L'adolescència

Galeria de Gótico latino. tots els drets reservats.

Dies enrere us explicava els meus records de quan vaig haver d'estar gaire be un any enllitada, i patir 4 operacions quirúrgiques. En aquell post us deia que passat aquell temps hi havia d'altres records però que ja formaven part de l'adolescència i que ja us en parlaria un altre dia.

Be doncs, us en parlaré una mica, o sigui més records. L'adolescència és una època difícil pels joves, és un re-afirmament de la personalitat el que comporta gaire be sempre estar en contra de l'educació rebuda, de les ordres dels pares, i de trencaments de "tabús".

Hi havia una sèrie de normes establertes, no escrites, de la societat, que no es podien trencar. Els diumenges feien "ball" amb música en directe  i anàvem tots a ballar, però quan no tenies "xicot" no podies ballar més de 2 cançons seguides amb el mateix noi, és a dir, un noi et demanava per ballar i ballaves amb ell 1 ball que eren 2 cançons, i llavors te'n tornaves al lloc. Si una noia ballava més de 2 balls seguits amb el mateix noi, ja es deia que eren promesos. Un altra tabú era parlar de segons que amb els nois, fumar, beure, anar al bar, agafar-se de la ma, fer-se petons al carrer, tot això estava molt mal vist i donava a entendre que una noia no era com calia, segons aquelles normes no escrites.

Contra aquelles normes els de la meva generació varem començar a trencar-les, les trobàvem absurdes, i és evident que ho eren. Sempre he considerat que aquella generació va obrir pas als joves d'avui per a que tinguessin més llibertat, més confiança per part dels pares i més racionalitat. També és cert que degut a això ens varem passar en la educació dels nostres fills, "ni tanto ni tan poco" varem passar del "és així perquè ho dic jo" a donar una i una altra explicació dels motius fins el punt que tampoc tenien unes directrius clares, i anaven de trontoll. A l'adolescència ja passa, has deixat de ser un infant però no ets encara un adult i necessites una certa direcció.

Érem un grup d'amics de l'institut, nois i noies, que anàvem junts al ball i varem passar a trencar aquella norma absurda, ballàvem els uns amb els altres els balls que volíem i llavors canviàvem de parella, ballàvem el rock'n'roll, el twist, el madison i fins i tot varem arribar a ballar la "yenca" Érem la revolució del ball i tothom ens coneixia. Els diumenges al matí ens trobàvem al bar de moda, fèiem un vermutet amb patates i fumàvem. Ens saludàvem fent-nos petons a la galta, cosa que no feia ningú que no fos de família, i passejàvem carretera amunt i carretera avall agafats de la ma. 

Per la quaresma, com que no feien ball, anàvem a ballar sardanes que això si que estava permès i per la Setmana Santa, com que era tan avorrida, ni la tele, ni la ràdio podies escoltar, ens anàvem d'excursió a alguna font i passàvem el dia xerra que xarraràs, uns "bocates" i jugant. No ens podíem emportar música perquè no havien sortit els reproductors de cassettes i si n'hi havien no en teníem cap de la colla perquè eren cars.

Era l'època dels primers enamoraments, moltes vegades no correspostos, patíem també, ens semblava que teníem problemes molt grossos i que ningú ens entenia. Aquests trencaments de normes que avui dia sembla que no eren res, ens portaven lluites contínues amb els pares. Si volíem anar al cine a Barcelona a veure una pel·lícula d'estrena, havíem de mentir i recordar tornar a casa a l'hora de sempre. Recordo quan li vaig demanar a la meva mare que em comprés uns pantalons, s'hi va negar en "rodó", finalment els vaig aconseguir a base d'anar insistint, també vaig tenir problemes al posar-me mitges negres espeses i jersei de llana de coll alt i negre (estil Juliette Grecó). La meva mare sempre deia: " ara vas de negre i segur que quan em morí et posaràs de vermell "

El que més ràbia em feia és que els motius principals de fer seguir aquelles normes eren més que res pel "que diran".

L'adolescència és una època en que ets molt feliç i també molt desgraciat, passaves constantment per diferents estats d'ànim, tristor si el noi que t'agradava passava de tu, alegria quan gaudies amb els amics, les "festes particulars", si rebies un somriure d'ell...... Sovint t'oblides que tothom ha passat per l'adolescència i que també els pares han estat joves i que per els teus problemes de l'adolescència ells ja hi han passat i segurament més greus per la diferència d'època.

En fi, resumint, normalment i en general, l'adolescència és recorda com una època de les més felices de la vida de cadesqun, malgrat tot.