Parlar dels fills

Galeria de furs and feathers. Tots els drets reservats.

Quan els fills ja són homes o dones, les mares tenim tendència a recordar i parlar d'ells, de quan van néixer, com eren, dels primers mesos. Ens trobem unes quantes dones per fer petar la xerrada i gaire be la majoria de les vegades tot i començar parlant de cinema, de política o de xafarderies del poble, sense adonar-nos acabem parlant dels fills. És enyor? nostàlgia?, desig de tornar-los a veure petits i necessitats de la mare? - ven be no se que és però jo també amb l'edat m'he trobat parlant dels fills sense saber com la conversa m'hi ha portat.

Potser al ser àvia i veure els nets et fa recordar els teus fills i de mica en mica van sortint les petites malalties, que feies per guarir-los, anècdotes, l'edat de la primera dent, de quan van començar a caminar, de les seves primeres joguines, que els agradava fer, si eren carinyosos o no, la guarderia, l'escola, les reunions de pares, les entremaliadures, si eren llestos o intel·ligents,.... també recordes la seva adolescència però ja no tant, perquè en aquests records hi ha coses molt maques però també algun disgust que prefereixes oblidar.

Jo me'n adono que cada vegada més els meus records es basen principalment en la infància dels meus fills i que no puc deixar de parlar-ne. Evidentment que hi ha molts més records, meus, dels meus pares, de la meva escola i de les amigues, també de l'adolescència, però no són tan vius com els dels fills. Jo no dec pas ser una "rara avis" i suposo que a la majoria de mares els passa el mateix. És bonic recordar, però no voldria quedar-me tan sols en els records i si que desitjo arribar al meu curt futur veient créixer els nets, la seva felicitat i la dels seus pares.