Un diumenge feliç, ahir.....

Tots els drets reservats.

Ahir va ser un dia complert, felicitat i harmonia familiar.

Vaig anar molt retardada en tot perquè em vaig embolicar en passar la manguera per la terrassa de casa i netejar uns quants testos que estaven abandonats i plens de males herbes, feia més de 3 setmanes que me'ls mirava i dins meu deia," ho has d'arreglar, no pot ser que ho hagis deixat fins aquest extrem"  però no trobava mai el moment de posar-mi i finalment ahir ho faig fer però hem va tenir ocupada més estona del compte i tot va anar malament d'horaris.

Per sort, els meus fills tenen una paciència de sant, i a més com que el marit arribava tard, en certa manera ja em va anar be però ells ! pobres ¡ estaven morts de gana.

Va ser un dinar tranquil, sense aquelles grans polèmiques i "piques" que ens són comuns i habituals, i després també el temps ens va ajudar una mica, es va mig tapar el sol i varem poder sortir a la terrassa a fer petar la xerrada i jugar amb els nens.

Els nens, en Joan i l'Aina, m'està malament dir-ho perquè són els meus néts, però és que són un encant de criatures. En Joan és tant guapo, tan simpàtic i tan ben educat, xerraire, s'entreten una bona estona sol, carinyós i un somriure i una carona que enamora. I de l'Aina que n'he de dir: és encantandora, està acabant de passar la varicel·la i malgrat això és simpatiquísima, riallera i alegre. En fi, que els voldria tenir i veure més sovint.

Al vespre, parlant-ho amb en Joan em va confessar: L'Aina em te el cor robat, jejejeje,  i en Joan es posa tan alegre quan veu l'avi que aquest s'engreixa d'ufanor uns quilos.

Al nen li encanten els gossos, sobre tot el Blues, però com que són tan grossos quan se li acosten te por de que el tirin per terra (no seria la primera vegada que la Lluna amb un rameneig de cul i qua, l'ha fet caure) i s'espanta si els te massa a prop, és natural el Blues en fa 2 com ell i la Lluna no és tan alta però és grossa de farta (!menja¡) i pesen el doble o el triple que ell.

Un dia complert, amb bona companyia, i gaudi dels nens una bona estona. Una teràpia fantàstica.

Reunió de polítics

Tots els drets reservats.

Aquest gos, podria ser la meva Lluna perquè s'hi assembla molt, però no la és, he fet unes quantes fotos dels meu quatre gossos i quan les tingui a l'ordinador ja us els presentaré.

Ahir es varen reunir a la Moncloa, el Sr. Rajoy i el president Sr. Rodríguez-Zapatero. Sembla ser que la reunió va anar força be, que es va acordar el paquet de mesures del govern davant la crisi amb la condició de control per part del Sr. Rajoy.

Potser el Sr. Rajoy i el PP s'han adonat que la política d'enfrontaments de la legislatura passada no els va ser gens beneficiosa i s'han decidit a canviar i a fer una veritable oposició. Segons el meu parer, el paper de l'oposició és això, criticar si, però donant alternatives i deixant estar les demagògies i en qüestions d'estat com el terrorisme i la crisi com sigui que són els representants dels seus votants, malgrat no hagin guanyat per governar, el seu deure és estar al màxim per l'interès general del país.

Tant de bo sigui així i deixin les picabaralles i és governi.

Els animals de companyia

Tots els drets reservats.

Ahir a la nit el meu fill em va telefonar per dir-me que ja li havia arribat l'hora a la seva gossa, Nit, doncs havia emmalaltit greument i ara ja estava patint. En tot el mal de cor que els feia varen optar per no deixar-la patir i la varen dur al veterinari per escurçar l'agonia.

Un entristeix quan perd el seu gos o el seu gat. Quan parlo d'animals de companyia sempre és pensant amb els gats i els gossos, per a mi són els únics animals domèstics, res de serps, tortugues, conills d'india o conills, hàmsters o ratolins. A casa meva sempre havíem tingut un gat i un gos, la meva tia també tenia gos i recordo les bones estones que m'havien fet passar i quan de carinyo et saben donar si tu els hi dons a ells.

Hi ha molta gent que no els agraden els gats perquè diuen que són traïdors, però això no és cert, hem de pensar sempre que són animals no persones i per tant tenen l'instint de la seva raça, els gats són felins i els gossos descendeixen dels llops, per tant els hem de tractar pel que són i saber les característiques de la seva raça. No podem pensar que ells pensen i senten com persones. Un gos o un gat a casa des dels 2 mesos, serà carinyós i estarà per nosaltres si el tractem be.

Jo tenia una gata, Betty, que l'havia d'assistir als parts, semblava que esperés que jo arribes de treballar per parir. Els gossos que havien passat per casa a part de fer-nos companyia, també estaven ensenyats pel meu pare per dur a pastorejar el ramat d'ovelles. Ja casada, vaig recollir un gos perdut, "petaner" mort de fam i carregat de paràsits, que ens va tornar amb escreix el que havíem fet per ell, agraït i carinyós, va estar amb nosaltres fins que va ser massa vell.

Ara, i crec que ja ho he dit d'altres vegades, a casa hi ha 4 gossos, gats no perquè el marit és al·lèrgic al pel de gat, tenim el Blues, la Lluna, el Rock i la Samba. Aquests últims són fills del Blues i la Lluna i germans de la Nit. El Blues és un "pastor belga" sense "pedigree" recollit quan tenia un mes, la Lluna és "labrador" també barrejada i sense "pedigree" que em va donar una veïna. El Blues és el lider de la camada i com a camada ens hi incloem la família, tan sols el meu marit està per damunt d'ell, és carinyós, obedient i ja comença a estar vell. Els altres són molt carinyosos, una mica més esbojarrats els joves i no tan obedients però finalment ells busquen sempre la companyia. Ara mateix, al despatx, mentrestant escric aquest post, estan tots amb mi, dormint, quan m'aixequi ells s'aixecaran i aniran allà on jo vagi. Quan estan a fora al jardí i volen entrar a casa sempre saben per on han d'anar a trucar, la porta de la cuina, o la porta de l'oficina.

El Rock sap obrir les portes (la de la cuina i la de l'entrada de casa no perquè no tenen mànec) però tan sols les obre al matí quan em llevo, per venir a saludar-me i buscar les meves carícies, la Samba és molt especial, fredolica, i voldria que l'estesis acaronant tot el dia, fins i tot si fos més petita de tamany voldria estar a la falda. En fi, que els animals de companyia, tot i que embruten molt i costen molts diners (pinso, vacunes, antiparàsits, etc.) et tornen a la seva manera tota l'estimació que tu els dones.

Una cita: " No és que tingui por de morir, només que no vull estar allà quan passi "

- Woody Allen -

Històries........... animals de companyia...........

Foto de Kapsudo. Tots els drets reservats.

Avui torno a posar la foto d'un animal, una gateta blanca molt bonica i dolça, i tal i com li vaig dir a l'amic Saltenc us explicaré un parell d'històries dels meus animals de companyia. Quan jo era petita, a casa sempre havíem tingut gos (a part de gallines, conills i fins i tot varem tenir un parell de cabres) no érem de pagès però als pobles quasi be tothom tenia a l'eixida un pollastre, un parell de gallines, una parella de conills, per allò de l'economia familiar, d'aquesta manera es tenien ous, el capó de Nadal o de la Festa Major, i l'arròs amb conill del diumenge. Les cabres ja no era tan normal però és que el meu pare era pastor d'ovelles, be ell no tenia ramat però treballava per un ramader que comprava el xais a Extremadura i els tenia en corrals per treure'ls l'estres del viatge i acabar-los d'engreixar, el meu pare els duia a pasturar acompanyat del seu gos que ell ensinistrava. Per això a casa també hi havia gos, i les cabres.

Una història de gats.

Quan jo tenia uns setze anys el meu pare va portar a casa una gateta petita (d'un mes aprox.) la meva mare va rondinar perquè va dir que ens ompliria de gats però el meu pare va insistir i va dir que sempre era millor tenir una gata que un gat perquè els gats marxaven (a buscar gates) i les gates no. Li vaig posar de nom "Betty" i això de que els gats són traïdors no deixa de ser una llegenda, tots els animals tenen les seves coses, els has de conèixer perquè simplement és això son animals no persones. La Betty era una gata dolça i carinyosa, li encantava estar a la falda i ser acaronada, també li agradava enfilar-se a la taulada del galliner i estar al aguait per si podia caçar algun pardal. També era molt intel·ligent, li agradava dormir als peus del meu llit però com que sabia que la meva mare no ho volia, no pujava fins que ella no era a dormir i quan me mare és llevava per anar a treballar (les 4 de la matinada), saltava del llit i se'n anava a baix al seu caixó, darrera de me mare és llevava el meu pare (a les 5) i quan el meu pare tancava la porta de casa la Betty ja tornava a ser al meu llit, llavors quan eren les 8 del matí és posava al meu costat i em despertava amb la seva llengua rasposa.

La Betty es va quedar prenyada i a l'hora de tenir els gatets ho va fer al meu llit, be jo me'n vaig adonar i seguint els consells de la meva mare de que no la fes fora perquè em podria fer mal, li vaig posar uns papers de diari i una tovallola a sota del seu cos i la vaig estar contemplant i acaronant fins que varen néixer tots ( no recordo quants però ja els teníem compromesos). Ens en varem quedar un de molt "guapo" tigrat que li vaig posar de nom "hippy". No va ser l'única vegada que es va quedar prenys i quan havia de parir em volia al seu costat, fins i tot vaig fer de "partera" perquè un dels gatets naixia de cul. Per a mi va ser una experiència impressionant i vaig aprendre més coses dels parts i dels gats de les que m'hagués pogut explicar la meva mare, com per exemple que les gates és mengen la placenta (be, ella ho sabia però no se li hagués ocurregut mai explicar-m'ho), que no se'ls pot remenar massa la camada perquè acaben canviant-los de lloc, que són unes mares extraordinàries, etc... etc.... El Hippy va passar de ser el fill a ser el "marit" per tornar a ser el fill i mamar al menys un parell de parts més, finalment se'n va anar a buscar una altra "dona" i ja no va tornar. La Betty és va morir de vella segurament però jo vaig quedar convençuda que l'havien enverinat.

Una història de gossos.

I ara us explicaré com de tenir un gos vaig passar a tenir-ne quatre. El meu gos Blues me'l varen donar uns veïns que és varen trobar per l'urbanització una gossa "pastor alemany" que havia parit. Es va convertir en un gos extraordinari, suposem que el pare era un "pastor belga" perquè ell te més trets de pastor belga que de pastor alemany, és alt, gros, amb un pelatge llarg i preciós, el seu "porte" és elegantíssim, molt obedient i molt lider. Un dia una amiga meva va i em diu, que faries si et trobessis a la porta de casa en un cistell 1 cadellet de gos? i jo que li contesto, home havent-lo vist em seria molt difícil abandonar-lo a la "buena de Dios" doncs mira, fes-te el càrrec que te l'has trobat i ja tens una gossa, així és com va entrar la "Lluna" a casa, és de pel curt negre i "labrador" i va ser primer la joguina del Blues, mai li va fer mal, i desprès la companya, fins que va tenir cadells (no la varem esterilitzar perquè jo sempre havia sentit a dir al meu pare que tant les gosses com les gates havien de parir al menys una vegada perquè si no podien emmalaltir) Els cadells els vaig poder regalar tots (en va fer 7) i nosaltres ens varem quedar amb una gosseta igual que la seva mare i un gos que tenia el mateix color de pel que el seu pare, la Samba i el Rock. Passat un temps prudencial varem fer esterilitzar tan a la mare com a la filla perquè jo no hagués estat capaç de desfer-me dels cadells, tal com es feia quan jo era petita, si s'haguèssin tornat a quedar prenyades.

I aquesta és la història de gossos i de com de voler tan sols un gos finalment es va convertir en tenir-ne quatre.

Evidentment que no visc en un pis i que a casa els gossos tenen suficient terreny per córrer i jugar. Un altre dia us explicaré l'error que cometem els que tenim gossos i vivim en una urbanització amb suficient espai. Vull fer esment però, que jo els gossos no els tinc com a guardians de casa meva, si no com a animals de companyia, que et són fidels i t'estimen, a la seva manera naturalment, no deixen de ser animals i moltes vegades interpretem les seves accions com si fossin persones i no és així.