galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Quan tenia 13 anys, vaig haver d'estar al llit gaire be un any i patir 3 operacions a la cama dreta perquè jugant em vaig fer una luxació de maluc que el metge no va saber veure i va costar molt d'arreglar.
Durant aquell temps, recordo que no vaig ser pas infeliç, cada dia venien les meves amigues veïnes i del cole a veure'm, be de fet em venien a veure a mi i de passada podien estar una estona amb els noviets (també del cole).
Em portaven "tebeos", llibres, jo escoltava la ràdio, dibuixava, llegia, i esperava amb ganes l'hora en que vindrien les amigues i m'explicarien coses de l'Insti. qui anava amb qui, qui havia trencat, quines pel·licules feien....... etc.
Els meus pares, evidentment patien molt, perquè no sabien si se'n podrien sortir econòmicament donat que per la seguretat social el traumatòleg deia que per ell jo no tenia res, i finalment varem anar amb el Dr. Coll, traumatòleg de la Policlínica, pagant. Per sort ell va veure desseguida que era el que tenia i va intentar arreglar-ho el millor que podia i com millor sabia (ja s'havia fet vella la luxació). He de dir que tant per part del Dr. Coll, com pel metge de capçalera, per la gent de la fàbrica on treballava me mare i per l'amo de la feina del meu pare, fins i tot amb la complicitat d'una farmàcia; els meus pares varen trobar el màxim de col·laboració per tal de poder-me guarir.
La meva mare va deixar de treballar per poder estar amb mi (entre tots els companys li passaven la setmanada). Els matins anava a comprar, feia la feina de casa, rentava, feia el dinar i a les tardes s'estava amb mi, plegant la roba, cosint i escoltant la ràdio, primer música i després la novel·la que no se si era "Ama Rosa" ja no ho recordo molt be. Em sobrealimentava perquè el DR. Coll havia dit que havia de estar ben forta per les operacions. De fet, al principi jo no menjava gaire , no tenia gana, però a base de capritxos se'm va anar fent l'estomac més gros i ja tot em venia de gust. Quan em vaig quedar al llit pesava 35 quilos i al cap de 10 mesos quan vaig poder caminar de nou, en pesava 56, 21 quilos de més. Quan em vaig veure al mirall de cos sencer me'n vaig endur un "susto".
Ja he dit que les visites que més m'alegraven eren les de les amigues. Els dissabtes al matí la meva millor amiga, la Lidia, es passava tot el matí amb mi i els dissabtes a la tarda, venia a passar la tarda amb mi en Josep Nieto, que teníem la mateixa edat i fèiem el mateix curs, em duia "tebeos" nous que llegíem junts i també m'explicava coses de l'escola. Vaig aconseguir per primera vegada acabar un àlbum de "cromos", el de Sissi Emperatríz, malgrat que quan te'n faltaven molt pocs era molt difícil acabar-lo perquè tots eren "repes".
La meva mestre, l'estimada Srta. Maria, també em venia a veure sovint, una vegada em va portar un regal molt maco, el seu rellotge de quan era joveneta (era antic i preciós) i un llibre no recordo el títol però tot i que em va agradar tenia un transfons de moralina de l'època. Els mestres de l'Institut veníem a veure'm a la policlínica després d'una operació, però no m'agradava gaire perquè em feia vergonya.
Quan m'ho passava més malament era quan venien les veïnes, amb aquell aire de commiseració i compassió que em feien sentir incòmoda. Sobretot, quan venia l'ambulància per portar-me a la clínica i em treien amb "camilla" les tenia a totes a la porta i em feia molta ràbia i molta vergonya. Crec que va ser llavors que vaig aprendre a dissimular el que sentia per tal de no ferir-les però de fet el que hagués desitjat era engegar-les a totes a la M..... Això és hipocresia però al meu parer si es fa servir per no ofendre als demés tampoc és tan dolent.
Per fi va arribar el moment en que ja em podia llevar, havia d'anar amb bastons i havia de fer recuperació (1 hora de bicicleta estàtica) però ja vaig poder continuar el batxillerat malgrat haver perdut un curs. Aquest temps d'anar a l'escola amb bastons i de no poder sortir al pati a jugar i saltar com els demés va ser molt dur per mi. Veia en tots els meus companys i companyes les mateixes mirades de compassió de les veïnes. Estic segura de que la majoria ho feien sense adonar-se'n, sempre estaven pendents de mi i si em queia un bastó corrien a collir-lo i jo "desagraïda" els rebutjava, amb un somriure però rebutjant-los.
Vaig quedar amb un lleuger coixeig que no se com però, vaig saber dissimular molt be fins el punt que gent que havia conegut després i que al cap d'un temps em veien venir de front se'n adonaven i em preguntaven si és que havia caigut i m'havia fet mal, llavors jo els deia d'una manera despreocupada i sense donar-hi importància, no, és que soc coixa, es quedaven parats i no sabien que dir-me. De sempre vaig voler treure-li importància al fet d'anar coixa i va arribar un moment en que ja ni me'n recordava.
Va passar el temps, vaig acabar el batxillerat i no vaig voler continuar estudiant, posant-me a treballar en una oficina. Els diumenges anava al ball amb les amigues i ho ballava tot, fins i tot el rock'n'roll i el twist, vaig ser una gran balladora. Aquella època de l'adolescència va ser de les més felices de la meva vida. això però ja són d'altres records, ho deixo per un altra dia.
