31 de desembre 2007

Despedim el 2007

foto de Núria Puig. Tots els drets reservats

Avui ens toca despedir el 2007, ho farem com sempre amb els 12 grans de raïm i la copa de cava (no es donés el cas que tinguéssim mala sort per no fer-ho, !quines tonteries¡ ) Tenint un marit músic, durant molts d'anys he fet els comiats de l'any sola, però enguany (com que ja te una edat i fa temps que no fa de músic) el despedirem junts.

Desitjos pel 2008: salut, poder gaudir de totes les celebracions familiars, unes petites vacances, estabilitat econòmica (el més difícil tal com diuen que aniran les coses), amor, companyia, fora cabòries, i prou. (que no és poc).

Projectes: De moment, cap, potser continuar escrivint al blog això si, un petit paper a l'obra de teatre que estem preparant, i viure. Amb més somriures i no tantes llàgrimes.

Propòsits: Com tothom d'una certa edat i pes i per poder gaudir una mica més, perdre quilos si no tots els que cal, al menys uns quants. Ho dic seriosament però ja veurem si aguantaré massa temps per aconseguir-ho. I un altre propòsit important, que no us explicaré ara perquè si no ho aconsegueixo se'm tiraria la cavallaria pel damunt, si arribo a fer-ho ja us ho diré.

30 de desembre 2007

La recepta del diumenge............ Fricandó

Com que "lo prometido es deuda" aquí va una altra recepta de cuina: El fricandó:
Ingredients: (4 persones) 3/4 de quilo de vedella (rodó de cuixa, rodó d'espatlla, conill, llata plana, cap de mort) jo us recomano rodó d'espatlla. Demaneu que us ho tallin a filets prims (2 a 3 talls per cap). 150 gr. de moixernons o ceps (secs) 1 ceba mitjana, 2 tomàquets madurs mitjans, 1 pastanaga, oli, sal, (4/6) ametlles torrades pelades.
Elaboració: 2 o 3 hores abans de cuinar poseu els moixernons en remull amb aigua calenta (no bullint). En una cassola amb oli aneu fregint els talls de vedella prèviament enfarinats i aneu retirant-los de la cassola una vegada estiguin daurats pels 2 cantons. Talleu la ceba en juliana la poseu a la cassola junt amb la pastanaga ratllada i els tomàquets tallats a daus (els podeu pelar o no) una vegada tot ha agafat color i els tomàquets s'han anat més o menys desfent hi tireu els moixernons escorreguts (però reservant l'aigua) els hi doneu unes voltes a la cassola, abaixeu el foc i aneu incorporant els talls de vedella pel damunt, sacssejeu la cassola i incorporeu-hi l'aigua dels moixernons (colada) fins a quasi cobrir la carn, tapeu i deixeu que faci "xup-xup" aprox. una mitja hora (vigilant que no s'agafi a la cassola) piqueu les ametlles al morter les tireu i deixeu cinc minuts més de "xup-xup".

28 de desembre 2007

Dia dels Innocents

Avui és molt possible que us pengin la "llufa", no us enfadeu, les criatures innocents s'ho passen d'allò més be intentant penjar-les. Jo ho recordo. Penjar la "llufa" no fa cap mal a ningú. Hi ha innocentades però que de vegades són de bastant mal gust. Aneu en compte de no caure-hi en una d'aquestes.

Coses que han passat

Ahir varem escoltar estorats la informació de l'assassinat de Benazir Bhutto la lider de l'oposició del Pakistan. Avui llegeixo les declaracions del bisbe de Tenerife al diari "La opinión" sobre l'homosexualitat i el abusos sexuals a nens.
Que està passant en aquest món? Fer oposició políticament per intentar millorar el teu país és tan greu que mereix la mort de manera tan terrible? anar a escoltar un míting polític pot resultar tan perillós que hi perdis la vida? 1,10,15,25 morts i no se quants ferits.
I aquest bisbe? diu que hi ha nens de 13 anys que estan demanant l'abus, que consenteixen i fins i tot provoquen. Com pot generalitzar d'aquesta manera? els adults són adults quan arriben a saber que és el que està be i el que no, quan saben dominar els impulsos, quan saben responsabilitzar-se dels seus actes,....... També diu en aquesta entrevista que en Jimenez Losantos, tot i que difereix en la forma, quasi sempre posa el dit a la llaga i te raó.
Vaja, que estem ben arreglats entre els fanàtics assassins de polítics (les víctimes innocents per a ells són danys "col·laterals") i personatges com aquest bisbe que en lloc de preocupar-se per exemple de la fam al món, de la pobresa, de l' educació, ...... pretén disculpar comportaments inacceptables i culpar als pares de les inclinacions sexuals dels fills.

27 de desembre 2007

Hem passat l'Ecuador

Doncs si, ja hem passat l'Ecuador de les "festes" , ens en queden 2 més i ja podrem començar a posar-nos a dieta per desgreixar. Avui he llegit que antigament el 27 de desembre era costum menjar sopa de farigola i arengades amb la finalitat de desgreixar dels àpats de Nadal i Sant Esteve. Nosaltres no crec que en tinguéssim prou amb una sopa de farigola i una arengada per dinar però si que haurem de procurar menjar molt de "verd" i poques proteïnes perquè si no aquest quilets de més que hem agafat, aquí es quedaran i serà molt difícil perdre'ls. Que si escudella i carn d'olla, que si Capó farcit, que si canalons, que si marisc, salmó, patés, vi, cava, torrons, neules. Moltíssimes calories en tan sols 2 dies. Com ho farem? doncs, menjant poc, verdureta, amanidetes, poca carn ( a la planxa) peixet (a la planxa), en fi gens gastronòmic però molt saludable diuen.

21 de desembre 2007

Avançament de la recepta del diumenge.........

Com que he dit que ja no escriuria fins el 27 de desembre, però entre mig hi ha 1 diumenge, vaig a donar-vos la recepta de la setmana. Avui us explicaré com fer un "potaje" senzill, alimentici, i econòmic; així passades les "festes del menjar" el podreu fer i us anirà igual de be per la línia i per la butxaca. La meva tia li va posar el nom de " escudella alacantina" .
Ingredients (per 4 persones):
oli, sal, 1 ceba, 2 tomàquets, 1 gra d'all, unes fulles de julivert, 3 o 4 fulles de bledes (de penca grossa, o el que hi hagi), 400 gr. de mongeta cuita, 1 patata mitjana, i 3 grapats d'arròs.
Elaboració:
Poseu oli a l'olla on fareu el "potaje", el suficient per fer un sofregit de 1 ceba mitjana i 2 tomàquets madurs, aquest sofregit el feu ratllant la ceba, deixant-la quasi daurar i afegint-hi els tomàquets també ratllats. Quan el sofregit ja està fet tireu aigua calenta a l'olla (aprox. 2 litres i mig)i quan comenci a bullir hi tireu les bledes que prèviament haureu rentat i tallat (la fulla verda també) junt amb la patata mitjana tallada a quadrats petits. Ho deixeu bullir uns 10/15 minuts i hi tireu les mongetes cuites i els grapats d'arròs. Quan faltin 5 minuts perquè l'arròs estigui cuit (arròs, 15 minuts de cocció) en el morter hi xafeu l'all i les fulles de julivert, ven xafat, tireu-hi una mica del caldo i ho aboqueu a l'olla deixant que bulli els minuts que faltaven per coure l'arròs i una vegada cuit, apartar del fog i servir immediatament (si espereu a servir, l'arròs és beurà el caldo i s'estovarà)
Pels ingredients no sembla pas un plat massa atractiu, però jo us asseguro que com a primer plat està molt bo i és saludable i adequat per totes les edats.

Felicitació frapant

Vaig rebre aquesta felicitació de Nadal, que es surt tant del corrent i em va agradar tan, que he pensat que la podria fer servir per felicitar-vos a tots aquestes festes i desitjar-vos un molt millor 2008. Al post d'avui li he posat per títol "felicitació frapant" perquè jo crec que realment ho és. Ens recorda que hi ha per aquest món però també ens dona una esperança. ¡ l'amor és la força que mou el món ! tant de bo que sigui així. Moltes felicitats a tots doncs, i ja no faré cap post fins el 27 de desembre, jo descansaré i vosaltres també.

20 de desembre 2007

Que interessa?

foto de NandaMM. Tots els drets reservats

Avui em faig una pregunta, que interessa als blocaires? He anat veient que segons els escrits que fas (post) hi ha algun comentari interessant que agraeixo molt, perquè és com un reconeixement de que el que has escrit ha tingut un interès per algú, però quasi be sempre que faig algun escrit referint-me a una notícia de caire polític, opinant sobre la mateixa a la meva manera planera, mai és comenta res. Està clar que el meu blog no és polític, són coses que em passen pel cap, vivències, sentiments, el que sigui que em surti en el moment d'escriure, però no puc ni vull tampoc passar per alt alguna notícia política que m'afecta pel que pugui representar, així com alguna noticia de les grans injustícies que ocorreixen per aquest mon: els maltractaments, els infants esclaus, la injusticia en vers les dones al mon de l'Islam i altres llocs, la Sida, etc. però pot ser no en se prou i no se explicar, creant interès, els meus sentiments. Potser perquè sóc dona i no s'espera d'una blocaire (no política) que opini sobre la política? El més segur però és que sigui una mica avorrida.

Vaig llegir un post d'un blocaire molt reconegut a la Catosfera que deia que un blog sense comentaris no és un blog, potser te raó, perquè (al menys a mi em passa) quan veus 0 comentaris sents com una mena de frustració. De tota manera, no deixaré de fer els meus posts, tinguin o no tinguin comentaris, perquè he descobert que m'agrada molt escriure, que m'ho passo be, i que em serveix de teràpia de les meves cabòries.

D'acord, no vols canviar el tamany de la lletra? doncs no el canviis (és de bojos això dels tractaments de textes)

19 de desembre 2007

El Serrat............ Queralbs

Enyorança, records, desconnexió, tranquil·litat, serenitat. Tot això és per mi "Can Janeta" d'El Serrat (Queralbs-Ripollès) és una casa dels meus millors amics on hi hem anat com a mínim una vegada a l'any a passar hi algun cap de setmana. Ara ja tinc ganes de tornar-hi però ho farem quan hagi passat el fred intens perquè ja m'és prou dificultós caminar pels caminets, havent-hi neu encare més. Ara, estar davant de la llar de foc de Can Janeta i mirar el paisatge nevat per la finestra és un privilegi impagable.

18 de desembre 2007

Ganes...................venir de gust fer............

foto de NandaMM. Tots els drets reservats

Que em vindria de gust fer ara, de que tinc ganes? la veritat és que no ho se ven be. El que se és que en aquests moments sortiria de casa, no vull estar a casa, no em ve de gust estar a l'oficina. Agafaria el cotxe i aniria a Granollers el que passa però, és que a Granollers ja tot em comença a quedar molt lluny. Si he d'anar el centre (de botigues) hauria de deixar el cotxe al "parking" i el que per una persona normal de la meva edat, caminar per la "carretera", tot el carrer de Santa Anna, la porxada, la plaça de les olles, etc. no els representa cap esforç, per a mi és com una especie de sacrifici i si em decideixo a fer-ho m'haure de prendre 1 parell de pastilles per aguantar. Complicat oi? Moltes vegades penso, faria una passejada per la platja, podríem fer un viatge curt (d'estada) a Paris, o Londres, o Roma, ciutats precioses, o visitar llogarets amagats de Catalunya. Si que m'agradaria, si que em vindria de gust, però la meva realitat és que tinc un "handicap" de mobilitat i quan hi penso ja se'm han passat les ganes. Hem diuen que això és un "peix que es mossega la cua" i que quan menys em bellugui pitjor serà. Tenen una mica de raó, però només una mica, perquè desconeixen del tot com està el meu cos i el que passa per ell quan hi ha un excés d'aquests.

17 de desembre 2007

Rectificació .............. i Respecte

foto de NandaMM. Tots els drets reservats

Dissabte vaig fer un post en el que deia que ningú se'n recordaria de mi el dia del meu sant (ahir) perquè quasi sempre ha estat així, si uns dies abans no en faig esment, ningú se'n recorda. Però enguany m'he equivocat, si que hi varen pensar i al migdia ja tenia la meva felicitació de sant amb el corresponent "detallet" i a la tarda, tot i que no estava previst perquè tenien compromisos, vaig tenir el regal de la visita dels meus fills i el net, per tant rectifico, enguany el dia del meu sant s'ha convertit en un dia especial.

I ara us vull parlar d'un article de El Periódico, aquí, que he llegit i que suscribeixo, parla de "Polònia" del seu humor que agrada a l'autora de l'article i a mi, però discrepa amb el tractament que és fa del President Montilla. A mi em passa el mateix i no tan sols referent al President, si no en d'altres personatges, que moltes vegades hi trobo una manca de respecte amparantse amb el dret de la llibertat d'expressió. Pot ser és que jo no se riure'm de mi mateixa?

16 de desembre 2007

Els rostits i la beixamel

Els rostits : El rostit de les carns dels canalons no és pot fer a la mateixa cassola perquè el temps de cocció no és el mateix, per tant posareu en una cassola amb oli la carn de vedella (en 2 o 3 trossos) i la carn de porc (en 2 o 3 trossos) amb unes fulles de llorer i una cabessa d'alls (sencera) quan teniu la carn enrossida de tots els cantons hi tireu un raig de conyac i deixeu reduir, peleu la ceba tallant-la en 4 parts i el parell de tomàquets també tirant'ho a la cassola, doneu un parell de voltes i cobriu amb aigua (just a cobrir), tapeu, abaixeu el foc i deixeu que vagi coent de 3/4 a 1 hora (vigileu que no s'agafi ni és quedi eixut, si cal afegiu aigua). Per rostir el pollastre és quasi el mateix. Poseu-lo al foc en una cassola amb oli, unes fulles de llorer i una cabessa d'alls, una vegada enrossida la carn, tireu-hi un raig de conyac, deixeu reduir i immediatament i tireu la ceba tallada en "juliana" i el tomàquet a dauets (no cal aigua) abaixeu el foc i tapeu, remeneu de tant en tant i quan veieu que la carn quasi ja està hi tireu els fetges de pollastre sencers. El temps de cocció aprox. és de 1/2 hora. però comprobreu-ho. La beixamel (pels canalons): En una cassola amb la meitat de la mantega i oli dels rostits i daureu una ceba ratllada, tireu-hi de 3 a 4 cullerades de farina barrejant-ho be i un bon raig de llet procurant que tot quedi lligat, i desfent els possibles grumolls, heu d'anar remenant (el foc baix) i afegint llet fins aconseguir la quantitat de beixamel que necessiteu amb l'espesor adient.

15 de desembre 2007

La recepta de la setmana........ "Canalons"

Avui us donaré la meva recepta per fer els "canalons" (de Festa Major, Nadal o San Joan). De fet no és meva, me la va donar la dona del meu "jefe" ara fa 43 anys, no la he variat mai i sempre em surten molt bons. Quan el meu "jefe" es va quedar vidu, un Nadal, la seva filla em va demanar que li digués com fer-los, que en certa manera li feia una mica de por perquè la seva mare els feia molt bons i patia perquè el seu pare fes la comparació. Jo li vaig dir: mira si els fas seguint la recepta que t'escriuré el teu pare els trobarà igual de bons perquè qui me'n va ensenyar a fer-los va ser la teva mare i jo sempre els faig igual sense variar res de la manera de fer ni dels ingredients. El resultat va ser l'esperat i el millor compliment que li podia fer el seu pare va ser " nena t'han sortit tan bons i iguals que els de la teva mare".
La recepta és llarga sí us he d'explicar també com fer el rostit de les carns. El que faré és resumir, donant per entès que tots sabeu fer un rostit i una beixamel. Però per si de cas, faré 2 posts i al següent us donaré la recepta del rostit i de la beixamel. Som-hi doncs.
Ingredients: (per a uns 60/80 canalons, ja que ens hi posem fem-ne de sobres y així en tindrem per altres dies congelant-los)
750 gr. carn de vedella del coll o filet de pobre del darrera (en 2 o 3 trossos)
600 gr. carn magra de porc del coll (en 2 o 3 trossos)
5 quarters de pollastre sencers (cuixa i contracuixa)
5 o 6 fetges de pollastre
300 gr. de mantega
oli d'oliva (no us se dir la quantitat, a ull)
1 1/2 de llet
1 got de conyac
4 capses de canalons El Pavo (són els millors)
3 cebes mitjanes
4 tomàquets madurs
2 cabesses d'alls
4/6 fulles de llorer.
i !molt important¡ una màquina de trinxar carn de les d'abans (aquelles de ferro colat amb una manivela).
És millor fer el rostit de les carns el dia abans perquè fredes us anirà més be per pasarles per la màquina. Reserveu l'oli dels rostits.
Una vegada teniu tots els tipus de carn rostida i passats per la màquina, poseu la cassola al foc no massa alt amb un raig d'oli de rostit i la meitat de la mantega (aprox.) aneu remenant per tal de barrejar be les carns i desfer la mantega i si cal afegiu oli. Quan la mantega ja s'ha desfet tireu-hi llet i no deixeu de remenar fins aconseguir com una pasta homogènia. Quan veieu que la carn te tota el mateix color, salpebreu i trèieu del foc. ja està la farça a punt. Prèviament haureu bullit els canelons amb aigua abundant i una mica de sal i tirant-los a l'olla d'un a un, procurant de no para el bull. Als 15 minuts (no més) treure'ls del foc, buidar el màxim d'aigua calenta i posar aigua freda immediatament per tal de que no s'enganxin.
A la taula de treball, sobre unes estovalles netes (blanques o no) aneu extenent en fileres els canalons, poseu una cullerada (mes o menys plena) de la pasta de carn a cada canaló, els emboliqueu i els aneu dipositant a la safata de forn prèviament untada amb una mica de mantega. (els que us sobrin els poseu en un altra safata, els tapeu i ja els podeu congelar perquè sempre és millor fer la beixamel el dia que s'han de menjar).
Cobriu amb la beixamel tots els canalons de la safata del forn, hi poseu abundant formatge ratllat (jo acostumo a ratllar emmental) i unes nous de mantega distribuïdes estratègicament per la safata. Al forn que ja haureu escalfat a 180/200 graus els hi teniu aprox. 10/15 minuts (vigileu fins que veieu que la beixamel fa bombolletes ) apagueu el forn i enceneu el grill per gratinar i quan el formatge ja està ros, apagueu-lo i ja els teniu a punt per servir.

Celebracions...............

foto de NandaMM. Tots els drets reservats
Demà o dilluns, segurament rebré un ram de roses com aquest i malgrat que m'agraden molt les flors i les roses, si és així, en certa manera em sabrà greu perquè voldrà dir que ningú s'ha recordat de mi, perquè demà 16 de desembre és el meu sant. Malgrat no ser massa religiosa alguna cosa tinc i sempre l'he celebrat el sant. Recordo que quan jo era nena com que el nom d'Alícia no era gens corrent no sabia quan es celebrava i finalment ho vaig saber perquè hi havia una botiga de roba (no confecció) (Ca l'Adelino) que la senyora se'n deia d'Alícia i li ho vaig preguntar a ella i em va donar la data del 16 de desembre, des de llavors que ho celebro aquest dia, malgrat que des fa uns anys als calendaris hi surt una santa Alícia el 13 de juny. Doncs com us deia, no se'n recordaran perquè jo no n'he fet cap esment enguany i per tant quan al final del dia, mig en serio, mig en broma els digui que gràcies per felicitar-me, el més segur és que em facin arribar un ram de roses. Això ja m'ho se i sabent-ho no hauria de fer-ne cas, però em sap greu. Jo me'n recordo sempre d'ells i penso que passaria si arribes el seu sant o aniversari i no tinguessin ni una felicitació.

14 de desembre 2007

Paisatge.........."Sa Tuna" Costa Brava

Aquest paisatge tan bonic és "Sa Tuna" una caleta preciosa de la Costa Brava, de la que em vaig enamorar ja fa molts d'anys. Un amic ha estat tan gentil de deixar-me-la penjar. Quan érem joves, poc abans de casar-nos, el que ara és el meu marit m'hi va portar perquè en tenia referències per un company de "mili" que la seva família hi tenien una caseta. Des de llavors que al menys una vegada a l'any, a l'estiu, hi anàvem a passar el dia. Sol, platja, tranquil·litat i paisatge per admirar. Ens agradava somniar que algun dia hi podríem tenir nosaltres també una caseta i poder gaudir els estius allà. He dit que somniàvem perquè en el fons ja sabíem que això no seria pas possible. Malauradament, ja fa molt de temps que no hi anem però el pròxim estiu m'he proposat de tornar-hi, i hi tornaré.
foto de Jrrof. Tots els drets reservats

12 de desembre 2007

Dubtes...........per els menús de les Festes

foto de Maedi i Creative Commons
Ja falta molt poc pel Nadal i encare no se que fer de menú. Pel 25 no m'he de preocupar perquè estem convidats, però per Sant Esteve sóc jo que he convidat i no se que fer. Pica, pica complert i canelons? aperitiu, canelons i llagostins? aperitiu, entrants, vedella amb bolets? Estic dient els plats que en general ens agraden a tota la família, però si voleu que us digui la veritat no se per on tirar. El meu marit diu que un Nadal sense els "canelons de l'Alícia" no li sembla Nadal, però en canvi als meus fills no els entusiasmen els "canelons" i amb un dia de menjar-ne ja en tenen prou, per tant si els faig per Sant Esteve no els hi puc donar per Reis i per Reis no me'n escapo de fer-ne perquè com que coincideix amb l'aniversàri del meu marit i sempre els he fet ho trobaria faltar. Per tant, em queda una opció, fer-los per Sant Esteve i per Reis, però el dia de Reis un menú diferent pels meus fills. Veieu quins dilemes?. Això els passa a la majoria de mestresses de casa amb el cuinar del dia a dia. Si faig una cosa no li agrada a aquell, si faig una altra cosa no li agrada a l'altre (tenint en compte també el pressupost econòmic) I ja no parlem de les ganes que jo tingui d'embolicar-me a la cuina, que malgrat agradar-me, cada vegada menys em ve de gust cuinar de manera el.laborada. Ja aniré rumiant i si no m'acabo de decidir començaré a fullejar algun dels llibres de cuina que tinc per veure si trobo alguna idea que ens complagui a tots ( no seria la primera vegada que ho faig).

Els pressupostos de l'Estat

Avui, gràcies a un "blocaire" que m'ha guiat cap a un recull d'articles de la premsa diària, referents al "veto" de CIU als pressupostos generals de l'estat, he pogut llegir també tot un seguit de comentaris de gent en rèplica a les reflexions de diferents polítics, que m'han deixat estorada. Pel que deien aquests comentaris, la majoria eren votants de CIU, i m'he quedat de pedra quan el que deien quasi be tots no tenia ni caps ni peus, tan sols insults, cap raonament, cap plantejament, cap explicació política. Els insults anaven dirigits majoritàriament contra la ministra Carmen Chacón, i li deien de tot, des que porta dentadura postissa fins a que és el "florero" mimat del PSOE. Alguns es deien "catalans de pro" i jo em pregunto, són catalans de pro aquesta gent mal educada, insultant, mal informada, que no saben sumar 2 + 2 ? ¡ quina vergonya ! pot ser varen pagar al mestre amb "cebes".
foto de: NandaMM. Tots els drets reservats

11 de desembre 2007

La Marató de TV3

Aquest diumenge TV3 com cada any, farà la Marató. La finalitat d'enguany és la de recaptar diners per poder lluitar contra les malalties "cardiovasculars". A aquestes malalties, que se'n porten a molta gent cada any, hi estem exposats molts a partir d'una determinada edat: si fumem, si ens hem engreixat i pesem més del compte, ... en fi, no coneixem gaires més coses sobre elles (al menys jo) però suposo que si veiem el programa de TV3 en sabrem molt més, perquè això si que ho te aquest programa, a part de distret, (i "pallissa" alguna estona) és didàctic i concienciador.
Els espots publicitaris de La Marató, es superen any rera any, estan molt ben fets i són colpidors. El d'aquest any (aprofitant imatges de "La ventana indiscreta" del Hitchkok) et fa posar els pels de punta i sents la mateixa ansietat que vas sentir quan vas veure la pel·lícula. L'eslogan "una trucada pot salvar una vida" també és molt encertat.
Be doncs, ja ha arribat el dia de La Marató, i una vegada més els catalans ens hi abocarem perquè de garrepes i insolidaris no en tenim res, ja no és tan sols per les grans quantitats de diners recaptades cada any, si no també de l'aportació voluntària de milers de persones que regalen el seu temps per una "causa", des de polítics, actors, comunicadors, còmics, músics, periodistes, etc. fins a qualsevol ciutadà-ciutadana d'anar a peu. Aquest dia, els catalans, "emprenyats" (o no) oblidarem l'emprenyament i farem tot el possible per a recaptar el màxim de diners per poder dotar de "possibles" la investigació.
Us he posat una altra vegada els badocs perquè una vegada passades les festes de Nadal ja estarem pensant amb la primavera. El temps passa "volant"

10 de desembre 2007

Cansanci, envelliment..........

Recordo que quan jo era petita, al carrer de casa la meva amiga Lídia, hi vivia una família que tenien una àvia. A aquella àvia, no li agradaven massa les criatures i quan jugàvem al carrer davant de la seva eixida, sempre ens escridassava i ens feia fora d'allà davant. Nosaltres li dèiem "la vella xaruga" que si em pregunteu que vol dir no ho se pas, però per nosaltres era com "bruixa". De fet aquella àvia no devia tenir gaire més de 60 anys. En aquella època, 60 anys, ja eren molts, deixant de banda que les àvies es vestien de velles, o sigui, mocador negre al cap, faldilles llargues negres, davantal, mitges negres, etc., en fi, que en certa manera feien una mica de por des dels ulls de la mainada. Jo ara que tinc 60 anys no em veig pas com aquella àvia, però segurament que em sento bastant com ella es devia sentir: cansada, envellida, desencisada. No hauria de sentir-me tan cansada, al cap i a la fi tot i que sempre he treballat, la meva feina (d'oficina) no ha estat pas física i no hauria de trobar-me envellida físicament, amb el "si no fos" pel reuma, si no fos per la tensió, si no fos per l'esquena....... En fi, sempre hi ha un pitjor, però els anys no passan en va i es noten, confio però que no m'hagi tornat com aquella àvia i que la mainada no em tingui por. Si m'ho miro fredament, no crec tenir pas aspecte de "vella xaruga" i malgrat que tampoc és que tingui la mateixa paciència de fa uns anys, el caràcter no se'm ha fet pas tan agre fins el punt d'arribar a escridassar les criatures.

09 de desembre 2007

Consells i recepta del diumenge

El consell que us donaré és el que em va recomanar la meva mare i al llarg del temps he constatat que tenia raó, és aquest: Al rebost d'una casa no hi pot faltar "mai": pa, farina, ous, llet, cebes, alls, tomàquets i sal. Ella deia que si mai et venia algú inesperat a l'hora de dinar o de sopar, amb això sempre li podies improvisar un àpat com per exemple: uns ous ferrats amb patates fregides, un pa amb tomàquet i una truita (francesa, o amb ceba), una grossa truita de patates i ceba (espanyola), uns ous remenats amb tomàquet, etc... etc... i de postres una tassa de llet. Veieu? malgrat tenir la nevera pràcticament buida és pot oferir un dinar o un sopar. La recepta d'avui, és molt senzilla, són els "macarrons". Hi ha moltes maneres de fer-los, cada mestressa te el seu costum, igual que els demés menjars habituals de la cuina del dia a dia. Jo us explicaré com faig els meus: Ingredients: (per 4 persones) 500 gr. macarrons, 400 gr. carn picada de vedella i 200 gr. carn picada de porc (sense amanir, ni sal ni pebre), 1 parell de fetges de pollastre o be 1 llauneta de foi-gras, 1 ceba mitjana, 1 pot de tomàquet triturat de 1/2 Kg., 1 nou de mantega, oli d'oliva, 1 gra d'all, 1 fulles de julivert, llet i formatge ratllat. En una olla es posa a escalfar l'aigua per bullir els macarrons, però no s'han de tirar a l'olla fins que quasi be ja tens acabat el sofregit. En una cassola, amb la nou de mantega i l'oli d'oliva es posa a sofregir la ceba ratllada, una vegada enrossida s'hi afegeix les carns i és va remenant fins que s'han cuit, si teniu fetges de pollastre els hi tireu tallats petits (o la llauneta de foi-gras) al mateix temps que l'all picat, amb un parell de voltes remenant n'hi haurà prou (el fetge i l'all es couen ràpid), després hi tireu el tomàquet, remeneu i abaixeu el foc. Ara és l'hora de tirar els macarrons a l'olla i una vegada han bullit com a molt 10 minuts, s'escorren i els teniu a punt de tirar a la cassola. Abans de tirar-los però, afegiu a la cassola un raig de llet i les fulles de julivert picadetes i sal-pebreu, remeneu i tireu-hi els macarrons i anireu remenant fins que tot estigui ven barrejat. Ja estan apunt per servir. Si els voleu fer de "festa" feu una beixamel, poseu els macarrons a la plàtera del forn, tireu la beixamel pel damunt, formatge ratllat i a gratinar al forn. No us indico temps de tenir-los al forn, perquè els heu d'anar vegilant, una vegada gratinat el formatge, ja estan (els hi heu posat calents ja).

08 de desembre 2007

rareses del Blogger........ la recepta de la setmana

Sabeu que vaig tenir problemes amb el Blogger perquè no em canviava l'idioma al català? doncs avui sense fer cap cosa diferent m'ha sortit tot perfecte, ja d'entrada per accedir al meu blog estava escrit en català, fins ahir en Anglès, parodiant la frase de l'Obèlix: ¡ estan bojos aquests d'internet !.
Al meu perfil hi he posat que una de les coses que m'agraden és la cuina, per tant he pensat que no estaria gens malament donar-vos una recepta casolana a la setmana. Ei! no penseu que hi trobareu excel·lències i sofisticació, he dit "casolana" el que la majoria de mestresses de casa, d'una certa edat, saben fer i que com diu l'Arguiñano, es mouen amb unes 12/15 receptes. Però penso que tot i que el jovent no ha tingut temps d'aprendre a cuinar i de que cada vegada els és més difícil per la manca de temps, no estaria de més que podessin llegir i apuntar-se com es fa un bon rostit. Jo m'ofereixo molt humilment a explicar-ho i a donar alguns consells. Cada diumenge doncs, trobareu en aquest blog una recepta.

07 de desembre 2007

Les hipotèques

Tot i que avui és el famós pont de desembre i no treballo, com que a la "tele" no hi ha res massa bo per estar distreta, em decideixo a fer un escrit malgrat haver pensat que descansaria de blog fins dilluns. Com veieu, aquest blog continua amb l'idioma mig canviat i no se com fer-ho. Ho aniré provant a veure si ho arreglo.
He posat de títol a l'escrit "les hipoteques" perquè penso que és un tema actual i candent. Si ens queixàvem de que avui dia els fills no tenen massa presa per marxar de casa i establir-se pel seu compte, (a casa estan molt be, no els falta de res, no paguen lloguer, estan com en un hotel, etc. etc.) ho fèiem des del punt de vista nostre perquè nosaltres estàvem disposats a sacrificar-nos per tal de "fugir" de l'autoritat dels pares (que es passaven molt eh?). Però si ho mires fredament, no ho tenen gens fàcil, els lloguers són caríssims, les feines són precàries, avui treballen però no saben si ho faran d'aqui a 3 mesos, si finalment han trobat una parella i com és lògic volen viure junts, se'n adonen que malgrat "fer números" i sacrificis, no se'n sortiran sense una hipoteca, perquè el que està clar és que com que el lloguer d'un pis és tant car (i no són contractes llargs) anar pagant cada mes amb penes i treballs per no tenir res finalment, decideixen embolicar-se la manta al cap i se'n van a signar "la hipoteca", quedant-se endeutats quasi fins l'hora del "retiro".
Això s'hauria d'arreglar, Com? !no ho se¡.
Ara la construcció s'ha aturat precisament perquè el preu del diner (hipoteques) és massa car. Perquè s'han anat construint pisos i habitatges a uns preus exorbitants. Tot plegat fa que els joves ho tinguin "cru" a l'hora de muntar el seu "niu" i la seva pròpia família.

06 de desembre 2007

Coses rares d'aquest blog...........

Jo no sabia ven be de que volia escriure avui, però m'ha passat una cosa molt rara. Malgrat que a l'entrar a Blogguer li demano que canvii l'idioma al català, resulta que no ho canvia i continua en anglès. Sé el suficient per entendre quatre coses però a l'hora de demanar-li la correcció ortogràfica de l'escrit, el més segur és que no ho faci i això si que em molesta perquè no m'agrada publicar una cosa on hi pugui haver faltes ortogràfiques. És una mania que tinc de sempre amb el llenguatge i l'escriptura. Jo no vaig aprendre el català escrit a l'escola i per tant el vaig anar a aprendre'l ja de gran a les classes de "català per adults" però tan sols vaig fer 2 cursos i no es pot dir que el se escriure correctament del tot. Tinc problemes sobretot amb els accents i les "v". Us prego doncs disculpeu les possibles faltes d'ortografia. Sense saber de que escriuria, al trobar-me amb aquest embolic de llengües, ja tinc el "post". Miraré d'arreglar això de l'idioma però la veritat és que no se pas com fer-ho.

05 de desembre 2007

Els mitjans .......... comunicació

Ja fa dies que vaig fer un post referent als mitjans de comunicació i d'alguns periodistes. Ahir en una entrevista que li va fer El Periódico, en Joan Ferran, diputat socialista, va aixecar algunes "ampolles" i ha rebut moltes crítiques pel que va dir, sobre tot quan es va referir al periodista Antoni Bassas. Jo estaria d'acord amb el diputat en alguns punts, no estic d'acord pel que fa a l'Antoni Bassas, que ha demostrat sobradament la seva vàlua com a periodista i comunicador. Jo que acostumo a veure (no tot sencer) el programa de TV3 "El Club" que convida a parlar alguns periodistes en tertúlia quan hi ha algun teme d'actualitat i candent, he constatat que precisament l'Antoni Bassas no és deixa manipular per les preguntes fetes d'una manera determinada perquè respongui el que volen, i les seves intervencions són sempre analítiques i acurades. Per tant discrepo amb el diputat pel que fa a l'Antoni Bassas i estic d'acord en que alguns d'aquests periodistes convidats responen moltíssimes vegades pontificant i creient-se que tenen la veritat absoluta, en fi, que se'ls veu bastant "el llautó".

Trobades de "nenes"

Fa un parell de mesos que unes quantes "nenes" de L'Ametlla ens trobem per berenar i explicar-nos coses. Aquest dilluns ho varem fer i ens ho varem passar d'allò més be. Dic "nenes" per això, perquè malgrat que totes ja hem deixat l'adolescencia ja fa molt de temps, (jo seria la degana si haguéssim de fer una "mesa" d'edat) ens sentim com "nenes" alliberades quan ens trobem. La rossa guapa te a la seva falda al seu net i la jove que riu al darrera és la seva filla mare del nen, ja veieu que de "nenes" "nenes" no en tenim res, però ens ho passem tant bé, riem tant, que aquestes trobades ens fan sentir com noves. Vaja, que tot plegat ens serveix de teràpia, perquè quasi be totes qui no te un "all" te una "ceba"

04 de desembre 2007

Una reflexió

En una conversa telefònica amb el meu fill, referent a com jo em sentia respecte a una persona, m'ha fet aquesta reflexió: l'odi, no et porta en lloc, l'odi fa mal a la persona que odia, oblida els greuges i seràs més bona persona, (que ja ho ets, eh, de bona persona). Te raó, odiar a qui t'ha fet mal suposo que forma part dels sentiments viscerals que són molt difícils de dominar. Jo he sentit que odiava aquesta persona que és va portar molt malament amb la meva família, i que a mi en particular hem va fer molt de mal amb el seu despreci i egoisme, però aquest sentiment també em fa mal i com sigui que ja ha passat molt de temps de tot això, per la meva pròpia salut mental, passaré d'aquest sentiment i d'aquesta persona, (que no puc deixar de veure de tant en tant) procurant dominar-me i sentir-me indiferent. ¡Gràcies fill!. Em sento orgullosa de tu, de la teva coherència i dels teus consells. Als pares ens semble que no pugui ser possible que els nostres fills ens aconsellin, (i ens costa acceptar-ho)però donat que els hem ensenyat nosaltres el més be que hem pogut, inculcant-los uns valors, és lògic que quan creuen que ens equivoquem ens ho diguin aplicant el que varem ensenyar-los.

03 de desembre 2007

Gossos fidels

Aquest és el meu gos BLUES, en tenim 3 més, la seva companya LLUNA, i els 2 fills SAMBA i ROCK. Malgrat els problemes que comporta tenir tant de gos a casa, jo sóc molt feliç amb ells i me'ls estimo molt. Ei¡ no penseu però que sóc d'aquelles persones que tenen el seu gos com si fos una persona. Aquests gossos tractats d'aquesta manera tampoc són feliços. Els estimo com el que són, animals de companyia, fidels, lleials, "obedients" (de vegades) i que en tenen prou en ser alimentats, cuidats, acompanyats i acaronats. Ves per on, m'he posat a parlar de gossos avui, és per aprofitar les fotos que vaig estar escanejant diumenge. Be, us ho dic de veritat però, m'estimo els animals i crec que ells ens donen molt més que "algunes" persones.

02 de desembre 2007

Criatures..... nens, infants.....MERAVELLES........

Les criatures són la cosa més meravellosa del mon. Encare ara em meravella com n'és de sabia la naturalesa, la vida orgànica és una cosa increïble, les plantes, els animals, les persones, físicament màquines perfectes. Però, les criatures ja és el que no hi ha. Des que són concebudes, fins el naixement, les primeres dents, el primer somriure, la primera mirada de reconeixement, els primers passos, la primera entremaliadura, en fi, els primers apunts de caràcter i personalitat, tot és increïble. Us he posat 2 fotos de 2 criatures de diferents èpoques, mireu-les be, a que són precioses?

01 de desembre 2007

El llaç vermell

Avui és el dia mundial contra la "SIDA", no calen més paraules. Tots, si més no avui, hi hem pensat. Hem pensat en els milers i milers de malalts de sida, en els infants que moren cada dia per culpa d'aquesta malaltia, en tants i tants de malalts que no els arriben els medicaments per tenir controlada la infermetat, en les farmacèutiques que no col·laboren amb els països més pobres plens de malalts de sida. Perquè un mon tan injust? Està be que s'hagi triat un "dia" per recordar-nos al menys una vegada a l'any que hi ha gent al mon que necessita ajut.

30 de novembre 2007

SOMNIS..............

Avui a l'hora de rumiar de que us podia parlar m'ha fallat la inspiració i finalment he decidit parlar dels "somnis" perquè fent un exercici de memòria puc recordar de quina mena eren els meus somnis de joveneta. Quan parlo de somnis em refereixo al que en realitat són desitjos però que li diem somni perquè sabem que el més segur és que aquest desig mai és farà realitat. Ara, ja no en tinc cap de somni, el que tinc és una certa il.lusió per veure el dia a dia dels meus fills i sobre tot del meu net, però res més, quasi he arribat a aquell punt on va arribar la meva mare en que deia que ella ja havia fet tot el que havia de fer. D'acord, hem quedat que parlaria dels somnis i no pas d'estats d'ànim. Jo quan era petita-joveneta somniava en que algun dia podria arribar a ser "ballarina" ballarina, ballarina, eh? de clàssic, de "tutú". Sabia que no ho seria mai perquè feina hi havia a casa meva per poder donar-me uns estudis, imagineu-vos doncs el difícil que hauria estat poder prendre classes de "ballet" i menys a Granollers als anys 50. Però malgrat saber-ho jo ho somniava i quan em quedava sola a casa em disfressava i ballava davant del mirall de l'armari dels meus pares, ! m'ho passava tant be somniant que era una nova "Pavlova"¡ Be, malauradament, aquest somni se'm va trencar, als tretze anys vaig tenir un accident jugant a "saltar i parar" i la meva cama dreta va quedar malmesa i va costar molt d'arreglar-la., llavors els meus somnis varen anar per una altra banda, em faria dibuixant de "tebeos" (dels comptes de fades) i com que no se'm donava pas malament això de dibuixar, a tota hora feia "nines" i pensava que arribaria a ser com "Ferrandiz". Veieu com no ha estat pas difícil fer el meu post ? això és el que te tenir ja una edat, que tens molts records i pots escriure sobre ells molt més fàcilment. Avui, no toca "foto" perquè l'hauria d'anar a cercar a flikr, i ja no me'n recordo de com es fa. Demà faré treballar al meu fill perquè m'ho torni a explicar.

29 de novembre 2007

L'encant dels regals

Jo concebeixo fer un regal a algú com un reconeixement de l'afecte i estimació. Quan has de fer un regal per una persona determinada penses en que serà el que li agradarà més, més o menys saps que és el que li agrada i el que no, rumies i rumies fins a trobar el que per tu serà el seu regal ideal, corres el risc d'equivocar-te evidentment, perquè per més que coneixem a la persona a qui va destinat pot ser en aquell moment les seves expectatives o il·lusions són
diferents de les que creies. Però tan se val, el que compte és que t'has recordat d'aquella persona apreciada i estimada el dia del seu sant, aniversari, reis, o celebració i que ho has fet precisament per això perquè és una persona estimada per a tu. M'agrada fer regals, m'agrada veure com estripen el paper que embolcalla el regal i la il·lusió reflectida als ulls, jo també disfruto i encare més quan veig que ho he encertat, que allò que he comprat els ha agradat i m'ho agraeixen amb un petó.
Ei, m'agrada fer regals, però també em fa molta il·lusió que em regalin perquè com que per mi es la demostració d'un afecte, quan tinc un regal m'encanta. Precisament l'encant del regal és aquest, que saps que qui te'l fa ha pensat en tu perquè ets important per ell/ella.

28 de novembre 2007

continuació..... les festes de Nadal

Tal com us vaig dir us parlaré ara de les Festes de Nadal. El Nadal m'agrada, com m'agraden les celebracions d'aniversari, les dates senyalades festives (siguin d'origen religiós o no). Perquè m'agrada? segurament serà perquè a casa meva, de petita, aquestes festes no és vivien com jo veia que es feia a casa de les meves amigues. No hi podia haver reunió ni àpat familiar perquè la nostra família era molt poc extensa i suposo també que la economia no ho permetia; a casa érem 3, tenia una tia a Canovelles i una tia a Barcelona. La tieta de Canovelles com que era cuinera les festes de Nadal se les passava cuinant pels senyors que la contractaven i la tieta de Barcelona venia a veure'ns de tan en tan però quasi be mai pel Nadal. Per això, quan vaig formar la meva pròpia família em vaig fer el propòsit de celebrar el Nadal, sants, i aniversaris, (el meu primer partís d'aniversari el vaig tenir als 24 anys quan ja m'havia casat, la meva mare va tenir aquest detall ) d'una manera tradicional i familiar. Fa doncs 36 anys que el Nadal i Sant Esteve, Cap d'Any i Reis (és l'aniversari del meu marit) es celebren a casa meva, amb els pares d'una banda i l'altra, (fins que hi han sigut) amb els nens, amb les amigues dels nens, i algun any fins i tot amb alguns amics o tiets. La reunió familiar s'ha anat reduint de nombre però ens ho passem força be. Això és el que m'agrada del Nadal.
El que no m'agrada és en el que s'ha convertit, sembla que sigui una obligació ser feliç, estar alegre i content, desitjar felicitat a tothom que trobes quan no ho has fet en tot l'any, el consumisme exagerat, fer regals que es mesuren més pel preu que pel detall. S'ha de consumir de tot, els àpats han de ser exagerats de menjar i sofistificació, ens hem de comprar roba per estrenar per Nadal i també vestit de festa per celebrar el cap d'any. Vaja, que de les reunions familiars s'ha passat a fer festes per "todo lo alto" i moltes vegades sense poder econòmicament parlant. Consumisme, consumisme, consumisme.....
Ja acabo, no patiu.
Un apunt ara sobre política. He estat llegint alguns blocs polítics i si voleu que us digui la veritat és que m'he quedat embafada: identitat, catalanisme, català i espanyol no pot ser, català i prou (són els bons) espanyol i prou (són els dolents) se'm en fot. Sóc el que sóc, sento el que sento i tinc la ideologia que tinc. Com a persona són altres les meves preocupacions i el consumisme n'és una d'elles quan hi ha tantes criatures morint-se de fam.

26 de novembre 2007

Desembre.......... Festes, Nadal......

Aquesta setmana s'acaba novembre i ja entrem a desembre. El mes de les "festes" , del Nadal, "cagatiò", etc... Per l'1 de desembre hi ha convocada una manifestació pel "dret a decidir", jo no penso anar-hi perquè crec que tan sols en una cosa no tinc "dret a decidir" segons les nostres lleis que és "morir-me quan jo vulgui i de la manera que vulgui". Dret a decidir sí sóc catalana o espanyola per mi és una bajanada. Jo sóc catalana, per naixement i sentiment, i espanyola pel mateix, i no he de demanar aquest dret que ja tinc ni decidir cap altra opció perquè les meves opcions estan clares. Hi ha altres coses de la política i de Catalunya principalment (perquè és on hi tinc la meva vida) que em preocupen. Un exemple: l'educació. És preocupant que l'educació dels nostres fills hagi arribat a un nivell tan baix. Però jo no volia parlar de política avui, si no del desembre i les seves "festes" . La primera festa que trobem al desembre és la del dia 6 "dia de la Constitució espanyola" que per molta gent és tan sols l'oportunitat d'un "pont llarg" enllaçant amb la festa religiosa de la "Immaculada Concepció". Perquè tinc la sensació de que si ens treiessin la festa de la Immaculada la gent protestaria molt i en canvi no protestaria gens si no és fes la de la Constitució? Perquè? Trobo que realment va ser molt bona idea la de fer-la festa nacional perquè els que varem viure la dictadura i la transició sabem el que va costar a tots arribar a un "consens" per tenir la nostra "Carta Magna". Vaja, això s'ha fet molt llarg. Continuaré demà per parlar del "Nadal" perquè no vull aborrir-vos.

23 de novembre 2007

Cap de setmana

Estem a divendres i ja tenim un altre cap de setmana a la vista. Descans de l'oficina i en general de tot. El diumenge celebrarem el 1er. any del meu net i em fa molta il·lusió, fins i tot diumenge descansaré de cuina (del dia a dia) i no hauré de fer res, tan sols disfrutar de la companyia de la família i del net. ¡ reprendré la feina d'aquest blog el dilluns ! ¡ Apa, guapos, fins dilluns i que descanseu !

22 de novembre 2007

Justícia...... presó i fuetades

Acabo de llegir una resenya a El periódico, que m'ha deixat de pedra. Una noia saudí de 18 anys, a qui varen violar 7 homes, ha estat condemnada a 6 mesos de presó i 200 azots perquè va estar a soles en un cotxe amb un noi (va ser llavors quan al cotxe s'hi varen apropar uns homes i la varen violar). La sentencia recollia que sí hagués guardat la Llei, que diu que cap dona pot estar a soles amb un home que no sigui el seu pare, marit o germà, no li hagués passat el que li va passar. Com és possible que aquestes lleis contra els drets humans no s'hagin canviat? Una cosa és la religió i la cultura pròpia que jo respecto molt, però fer un codi penal bassant-se en la religió ja és massa. Els cristians tenim 10 manaments i tan sols n'hi ha un que s'ha convertit en llei penal - No mataràs - però és que és "de cajón" perquè ningú te dret de llevar la vida de ningú sigui cristià, ateu, musulmà o budista. A Arabia Saudí no és crim "la violació"? Els homes tenen dret a deixar-se anar pels seus instints més baixos? ¡aberrant! ¡ al segle XXI !

21 de novembre 2007

El temps.....hivern

Parlaré del temps que fa: plou, no massa, però plou i tot i que se que ens fa molta falta de que plogui perquè si no hi haurà restriccions d'aigua, no m'agrada la pluja. No és tan per la pluja com pel color del cel. M'agrada el cel blau, la lluminositat del dia gracies al sol em dona energia i quan el cel és gris i el dia opac em sento deprimida i de mal "humor". Els hiverns "normals" hi ha més dies d'aquests que de sol i per això no m'agraden els hiverns, els trobo llargs i depriments. Cada vegada tenim menys primavera i menys tardor. Passem del fred de l'hivern a quasi be la calor d'estiu sense adonar-nos i passa el mateix a la tardor, de la calor al fred. Serà veritat això del "canvi climàtic"? segur que si, els científics hi estan d'acord. Te remei? no ho se.

20 de novembre 2007

Aniversaris....... Per molts anys

Tan sols quatre ratlles. Avui ha fet 32 anys que va morir Franco. En aquella època jo no hagués pensat mai que m'alegraria de la mort d'algú, però ho vaig fer, no és que ho celebréssim brindant amb "xampany" però ens en varem alegrar moltíssim perquè s'obria una porta a l'esperança del final de la dictadura. Tot eren incògnites, no sabíem ven be que passaria perquè deien que Franco ho havia deixat tot "atado y muy bién atado". A poc a poc varem veure que no estava tan "bien atado" i que finalment arribariem a la democràcia ¡ i hi varem arribar !, amb penes i treballs, amb paciència, anant canviant lleis, persones, legalitzant partits polítics, posant a to a l'exèrcit, etc. etc.
Avui també fa anys la Margarita. Margarita és una noia de Bolívia que està a casa per ajudar-nos a cuidar a l'avi, que és molt bona "nena" (li dic nena perquè compleix 25 anys) i que ens estimem molt perquè s'ho mereix. Des d'aquí doncs ¡ Felicitats Margarita ! aviat podràs tornar al teu país i gaudir dels teus 2 fills i marit.
I diumenge 25 de novembre en Joan Ramon Martori farà el seu primer any de vida ¡ 1 any ! Per molts anys estimat Joan.

18 de novembre 2007

Parlem de tu

Francesca, el mes vinent farà ja 5 anys que ens vas deixar, et trobo a faltar, em vas ensenyar molt, gràcies a tu vaig poder deixar de banda part de l'educació masclista de l'època, i no diguem de la teva alegria, dels teus acudits, de les teves "coplas". Per tu Francesca
PARLEM DE TU
Parlem de tu, però no pas amb pena,
senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar
del sofriment llarguíssim que va anar marfonent-te
de les teves coses parlem
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te.
A poc a poc seràs un gest,
un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-ho ni pensar-lo
Miquel Martí i Pol

Apendre als 60 anys

Ahir, per circumstàncies que ara no venen al cas, el meu fill va estar molta estona a casa i em va ensenyar a crear enllaços i cercar al web. Crec que a l'hora de fer-ho me'n recordaré perquè no semblava pas massa difícil però ja ho veurem. Això de la informàtica per mi es bastant complicat, tot i que faig servir ordinador a la feina des de fa 20 anys, aquesta tecnologia ha evolucionat tant que sembla que mai estaré al dia. El primer ordinador que vaig fer servir no tenia cap programa, solament el que havien comprat a l'empresa que era fet (mes o menys) exprés per portar les comandes, la facturació i la comptabilitat; de regal ens varen instalar un programa de text "word-perfect" que era tan complicat (al menys per mi) de fer-lo servir que per preparar una carta era molt més ràpid posar paper a la màquina d'escriure i fer-la com sempre havia fet. O sigui que des dels 40 anys que vaig assumint i aprenent les noves (ja no tan noves) tecnologies. Però no és el mateix aprendre a fer servir un aparell que comprendre el seu funcionament i això és el que a mi em passa, ho faig servir a nivell d'usuari i entenc que és una eina eficaç en quant a la feina de despatx; però quan parlem de la "xarxa" i Internet això ja depassa la meva comprensió del seu funcionament. És el mateix que em va passar quan va sortir al mercat el "fax" no podia entendre que marcant un núm. de telèfon i posant un paper a la màquina, en una altre màquina a kilòmetres de distància hi sortís una còpia d'aquell paper (encare ara no ho entenc, però el faig servir tot i que cada vegada menys). Als meus 16 anys per parlar per telèfon amb Canovelles, Les franqueses i rodalies de Granollers s'havia de demanar conferencia i ara puc parlar amb algú que està a la Xina de manera instantània a través de l'ordinador ! incomprensible ¡

17 de novembre 2007

Flors senzilles

Badocs, els badocs són una de les flors més senzilles del camp, i que a la primavera omplen de color els camps de blat.

16 de novembre 2007

Tan sols un apunt

Después del que va pasar a la Cimera de Santiago de Chile entre el Rey Joan Carles I i l'Hugo Chávez, a tots els mitjans de comunicació s'han produit escrits, s'han fet programes de debat, fins i tot als magazins i tertúlies de TV, intentant analitzar i jutjant el que va passar. Però jo em pregunto, haguès perdut els papers el Rey si la Sra. Bachelet haguès intervingut? En una cimera no hi ha un cap moderador dels debats? No correspon fer-ho al cap del pais anfitrió? No he llegit res en els articles que fes esment d'això ni tampoc en els debats de programes o tertúlies que s'han produit. Quan intervenia José Luís Rodriguez Zapatero per defensar les nostres institucions essent tallat repetidament pel Sr. Chávez d'una manera insultant sense deixar parlar, segur que no era el Rey d'Espanya quí havia de sortir però ningú ho va fer ( a part del Rey és clar) Perquè? perquè no hi ha hagut crítiques a la Sra. Bachelet?

15 de novembre 2007

Estats d'ànim

Hi ha dies en que et lleves i penses, ! jo ¡, doncs si que estic be avui, m'he llevat més cansada que quan me'n vaig anar a dormir; i voldries entornar-te al llit i no fer res. Això és un estat d'ànim? o és mandra? La mandra és un estat d'ànim? o és una manera de ser. En el meu cas no crec que sigui una manera de ser perquè mai he estat mandrosa i sempre he fet les feines que hem pertocaven (quan les manava me mare o quan ja no me les manava ningú) però resulta que des de fa uns quatre anys que em trobo moltes vegades en aquesta situació de no voler fer res i no pensar en res. El escriure al blog m'obliga en certa manera a pensar en coses i buscar una manera de seguir tirant. Conscientment se que tinc molts motius per seguir tirant i trobar noves il·lusions, però m'està resultant molt difícil, segons la psicoanalista (ja no hi vaig) tot està a la meva ma i sóc jo que he de trobar les coses que em poden omplir i això ja ho se, però quan em llevo en aquest estat d'ànim com avui tiraria la tovallola. Be, deixem-ho, demà serà un altra dia i segurament podré escriure d'algún altre tema sense personalitzar tant.

14 de novembre 2007

La Infanta Elena

Ahir Mª Teresa Campos donava en primícia que la Infanta Elena i Jaime de Marichalar, havien decidit separar-se un temps després de 12 anys de matrimoni . Això no hauria de tenir més relevancia que qualsevol cas de trencament de matrimoni que és dona dia a dia. Però resulta que es tracta de la Família Reial, que en aquests moments no està passant pas per uns bons moments i els mitjans de comunicació començaran a especular: que sí ja feia temps.......... que si ja es veia a venir........... Jo us remeto a l'editorial de El Periòdico d'avui titulat "Respecte per la Infanta Elena" (m'agradaria saber fer l'enllaç però encare no ho he après). Jo no sóc monàrquica, però tinc memòria i recordo molt be que no sabíem que passaria amb el rei imposat pel Franco i que aquest Rei va trencar amb la dictadura i va ser ell qui va voler que la seva monarquia fos "constitucional", qui va demanar a Adolfo Suárez que formes govern i que fes legals tots els partits. Tota aquesta gent que es manifesta en contra del Rei i de la Família Reial n'estic segura de que ho fan atiats per partits que si no hagués estat pel Rei i el govern d'Adolfo Suárez no existirien. Perquè aquests joves (comptats) que cremen fotos no han viscut ni la dictadura ni la transició i per tant són molt fàcils de manipular. Jo també demano respecte per la intimitat de la Família Reial, que en tot moment s'ha sabut comportar i estar en el seu lloc, arribant a ser una monarquia modèlica .

12 de novembre 2007

Violència de gènere? NO, de "sonats"

Ahir hi va haver una altra notícia d'aquelles que frapen. Una altra dona (noia-28 anys) morta a punyalades per la seva parella, llavors es va intentar suïcidar saltant d'un 2n. pis sense aconseguir-ho. Cada vegada que hi ha una noticia d'aquests tipus en que l'agressor s'ha suïcidat o ha intentat suïcidar-se jo em pregunto: Perquè no es suïcida abans de matar? Tant "sonats" estan que fins que no veuen la dona morta no se'n adonen del que han fet? Mentres li estan clavant 10 ganivetades, no veuen que quedarà morta? Els entra la por llavors d'haver-se de passar 20 anys a la presó? Quan els hi passa pel cap el matar la dona, no poden discernir el que comporta? és fins que no ho han fet que no se'n adonen? ¡ no ho puc arribar a entendre ! dins el meu cap no hi entra que per gelosia, per masclisme, per borratxera, per venjança, s'arribi a l'extrem de matar, i si us hi fixeu sempre maten d'una manera totalment brutal. NO ho entenc. No pot ser que una persona "normal" mínimament educada en uns valors, no pugui raonar per solventar els problemes. N'estic convençuda, estan BOJOS, no sé quina mena de bogeria, però ho estan malgrat que no ho sembli. Però per mi aquesta gent, encare que sigui boja, no l'eximeix de que ho pagui amb presó perquè no ho estan quan acosen, peguen, s'emborratxen, insulten, i planifiquen.

09 de novembre 2007

3 generacions + 1 (en vida)

En aquesta foto de la meva família hi ha 3 generacions. Es va fer un dia que va ser molt feliç per les 3 generacions, el dia que el meu fill (3ª generació) es casava amb una noia meravellosa i que es prometien amor. Ja han passat més de 2 anys d'aquell dia i ara ja hi ha una altra generació que està molt a prop de fer el seu primer any de vida. El nostre net Joan el 25 d'aquest mes complirà 1 any i ho celebrarem per "todo lo alto" (a casa però) és per aquest motiu que escric aquest post, en el seu honor i també en honor del besavi (1ª generació en vida)
! moltes felicitats per tots ¡
Pel que sembla som una família longeva, per part dels homes i per part de les dones, el besavi ja ha complert els 86 anys i la meva tia (germana de me mare) a la foto en tenia 89 però és que pel febrer ja en farà 92 i està més fresca que una rosa. Per això tinc l'esperança de que viuré prous anys com per veure creixer i amb novia (o amiga) al meu net Joan i gaudir del seu "carinyo" com ho va poder fer la meva mare.

08 de novembre 2007

Abraçades

Hi ha moltes classes d'abraçades: d'amistat, de salutació, de comiat, de sexe, d'amor......... No a tothom li agrada que l'abracin perquè hi ha gent que se sent com invadida en el seu espai, però hi ha persones que saben abraçar i transmetre i per això entenc que l'Amma tingui tanta gent que esperen hores i hores per arribar a ser abraçades per ella tot i no ser converses de la seva fe. Pot ser l'entorn tan místic i espiritual del que s'envolta i que per nosaltres és desconegut (no te res a veure amb els actes litúrgics de la nostra església) contribueix a que la gent es deixi anar i trobi la pau, la tendresa, el consol, el que sigui que van a buscar en la seva abraçada. Alguna vegada, quant he vist el reportatge per televisió, m'han vingut ganes d'anar-hi jo també i finalment no m'he atrevit a fer-ho perquè havent d'estar tantes hores esperant pot ser finalment en lloc de pau hi trobaria un atac de nervis. Però jo sóc una dona privilegiada, perquè conec una persona meravellosa que abraça transmetent. Ella transmet afecte, dolçor, calidesa, sinceritat i estimació. A que si que sóc afortunada? I en realitat jo no sóc massa d'abraçades però amb aquesta persona m'agrada perquè ella sap sempre quan ho necessites. Un desig: ! Tant de bo que tots ens estiméssim més i ens abracéssim més ¡ Segur que ens ajudaria molt més a ser feliços.

06 de novembre 2007

Una altra vegada, racisme, xenofòbia.......

Ahir vaig llegir un escrit de El Periódico, edició vespertina, que feia esment al judici i sentència per el que havia passat en una empresa entre la Doctora i la seva infermera. El jutge va condemnar a la Doctora a una multa de 1.200 euros per lesions, no obstant, com que no s'havia pogut provar que hi va haver insults xenòfobs (sudaca de merda, no serveixes per res) no se la sancionava a res més. Es veu que hi va haver denúncies per ambdues parts de lesions i insults i el jutge va exonerar a l'infermera però no així a la doctora. Es llarg de explicar el que els havia passat a aquestes dues dones (sempre segons l'article) i per tant jo solament el que vull reflexionar és que, malauradament si no hi ha proves, no n'hi ha i el jutge s'ha de remetre al que diu la llei. Paraula contra paraula no serveix i aquesta infermera no va tenir més força que la seva paraula sense cap testimoni, l'afer va passar entre elles en un despatx tancat, (no hi havia càmara) i per tant les mesures preses contra la doctora segurament per a l'infermera hauran estat una injustícia. Si parlo de racisme i xenofòbia és perquè segons deien testimonis de l'empresa hi havia ja un malestar entre elles donat que la infermera s'havia encarat amb la metgessa perquè aquesta deia que no suportava als negres, els "moros" ni els "sudacas". I jo em pregunto: Quants casos d'aquests hi ha que desconeixem? que no surten a la llum ni hi sortiran mai?. Moltes persones diuen que no són racistes però malauradament no és així. No més s'ha de veure i escoltar els tòpics que fan servir: no sóc racista però és que són bruts, són lladres, no tenen formalitat, és creuen que estan al seu país, els gitanos són uns ganduls, etc. etc....

05 de novembre 2007

Refredats

Ja he tornat de "ses illes" be, de Mallorca. Han estat quatre dies d'esbarjo en el que hem fet de tot, (sobre tot menjar) hem anat a veure paisatges, les coves del drac, de compres, i fins i tot varem tirar "les cartes" i varem anar a una festa nocturna (era per això que hi anàvem) que va estar molt be.
Però, sempre hi ha un però, he tornat molt refredada. Un refredat d'aquells de tardor que com no vagis amb cura no te'l treus en tot l'hivern, espero que no sigui el meu cas. Feia bastant de temps que no em refredava tant com ho estic ara, pot ser perquè no sortia gaire? Està vist que no és pot tenir tot.

03 de novembre 2007

Des de Palma

Des de Palma de Mallorca moltes salutacions a tots. Quantes més vegades visito "ses illes" més m'agradaria quedar-me a viure-hi. No a Palma però si a qualsevol poblet petit. Estar a Mallorca te la ventatge de que tot et queda a prop (acostumats a les distàncies de la península) i per tant en un dissabte o diumenge pots anar a qualsevol punt de l'illa, gaudir del paissatge, monument, bon menjar, etc. sense cansar-te massa. Ja no em queda massa temps perquè avui marxem de Palma i anem a "Cala Bona" al costat de Portocristo i Manacor. Però com que tenia una estona he pensat que l'aprofitaria per escriure quatre ratlles al meu blog.Dilluns ja us explicaré més coses de com a anat aquest brek contra la rutina.

31 d’octubre 2007

Un altre "break" a partir de demà

Demà és dia festiu que tradicionalment és fa servir per anar a visitar al cementiri els familiars que hi han estat enterrats i de pas fer una neteja i posta a punt del "nínxol". Religiosament tocaria fer-ho el dia 2 de novembre que és el dia de "difunts" però s'hi va el dia de "Tots Sants" perquè precisament és festiu.
També avui, vegilia de "tots Sants", és tradició fer la castanyada amb els panellets, "moniatos" etc. i asseure's a la vora del foc i explicar comptes o històries de por (res a veure amb el Haloween americà que s'està posant de moda aquí també)
Aquest any però, jo no faré res d'això, la castanyada amb la família l'ajornem al diumenge al vespre i demà tornem a fer un tall a la rutina i marxem 4 dies a Palma de Mallorca, elis, elis.....
i espero pasar-ho be.
Avui "Catarsi teatre" estrena a Granollers al teatre Ponent - ei - us desitjo a tots molta m......! no hi puc anar perquè he de fer d'àvia i cuidar-me del net, que no ho faig per obligació eh? que em ve molt de gust (que dormi força però) i com que ja vaig ser a l'estrena a Llinars ja els tornaré a veure en un altre "bolo".
Per tant, entre estar amb el net i anar a Palma, és un altre salt de la rutina diària que em va molt be.

30 d’octubre 2007

Botiflers.............. Sociates...................

Avui he fet un link al blog de Toni Ibanez. La seva crònica de la manifestació d'ahir a la plaça de Sant Jaume a Barcelona està molt ben escrita i resumida, però suposo que ha estat interpretada des del seu punt de vista polític (és lògic). De tota manera, la ciutadania és mou d'una manera espontània en convocatòries espontànies (via mails, sms, etc. sense cap mena de institució, partit, associació.... al darrera aparentment), quan de veritat creu que és l'hora de dir ¡ ja no aguanto més ! Recordeu les manifestacions contra la guerra de l'Irak? les caçolades? la manifestació del 12 m contra les mentides de l'Acebes i en Zaplana? Alguns diuen que els catalans estem "aborregats" i que ja passem de tot i jo no hi estic d'acord, perquè quan ens hem de moure (sense manipulació, que no sóm tontos) ho fem. Però jo no volia escriure d'això, el que volia comentar és un post anterior al d'avui que titula SOCIATA POWER (així cridant) i a sota d'unes fotos del President Montilla, el President Zapatero, i d'altres, hi posa de títol "Botiflers". Aquesta paraula és "pejorativa" i antigament era un insult, però resulta que des de fa uns quants anys la militància de CiU la va començar a fer servir per definir als socialistes amb la clara intenció de provocar. D'una manera molt simplista també diu que els catalans que varen venir de fora veuen que ara al seu poble estan millor que ells i remarca "Fes-te fotre". Qui s'ha de fer fotre? els catalans? perquè són catalans oi?. En el llenguatge de internet sigui català, castellà, anglès, francès, italià, ..... la paraula botifler no es considera un insult com tampoc la paraula "xarnego"per això s'admeten, però els que l'hem sentida a dir pels "catalanets" contra nosaltres (per la ideologia o per no ser catalans purs al seu entendre) sí que ho és i jo no consenteixo que m'insultin (sóc socialista i catalana, ¡molt catalana! nascuda a Barcelona, filla d'immigrants) ni a mi ni als catalans, per això aquest post al meu blog. Segur que en Toni Ibanez és el que buscava, que algú caigués en la seva provocació i jo hi he caigut però m'és igual, sentia la necessitat de dir-li que se li veu molt el "llautó" o la "llana al clatell" El que ara li demano és que m'expliqui que vol dir "botifler" i "xarnego" (boutes et fleurs) a veure si sap història que segur que sí que en sap més que jo però pot ser desconeix els orígens d'aquestes dues paraules.

29 d’octubre 2007

Periodistes .......... de TV

Jo no sé que és exactament ser "periodista" be, en tinc una idea, i suposo que la feina fonamental del periodista és la de informar de l'actualitat i del que passa arreu del mon.
Fins aquí hi estic d'acord, però ultimament es dona una mena de periodisme, sobre tot a les televisions i emisores de ràdio, que no acabo d'entendre del tot.
Uns senyors periodistes que es guanyen la vida escribint en un diari i que han aconseguit un cert nom i prestigi, són convidats a participar en programes de televisió (cobrant, naturalment) com a tertulians. Hi tenen dret, evidentment, però el que ja no em sembla tan be és que aquests senyors donen la impressió de que ells tenen la "veritat absoluta" i de que saben copsar molt be que és el que preocupa a la gent, quant el que fan és fer el mateix que podria fer jo, deixar anar alguna hipòtesi i especular.
Però el que més em molesta és que es valen de la seva professiò i experiencia per "pontificar i manipular". El ciutadà de "a pié" sab molt be el que vol i quines són les seves necessitats i prioritats i no hauria de necessitar que un periodiste (a quí pot ser es creurà per allò de que en sap més perquè te una carrera universitaria) li diguès que en realitat les seves necessitats són unes altres.
Ho he explicat d'una manera pot ser excesivament simplista però no en se gaire d'escriure jo (no sóc ni escriptora ni periodista) però sí alguna vegada estic atenta a una tertulia d'aquestes en que el periodista, cobrant, ens diu els motius del perquè un polític determinat ha fet una cosa, o qué és el que hauria de fer aquell altre polític, o be dels motius del ciutadà per protestar (si ho fa perquè ho fa i si no ho fa perque no ho fa) m'he sentit aïrada donat que en general se'ls veu molt el "llautò" i acostumen a donar opinions personals sense tenir en compte que si estan fent una tertulia (sigui el tema que sigui) és per la seva condició de periodista.
Cobren, tenen més audiencia, venen més diaris, se'ls escolta més. En definitiva: Diners...........
Els nenúfars són per fer bonic, pobrets, ells no tenen res a veure amb segons quins periodistes (de fet amb cap).

28 d’octubre 2007

Dia de la setmana..........DIUMENGE

Doncs si estem a diumenge i a més és aquell cap de setmana que ens deixen dormir una hora de més (que jo no dormo) i que en realitat a la primavera ens havien pres. Els diumenges per mi són especials, no he de traballar a l'oficina, ja hi ha el "dissabte" fet i per tant em puc dedicar al "dolce far niente" a part del dinar naturalment. Els diumenges desconecto de la rutina de la feina administrativa i a més com que habitualment venen a casa a dinar els meus fills i net puc dedicarme més temps a la cuina (és una de les coses que m'agraden) per fer el dinar una mica "especial" per ser diumenge. I de vegades em pregunto, perquè ha de ser en diumenge? Tinc una professió lliberal que em permet sortir entre mig de setmana, però no ho se fer. Tan varen arrelar en mí les costums de casa meva? Moltes vegades m'he dit: deixa la compra al super pel dilluns i t'estalviaràs la gentada i les qües. Però acabo sempre anant a comprar en dissabte. Així s'ha fet sempre quan s'ha treballat de dilluns a divendres (abans dissabte) amb uns horaris fixats, però jo que tinc el privilegi de no tenir horari (l'oficina la tinc a casa i sóc la meitat de la jefatura) no hi ha manera de que pugui canviar aquesta rutina. No voldria creure que m'he convertit en una persona "rutinaria". Però si que necessito programar-me les coses a fer (no cal agenda, el meu cap és com una agenda). No sóc de imprevistos i fins i tot m'inclino més per les coses ja conegudes que per el que m'es desconegut. L'hàbit antic de no treballar en diumenge ve de la religió, però no és aquest el meu motíu, que és "el costum".

27 d’octubre 2007

POSTA DE SOL és a OCÀS és a DESENCÍS

Les "postes de sol" hi ha vegades que són precioses: al mar, entre montanyes......., però també se'n diuen "ocàs" i aquesta paraula l'apliquem tambe a la vida i això ja ens fastidia una mica més perquè ve a significar que la teva vida ja s'està apagant de la mateixa manera que s'apaga la llum del dia per entrar a la nit. Jo ara que estic començant aquest ocàs (però serà molt llarg eh?) me'n adono de que aquell idealisme que tenia als anys 70 de mica en mica s'ha anat tornant en desencís. Avui jo encare comentava (perquè no vull sentir-me desilusionada) que sóc una idealista i que crec molt amb la Persona a quí sempre li presuposo una bondat d'entrada, que també crec en els polítics perquè els suposo tans sols amb l'ambició de portar a terme els seus ideals. Al fer aquest comentari he encetat una polèmica i m'han arribat a dir que ja sóc massa gran per ser tan innocent i que ja m'ha passat l'edat de la lluita pels ideals, que tots els polítics són iguals tan és que siguin de dretes com d'esquerres i que el seu afany és solament el d'enriquirse i destacar. Be jo ja he contestat el que havia de contestar, que si estaven fent demagògia, que no es pot mai medir amb la mateixa taula "Tabla" bla, bla, bla,.....i més, però finalment he canviat de tema perquè la discussió anava pujant de to i és veu que no se argumentar massa be per defensar la meva posició. Però una vegada a casa no he pogut deixar de pensar que pot ser si que vaig amb el lliri a la mà, perquè com em deia la meva amiga Magda si t'ho mires tot fredament el mon està horrorosament malament. Em permetré de transcriure algunes frases de la Magda: "Els que marxen del seu pais per trobar un mon millor, s'ofeguen al mar..... i no passa res. Un individu apallissa brutalment a una noia ......... i no passa res. Marits, novios o ex maten la dona .......... i no passa res. Cada dia els rics són més rics i els pobres són més pobres.......... i no passa res. Ens posem en contra dels inmigrants perquè omplen les escoles i la ss.ss. i la "mala llet" sempre va dirigida als que tenen la vida més difícil. Els bancs o les multinacionals cada dia tenen més beneficis........... i no passa res".
Totes aquestes coses que passen arreu del mon (guerres per diners, fam, criatures que moren,etc.) em creen un gran desencís i un desig de dir "apaga y vámonos" i preguntar-me ¡ perquè no passa res? !.
És perqué estic a l'ocàs que em sento així de "desencissada"?

26 d’octubre 2007

més de la Srta. Maria

Molt joveneta oi?, no tinc cap foto de quan anava al col.legi per poder il.lustrar (en quant al temps ) l'època que era però és fàcil deduïr-la si teniu en compte que dic que soc una dona de 60 anys, per tant la meva època de col.legi amb la Srta. Brau va del 1950 al 1960. Una època dura però que com ja us apuntava en l'altre escrit per a mi en aquell col.legi no ho va ser. Mai vaig haver de cantar el "cara al sol", la parla era en català, la lliçó però la dèiem en castellà evidentment, la Srta. no ens pegava ni ens castigava, el més que ens havia dit quan la fèiem enfadar era !papanates¡. Això si, ella era molt religiosa i s'havia de fer el "mes de Maria" pel Maig, ens preparava molt be per fer la comunió (tot era pecat) i a l'hivern com que feia fred per sortir al pati a la tarda, resàvem el rosari cada dia però no era de la que ens renyava si veia que en realitat no estàvem resant, mentres no xarréssim massa fort. La preparació educativa per poder fer l'éxamen d'ingrés pel batxillerat era molt bona (no vaig haver d'estudiar en "serio" fins a 3er. que hi havien matèries noves, com el francès, les "equacions" de matemàtiques i el llatí). No recordo tampoc que ens adoctrinés de com havia de ser una dona des del punt de vista masclista de l'època. Sí que recordo que durant uns 15 dies (als 8 o 9 anys) varem tenir una mestra de fora que ens va venir a fer classes de "falange" i ens va ensenyar 4 cançonetes regionals i alguna marxa (Montanyas nevadas per exemple) però passats aquests 15 dies és va acabar i penso que va estar motivat per alguna inspecció que va tenir. No ens parlava mai de política i en quant a la història (que s'acabava amb la guerra civil) és limitava a fer-nos aprendre el llibre. Ella donava molta importància a la lectura, l'escriptura i ortografia, i no tant la geografia i les matemàtiques, però que ens les ensenyava molt be. Be, ja acabo, com veieu malgrat l' època l'escola no va ser un trauma per mi. Amb el temps he arribat a deduir que era "molt catalana" que anyorava l'ensenyament de l'època de la república i que sí s'haguès pogut votar segurament ho haguès fet per Esquerra republicana o per Unió Democràtica, però va haver de viure una guerra i havia de continuar amb la seva vocació que era l'ensenyament.

25 d’octubre 2007

Avui, poca cosa per escriure

No estic gaire inspirada i no tinc massa ganes de pensar que puc explicar. Sentiments? Records? Situacions? ara en aquests moments no se'm acut res de interessant. Dels meus sentiments el que predomina és la indignació per les agressions gratuïtes, racistes i xenòfobes i pel comportament d'alguns mitjans de comunicació que en lloc de fer un be el que fan és publicitar una cosa que està molt mal feta i fomentar el "morbo" ¡ mira que incloure l'àvia de l'agressor en aquest circ !. Records........... ahir vaig dir que continuaria explicant com era la meva estimada mestra Srta. Brau i ho faré, però no pas avui perquè predominen ara d'altres records no tan agradables. I en quant a Situacions? que voleu que us digui estic ara mateix en una "situació" de "mala lluna" es nota oi? deu ser cosa del temps i els nubols. D'acord, demà serà un altre dia.

24 d’octubre 2007

LA SRTA. MARIA BRAU...............

Avui vull tenir un record per la Srta. Maria Brau, ella va ser la meva mestra dels 3 als 10 anys. m'ha fet pensar en ella els 2 brots de racisme i xenofobia viscuts ahir en 2 trens. La Srta. Maria ens va ensenyar el que abans en deiem "urbanitat" i avui és podria traduir en "ciutadania". La urbanitat no consistia solament en les bones formes en vers els altres (bon dia, bona nit, passiu-be, si senyor, si senyora, servidor/a de vosté, etc.) si no que també ens ensenyava unes normes de conducta al carrer, a l'escola, a casa i sempre basades en el respecte a les persones i a les coses. Quan jo era petita, tot i ser catalana de neixement, m'havia sentit a dir moltes vegades (era el que es deia llavors) "xarnega" perquè els meus pares no eren catalans però una vegada que la Srta. Maria va sentir aquesta expressió (no recordo si dirigida a mi o a una altra) de una manera molt didàctica ens va fer veure a totes (era un col.legi de nenes) que totes les persones són iguals, amb els mateixos drets i els mateixos deures, que a les persones no se les podia jutjar pel seu lloc de naixement o pel color de la pell si no pels seus actes. Que de persones bones i dolentes n'hi havia a tot arreu, catalans, andalusos, extremenys, francesos, moros, cristians, indis o negres i que el que comptava de la persona era precisament això, bona persona o mala persona. Be, estic veient que no se resumir, ja procuraré fer-ho de mica en mica. Evidentment que el debat ara està en que si s'ha d'ensenyar a l'escola això de la urbanitat o ciutadania o és cosa dels pares. Per mi és evident que els pares han d'ensenyar comportament als seus fills però no està per de més de que a l'escola s'ensenyi també si tenim en compte que els infants moltes vegades passen més hores amb el mestre que no amb els pares. Coses de la vida agitada que s'arriba a portar per cobrir totes les necessitats (autèntiques o creades). Tornaré a parlar més de la Srta. Maria.