26 de gener 2009

Despuès del vent............

"Cel rogent - pluja o vent "
Ara estem vivint la ressaca de les fortes ventades del dissabte. Informatius, magazíns, entrevistes, ràdios, premsa, ... tots en general parlem de les fortes ratxes sofertes, de les VIDES HUMANES perdudes, dels arbres i arbres caiguts o arrencats de socarrel, dels milers de ciutadans sense electricitat, de urbanitzacions incomunicades, qüestionant si s'ha estat a l'alçada de les circumstancies, si s'hagués pogut preveure, etc.
No crec que és pugui fer res malgrat els avisos d'alerta del servei meteorològic, els que vivim en una urbanització envoltats d'arbres, el vent és un dels riscs, així com el foc. Pel que fa al foc podem estar alerta i mantenir casa nostra neta d'arbustos i de llenya seca però amb el vent huracanat i de velocitats de 130 a 180 quilòmetres per hora tan poc habitual a la província de Barcelona, no hi ha res a fer, a no ser que les urbanitzacions, passejos, parcs i jardins deixin de ser-ho i es transformin en ciment. Pel que sembla, els arbres que es poden veure més afectats pel vent són els pins blancs, per més centenaris que siguin les seves arrels no són profundes, fan molta arrel però escampada i quant més vells són també són mes alts i més exposats estan a les grans ventades.
A casa, la tanca que dona al carrer, feta d'obra vista + bruc, aquest va fer com de vela i va sortir quasi volant la meitat de la tanca enderrocant també els maons. Avui ja hem contactat amb un paleta per tal de que ens ho vingui a refer. Un altre imprevist més. Ressaca, que hi farem, per sort no hem patit cap desgràcia, ni la família ni els meus veïns més propers.

25 de gener 2009

25 de gener, santa Elvira........

galeria de Lumend13. Tots els drets reservats.
Avui diumenge 25 de gener és santa Elvira. La meva mare és deia Elvira i li agradava que la felicitéssim i li regaléssim la seva colònia preferida (que jo trobava "horrorosa") - JOYA -. Jo li regalava està clar, i era feliç, però li demanava que no n'abuses perquè jo la trobava massa forta d'olor. Ara resulta que és veu que la volen tornar a promocionar i la "Carmen Sevilla" n'està fent publicitat, finalment resultarà que la olor de JOYA ja no és obsoleta i tornarà a estar a totes les perfumeries. Fa uns anys era ven dificil trobar-la, tan sols la podies comprar a perfumeries "de tota la vida" .
Ja ho veus mama, me'n he recordat del teu Sant. FELICITATS i vetlla per nosaltres.
Quan jo era petita i em preguntaven com es deia la meva mare no em feia gens de gràcia dir-ho perquè no era un nom habitual, em passava el mateix amb el meu. No m'agradava Elvira, però ves per on, ara el trobo bonic, és com "aristocràtic" oi? i el més segur és que si hagués tingut una filla segurament li hagués posat Elvira. Hi ha d'altres noms que em fan aquesta mateixa sensació de "noblesa" com poden ser Leonor i Beatriz, en castellà però, perquè en català perden aquesta sonoritat en la meva opinió.
Ahir va ser un dia terrible a tot arreu, les fortes ratxes de vent varen malmetre mobiliari urbà, arbres, cotxes, i el més greu de tot VIDES HUMANES, aquests 4 nens morts, aquesta dona morta, un altre veí mort en caure-li un arbre al damunt, els ferits, etc. dia de DOL per a tothom.
Els cotxes, el mobiliari, les teulades, les tanques, tot això te reparació, costosa econòmicament, però reparable al cap i a la fi. El dolor per la pèrdua és irreparable i el 24 de gener del 2009 serà un dia marcat per a tots els que han sofert una pèrdua. Des d'aquí el meu recolzament i el meu desig de que sàpiguen trobar un consol.

21 de gener 2009

Parlar dels fills

Galeria de furs and feathers. Tots els drets reservats.
Quan els fills ja són homes o dones, les mares tenim tendència a recordar i parlar d'ells, de quan van néixer, com eren, dels primers mesos. Ens trobem unes quantes dones per fer petar la xerrada i gaire be la majoria de les vegades tot i començar parlant de cinema, de política o de xafarderies del poble, sense adonar-nos acabem parlant dels fills. És enyor? nostàlgia?, desig de tornar-los a veure petits i necessitats de la mare? - ven be no se que és però jo també amb l'edat m'he trobat parlant dels fills sense saber com la conversa m'hi ha portat.
Potser al ser àvia i veure els nets et fa recordar els teus fills i de mica en mica van sortint les petites malalties, que feies per guarir-los, anècdotes, l'edat de la primera dent, de quan van començar a caminar, de les seves primeres joguines, que els agradava fer, si eren carinyosos o no, la guarderia, l'escola, les reunions de pares, les entremaliadures, si eren llestos o intel·ligents,.... també recordes la seva adolescència però ja no tant, perquè en aquests records hi ha coses molt maques però també algun disgust que prefereixes oblidar.
Jo me'n adono que cada vegada més els meus records es basen principalment en la infància dels meus fills i que no puc deixar de parlar-ne. Evidentment que hi ha molts més records, meus, dels meus pares, de la meva escola i de les amigues, també de l'adolescència, però no són tan vius com els dels fills. Jo no dec pas ser una "rara avis" i suposo que a la majoria de mares els passa el mateix. És bonic recordar, però no voldria quedar-me tan sols en els records i si que desitjo arribar al meu curt futur veient créixer els nets, la seva felicitat i la dels seus pares.

20 de gener 2009

Temes diversos

Repassats alguns titulars i articles del Periódico, em quedo amb aquest. Informe referent la violència de gènere al 2008.
No hi ha avenços, les morts de dones a mans dels seus companys o ex-companys han estat pràcticament les mateixes que el 2007 (una menys al 2008) 70. El que si que han augmentat són les denúncies per maltractaments que venen a representar 400 denúncies diàries.
També han augmentat les denúncies i morts de dones en el sector d'immigrants, cosa preocupant perquè venen a treballar aquí per poder subsistir la seva família al seu país però està clar, aquí la dona se sent més protegida, amb més llibertat i comença a reivindicar de cara al marit algunes coses i aquest, masclista de mena, no ho suporta.
L'informe també fa palès que el perfil majoritari de la dona que denúncia és el de que un 30'5% són universitàries, d'aquí l'augment de les denúncies suposo.
No se com es pot anar eradicant aquesta lacra, estic convençuda que ja hi ha una generació d'homes joves que són conscients que ells mateixos han de lluitar contra el masclisme. Confiem que els nostres nets ja no hauran de fer articles sobre la violència de gènere i que quan seran homes s'haurà acabat aquest mal endèmic de la nostra societat.
Com sigui que he titulat el post temes diversos, hauria de parlar d'alguna altra cosa oi? però no se ven be de que, la presa de possessió de Barak Obama? les esperances posades en ell per la majoria de països del món? de la maleïda crisi? Deixem-ho estar.
Una bona notícia per fi, la retirada de les tropes israelianes de Gaza i la treva de Hamas. Quant durarà?, qui reconstruirà la ciutat? Gaza depèn ara de l'ajuda internacional, no tenen res, ni aigua ni aliments, res que cobreixi les necessitats més bàsiques. Morts, ferits, dolor i desesperació això és el que els queda. La població en general no és preocupa per qüestions polítiques si no que la seva preocupació és viure en pau i pujar la família. Quants dels supervivents als qui els han massacrat la família és deixaran apoderar de l'odi? Aquests seran els que tornaran a aplicar "ojo por ojo y diente por diente" i això no s'acabarà mai.

18 de gener 2009

Infància, records......

Els records d'infància habitualment els començo així: "Quan jo era petita"..... doncs això, quan era petita no hi havia guarderies però començàvem a anar a l'escola als 3 anys. Fins llavors, les mares que tenien criatures i treballaven i no hi havien àvies o avis, s'ho havien de muntar com podien. Per sort, en aquella època hi havia senyores de mitjana edat o ja grans que s'estaven a casa i solien tenir unes quantes criatures (2 o 3 com a molt) tenint cura d'elles, en deien "aguantar criatures".
A mi m'aguantava una senyora veïna de casa meva que es deia "Pepeta". Recordo aquell temps en que m'ho passava d'allò més be amb ella, cal a dir que jo tampoc era una nena moguda i que feia molta bondat. És gràcies a ella que jo se algunes cançonetes de jocs catalanes, així com els jocs: l'anell, el pare carabasser, el telèfon, etc... També gràcies a ella vaig aprendre a dir la "ella" que em costava molt i la feia com una "i" fins que un dia, mentrestant ella feia el dinar em va fer anar repetint "bacallà" una i una altra vegada fins que em va sortir be.
El fill de la Pepeta era fuster, tenia la fusteria al darrera de la casa i moltes vegades m'havia fet una espasa amb 2 llistons de fusta, amb la que em sentia una heroïna i feia volar la meva imaginació.
Vaig estar amb la Pepeta fins que vaig anar a escola (des que vaig començar a caminar) i després els estius, no se ven be quants, potser fins que la meva mare va creure que no em passaria res per estar sola a casa o anar a jugar amb les amigues (2 o 3 estius). Més en davant potser va ser després de fer la Comunió que va decidir que ja no podia pasar-me les tardes jugant al carrer o casa de les amigues i em va portar a "cosir". Anar a cosir era l'única activitat extra-escolar que és feia llavors: cosir per les nenes, i futbol o handbol els nens.
Ni música, ni dibuix, ni anglès, ni piscina, res de tot això és feia, be potser si que alguns ho feien perquè a casa seva estaven més ben situats i s'ho podien permetre donat que totes aquestes activitats eren costoses. Jo no, jo vaig començar la música i el dibuix, així com el francès quan vaig anar a l'Institut perquè eren assignatures del batxillerat però tampoc se'n tenia massa cura de l'ensenyament perquè formaven part de "les Maries" : música, dibuix, FEN, gimnàstica i labores del hogar. Eren assignatures obligatòries però no se'ls donava cap mena de importància i a final de curs normalment te les aprovaven sempre.
Vaja, això s'ha allargat, un altre dia continuaré.

17 de gener 2009

Pendre decisions

Prendre decisions que poden repercutir a la nostra vida, és bastant difícil, ara en aquests moments estic sospesant una i una altra vegada les opcions que tinc i prendre una decisió molt important.
És molt difícil perquè finalment no acabes de veure clar si la decisió que prendràs serà la correcta o be si estaràs errada però una vegada presa se'n ha d'assumir les conseqüències siguin les que siguin.
Al llarg de la meva vida he pres decisions importants de les que malgrat alguna ha estat errada no me'n penedeixo i segurament si ho hagués de tornar a fer ho faria. A casa sempre em varen dir que no me'n penedís mai de les meves decisions, que aquestes formaven part de la meva manera de ser i que havia de aprendre a assumir-les.
Així ho he fet i puc dir que fent un repàs tan sols d'una considero que em vaig equivocar, malgrat això però, " a lo hecho pecho " " i en davant les atxes "
Aquesta vegada m'està costant molt més saber que és el que he de fer i si prendré la decisió idònia, deu ser cosa de l'edat que em fa veure més els riscs. Tinc temps encara de rumiar i pensar be, sospesar els Pros i els contres i finalment avançar. Confio en que ho sabré fer.

12 de gener 2009

Les creençes i la publicitat

Aquests dies, diaris, informatius de TV, programes magazíns, etc..... no paren de comentar i dir i explicar, la campanya de publicitat endegada per una associació d'ateus (0 varies) a 2 línies d'autobusos de Barcelona. Londres va ser la pionera en fer aquesta campanya i ara ens hi hem afegit a Barcelona i diuen que a Madrid també.
L'eslogan de la campanya diu: "probablement Déu no existeix" i aquest posar en dubte l'existència de Déu és el que ha fet que com "lloros" tots repetim el mateix, que si si, que si no, a favor, en contra, manca de respecte en les creences de la gent, i així fins anar traient tot el suc periodístic possible.
Però aquí no s'acaba, ara les entitats cristianes faran una nova campanya publicitària, també als autobusos de Barcelona, l'eslogan de la qual és l'afirmació de l'existència de Déu.
Be, això ja és massa, de fet, l'agència de publicitat és la que hi ha sortit guanyant doncs a assolit l'objectiu molt abastament i amb un mínim d'esforç, donat que tothom en parlem i al cap i a la fi és aquesta la raó d'una publicitat (que se hable de mi aunque sea mal).
Quina importància te una campanya publicitària per ser notícia a tot arreu? No hi ha prou notícies o fets importants al món per parlar-ne? La guerra Israel-Palestina i d'altres arreu (quantes? 3, 4, 5, ...guerres?), la manca de respecte als Drets Humans, les tortures, la violència de gènere, la manca de recursos i medicines a l'Àfrica, els infants mal nodrits, explotats, malalts, la situació de la dona a tants països (tinguda per "no res"), la fam, la misèria, les morts, en fi tot un panorama que si ens parem a reflexionar-hi pot ser si que la majoria negaríem l'existència de Déu.
Ni em sembla be ni em sembla malament la dita campanya. El que no trobo be és el ressò a tots els mitjans que a més s'han prestat a obrir la polèmica. Les creences són personals, això és el que s'hauria de considerar normal, i a "dins a casa meva, ningú n'ha de fer res del que jo faig o crec" per tant, penso que no porta a cap fi la polèmica. Tampoc és la primera vegada però que els periodistes s'han aprofitat d'una campanya publicitària polèmica per omplir els diaris i programes.

09 de gener 2009

Els "urbanites"

Galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Visc en una urbanització fa ja 9 anys i mig. Des que varem decidir embolicar-nos la manta al cap i fer-nos una casa en una urbanització varem ser molt conscients del que representava, i era precisament el poder viure aïllat (entre cometes) i en un entorn arbrat i bosquivol, lluny dels sorolls de cotxes, motos, de gent, sentint tan sols els ocells, o el lladruc d'un gos de tant en tant; el que buscàvem.
De fet la casa ens ha permès gaudir de tot allò que necessitàvem sense aïllar-nos molt donat que estem a 8 km. de Granollers i si tenim desig de fer d'urbanites, en un no res hi som.
Hi ha però molta gent que s'han fet una casa en una urbanització però que no han estat mai conscients de que a la urbanització, malgrat que s'hagin fet una casa amb jardí sense cap arbre, segur que el veí te pins o alzines, matolls, etc. i els pot representar que la pinassa o pinyes o fulles, a la tardor vagin a parar a casa seva.
Aquests són els que van sovint a casa del veí a queixar-se de que el pi que tenen a prop de la tanca de separació d'una casa a l'altra, els fa por de que caigui damunt casa seva. Que voldrien que aquest veí eliminés tots els arbres per tal de evitar qualsevol possible entrebanc i haver d'escombrar el seu pati (enrajolat és clar) massa sovint. Els que van a l'Ajuntament a demanar que sigui aquest qui mani al veí el tallar els arbres. Els que obliden que han anat a viure a una urbanització feta en una muntanya de bosc i que la normativa de l'Ajuntament tan sols permet tallar els arbres justos per a construir la casa, havent de plantar al jardí, el mateix nombre que els que s'han tallat. Els que també obliden que els arbres del veí que els molesten ja hi eren abans de fer-se la casa.
Aquestes persones jo els dic "urbanites" i no se per quina raó han fugit de la ciutat per anar a viure a un bosc i entre la natura i llavors precisament aquesta natura els molesta. Aquests "urbanites" haurien de tornar a la "gran orbe" perquè en realitat l'anyoren, troben a faltar els cotxes, la gent sorollosa, les voreres pelades sense arbres i els passos de vianants i l'ordre que hi ha, totalment diferent del de la natura.
Malauradament m'ha tocat un veí d'aquests i ja començo a cansar-me de les seves queixes. Procuro ser amable i aguantar-me les ganes de dir-li "torni a Barcelona" però em temo que algun dia m'agafarà malament i li deixaré anar tal com raja, oblidant-me dels "modos".

08 de gener 2009

Una foto encantadora

Tots els drets reservats.
Pare i filla dormint. Us presento L'Aina, el mateix dia que va néixer.
Espero que al meu fill no li sembli malament que li hagi robat la foto. Orgull de mare i d'àvia.

04 de gener 2009

Benvinguda Aina

Galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Ja ens ha nascut l'Aina, ahir a les 12 del migdia aproximadament, veia la llum fora de l'entorn protector de la seva mare.
L'esperada i desitjada Aina ja és aquí. És petitona, bufona, no és "pelona" de moment els cabells són negres, i també de moment és porta molt be.
Benvinguda Aina a aquest món tan difícil. Els teus pares i els teus avis faran el possible per a que estiguis amb nosaltres contenta i feliç. El teu germà Joan ahir encara estava al·lucinat de veure aquella coseta tan bonica que ets tu.
Estem tots molt contents i feliços, no s'han acabat les Festes però tu ja ets aquí.