S'ha acabat l'agost

Gruta del Indio. Tots els drets reservats.

Doncs si, ja se'ns ha acabat l'agost, avui és l'ultim dia, 31 i demà ja començarem el setembre que no se ben be perquè per a mi ja és com l'entrada de la tardor.

No he fet vacances però si que ens hem pres aquest mes una mica més relaxats i no hem estat tantes hores a l'oficina, però a partir de demà haurem de reprendre la feina de manera més seriosa i planificar les accions de cara la propera temporada per veure si remuntem la crisi i anem aguantant fins l'hora de la jubilació, que no falta tant perquè 4 anys passen amb un no res.

També amb el blog he estat una mica mandrosa i tan sols he fet algun post de tant en tant. Per tal d'anar trobant la rutina diària (jo necessito una rutina planificada) escriuré una altra vegada un post diari, més llarg o més curt, de pensaments, de sentiments, de records, o del que sigui, fins i tot algun de polític que naturalment serà des del meu punt de vista com a ciutadana de "a pié"

Apa, fins demà doncs.

Una gran alegria

Foto de Lars van de Gors. Tots els drets reservats.

Com sigui que els meus fills ja n'han parlat als seus respectius blogs, penso que puc expressar en aquest post la meva immensa alegria per la nova vida que s'està creant i que és una "nena". Serà el meu segon nét i segur que serà tan guapa com ell.

La meva mare, quan vaig tenir el segon fill, que va ser un altre nen, em va dir: "no et preocupis els nens et portaran "nenes" i tenia raó, ja ho veieu tindrem una neta, Aina és dirà. O sigui que els nens m'han portat nenes i amb l'avantatge de que la podré mimar tot el que vulgui perquè és el que fem els avis, de l'educació i normes ja se'n cuidaran els pares.

El meu fill en el seu post d'avui ens diu que tot i que encara no ha nascut ja li està sortint la vena masclista de tot pare "la nena que no me la toquin" i és normal, malgrat que hagi tingut una educació totalment igualitària i oberta, hi ha uns sentiments ancestrals que haurà de dominar.

Recordo que quan varen començar a sortir de nit, el meu marit els va dir: "ei, aneu en compte amb el que feu i si ho necessiteu a la meva tauleta de nit hi ha condons" jo en aquells moments en que els condons eren principalment per evitar un embaràs no desitjat, i aquest era el pensament únic del meu marit, li vaig dir: escolta hauries fet el mateix si en lloc de nens foren nenes? i li va sortir "i ara, NO" perquè la teoria de la igualtat (que no iguals) la tenia i la feia seva, ara "la pràctica" ja era una altra cosa. En certa manera tot i que a mi m'hagués agradat tenir una nena, me'n alegro que fossin vailets perquè haguéssim tingut moltes més discrepàncies en la seva educació.

Be, però en aquest cas, la cosa de l'educació no em pertoca i se que en Joan i la Marina ho sabran fer molt be, que sabran preparar al petit Joan i també educar a la petita Aina en la igualtat.

L' enhorabona a tots dos i també per nosaltres avis i l'avia Carme que està tan contenta com tots.

més Festes Majors

Tots els drets reservats.

Bonica i acolorida finestra, no és veritat?.

Divendres va començar la Festa Major de L'Ametlla i acaba demà 25, dia dels patrons Sant Genís i Sant Genís.

I demà comença la de Granollers, la Festa Major de Blancs i Blaus, tota la setmana de festa al carrer amb unes gentades increïbles.

Cada vegada més i sobre tot pels pobles dels volts de Barcelona, les Festes s'encaren més de cara els joves i en viure-les al carrer. Tant els balls o concerts programats com els jocs diversos són la majoria pel jovent i això si, no hi poden mancar els bars ni la cervesa, els focs d'artifici, arrossades, sardinades o botifarrades, però les orquestres o grups musicals de ball de Festa Major solament es programen un dia i ja en diuen "pels vells".

En fi, que els temps van canviant i com sigui que a l'agost és temps de vacances i molta gent és fora, ja fa anys que és varen inventar unes Festes de competivitat per tal de que el jovent volés tornar abans de la Festa i gaudir-ne: Barri de dalt o barri de baix, blancs o blaus, morats o blancs, ....... els uns contra els altres i a veure qui guanya. Correfocs, Corre aigües, Diables, Nits "golfes", i nit i dia al carrer el que comporta que a part de la despesa de la Festa que li costa a l'Ajuntament, aquesta es veu incrementada amb les brigades "extra" de neteja.

Veïns queixant-se any rera any pel soroll i per les vomitades el carrer, que finalment s'han de dir: " be, per sort és una vegada a l'any" i carregar-se de paciència.

Els desplegaments dels mitjans de comunicació

Foto de Diego p. Ramirez.T. Tots els drets reservats.

Després de la tragèdia de l'accident d'avió, continua el desplegament de corresponsals dels mitjans de comunicació, tant de les cadenes de televisió com de la premsa escrita. En la meva opinió, crec que tots plegats n'estan fent una gra massa. Els familiars de les víctimes el que necessiten és una ma amiga i una espatlla on plorar. Considero que ja tenen prou pena al damunt per a que a cada desplaçament als hospitals o a la Almudena, siguin envoltats per micròfons, fotos, i fins i tot preguntes. Ho trobo d'una morbositat i una falta de respecte enorme. La feina del primer dia va ser com havia de ser, anar informant puntualment tan bon punt els anaven arribant les notícies, hauria d'haver continuat així i punt. Informar de com avancen les identificacions i de com evolucionen els ferits, no calia que lluitessin per oferir-nos imatges dels familiars pujant i baixant dels autobusos, de la Reina, del President i dels ministres que els han anat a donar suport, és lògic i normal que sigui així en una tragèdia d'aquesta envergadura però no hi ha cap motiu per fer-ne publicitat.

Encare avui, a TV3 continuen amb el mateix tema (Els matins d'estiu) els estic sentint des de l'oficina, han entrevistat a 2 o 3 pilots d'avions per a que donessin la seva opinió de quin podria haver estat el motiu de l'accident. Poden opinar el que vulguin però serà la investigació el que determinarà la causa per tal de evitar repeticions i punt. És això el que ens interessa, què si hi ha hagut alguna avaria inesperada, o el que sigui, això és pugui corregir per poder evitar una altra tragèdia.

Jo estava a Tenerife al Port de la Creu aquell dia de la més gran catàstrofe aèria succeïda a l'aeroport de Los Rodeos, 2 avions i 500 i escaig de víctimes, va ser esgarrifós. Però la televisió i la premsa és varen limitar a fer la seva feina "informar" i no a buscar el punt de morbositat.

Dies de dol doncs i donem temps al temps per a que el dolor és vagi apaivagant.

Dies de dol

No hi ha paraules per descriure el que se sent a rel de l'accident de l'avió d'Spanair a Barajas.

El meu més sincer condol pels familiars de les víctimes, se per el que estan passant i que no podran superar-ho mai. No hi ha res més a dir. Necessiten mans amigues i abraçades i poder plorar sense embuts. No els hi faltarà, hi ha un munt de gent que han anat a Madrid per estar al seu costat.

Jo estic amb ells amb el cor i l'esperit.

Res de interessant als diaris

Tots els drets reservats.

Repassats els titulars del Periódico, veig que no hi ha gran cosa, molta xafarderia d'estiu, fotos de les vacances de lectors, en nacional el que tots ja sabem referent la financiació, el pols entre el govern de Madrid pressionat per els presidents de diferents autonomies i el nostre govern. Per més que digui el President Rodriguez-Zapatero ha incomplert la Llei perquè ja fa 10 dies que es va acabar el termini que marcava l'Estatut per l'acord per la financiació i transferències. Donar una oferta imfumable per complir amb el tràmit no te cap valor.

I en internacional, altre que tal, semblen les mateixes notícies, aldarulls per tot arreu, guerres, gent desplaçada, pobresa, discriminació, racisme, politiqueig i així dia rera dia.

Les Olimpíades que per l'equip espanyol no han estat massa bones, o potser varem pecar de triunfalisme al vaticinar que podríem igualar les obtingudes al 92.

Més víctimes de la violència de gènere, accidents mortals a les carreteres, sanció europea per la fuita d'Ascò, i etcètera, etcètera i etcètera.........

Be he dit que era poca cosa perquè ja aquestes notícies són les mateixes, més o menys, dia rera dia. No són BONES NOTÍCIES, sembla que el món està perdut, arribarà un dia que la bogeria col·lectiva serà tan greu que ho engegarem tot a rodar. Espero no veure-ho ni jo ni els meus fills i nets.

Una cita:" Per a tota classe de mals hi ha dos remeis: el temps i el silenci "

- Alejandro Dumas -

Recordant els jocs del carrer

Tots els drets reservats.

Vaig tenir la sort de poder jugar al carrer, quan jo era petita quasi no passaven cotxes per la carretera i menys pels carrers de darrera a casa que no eren ni asfaltats ni amb llambordes, o sigui terra, que era l'únic risc que hi havia perquè si queies et pelaves els genolls.

Quan sortíem a jugar al carrer, començàvem pels jocs més moguts: cuita i amagar, el soldat plantat, la serp, arrancar cebes, les quatre cantonades, el mocador, a gepes, a saltar i parar, a saltar la corda, a la xarranca......., finalment acabàvem, ja cansades, amb els jocs en que ens asseiem en rotllana: passar l'anell, el joc dels disbarats, el pare carabasser, .......

Com que jo era bastant petita i escanyolida els jocs de córrer no eren pas els meus preferits, sobre tot el soldat plantat perquè sempre era la primera a qui agafaven. Ara, jugar a la serp, tot i que era bastant perillós, m'agradava molt i saltar a corda també. Una vegada jugant a la serp al pati de l'escola, la del meu costat se'm va deixar anar i em vaig quedar de qua amb tan mala sort que em vaig estampar contra una paret. Vaig haver d'anar a curar-me tot el front i el nas i sentir els retrets del Sr. Cuch. Crec que des de llavors no hi vaig pas tornar a jugar a la serp.

Una mica més grans (entre 10 i 12 anys) sortíem amb les bicicletes (n'havíem après a pujar-hi totes soles, l'una ensenyava a l'altra) i anàvem per camins a prop de la riera i pels horts que hi havien, anàvem a robar préssecs, prunes, ametllons, quasi sempre eren verds però ho trobàvem tot ¡tan bo!

Va ser una sort poder jugar al carrer, els pares no havien de patir perquè no hi havia cap risc (be tan sols el de caure i fer-te mal però això ja formava part dels jocs) i embrutar-te; el risc màxim era que passes una carro i cavall però com que ja el veiem a venir ens avisàvem: "ei, nenes, pugeu a la vorera que ve un carro" i una vegada havia passat continuàvem amb el joc.

Els jocs al carrer ens socialitzaven, teníem amics i amigues que a més de ser veïns eren també companys d'escola. Moltes ens continuem trobant com a mínim una vegada a l'any. Però això ja forma part d'altres records dels que ja us en parlaré un altre dia.

Una cita: " Qui busca no troba, però qui no busca és trobat "

- Franz Kafka -