Aquesta setmana, comiat definitiu, i també esperança

Tots els drets reservats. Família.

Malgrat les meves bones intencions de tornar a escriure aquí cada dia, reflectides en un post ja fa 3 setmanes, no havia tornat a fer-ne cap des de llavors.

Malauradament la setmana passada ens va deixar definitivament "l'avi gran". Ja era molt gran, 88 anys, però no per esperat, el seu traspàs no va deixar d'agafar-nos desprevinguts. Ens queda a tots el consol de que se'n va anar plàcidament i sense cap mena de patiment.

El dia del nostre acomiadament en una petita cerimònia civil, jo volia dir unes paraules recordant-lo però com sigui que potser s'hagués allargat més temps del compte amb els que ja hi deien alguna cosa, vaig decidir no dir res.

Deixeu-me però escriure aquí el que volia dir aquell dia.

L'avi gran era el meu sogre, pare del meu marit, avi del meu fill i besavi dels meus néts. Feia 45 anys que el coneixia, 38 anys que jo vaig passar a ser part de la seva família i ara a finals de mes n'hagués fet 8 que vivia amb nosaltres.

L'avi gran, en Joan Ramon i Valls, va ser tota la seva vida un home bo. Compromès des de molt jove políticament, exiliat a França, camps de concentració, camps de treball, presó en tornar a casa i finalment 3 anys més de servei militar, amb la classificació de "rojo" "desafecto al régimen".

Tot això ja ho varen dir el fill i els néts, també varen parlar del seu caràcter que era: tossut, però a l'hora comprensiu, amb un cert pudor per expressar els seus sentiments, amb molta voluntat per dur a terme allò que ell creia just o convenient, autodidacta i treballador cent per cent. Varen oblidar però de parlar dels seus amics, era molt amic dels seus amics, si podia donar un cop de ma quan ho podien necessitar ho feia i durant molts anys varen anar mantenint l'amistat (des de "la mili") amb ells i les seves famílies, trobant-se, fent dinars o sortides junts; fins i tot ara que ja 2 dels seus estimats amics de "mili", en Sariol i el Cendra, ja havien marxat, el contacte amb les seves vídues continuava ni que fos per telèfon. És per això que jo els volia recordar en el seu comiat perquè s'havien estimat molt, ara ens queda a nosaltres passar per un mal trago perquè el tercer amic que no va oblidar mai, amb qui mantenia una corresponència i fins i tot parlava per telèfon amb ell malgrat viure aquest al Brasil, no en sap res i en lloc de contestar-li la seva darrera carta explicant-li com estava de salut l'avi (pel Parkinson ell ja no podia escriure) haurem de comunicar-li que se'ns ha anat per sempre. Tant al Joaquin com a la Nadine, uns 4 anys més gran que ell però que de moment està molt be, l'avi gran els estimava moltíssim i quan rebia notícies d'ells s'alegrava molt a l'hora que s'emocionava. És per tot això que jo volia parlar d'ell i dels seus amics per a que tothom se'n adonés de com d'important per ell era l'amistat, una de les seves grans qualitats.

Sempre el recordaré com a una bona persona. Se que m'estimava malgrat no haver-ho dit, se que el varen emocionar els petons que li vaig donar no feia gaires dies (no soc petonera jo) i se que sempre en el seu interior em va agrair el que jo feia per ell tenint cura d'ell, de la seva salut i del seu benestar. Adéu avi, vull creure que ara ja estàs ben acompanyat per qui més estimaves i t'estimaven, la iaia Visita, el teu nét Marc, i els teus vells amics. UNA ABRAÇADA de l'Alícia.

La segona part del títol d'avui no te res a veure amb l'avi. És una esperança de que finalment arribarà a bon terme allò que desitgem.