3 MESOS HAN PASSAT

Torno a estar per aquí i per escriure alguna cosa.
Tal com dic al títol, han passat 3 mesos o més des l'última vegada i fins avui no m'ha vingut de gust escriure alguna cosa.
No se ven bé de que parlar perquè les coses no han millorat pas en aquests 3 mesos. Quan dic les coses em refereixo a les coses en general que estan passant en aquest nostre país pel que fa a l'economia i la política. Tot segueix igual o pitjor. L'atur va en augment, cada vegada hi ha més i més famílies al llindar de la pobresa i és impossible treure's el pessimisme del damunt si segueixes les notícies, llegeixes els diaris o segueixes els debats i tertúlies per la televisió.
En el terreny personal si que hi ha hagut algun canvi però malhauradement no per bé. Aquest canvi ha fet que sorgissin en mi uns sentiments de tristor d'una banda i de rencunia d'una altra. Rencunia que no vull tenir però que de moment no puc evitar. Això però ja és massa personal i prefereixo deixar-ho, és personal en quant al sentiment meu però afecta a algú més i millor no parlar-ne.
L'hivern ja s'ha acabat, tot i que les temperatures no han pujat massa i les nits són bastant fredes. Hem tingut un mes de març molt plujós, cosa que va bé diuen, però que tant de núvols ha fet que el meu cap estès també ennuvolat. Espero que aquest mes d'abril vagi millorant pel que fa a l'esclat de la primavera i poder gaudir de força sol i cels blaus que m'aixequen l'ànim.
Tot plegat una mica intrascendent i superficial, procuraré tornar una mica més sovint i aprofundir més en les coses.

Agraïment

Galeria de Key QTR. Tots els drets reservats.

Ja fa dies que volia fer aquest post d'agraïment però dubtava perquè és molt personal.

Avui però m'he decidit, al cap i a la fi aquest blog va una mica de tot però també de reflexions personals i sentiments.

Escric doncs aquest post en agraïment a una persona molt estimada, que fa 38 anys que el conec perquè li vaig donar la vida al mateix temps que em convertia en mare. Com veieu és tracta del meu fill Joan que fa dies va escriure un post al seu blog on reflectia els seus sentiments en vers els seus avis i els seus pares.

Llegir-lo em va omplir d'orgull. Dins meu vaig pensar: mira que és difícil ser pare, però sembla ser que no ho hem fet tant malament.-

En el seu escrit parla de l'educació rebuda, dels valors ensenyats, de l'amor rebut, de la cultura i dels sentiments. M'ha fet adonar que hem estat molt importants per ell malgrat que no ho hagi expressat d'una manera oberta i carinyosa massa sovint.

Els fills ens estimen i ens donen amor a la seva manera, però tot allò que tu has fet per ells per amor de pares ells ho retornen en escreix als seus propis fills. És així, és llei de vida i així serà sempre.

Per tot això, fill, t'agraeixo moltíssim el teu escrit. Agraeixo el teu amor, la teva estimació, la teva dedicació i sobre tot la dedicació a tota la teva família.

Una semana més i per fi "la pluja"

Tots els drets reservats.

Ja estem a 10 de maig, com passen els dies de pressa. No ens adonarem i ja serem a temps de vacances. I per fi "la pluja", sembla que tindrem 2 o 3 dies de pluges que és el que necessitàvem tant i que podria ser que els pantans es recuperessin una mica, podent ajornar l'emergència de l'aigua fins el gener.

Per Catalunya i en quant a l'aigua, les coses van be de moment. Ara, el que està passant a Birmània no te nom, periodistes a Tailàndia esperant el visat que els deixi entrar a Birmània, avions amb ajuts, medicines, menjar, aigua, aturats i confiscats a l'aeroport sense poder-se distribuir i els pobres birmanesos a més de la desesperació d'haver-ho perdut tot, família, collites, cases, ara els espera la fam i les malalties per culpa dels seus governants. Com és possible que pugui passar això? La comunitat internacional no hi pot fer res? perquè els militars quan han fet cops d'estat s'han erigit en dictadors? que mou a aquesta gent? el poder? el domini?. Una altra d'aquelles coses que no m'entren al cap, no entenc que davant d'una catàstrofe d'aquesta magnitud els que tenen el poder, passin totalment i els importi un "bledo" el que passi a la seva gent. Els militars són gent sense emocions? és que no són nats de mare? és que no han estat infants? no ho entenc. Els preocupa tan sols el que es pugui dir del seu govern, d'aqui els entrebancs pels periodistes, estan tan apoltronats als seus sillons de comandament que tenen por que els hi prenguin i de que si els ciutadans saben la realitat s'aixequin en contra d'ells. Pot ser aquesta catàstrofe serà el revulsiu? ho dubto, estan massa dominats.

Una cita:" Voluntat: impuls cec, obscur i vigorós, sense justícia ni sentit " - Arthur Schopenhauer.