, 3 dies que acostuma a lluir, més aviat diria que dona sensació de bruticia i repel força.
Una cita: " Nuestras horas, con amor, tienen alas; en su ausencia, muletas. "
" Miguel de Cervantes Saavedra "

15 de juliol 2008

Vaig fer "campana" de blog

oli de Castello -Avilleira. Tots els drets reservats.
Ahir vaig fer "campana", no tenia ganes d'escriure i no sabia tampoc que dir. Avui hi ha diferents temes de que parlar: les balances fiscals, l' 11e. Congres del PSC, de CIU, del PP i la propera reunió amb el President, ........ En fi, massa coses i gens de ganes d'analitzar i pensar.
Un dels temes, que tot i que no em ve massa de gust, si que opinaré sobre ell és el dels nomenaments del Rei: marquesses i Grande de Espanya.
No sóc monàrquica però sóc Joan Carlista, i tenir una monarquia constitucional ja m'està be, però nomenar ducats, marquesats i grandeses, que crec que comporten uns sous (no ho se segur eh?) ja no ho trobo be, no hi ha cap necessitat de continuar amb unes pràctiques que avui en dia són obsoletes al meu entendre. Sí és vol premiar algú per mèrits crec que hi ha d'altres maneres, medalles per exemple (encara que pot ser les medalles també comporten unes despeses, crec, tampoc ho se segur), en fi que tot i ser una monarquia constitucional s'està creant una noblesa desfasada, perquè aquests nomenaments a aquestes persones provoquen el pensar: ¿Què tenen de diferent elles que no tingui jo? mèrits? no hi ha instaurats uns premis "Príncipe de Asturias" que donen prestigi i nom a qui els rebi? en cultura, en investigació, en literatura, en medicina, etc..... doncs això, ja n'hi ha prou com a reconeixement a una feina feta.
És igual, deixem'ho estar, hi ha d'altres coses més importants que tot això a la meva vida. Avui he anat a un control mèdic i he de dir que estava una mica preocupada perquè pensava: ja ho veuràs, avui et trobaran alguna altra cosa, per sort no ha estat així i estic contenta, el metge m'ha piropejat i m'ha dit que com a mínim viuré 30 anys més, jejejejeje, uffffff, i jo li he dit i en quines condiciones viuré aquests trenta anys? tot i que ja sabia la seva resposta - "tot depèn de vostè " pues eso, a cuidar-me que són 2 dies.........

13 de juliol 2008

El món està "malalt"

Tots els drets reservats.
És difícil posar un títol a un escrit quan no saps exactament que hi diràs. Això és el que m'ha passat avui i estic escrivint tal com raja, sense títol, ja li posaré una vegada hagi acabat. No se, he llegit el diari i no m'acaben de fer el pes cap titular. El Congrés de CIU, la "crisi", el PP a Euskadi, la futura reunió del President Rodríguez Zapatero amb el cap de l'oposició Sr. Rajoy............. tot això són notícies més o menys rellevants però que no em mouen l'interés per opinar.
Si que m'interessa tornar a parlar de la violència de gènere, si més no, per a no oblidar. Ahir a les noticies de la tele varen donar que a Cienpozuelos hi va haver una altra dona morta a gavinetades pel seu ex, i no recordo ara el poble (crec que era a Andalusia) que un marit va matar la dona i els fills i després és va suïcidar, Hòstia, perquè no es suïcidava abans de matar?
També ahir va passar una desgràcia incomprensible, no em cap dins el meu cap, a Badalona, uns pares que discutien i es barallaven sembla ser que varen provocar que la seva filla de 6 anys caigués pel balcó a 3 pisos del terra. Per sort, aquesta nena potser se'n sortirà però que serà d'ella? tenien una altra criatura de 15 mesos que ha passat al tutel·latge de la Generalitat perquè aquests pares ara estan detinguts, fins a esbrinar que va passar exactament.
I em pregunto una vegada més, si les discussions i baralles amb la parella són constants i davant dels fills, si s'estimen aquests fills, perquè no ho deixen córrer i se'n van cadascú pel seu cantó? alguns dirien que no es separen precisament pels fills però es que això no és veritat, els fills estan més be en un entorn on no hi ha baralles, crits, paraules malsonants, discussions sense fi i a vegades pallisses. També hi haurà que dirà que no els és possible separarse per la situació econòmica, però si de veritat es pensa en el propi benestar i el dels fills no hi ha cosa que una mare o un pare com cal no facin per tirar en davant. Com deia la meva mare, en acabar la guerra i vídua de guerra: "menys de puta he fet de tot per pujar el meu fill".

Be, passen massa sovint aquests casos, els coneixem perquè ens toquen d'a prop, passen al nostre país, però si ho mirem d'una manera global, el que està passant al món és tan gros, tan insuportable, que potser no és tan lluny el dia que passi el que deia en "Charlton Heston" al final de "El planeta de los simios" - malditos, malditos, tuvisteis que hacerlo, tuvisteis que destruirlo todo.........

Una cita: " És millor anar al llit sense sopar que llevar-se amb deutes "

- Benjamín Franklin -

12 de juliol 2008

Un altre manifest per la llengua

Foto de Alvarado. Tots els drets reservats.
Les associacions d'escriptors en gallec, eusquera i català - GALEUCA - s'han unit per fer un contra-manifest i posar els punts sobre les is del ja famós manifest en defensa de l'espanyol endegat per la UPD, Rosa Díez, Albert Boadella i d'altres. Ho podreu llegir aquí
Ja era hora de que sortís algú en defensa de les nostres llengües que es parlen a l'estat espanyol des de fa segles. La nostra, el català, llengua llatina al igual que el castellà, l'hem anat conservant malgrat els intents de pendre'ns-la i de les prohibicions. Amb els allaus d'immigració interior de després de la guerra i dels anys 50 i 60, la prohibició de parlar-la, i els posteriors allaus d'immigrants estrangers; malgrat tot això, hem sabut conservar-la. Si que és veritat que d'entrada és pot pensar, quan escoltes a joves pel carrer parlant en castellà, que no hi tenim res a fer però aquests joves també la parlen quan volen i els convé i això vol dir que es coneix i se sap. Jo recordo de quan era petita que la gent de Barcelona parlava molt poc en català perquè "no hacia fino" les famílies benestants parlaven en castellà, d'aqui aquest català "xava" que se sent de tant en tant.
De fet passa el mateix amb el castellà (em nego a dir-li espanyol) que segons de quin lloc són o l'estatus que tenen parlen un castellà "pijo". A part de que tot i creure que el castellà de Castella és on més be es parla, no és veritat, si no ¿com és que no saben fer la D final i la substitueixen per Z? del "pollo" en diuen "poyo" , fan el "laismo", per ells la ella no existeix transformant-la en i grega, i quan és ella final només en pronuncien una ela, etc... etc.... Per tant, el que han de fer és ensenyar be i aprendre be el castellà, abans de dir que les altres llengües de l'estat posen en perill el castellà i que el que s'ha de fer és "cafè para todos", qui el posa en perill de veritat són els propis espanyols que malgrat parlar-lo des del néixer no varen estudiar gens be la seva gramàtica.
Una cita: " Una veritat sense interès pot ser eclipsada per una falsedat emocionant "
- Alejandro Casona -

11 de juliol 2008

Tristesa..........dol i pena

Sota llicència de Creative Commons. Tots els drets reservats.
Llegit el diari d'avui hi ha diferents noticies de les que parlar, com ara: el Barça i en Laporta, el llançament a USA del nou iPhone, la dimissió de l'assessor del President per motius personals, la preparació del Congrés de CIU, el reconeixement del Sr. Rajoy de que el dèficit de Catalunya és preocupant i així podríem anar seguint..... donant el meu parer d'aquests titulars.
Però no em ve de gust, perquè el titular més frapant, més esgarrifós i més dolorós és " 10 criatures mortes en una travessa impossible en pastera per arribar a la costa d'Almeria " morts davant les seves mares impotents, sense poder fer res, veient com els anaven llençant al mar un a un.
Quin dolor, quina pena més gran, mai més es recuperaran d'això aquestes mares. Estaven desesperades per poder alimentar els seus fills i es varen decidir a fer aquesta arriscada travessa per tal d'aconseguir una vida millor per ells i ara, què? què els queda per lluitar? per seguir vivint? res, una buidor grandiosa i un voler anar-se'n amb ells. És terrible, impossible de viure amb això. I és culparan, pensaran que si no hagués estat per la decisió presa ells estarien vius. Però no, no són elles les culpables, ho son els seus governants, els anomenats països rics, les multinacionals que esquilmen les riqueses dels seus països sense que hi hagi cap benefici pels habitants, tan sols l'enriquiment d'uns quants, governants i polítics. L'Àfrica és un continent ric del que ens hem anat aprofitant dècades i dècades d'anys, i on per culpa dels rics forasters és varen crear uns països sense respectar les diferents ètnies i tribus, el que ha comportat guerres i misèries per tot arreu. Perquè la comunitat internacional no hi fa alguna cosa? perquè tot ha de quedar en mans de ONGs que fan el que poden però que no ho poden fer tot?
Ploro, cada dia ploro, per poca cosa tinc el plor apunt però aquesta notícia no és poca cosa i el meu plor és per aquestes mares, per afinitat, per por del que els pugui passar als meus, per ràbia i per impotència.
Hi ha hagut també una altra notícia frapant, s'ha detingut l'assassí (ho ha confessat) de la noia italiana que va venir de vacances a Lloret de Mar i hi va trobar la mor. Em poso al lloc dels pares i m'imagino el que deuen estar passant, com es podien imaginar que les vacances de la seva filla és tornarien en aquest malson? perquè passen aquestes coses? és disculpa o desagravant el que l'assassí anés borratxo, drogat i empastillat? NO, tots sabem que és perd el cap i la percepció de la realitat però no és raó per a que no rebi el seu càstig. Aquests pares italians tan sols els queda l'esperança de que la justícia faci justícia i condemni a l'assassí. Saber que se'n pugui sortir amb pocs anys per culpa del jurat popular o per la interpretació del jutge ha de ser causa d'angoixa, i un no pot deixar de pensar que si ho ha fet una vegada ho pot tornar a fer un altre cop.
Una cita: " La resignació és un suïcidi quotidià " - Honoré de Balzac -

10 de juliol 2008

Reconeixement a una bona amiga

Repassant alguns dels blogs que llegeixo de tant en tant, m'he assabentat que a Barcelona avui es farà un reconeixement a Na Francesca Martín Vigil, amb la presentació d'una col·lecció de llibres que porta el seu nom.
En aquest acte de presentació i reconeixement hi seran presents: Miquel Iceta, Manuela de Madre, Carmen Alborch, MªTeresa Ferrer (Granollers) i d'altres, aquests anomenats varen ser grans amics i companys de Na Francesca, a mi m'hagués agradat anar-hi però me'n he assabentat massa tard i avui ja tinc un compromís que no puc anul·lar.
Vaig estimar molt Na Francesca, la seva manera de ser, el seu feminisme ben entès, la seva alegria de viure, les "coplas de la Piquer" que ens cantava i ho feia molt be. Bona mestre, bona persona, idees molt clares d'on volia portar el seu feminisme socialista. Vaig fer un post en l'aniversari de la seva anada al més enllà on ja hi deia tot això i que tots l'anyoravem molt. S'ha trigat molt en fer aquest reconeixement per part dels seu partit, però finalment es farà. "Nunca es tarde cuando llega" i me'n alegro molt perquè s'ho mereixia.
Una cita: " La imaginació és més important que el saber "
- Albert Einstein -

09 de juliol 2008

Anirem de vacances?

Foto de filippo.rome. Tots els drets reservats.
Ens varen informar de que com a cuidadors d'un familiar amb un grau de dependència total, teníem dret si ho sol·licitàvem a poder gaudir d'unes vacances fins a 1 mes, ingressant al familiar en una residència per aquest període sense cost.
No sabem encara que fer, d'una banda ens sap greu treure'l de l'entorn, perquè se'ns desorientarà més però d'altra banda ho necessitem, ja fa 4 anys que l'avi és totalment dependent i que nosaltres no hem sortit de casa només que en 2 ocasions per 4 dies. Els caps de setmana (que la noia cuidadora fa festa) ens els hem de passar a casa tot el dia, temps enrere li podíem dir - avi, ja venim, anem a comprar el diari - i es quedava tranquil i com a mínim podíem anar a fer un cafè al matí i llegir el diari. Ara però, això ja no ho podem fer per què no es recorda de que no camina i que les seves cames no l'aguanten i prova d'aixecar-se de la cadira de rodes, caient de cul a terra, i la feina que tenim per aixecar-lo.
La veritat és que necessitem estar un temps de vacances d'ell, fa ja massa temps que no hem descansat d'avis (12 anys), primer varen ser els meus pares però als 2 mesos de tenir-los, el meu pare va morir i em vaig quedar amb la mare, després s'hi varen afegir els sogres fa 6 anys, en fa 4 que l'àvia (sogra) és va morir i per l'agost en farà 4 que és va morir me mare, havent-nos quedat finalment amb l'avi que més o menys anava fent fins que va caure i les coses es varen complicar totalment, el seu cap va perdent dia a dia, de vegades te al·lucinacions i tossut com és no hi ha manera de que ens cregui quan li diem que ja no pot caminar. No se'n recorda de res, de les estades a l'hospital, de l'operació de maluc, de la infecció de cavall que va agafar, de res de tot això, i ara ja comença a estar una mica agressiu de paraula amb la cuidadora. En fi, que ella necessita un descans i nosaltres també, per tant, el més segur és que fem la sol·licitud per l'octubre i si sortirem de casa o no ja ho veurem, però si que al menys estarem uns dies sense haver-nos de preocupar d'ell.
Sembla dur això que dic perquè dona la impressió que ens em volem desfer, però no és això, el que necessitem és treure'ns la preocupació de com està per uns dies. Els avis dependents, sembla que et xuclin l'energia i et vas deprimint cada vegada més. I quan veus que per més que li diguis no entén que es deteriora mentalment, que ens coneix els noms però no sap quin grau de parentesc tenim amb ell, que confon la seva filla amb la seva germana, que crida a la seva mare que fa 45 anys que és morta, que et parla dels seus amics de quan era petit com si els haguéssim de conèixer i s'enfada quan li diem que no sabem de qui ens parla., t'ensorra moralment. És molt fàcil dir - dona'l pel seguit - però és difícil de fer. Tot això et desgasta, cansa, deprimeix i no saps de quina manera l'has de tractar.
Anirem de vacances? anar o marxar, no ho se, per fer vacances i el "dolce far niente" segur que si.

08 de juliol 2008

Juliol, mes de celebracions a casa............

Foto de wasilka. Tots els drets reservats.
Ja s'acosta la nostra setmana de celebracions a la nostra família. Aniversaris i Sants: dia 17 - Marc, dia 18 - Marina, dia 19 - Maria, dia 20 - besavi, dia 21 - Joan.
Sempre em fet un dinar tots junts per celebrar-ho tot però procurant que el dinar sigui en diumenge, per tant, enguany ho haurem de celebrar el dia 20 si és que a tots els va be.
Sempre m'ha fet il·lusió fer aquest dinar i quasi no m'han fallat mai, però la veritat és que enguany em manquen ànims per fer quelcom d'especial, i no tinc massa ganes de complicar·me la vida a la cuina, fa massa calor. Ja veurem que faré però el més senzill possible. Tampoc serem tants com d'altres vegades, suposo que no passarem de 7 contant el nét. Estic posant el carro davant del cavall doncs encara no he parlat de res amb la família i igual tenen pensament de fer alguna altra cosa.
Be, en resum, que aquest mes de juliol és un mes alegre perquè tenim motius per festejar i fer una d'aquelles famoses tertúlies-baralles pròpies de la nostra família.
El besavi farà 87 anys (ja són anys eh?) tot i que ell diu "i ara, no tinc pas aquesta edat", en Joan en farà 36, el meu nen ja és tot un home pare de família i a mi si que em sembla que no pugui ser que hagi passat tant de temps que el vaig tenir.
I com deia la meva mare, "els anys no passen en va" i vulguem o no els notem, d'aqui les meves poques ganes de passar·me a la cuina massa hores.
Una cita: " Els traïdors són sempre malfiats " - J.R.R. Tolkien -

07 de juliol 2008

Tornem a recordar.............. l'institut

Tots els drets reservats.
Més records. Quan vaig anar a l'Institut per fer el batxillerat tot em venia de nou, tot em sorprenia perquè era tan diferent del col·legi de la Srta. Brau que semblava que no pugues ser.
De fet, anar a l'Institut implicava que ja t'anaves fent gran, perquè no hi havia aquell control i tutel·latge del col·legi. S'havia trencat la rutina de quan sabies que et tocava fer a l'escola cada dia. A l'Institut el primer de tot va ser aprendre a fer-te els horaris i entendre que cada hora tenies una classe que comportava moltes vegades canviar d'aula, organitzant-se uns embussos pels passadissos de ca l'ample. Que quan et tocava - estudi - volia dir que estaves en un aula i allí podies fer els deures, estudiar, llegir, etc. però xerrar no eh? perquè la classe d'estudi també puntuava per la mitjana de nota del mes. Començaves el mes amb un 10 i t'anaven abaixant la nota si xerraves més del compte i està clar si tenies un 3 a final de mes ja t'abaixava molt la mitjana i la promoció.
A l'Institut vaig començar a fer la lletra inclinada perquè els companys em deien que tenia una lletra molt maca però que era de nena petita, em vaig acostumar també a fer les emes i les enes punxegudes, pel mateix. La inclinació de la lletra la vaig anar perdent però les punxes de emes i enes continuo igual i m'he d'esforçar per escriure-les be si ho ha de llegir algú que no en sap massa.
Em vaig tornar mal parlada, les meves primeres paraulotes varen ser "collons", "fotre" "merda" i "hòstia" impensable dir això a l'escola i a més és que jo no les havia sentit mai, be "hòstia" si però era pecat i no es deia. De fet aquesta potser és la paraulota que dic menys, ara "collons" encara ara en deixo anar algun.
També va ser sorprenent fer classes mixtes, nois i noies, no hi estava acostumada i em venia de nou. El que no podíem fer junts era l'hora de pati, de fet crec que era més que res perquè el pati era petit i no hi haguéssim cabut tots però potser també hi havia la intenció de no barrejar-nos massa en els jocs.
Llavors també era sorprenent que tenies un mestre per a cada assignatura, geografia el Sr. Llobet, matemàtiques el Sr. Mateo, gramàtica la Srta. Plumé, literatura el Sr. Galobart, història la Srta. Ferrer, ciències el Sr. Tort, religió el pare Bautista (frare franciscà), música la Srta. Paulina, FEN no recordo el nóm però la meva mare m'havia dit que tot i que ara ensenyava "falange" a la guerra havia estat miliciana, labors la Srta. Viaplana i més endavant la Srta. Sole (una altra que estava a falange, i que havia estat miliciana a la guerra), dibuix el Sr. Casals.
Vaig aprendre a fer les primeres gamberrades, be jo no en feia,(no era tan agosarada) però les gaudia com tots, vaig aprendre a callar quan algun mestre preguntava qui havia fet el que fos, i a aixecar-nos tots acusant-nos nosaltres mateixos, el que comportava que a tota la classe ens castiguessin a quedar-nos fins les dues del migdia una setmana.
Jo estudiava amb una beca i per tant havia de procurar tenir bones notes sempre, de fet fins a 3er. poc vaig haver d'estudiar perquè la Srta. Brau ens havia preparat molt be i tan sols escoltant be a classe ja n'hi havia prou, fèiem exàmens cada mes i trimestrals i quasi sempre m'anaven molt be. De fet les matemàtiques no eren el meu fort però el mestre era un maniàtic de les llibretes en net acurades i amb bona lletra i aquestes em feien pujar nota, per tant els 2 primers cursos i fins i tot el 3er. sempre estava entre les 3 primeres de la classe perquè els vailets no hi arribaven mai a ser dels primers. A partir de tercer, quan ja varen entrar matèries desconegudes totalment com les equacions, o ciències, o llatí (odiava el llatí) la història i el francès, ja em va ser més dificultós perquè havia d'estudiar i no tenia gaire l'hàbit, a part de que si feia deures a casa i tenia alguna dificultat ningú em podia ajudar. Per això vaig acabar anant a fer els deures a la biblioteca (estava al costat de l'institut) i sempre hi havia alguna amiga o amic que em podia donar un cop de ma.
Tots o quasi tots es feien "xuletes" pels exàmens, sobre tot pels trimestrals que eren més durs, però jo no me'n feia perquè tenia massa por de que el mestre em veies i em suspengues. Una vegada tan sols em vaig apuntar un nom a la cuixa, el muscle del coll "esternocleidomastoideo" perquè estava convençuda de que sortiria i no me'n recordaria del ditxos nom. I tenia raó, va sortir si però no vaig tenir la necessitat d'apujar-me la faldilla per llegir-lo perquè m'havia obsessionat tant que el nom em va sortir d'un "tirón". De fet alguns mestres diuen que les "xuletes" serveixen per aprendre't allò que t'has apuntat.
Ja explicarem més records de l'Institut un altre dia, això s'ha allargat molt.
Una cita: " Errar és humà, perdonar diví " - William Shakespeare -

06 de juliol 2008

Sense títol................

Tots els drets reservats.
No he posat títol a l'escrit d'avui perquè no se de que escriure, tinc un munt de coses al pensament per reflectir però són massa íntimes i per tant el que faré és fer una entrada al meu diari escrit que tinc oblidat de fa dies.
Diumenge, sola a casa amb l'avi, pollastre a l'ast i patates al forn - dinar solucionat -. Vaig trobar els CDs. de la col·lecció de música clàssica que varem comprar ja fa molt d'anys i me'n he passat uns quants al PC, així puc escoltar-los mentrestant treballo. Ara mateix estic escoltant Chopin interpretat per "Claudio Arrau" i m'entusiasme, és tan relaxant i tan bonica aquesta música que tot i que el disc te una durada de 59 minuts, el més segur és que el torni a posar quan s'acabi, si és que encare estic a l'ordinador.
Ara m'ha donat per aquí, la música clàssica sempre m'ha agradat però no és que sigui una gran entesa i de fet el que conec són les peses més reconegudes per tothom, però de moment gaudeixo molt escoltant-la i més em permet treballar de manera relaxada.
Aquesta tarda he de cosir, però com que la màquina de cosir (molt i molt antiga) la tinc al despatx, ho podré fer també escoltant Chopin, Falla, o Ravel.
Fins de mà, que serà un altre dia.

05 de juliol 2008

Polèmica exagerada

Foto de Tracy.Jones. Tots els drets reservats.
A raó d'una posició del diputat al Parlament, Sebastián, en vers la corbata i la reacció del president del Parlament Sr. Bono a favor de seguir el protocol, s'ha endegat una polèmica absurda i exagerada sobre que prima més, si l'estalvi d'energia, posant l'aire condicionat a una temperatura raonable o be seguir el protocol en la vestimenta.
Corbata si, corbata no, considero que aquestes alçades és exagerat exigir la corbata per qüestions de protocol, per allò de "decoro en el vestir" o sigui, que qui no porta corbata no te cura de la seva vestimenta i va a fer una feina com un pobre mindungui, ¡vinga ja! per quina raó i qui ha determinat que la corbata és senyal d'anar com cal? Fixeu-vos en les desfilades de moda masculina, ben poques vegades hi veureu corbates i no deixen de ser extremadament elegants (alguns). Com deia la meva mare " el que s'ha d'anar és net i endreçat, més que vagis apedaçat, net sempre, i ningú és pot queixar ni menystenir d'una persona neta"
D'altra banda, si pel protocol els senyor diputats se'ls exigeix vestit i corbata (coll de camisa cordat) amb les temperatures que hi ha a l'estiu, s'haurà d'apujar l'aire condicionat per tal de que no se'ns ofeguin de calor i les senyores diputades hauran d'anar amb jaqueta o jersei per no constipar·se. Llavors, on queda l'estalvi d'energia recomanat?
Tot plegat una bajanada (lo de l'estalvi no perquè o "tots moros o tots cristians") perquè els senyors diputats tenen d'altres coses molt més importants a debatre que ens afecten a tots que no pas si han de dur corbata o no.
Una cita: " La manera d'encertar una vegada en el clau és picar 100 vegades a la ferradura "
- Miguel de Unamuno -

04 de juliol 2008

Cap de setmana sola...........

Raïm, Oli de Castello Avilleira. Tots els drets reservats.
Avui divendres el marit se'n va a Oviedo i no tornarà fins diumenge a la tarda, o sigui que aquest cap de setmana estaré sola a casa, be sola no, amb l'avi. Sempre m'ha agradat estar sola i tenir temps només per mi per fer el que vulgui i em vingui de gust, sense haver de pensar en els que m'envolten, que si un dinar una mica més especial, que si amb el cafè els ve de gust un pastis........ però des de ja fa bastant temps, no m'agrada quedar-me sola i no és que busqui la companyia i fem coses junts, busco el meu espai de soledat també però sabent que si deixo la lectura (per exemple) i surto al menjador hi ha algú més a casa per poder compartir una cervesa o una estona de xerrada.
En fi és el que hi ha, deu ser cosa de l'edat i com que diuen que com més grans ens fem més egoistes ens tornem, doncs això és el que em deu passar. Potser el que em fa mal d'estar sola no és en realitat trobar a faltar la seva companyia (ens veiem i estem junts cada dia, nit i dia) sinó la impossibilitat de sortir de casa si vull, perquè l'avi no es pot quedar sol i aquest sentit de lligam segurament és el que em molesta. També em sap greu que quedar-me sola amb l'avi comporta molèstia pel meu fill doncs jo no puc posar al llit ni llevar-lo tota sola i ha de venir ell expressament de casa seva a unes hores determinades per ajudar-me. Ell ho fa de gust diu i me'l crec però no m'agrada que ja comenci tan aviat a tenir lligams d'aquesta mena.
Hauré de tenir paciència, mirar de trobar més la part positiva que la negativa, i anar fent.
Una cita: " La sensualitat moltes vegades apressa tant el creixement de l'amor, que la seva arrel queda dèbil i fàcil d'arrancar " - Friedrich Nietzsche -

03 de juliol 2008

L'alliberament de Ingrid Betancourt

Foto de Kosmothessinyer. Tots els drets reservats.
Ahir, a mig telenotícies de TV3 varen donar la notícia d'última hora de que l'Exèrcit colombià havia alliberat a Ingrid Betancourt, 3 nord-americans i 11 persones més colombianes. La meva enhorabona per a tots els alliberats i les seves families. No se en quines condicions de salut es troben però espero que malgrat tot estaran be.
He entrat a la pàgina de Ingrid Betancourt i en el "foro" hi havia 2 comentaris de colombians que viuen a França que no m'han agradat gens. Ben escrits, respectuosos i sense insultar això si, però venien a dir que la Sra. Betancourt s'ho havia buscat ella aquest segrest i de que França havia fet servir el segrest per publicitar-se electoralment.
Ningú no es mereix que l'agafin per la força, se'l enduguin de casa seva fins la selva ¿? i allà s'hi hagi de passar 6 anys en unes condicions veritablement precàries. Ningú no ho vol això i per tant crec que dir que s'ho havia buscat és molt fort. Perquè si la Sra. Betancourt la varen avisar de que no anés a una regió determinada considerada perillosa, però ella, com a aspirant a la presidència creia que el seu deure era anar-hi, no vol dir pas que vulgues que la segrestessin i la separessin de la seva família privant-la de la llibertat a la que tots hi tenim dret.
Una cita: " El temps descobreix la veritat " - Lucio Anneo Séneca -

01 de juliol 2008

El cosir......... a mà, a màquina, ?

Foto de Sky.jed. Tots els drets reservats.
Cosir, hi ha moltes maneres de cosir: apedaçar, sargir, cosir botons, fer traus, brodar, fer aplicacions de puntes, fer calats, fer ganxet, sobrefilar, embastar, passar senyals, fer vores, costures cegues, costura espanyola, punt de creu, punt d'espiga, punt de "canotillo", punt de cadeneta, punt d'ombra, fistó, ..... tot això forma part de la costura, així com el saber tallar una peça de roba, muntar-la, emprovar-la, modificar-la si cal i finalment cosir-la (a mà o a màquina).
De totes aquestes maneres de cosir en sóc una experta (menys en tallar) perquè als estius, que els pares treballaven, la nena no podia voltar com una bandereta pel carrer i passar-se el dia jugant, per tant i el que era més avinent per una nena, era que anés a aprendre a cosir. Llavors, encara hi havia modistes, pantaloneres, camiseres, cosidores de blanc ..... que als seus cosidors, a part de 2 o 3 ajudants que ja tenien fixes, acollien a nenes jovenetes i les ensenyaven. Jo com que sempre hi vaig anar obligada, perquè no m'agradava gens, xerrava més que no pas cosia, però tot i així vaig aprendre a fer de tot.
Però precisament perquè no m'agrada i a sobre al batxillerat també vaig haver de fer els "drapets" i cosir, com a mestressa de casa molt poques vegades he cosit, un boto... una vora de pantalons..... un canvi de cremallera......, per sort, ja no hi ha la necessitat d'apedaçar els llençols, ni de sargir mitjons, ni d'haver de fer-te les camises de dormir i ni tan sols la roba de vestir. Ja no queden pràcticament "modistes", ara hi ha "boutics" de prête-a-porter i no cal saber cosir.
Ves per on, ara he de desenterrar els meus coneixements de costura perquè m'he compromès a fer part del vestuari de l'obra de teatre que estem preparant, i sabeu que? ara m'agrada, em ve de gust, no se si ho faré prou be perquè també he de tallar però crec que me'n sortiré. Crec que d'ara en davant, la meva aportació a la companyia serà la de cosidora perquè com a actriu no serveixo pas.