Més records. Quan vaig anar a l'Institut per fer el batxillerat tot em venia de nou, tot em sorprenia perquè era tan diferent del col·legi de la Srta. Brau que semblava que no pugues ser.
De fet, anar a l'Institut implicava que ja t'anaves fent gran, perquè no hi havia aquell control i tutel·latge del col·legi. S'havia trencat la rutina de quan sabies que et tocava fer a l'escola cada dia. A l'Institut el primer de tot va ser aprendre a fer-te els horaris i entendre que cada hora tenies una classe que comportava moltes vegades canviar d'aula, organitzant-se uns embussos pels passadissos de ca l'ample. Que quan et tocava - estudi - volia dir que estaves en un aula i allí podies fer els deures, estudiar, llegir, etc. però xerrar no eh? perquè la classe d'estudi també puntuava per la mitjana de nota del mes. Començaves el mes amb un 10 i t'anaven abaixant la nota si xerraves més del compte i està clar si tenies un 3 a final de mes ja t'abaixava molt la mitjana i la promoció.
A l'Institut vaig començar a fer la lletra inclinada perquè els companys em deien que tenia una lletra molt maca però que era de nena petita, em vaig acostumar també a fer les emes i les enes punxegudes, pel mateix. La inclinació de la lletra la vaig anar perdent però les punxes de emes i enes continuo igual i m'he d'esforçar per escriure-les be si ho ha de llegir algú que no en sap massa.
Em vaig tornar mal parlada, les meves primeres paraulotes varen ser "collons", "fotre" "merda" i "hòstia" impensable dir això a l'escola i a més és que jo no les havia sentit mai, be "hòstia" si però era pecat i no es deia. De fet aquesta potser és la paraulota que dic menys, ara "collons" encara ara en deixo anar algun.
També va ser sorprenent fer classes mixtes, nois i noies, no hi estava acostumada i em venia de nou. El que no podíem fer junts era l'hora de pati, de fet crec que era més que res perquè el pati era petit i no hi haguéssim cabut tots però potser també hi havia la intenció de no barrejar-nos massa en els jocs.
Llavors també era sorprenent que tenies un mestre per a cada assignatura, geografia el Sr. Llobet, matemàtiques el Sr. Mateo, gramàtica la Srta. Plumé, literatura el Sr. Galobart, història la Srta. Ferrer, ciències el Sr. Tort, religió el pare Bautista (frare franciscà), música la Srta. Paulina, FEN no recordo el nóm però la meva mare m'havia dit que tot i que ara ensenyava "falange" a la guerra havia estat miliciana, labors la Srta. Viaplana i més endavant la Srta. Sole (una altra que estava a falange, i que havia estat miliciana a la guerra), dibuix el Sr. Casals.
Vaig aprendre a fer les primeres gamberrades, be jo no en feia,(no era tan agosarada) però les gaudia com tots, vaig aprendre a callar quan algun mestre preguntava qui havia fet el que fos, i a aixecar-nos tots acusant-nos nosaltres mateixos, el que comportava que a tota la classe ens castiguessin a quedar-nos fins les dues del migdia una setmana.
Jo estudiava amb una beca i per tant havia de procurar tenir bones notes sempre, de fet fins a 3er. poc vaig haver d'estudiar perquè la Srta. Brau ens havia preparat molt be i tan sols escoltant be a classe ja n'hi havia prou, fèiem exàmens cada mes i trimestrals i quasi sempre m'anaven molt be. De fet les matemàtiques no eren el meu fort però el mestre era un maniàtic de les llibretes en net acurades i amb bona lletra i aquestes em feien pujar nota, per tant els 2 primers cursos i fins i tot el 3er. sempre estava entre les 3 primeres de la classe perquè els vailets no hi arribaven mai a ser dels primers. A partir de tercer, quan ja varen entrar matèries desconegudes totalment com les equacions, o ciències, o llatí (odiava el llatí) la història i el francès, ja em va ser més dificultós perquè havia d'estudiar i no tenia gaire l'hàbit, a part de que si feia deures a casa i tenia alguna dificultat ningú em podia ajudar. Per això vaig acabar anant a fer els deures a la biblioteca (estava al costat de l'institut) i sempre hi havia alguna amiga o amic que em podia donar un cop de ma.
Tots o quasi tots es feien "xuletes" pels exàmens, sobre tot pels trimestrals que eren més durs, però jo no me'n feia perquè tenia massa por de que el mestre em veies i em suspengues. Una vegada tan sols em vaig apuntar un nom a la cuixa, el muscle del coll "esternocleidomastoideo" perquè estava convençuda de que sortiria i no me'n recordaria del ditxos nom. I tenia raó, va sortir si però no vaig tenir la necessitat d'apujar-me la faldilla per llegir-lo perquè m'havia obsessionat tant que el nom em va sortir d'un "tirón". De fet alguns mestres diuen que les "xuletes" serveixen per aprendre't allò que t'has apuntat.
Ja explicarem més records de l'Institut un altre dia, això s'ha allargat molt.
Una cita: " Errar és humà, perdonar diví " - William Shakespeare -
