Granollers...... "el meu poble"

Tots els drets reservats.

Tot i que sóc nascuda a Barcelona més que res per qüestió familiar, el meu poble és Granollers, i avui després d'haver llegit un post referent a l'alcalde de Granollers, en Josep Mayoral, de qui em considero amiga; m'han entrat ganes de fer memòria i explicar-vos com era Granollers quan jo era petita.

Quan jo vaig començar anar a l'escola amb 3 anys (abans no hi havia ni guarderies ni P-3, o P-4, tan sols la classe dels grans i dels petits) Granollers tenia més o menys uns 18.000 habitants, ara ja ha passat a la categoria de ciutat donat que ja en són també aprox. uns 60.000, deu-ni-do el que ha crescut oi?, està clar que estem parlant de 57 anys en rera.

No us explicaré pas la història de Granollers, orígens, ni coses d'aquestes....... Granollers va anar creixent al llarg del riu Congost (la riera) i per tant és més llarga que ample tot i que el centre amb la parròquia, la plaça de la Porxada i diferents places que estan bastant a prop és força ample. És molt difícil perdre's per Granollers sabent això doncs sempre vas a parar a la "carretera" (carrer d'Anselm Clavé) i en dèiem precisament la carretera perquè de fet el carrer principal era una travessia de la carretera nacional 152 (Barcelona-Puigcerdà).

Jo vivia bastant avall de Granollers, (en direcció a Masnou) 3 o 4 "mançanes" més i ja hi havia camp, i s'arribava a Palou. Hi havia l'estació de França i la del Nord, l'estació de França estava al centre de Granollers, darrera el parc, la del Nord estava i encara és la mateixa, travessant la riera com si anessis a Canovelles. Hi havia 3 esglésies: la Parròquia darrera l'Ajuntament, els Escolapis i la dels frares. Les meves amigues i jo anàvem a Missa als Escolapis perquè no la feien tant llarga (durava mitja hora) i la de la Parròquia durava 3/4 d'hora. Això d'anar a missa ens va durar un parell d'anys després de fer la Comunió una vegada varem anar a l'Institut ens varem tornar pecadores i varem deixar d'anar a missa.

A la plaça de la vila, ( com en deia la meva tia) anomenada de la Porxada precisament per que hi ha una porxada, sota d'ella era on hi havia el mercat amb parades de peix, de gallinaires, de menuts, d'embotits i de verdura i allà és on anaven les mestresses de casa quan deien "me'n vaig a plaça". Els dijous però hi havia mercat i a part de les parades estables de sota la Porxada al voltant d'ella venien els pagesos per vendre les seves collites: tomàquets, enciams, patates, pebrots, mongeta tendra, coliflors, bledes, ........., al carrer de Santa Elisabet s'hi venia l'aviram en viu: galls, gallines, ànecs, conills, pollets per criar, etc. a la plaça Perpinyà s'hi venien porcs per això de sempre l'hem anomenada la plaça dels porcs, al costat del parc, darrera de la Fonda Europa, els ramaders feien els seus tractes de vaques, vedells, cavalls, i alguns els portaven per vendre'ls, a la plaça de Can Sínia s'hi venien eines del camp, ganivets, paraigües, arreus de bestià, pics, pales, escombres, fregalls, cistells, ........ Això era el mercat del dijous, les parades de roba, jerseis, perfumeria, llana, sabates, estris de cuina, abrics, anoracs, bates d'estar per casa, roba interior, etc., varen anar apareixent molt més tard cap els anys 60 i desaparegueren les parades estables de sota la Porxada, quan és va convertir una caserna de l'exèrcit en el Mercat de Sant Carles. De fet la plaça de la caserna nosaltres l'anomenàvem: plaça del cuartel.

Hi va haver una època a Granollers que l'alcalde de torn nomenat a dit va decidir que havíem de créixer i es varen començar a fer pisos, el primer de tot les "cases barates", després varen decidir que els arbres eren un perill pels cotxes i a més a la tardor una gran brutícia i varen anar tallant tots els arbres del poble, plataners centenaris de la "carretera", les moreres del carrer Sant Jaume, el parc de l'estació i la mateixa estació de França varen desaparèixer. L'estació va anar a parar avall al Sud del poble i durant molts anys va ser una estació provisional de fusta, que tots en dèiem "Granollers City" perquè talment semblava una estació de tren de l'Oest americà, sense asfaltar i quan plovia hi havia un fangueig de ca l'ample.

On ara hi tenim el nostre "Teatre-Auditori" que semblava que no s'acabaria mai, hi havia l'escorxador municipal. La plaça de la Corona, en realitat és deia Plaza de los Caidos (sólo los caidos por Dios y por España) on hi havia una gran creu de pedra, monument a los Caidos.

Varen deixar el poble sense cap arbre, sense parc i sense un bri de verd, doncs fins i tot les cases amb eixida que a lo millor tenien una mica de jardí varen anar desapareixen perquè (coses de l'especulació) es varen anar venent per fer pisos.

Afortunadament, ens va arribar la democràcia i ja des del primer govern de la ciutat escollit democràticament, es varen posar a la feina de anar canviant el Granollers lleig en que l'havien convertit, en una ciutat una altra vegada plena d'arbres, jardins, parcs, escoles, casals de barri, recuperant tradicions perdudes, donant cultura, oci, espais...... Granollers, ara, torna a ser "maca" malgrat l'excés de cotxes. Els caps de setmana el centre de Granollers es transforma en peatonal i és increïble la gent que s'hi aplega gaudint d'un passeig, mirant els aparadors o seient a qualsevol terrassa per prendre un cafè.

Un altre dia explicaré més però això ja s'ha fet massa llarg ara i he d'acabar.

Una cita: " L'excusa per a totes les guerres, aconseguir la pau "

- Jacinto Benavente -

Se'ns ha mor en PAUL NEWMAN .......

Paul Newman va morir ahir a casa seva als 83 anys, tal com ho va voler, en una mort digna, envoltat pels seus.

És curiós en un actor de Hollywood, que les primeres notícies de la seva mor arribessin als mitjans a través de les fundacions benèfiques de les que ell n'era benefactor i fundador.

Avui El Periódico publica un article al respecte, que podeu llegir aquí, lloant la seva feina com un dels grans actors i com a persona humana d'una gran qualitat, també li ha dedicat el segon editorial que ha titulat "Els ulls blaus del cine". De fet tots els articles que he llegit han coincidit en destacar de Paul Newman ja no tan sols la seva qualitat d'actor, sinó també la seva gran qualitat humana.

Ha estat el meu actor preferit, de jove i de gran. Descansi en pau al cel dels artistes.

Cel blau i sol radiant

Tots els drets reservats.

Després de tota una setmana de cel ennuvolat, algunes gotes i sense veure el sol, avui ens llueix un cel blau i un sol radiant.

Fresca al matí però dia alegre. És veritat que ja som a la tardor i s'ha notat sobre tot aquesta setmana de inestabilitat atmosfèrica (ostres, semblo l'home del temps) però s'agraeix veure el cel i sentir el sol.

Molts dies seguits com aquesta setmana, contribueixen a fer la tardor i l'hivern massa llargs i arriben a cansar i deprimir.

Però avui estic contenta i animada. M'agrada el sol i el bon temps, em donen vida i alegria.

Avui no hi ha cita. Ja en buscaré una per demà.

El sopar de les ex-alumnes de la Srta. Brau

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.

Ja ha passat un any i ja toca organitzar el sopar de cada any de les amigues i companyes de classe del col·legi.

Ahir vaig anar al Restaurant La Font, de Granollers, a fer l'encàrrec del sopar, preu tancat i menú triat. El més carregós ja està fet i dic carregós perquè desplaçar·me a Granollers i trobar aparcament a prop del restaurant és tota una odissea.

Ara tan sols queda anar trucant a les "nenes" (la majoria ja som àvies) per dir: dia, hora, lloc i preu i anar confirmant qui podrà venir i qui no.

Aquest sopar anual ja fa al menys 15 anys que el fem, ho va començar l'Avelina qui es va anar encarregant de localitzar-nos i convocar-nos, sempre se'n va encarregar ella fins fa 3 anys que va dir que volia que se'n encarregues una altra i ho vaig agafar jo. Ara li dol perquè de fet li agradava i en realitat el que volia era que anéssim ensabonant dient-li "Avelina si no fos per tu no ens en sortiríem" però com que cada any és queixava de la feina que tenia en preparar-ho, varem decidir cuidar·nos'en nosaltres.

De fet, no porta tanta feina, i en un parell de dies a estones ja queda solucionat i confirmat. El que em trobo és que passat l'agost ja hauria d'anar programant el dia perquè gaire be sempre ho volem fer pel setembre i no me'n recordo; no me'n adono i ja estem a finals de setembre i les he de convocar amb massa poc de temps però això també és una avantatge perquè en una sola trucada ja confirmes, si no els va be el dia doncs ja està no venen i punt. Trucar amb més de temps et pots trobar que et diguin que si i llavors per qualsevol raó no es presentin i no tinguis temps d'anular el "cobert" del restaurant.

Enguany doncs farem el sopar el divendres 3 d'octubre i el més segur és que com a mínim en serem 25 o 26. En aquests sopars ens ho passem força be, xerra que xerraràs explicant-nos "batallitas" i ensenyant-nos les fotos dels néts (abans eren les fotos dels fills), també ens expliquem acudits pujats de to i ens dediquem força al "marujeo", però mireu: una vez al año no hace daño.

Una cita: " No hay mal que cien años dure " - refrany popular -

Els animals de companyia

Tots els drets reservats.

Ahir a la nit el meu fill em va telefonar per dir-me que ja li havia arribat l'hora a la seva gossa, Nit, doncs havia emmalaltit greument i ara ja estava patint. En tot el mal de cor que els feia varen optar per no deixar-la patir i la varen dur al veterinari per escurçar l'agonia.

Un entristeix quan perd el seu gos o el seu gat. Quan parlo d'animals de companyia sempre és pensant amb els gats i els gossos, per a mi són els únics animals domèstics, res de serps, tortugues, conills d'india o conills, hàmsters o ratolins. A casa meva sempre havíem tingut un gat i un gos, la meva tia també tenia gos i recordo les bones estones que m'havien fet passar i quan de carinyo et saben donar si tu els hi dons a ells.

Hi ha molta gent que no els agraden els gats perquè diuen que són traïdors, però això no és cert, hem de pensar sempre que són animals no persones i per tant tenen l'instint de la seva raça, els gats són felins i els gossos descendeixen dels llops, per tant els hem de tractar pel que són i saber les característiques de la seva raça. No podem pensar que ells pensen i senten com persones. Un gos o un gat a casa des dels 2 mesos, serà carinyós i estarà per nosaltres si el tractem be.

Jo tenia una gata, Betty, que l'havia d'assistir als parts, semblava que esperés que jo arribes de treballar per parir. Els gossos que havien passat per casa a part de fer-nos companyia, també estaven ensenyats pel meu pare per dur a pastorejar el ramat d'ovelles. Ja casada, vaig recollir un gos perdut, "petaner" mort de fam i carregat de paràsits, que ens va tornar amb escreix el que havíem fet per ell, agraït i carinyós, va estar amb nosaltres fins que va ser massa vell.

Ara, i crec que ja ho he dit d'altres vegades, a casa hi ha 4 gossos, gats no perquè el marit és al·lèrgic al pel de gat, tenim el Blues, la Lluna, el Rock i la Samba. Aquests últims són fills del Blues i la Lluna i germans de la Nit. El Blues és un "pastor belga" sense "pedigree" recollit quan tenia un mes, la Lluna és "labrador" també barrejada i sense "pedigree" que em va donar una veïna. El Blues és el lider de la camada i com a camada ens hi incloem la família, tan sols el meu marit està per damunt d'ell, és carinyós, obedient i ja comença a estar vell. Els altres són molt carinyosos, una mica més esbojarrats els joves i no tan obedients però finalment ells busquen sempre la companyia. Ara mateix, al despatx, mentrestant escric aquest post, estan tots amb mi, dormint, quan m'aixequi ells s'aixecaran i aniran allà on jo vagi. Quan estan a fora al jardí i volen entrar a casa sempre saben per on han d'anar a trucar, la porta de la cuina, o la porta de l'oficina.

El Rock sap obrir les portes (la de la cuina i la de l'entrada de casa no perquè no tenen mànec) però tan sols les obre al matí quan em llevo, per venir a saludar-me i buscar les meves carícies, la Samba és molt especial, fredolica, i voldria que l'estesis acaronant tot el dia, fins i tot si fos més petita de tamany voldria estar a la falda. En fi, que els animals de companyia, tot i que embruten molt i costen molts diners (pinso, vacunes, antiparàsits, etc.) et tornen a la seva manera tota l'estimació que tu els dones.

Una cita: " No és que tingui por de morir, només que no vull estar allà quan passi "

- Woody Allen -

Avaries

Foto de Malpuella. Tots els drets reservats.

Aquest matí ha estat un dia d'entrebancs, ja feia dies que notàvem que els desaigües de la cuina no anaven com cal, o sigui, l'aigüera, el rentaplats, la rentadora i el safareig, no engolien l'aigua i ens retornaven a les piques amb greix i porqueria. Després de provar de desembussar amb productes i de manera casolana sense aconseguir res, ens varem decidir a trucar a una empresa especialitzada en neteges de canonades que ens han vingut aquest matí.

Els ha donat molta feina i més que res perquè nosaltres desconeixem com van les canonades, on són els sifons, i les unions. Finalment han aconseguit netejar molt i sembla que de moment totes les piques engoleixen be. Ara, la cuina ens ha portat feina d'anar recollint aigua i grassa i porqueria que sortia per tot, sembla que ja s'ha acabat i confiem en que ens duri força, però ja ens han avisat de que els detergents, tant dels plats com de la rentadora fan uns pans sòlids dins les canonades i podria ser que ens tornéssim a trobar amb el mateix en poc temps.

Nosaltres no ens havíem fet mai una casa i per tant no tenim cap mena d'experiència en saber per on passen les canonades, o les connexions elèctriques o els tubs de la calefacció. Trobo que el constructor al fer entrega de la casa hauria de facilitar al seu client, planols de tot el que hi ha a sota del mosaic que trepitgem cada dia i saber per on s'ha d'obrir en cas d'una avaria de canonades com la que hem tingut, o de la calefacció o elèctrica.

Jo us recomano als qui em llegiu que si us compreu un pis o una casa demaneu sempre els planols, no tan sols de la construcció, sinó que també els de les coses que passen per sota el terra o per les parets. Evitareu haver de pagar més hores a qui us vingui a fer la reparació per la pèrdua de temps averiguar on està el problema.

Una cita: " ¿La frase més bella? la més curta " - Anatole France -

Diumenge.......Escudella i carn d'olla

Foto de scaramangho. Tots els drets reservats Tots els drets reservats.

Avui, diumenge, primer dia de tardor. El temps avui no és lluminós, està tot ennuvolat i amenaça

pluja. Dia adient per a fer "escudella i carn d'olla" desprès de tot l'estiu menjant primers plats freds, com: amanides de pasta, "ensaladilla", ous farcits, amanides d'arròs, amb llegums fredes, formatges, salmó, tonyina, etc. etc. m'ha vingut de gust fer l'escudella, plat calent i consistent, malgrat la dieta (que avui em saltaré).

I com sigui que tindré la família a dinar i estan una mica empiocats el plat de sopa crec que els hi anirà molt be.

Per la tardor i l'hivern es presta molt més fer una cuina més consistent, suposo que quant les cases no estaven tan preparades pel fred, els estofats, les llegums, els rostits, sopes,....... eren habituals per escalfar el cos, avui dia dins les cases ja no fa el fred que feia abans, la majoria de la gent a casa seva disposen de calefacció i no es passa fred, per tant la cuina podria continuar essent més lleugera però....... aquí ja ens entra el factor costum i tradició i a mi tot i que el menjar d'estiu i sobre tot la fruita d'estiu (melons, síndries, préssecs, albercocs,) m'agrada molt, sóc molt més de plat calent (únic) i ara ja començo a tenir ganes de menjar-ne.

Però no em puc saltar la dieta cada dia i per tant, m'hauré de conformar en menjar com si fórem a l'estiu. amanides, carn i peix a la planxa, poc oli, llet descremada, i formatge baix en grassa. ¡Paciència Alícia, això o la pèrdua de salut de mica en mica !

Una cita: Tot el que és decisiu sorgeix "malgrat que"

Friedrich Nietzsche