30 de juny 2009

Anem fent......... anem tirant...........

Tots els drets reservats.
Aquest matí he anat a Barcelona, al metge, una valoració sense cap importància i més o menys tot be, o sigui que "anem fent", "vaig tirant".
Aquestes frases fetes que els catalans tenim molt costum de dir-les, es presten a que l'interlocutor et respongui: que tires? del carro? o be, que fas? i llavors ja hi entra la brometa fàcil. En realitat quan les diem volem expressar simplement que estem més o menys be, però en realitat no be del tot, i les fem servir tan sols per això, "vaig fent el dia a dia amb el que caigui, sigui bo o dolent" i tirant en davant amb el que sigui o vingui.
Doncs això, malgrat haver d'anar al metge de tant en tant per controls rutinaris, jo VAIG TIRANT.

28 de juny 2009

El relat del diumenge ..... "Licenciada en relacions personals y treball de grup"

Galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Repeteixo la foto dels clavells perquè és la meva flor preferida i els trobo ¡ tan macos !!!!!!!!!!!!!
Be estem a diumenge i per tant toca "El conte del diumenge" però finalment he decidit que en lloc de conte li direm "relat" donat que sembla que un conte ha de tenir una dosi de fantasia que crec que ja he perdut amb l'edat. El relat d'avui l'he titulat:
LLICENCIADA EN RELACIONS PERSONALS I TREBALL DE GRUP
Recordant la seva infantesa i adolescència, la Beatriu que havia nascut al 1946, és va adonar que, malgrat ara es trobava en uns moments baixos, tan la infantesa com la adolescència havien estat plenes de moments molt feliços.
Recordava que de petita havia pogut jugar al carrer amb les amigues, un privilegi que no tenen les criatures d'avui dia a no ser que siguin d'un poble molt petit. Va anar a un col·legi de nenes, on la mestre va ser molt poc severa (només una miqueta), i com que era de mena tranquil·la no es va posar en massa embolics, va aprendre molt en aquella escola, a part dels continguts de les assignatures obligatòries de l'època, va rebre també una molt bona educació i saber estar que varen complementar la rebuda per part dels seus pares.
Beatriu, estava en aquells moments sola a la terrassa prenent-se un te, escoltant els ocells i mirant cap a l'horitzó d'arbres que tenia al davant. La seva mirada reflectia felicitat i a la vegada una certa nostàlgia mentrestant anava recordant coses de la seva vida passada.
Quan va arribar als 15 anys, va poder començar a anar al ball amb les amigues. Els diumenges anaven primer al cinema en 1a sessió i en sortint anaven al ball. A la Beatriu li agradava molt ballar, de tot, vals, pasdoble, samba, però quan va conèixer el Rok'n Roll se'n va tornar una apassionada. En aquella època va ser quan va començar el seu trencament amb algunes de les normes socials establertes: anar a esmorzar a la cafeteria més propera de la feina i llegir el diari (això no ho feien les noies), ballar més de 2 cançons seguides amb el mateix noi, veure "cuba libre" (les dones no havien de veure alcohol, això era d'homes) fer petons als amics quan es trobaven, anar agafada de la ma amb un noi amic pel carrer, fumar alguna cigarreta al ball......
També va gaudir de les primeres "festes particulars" que feia algú de la colla al terrat de casa seva i quan la Beatriu pensava en això se li va escapar un somriure quan va recordar el que li havia costat aconseguir el permís dels pares, ostres, anar a ballar a un terrat tan sols amb els amics i sense cap persona adulta que els vigilés? això ja començava a ser massa per les convencions.
Va recordar també en aquell moment el seu primer amor......... n'estava molt d'ell és deia Marius però li deien "Mariano", era de casa bona molt carinyos i simpàtic, però a la Beatriu tot l'encant d'aquell enamorament li va passar en sentir-li dir una frase molt depreciativa i es va acabar el deixarse acompanyar al sortir de l'Institut o anar junts al cinema. Pensant-ho be, ara es diu "quin orgull més tontu"
Ja s'havia acabat el te i gaire be havia esgotat la seva estona particular de solitud i relax, aviat hauria de tornar-se a posar en marxa doncs la seva feina de "Llicenciada en relacions personals i treball de grup" hauria de començar una altra vegada com cada dia. Li quedaven 10 minutets més però, i fent el mandrós es va deixar emportar una vegada més pels records.
Com va arribar a ser Llicenciada?? jajajaja; passada l'època adolescent més o menys pels 18 anys és va enamorar d'un noi i es varen fer nòvios formals (impensable dir als pares que sorties amb un amic sense que aquest el coneguessin, res de cantonades) Després d'un llarg nuviatge per fi es va poder casar amb ell i a partir de llavors va anar fent la llicenciatura: la casa, la feina fora de casa, cuinar a gust de l'altre, els embaraços, la cura i atenció dels fills, escoles, reunions de pares, viatges, cursets (per omplir les seves inquietuds) gimnàstiques, política, jajaja política¡¡¡ la Beatriu no va poder evitar riure al pensar en la seva època de militant, ella que havia viscut en un entorn totalment apolític es va a posar a militar........ ¡¡quina idealista que havia estat!!!!!
En aquells moments però no li venia de gust recordar les coses desagradables, disgustos, entrebancs, discussions, etc.... que al llarg de la seva vida (com d'altres) havien passat. La Beatriu és va mirar el rellotge, s'havien acabat els 10 minuts i havia de començar el dia a dia, però l'últim pensament personal va ser: És veritat o no que soc Llicenciada en relacions personals i treball de grup?? i tant que si, totes les dones en general ho són. Les relacions personals es posen en pràctica al llarg dels anys de convivència amb el marit i els fills, és tota una prova: moderadora, educadora, manaire, economista, proveïdora. I en treball de grup?? també: qui para la taula? qui no s'ha fet el llit? a qui li toca baixar les escombraries? qui anirà a comprar? qui organitza els horaris? en resum veritablement la Beatriu era encara una bona Llicenciada.
Va recollir la tassa del te, va buidar el cendrer, va posar en marxa el rentaplats i la rentadora i se'n va anar cap a la feina. S'havia acabat la seva estona i el seu espai, l'endemà però hi tornaria, va reconèixer que allò li feia be.
Aquest és el meu relat d'aquest diumenge que he acabat en dilluns. Espero que us agradi.

25 de juny 2009

No tinc temps d'escriure.....

Foto de Gabi. Tots els drets reservats.
Com diu el títol avui no tinc temps d'escriure perquè he de fer bastants encàrrecs aquest matí.
Si us he de dir la veritat però, és que tampoc se de que escriure i no tinc ganes de rumiar, demà serà un altre dia i potser estaré més inspirada.
Fins demà doncs.
Recordatori: pensar en rumiar el "conte del diumenge"

21 de juny 2009

El conte del diumenge............ ho provaré.

Galeria de Key QTR. Tots els drets reservats.
HISTÒRIA D'UNA TAULA
Hola amics meus, sóc una taula, antiga, vella i cansada, ja m'ha arribat l'hora de la jubilació i per fi podré descansar de: que m'embrutin, de que escriguin damunt meu, d'escoltar i sentir penes. Pensareu, caram! quina mena de taula ets? Ara mateix us ho explico.
Vaig néixer de mans d'un marmolista ja fa gaire be 100 anys, també hi va prendre part en el meu naixement un forjador de ferro. No sóc única eh? aquests artesans vivien del que sabien fer i ambdós els havien fet un encàrrec de taules de marbre i potes de ferro forjat per inaugurar un cafè que s'obriria molt aviat al bell mig d'un poble no massa gran però que molt aviat aquest cafè s'hauria de convertir en el lloc de trobada dels seus habitants.
Va arribar el dia de la inauguració del cafè i allà em varen posar junt amb 4 cadires. Jo estava al costat de la finestra que donava a la plaça i per tant era un lloc amb claror i molt cobejat.
Així va començar la meva vida de servei fins avui. ¡ Quantes de coses us podria explicar de la gent que es va asseure amb mi ! Des de mares que en sortir els nens de l'escola venien a berenar amb ells una xocolata amb nata, fins la parella d'avis que em vaig apreciar molt amb el temps.
Aquest avis venien cada dia al matí, després de que haguessin anat a comprar i es prenien un cafè ell, en Joan, i un cafè amb llet ella l'Elvira. Es veia que feia molts anys que eren casats però que el seu amor continuava viu com el primer dia, s'explicaven coses, comentaven si havien anat al cinema com els havia agradat la pelicula que havien anat a veure, també parlaven de la seva filla que ja els havia donat nets i del seu gendre, de la seva preocupació de que tots fossin feliços i de com els trobaven a faltar quan feia una o dues setmanes que no els veien. De vegades estaven tristos perquè de mica en mica se'n adonaven que el temps anava passant i que cada vegada més tenien més coses per guarir. Quan arribava Nadal, l'avi sempre comprava 2 o 3 participacions de la loteria que feien al cafè i comentaven junts el que farien si els toqués. Estaven tant units que fins i tot els seus desitjos eren els mateixos, no pensaven en ells sinó en els fills i els nets.
Un dia, va venir en Joan tot sol, se'l veia apagat i plorós i el cambrer se li va acostar abraçant-lo i li va donar el pesam, l'Elvira se'n avia anat per sempre i l'havia deixat tant trist i desorientat que no sabia ven be com hauria de continuar vivint sense ella. Va continuar venint dia si dia no unes quantes setmanes més fins que ja no el vaig tornar a veure. Se pel que vaig sentir comentar al cambrer amb els clients que se'n havia anat a viure amb la filla i els nets. Me'n vaig alegrar, ells l'ajudarien a seguir endavant.
Damunt meu, s'ha jugat a cartes, al dòmino, i a escacs; també han escrit coses en llapis com: cors encreuats per una fletxa i unes inicials, sumes, restes, projectes de pis: com havia de ser la cuina, el bany.
He escoltat "chistes", discussions, rialles, plors, juguesques. He vist com uns jovenets es besaven molt innocentment quan no els veien, com es donaven la ma per sota la taula i es somreien embadalits l'un amb l'altre.
Hi havia un jove, be d'uns quaranta anys, que cada dia a la tarda venia i s'asseia amb mi amb el seu llibre, sol, no trist però, i és passava ven be una hora llegint el seu llibre amb tranquil·litat, prenent-se un cafè i una aigua, totalment immers en la història que li explicava el llibre.
També venien molt sovint i s'asseien amb mi una colla de joves molt coneguts del poble, i gaire be sempre el tema de les seves converses era polític, despotricaven en contra del govern dictatorial de l'època i de vegades s'acaloraven tant que el cambrer havia d'anar a avisar-los de que abaixessin la veu, perquè allà tots es coneixien i podrien tenir algun disgust.
A l'estiu em treien a la plaça sota un parassol i sobretot les tardes sempre estava ocupada perquè en temps de vacances la gent sortia més a passejar i venien a asseure's i prendre algun refresc o orxata (a l'estiu el cafè tenia orxata feta per un valencià del poble que la repartia per tots els cafès ).
Durant dos o tres estius, vaig conèixer una parella joveneta que venien al poble a passar les vacances, eren nòvios, ell és deia Lluís i ella Maria, pel que deien no eren pas de "casa bona" sinó fills de treballadors però ambdós venien al poble perquè hi tenien família. ¡ Estaven tant enamorats ! que em feien molta gràcia, em recordaven molt al Joan i l'Elvira, coincidien en gaire be tot, els agradava molt la música i anar a ballar, se que ambdós treballaven però ara no recordo ven be en que, he conegut tanta gent que moltes vegades em confonc. El darrer estiu que els vaig veure parlaven de casar-se, el pare d'ell els havia dit que els ajudaria per comprar el pis i els pares d'ella també els ajudarien amb els mobles, estaven il·lusionats d'allò més i amb mi, prenent-se un refresc varen fixar la data del casament, ho farien el 8 de setembre, dia de les "mare de deu trobades".
En fi, que una vegada casats ja no venien al poble a estiuejar, però si que venien a veure a la família de tant en tant i també passaven pel cafè. Ara ja fa molt de temps que no els veig, quina pena, potser si que venen al poble però com que aquest ja s'ha anat modernitzant i hi ha altres "snaks-bars" més moderns ja no venen al vell cafè.
El vell cafè, casa meva, que va passar de pare a fill i que ara la següent generació ja no vol continuar, vaig sentir que s'haurien de fer massa reformes per adaptar-lo als temps i que el nét, que era metge, no en volia saber res del cafè.
Com us deia ha arribat l'hora de la meva jubilació, on aniré a parar? ves a saber, qui ho sap, potser aprofitaran el marbre rodó i continuaré la meva vida fent un altre servei, potser taula de jardí? potser em retallaran i em posaran damunt d'un moble de cuina? potser formaré part d'una escala de marbre?
El marbre te una vida molt llarga, tot i estar jubilada com a taula de cafè, potser un altre dia podré explicar-vos més coses viscudes fent d'altres serveis.
Sempre però recordaré la meva vida de taula, la gent, les emocions, les il·lusions, els sentiments, tot això és el que em quedarà, el que és bonic, les discussions, els gargots damunt meu, els retrets, això procuraré oblidar me'n.
He tingut una vida de servei molt plena i em sento feliç.

15 de juny 2009

Promesa incomplerta

De Saturnopi. Tots els drets registrats.
Estem a dilluns i ja han passat 2 diumenges des que vaig dir que començaria un cicle nou "el conte del diumenge" i encara no ho he fet. Això és una promesa incomplerta malgrat que ja vaig dir que tan sols ho provaria si em sortia.
M'ho he estat rumiant i no se pas si me'n sortiré. Quan anava a escola, escrivia força be el que llavors en dèiem "redaccions" i fins i tot vaig guanyar un 1er, premi de redacció que convocava cada any la Biblioteca. De fet ens hi presentàvem perquè així gaudíem d'una tarda sense classes i tot plegat era com fer un treball més d'escola però divertit.
Diumenge vinent miraré de recordar el conte amb el que vaig guanyar, potser el trobareu una miqueta carrincló però heu de pensar que llavors tenia uns dotze anys i molts pardalets al cap propis de l'edat.
El conte es deia "Història d'una taula". El títol no era meu doncs pel concurs es proposaven 3 temes per cada edat i jo vaig triar aquest perquè em va semblar molt més senzill i perquè donava peu a ver servir més la imaginació.
Diumenge vinent, us avanço que el conte serà "Història d'una taula".

13 de juny 2009

Morosos de "alto copete"

Tots els drets reservats.
Llegeixo avui a El Periódico, que una princesa saudí, s'ha refugiat a l'Hotel George V de Paris i d'allà no se'n mou, assetjada pels seus creditors.
La dita princesa deu a diferents firmes de moda com Dior..... hotels, joiers, tintoreries, ... milers i milers d'Euros. Els creditors han reclamat al cónsul del seu país i la resposta a estat "Arabia Saudí no paga les calces de la princesa".
El sorprenent és que pel fet de ser princesa ha pogut anar a comprar el que li ha donat la gana i tots els capricis, allotjaments a diferents hotels de luxe i manutenció per ella i el seu seguici; sense un "duro" a la butxaca.
És sorprenent perquè si qualsevol persona se'n va a París i comença a fer compres, a la primera botiga que entri i no li funcioni la targeta d'allà no en sortirà carregada sinó amb les mans buides i avergonyida.
Però està clar, en aquestes botigues de luxe no hi entra segons qui, però una princesa és una princesa i més si és saudí (que estan forrats), i aquí ja hi entra l'avarícia dels venedors que creuen tenir en perspectiva una gran venda amb al conseqüent benefici, i s'empassen qualsevol excusa, accepten xecs (que no acceptarien de ningú), i a més encara els porten la compra a l'hotel on s'estan (de màximes estrelles està clar)
Ja m'ho va dir una vegada un banquer: quan més deguis al banc més diners et deixarà, però si ets un pobre treballador que necessita un préstec petit segur que te'l denegaran i si te'l donen serà perquè tindràs unes garanties amb que respondre o uns avaladors.
O sigui, que encara hi ha classes, la gent aristòcrata o " d'alto copete", reben un tracte diferenciat pel sol fet de ser qui són i ningú els demana si ja podran pagar, això seria d'una incorrecció tremenda i el dependent o dependenta que gosés a fer-ho, amb una queixa del client als jefes, segur que seria acomiadada.
Coses d'aquest món tan imperfecte. Gent que es mor de gana, de fred, de malalties i que mai s'atrevirien a fer una cosa com aquesta, i gent que per la "cara" i sense cap mena de necessitat estafa i ho poden fer per ser qui són.

10 de juny 2009

He fet coses per mi

Galeria de Chuk Hunts. Tots els drets registrats.
Avui, m'he llevat molt aviat perquè me'n vaig anar a dormir també aviat i ja havia dormit prou. 
He aprofitat el temps per endegar la casa més a fons que altres dies i també per fer coses per mi que ja feia temps que havia deixat de fer.
Es tracta de començar unes rutines noves i anar- me acostumant'hi. Després del meu cafè amb llet matinal i les "pastilles", cigarreta i 10 minuts més de relax escoltant els ocells, en lloc d'anar directa a l'ordinador i mirar el correu, el facebook i el blogger; aniré primer per la casa, si em sobra temps faré alguna cosa per mi com pot ser: la manicura, posar-me crema a les cames, tenir cura dels peus, etc... després llevarem l'avi i seguidament a l'oficina.
Tinc un parell d'amigues, a part de la família, que no em treuen la vista del damunt i cada vegada que ens veiem em fan una repassada. Tenen raó, ja ho se, no m'estimo massa i he de començar per estimar-me una mica més en el meu propi benefici, per a que l'esdevenir sigui més fàcil per tothom.
Pensareu: ja està l'Alícia fent propòsits que no complirà. La voluntat hi és us ho asseguro i procuraré mantenir-la.
La veritat és que avui que m'he pogut entretenir fent-me la manicura, per mi, m'he sentit bastant satisfeta. Ja se que no és res, que això era una cosa molt habitual en mi fa uns anys i també per la majoria de dones, però jo ja no tenia cap ganes de tenir cura de mi mateixa i això no podia ser. 
Viu, riu, sigues feliç, estima't i estima, són els millors consells que m'han donat i procuraré seguir-los.
Ja és l'hora de fer el dinar, me'n hi vaig.

09 de juny 2009

Dissabte passat

Tots els drets reservats.
Us vaig dir que us en faria 5 cèntims de com va ser el casament al que vaig anar el passat dissabte i aquí estic per explicar-ho.
Va ser molt maco i tal com em pensava, senzill, natural i divertit. Tothom anàvem vestits de blanc, quedava be tot i que la majoria comentàvem que si la policia ens veia igual pensaria que érem d'una secta.
´
Es va fer una petita cerimònia amb lectures dels amics dins una capella d'una masia catalana antiga, entre els nuvis i dues amigues ho varen organitzar tot, decorar els espais, l'ordre de cada moment, on muntar el buffet i les taules pels convidats, etc...
Varen fer també petits obsequis als més al·legats però no hi va haver parafernàlia de tovallons, càntics; i tot és va fer d'una manera discreta i natural.
Després del sopar varem passar a una nau on hi havia muntat un escenari i va començar la ballaruga. Com que la majoria de convidats eren joves i amics dels nuvis s'ho varen passar d'allò més divertit. Acabat el ball, varem tornar cap a casa que hi varem arribar a les 4 de la matinada, havíem begut a l'hora del sopar però no massa, per sort tampoc ens varem trobar "als mossos".
I així va ser el casament de la Cristina i en Jesús. Res de casament "al uso", fins i tot varen assistir al seu casament les seves dues gosses que varen passejar entre tots els convidats i varen ser retratades amb tothom.

08 de juny 2009

Anar a votar

Tots els drets reservats.
Ahir varem anar a votar per les eleccions al Parlament europeu. Europa és avui encara més, més de dretes, però el que és preocupant és l'abstenció. Jo que vaig poder votar als 30 anys, no entenc com, ara que és del més normal i democràtic que ens donin veu per opinar i votar, tanta gent s'abstingui d'exercir aquest dret.
¿És que no ens acabem de creure que Europa és també nostra i que al seu Parlament es decideixen coses molt importants que també ens afecten a nosaltres com a país?.
Ja sabem que segons el tipus d'eleccions, la gent va més o menys a votar, les municipals són crec, les que els ciutadans pensen que els afecten més d'aprop i gaire be sempre la participació és bastant alta.
De tota manera, penso que avui dia es fan unes campanyes gens encoratjadores, molt des del punt de vista partidista i no pas en clau de país. Jo com a ciutadana, n'he quedat ben tipa de escoltar-los com sempre, criticant-se els uns als altres i aportant poques idees.
Al meu parer, tampoc el meu partit (PSC) ha fet una bona campanya, l'he trobat força de mal gust i lamento que la Maria Badia s'hi hagi vist involucrada en cartells bastant desagradables. Les campanyes haurien de ser per explicar el que pensen els candidats i la voluntat d'aquests per fer coses que ens beneficiïn a tots, seguint els seus ideals polítics. Segurament, entre els mitjans de comunicació, teles, premsa, ràdios, i les pròpies campanyes, ha estat potser una de les causes de l'abstenció.
En fi, que quan hi ha eleccions, acabem sempre preguntant-nos el mateix, perquè la gent no vol votar? Cansament, desencís, poca cultura democràtica, poc compromís.......????
Qui lo sa?

04 de juny 2009

dissabte.... un casament

a
Galeria de Vanda Wallace. Tots els drets reservats.
Avui fa quatre anys que varem anar a un casament, va ser un casament molt important per nosaltres doncs era el del nostre fill Joan i la Marina. ¡ Moltes felicitats ! cel·lebre-ho com cal.
Va ser un casament molt maco, jo no havia anat mai a un casament com el que varen fer, distés, natural, amb unes cares de felicitat increïble. Ja se que com que sóc la mare em direu que m'ho miro amb ulls de mare i no us acabareu de creure el que us dic, però va ser així, senzill, natural, sense massa parafernàlia i molt emotiu doncs hi varen participar els amics i les mares parlant de com eren els que s'anaven a casar. També l'alcalde Josep Mayoral va fer unes bones lectures de 2 poemes preciosos, el lloc del casament: "la sala Tarafa" (antiga biblioteca per mi) va ser molt escaient per a donar solemnitat a l'acte. La celebració és va fer al jardí de casa seva amb músics inclosos i tothom va estar molt bé, gaudint de la felicitat que es veia que sentien veritablement els nuvis.
De fet, no us volia pas parlar d'aquest casament ja passat si no del que he d'anar dissabte, he aprofitat però per fer aquest escrit com a felicitació pel Joan i la Marina.
Dissabte hem d'anar al casament de la filla d'un amic nostre, la Cristina. Una noia encantadora que coneixem des que va néixer. És condició "sine qua non" que anem tots vestits de blanc pel que dedueixo que tampoc serà un casament "al uso", i que segurament serà d'estil senzill i natural deixant de banda les "horterades" que s'ha posat de moda fer als casaments d'avui en dia, com fer salutacions als nuvis amb els tovallons, repartiment de regals per part dels nuvis als més amics, passejada dels nuvis damunt del pastís en un carret, i etc.... etc....
Be, ja us en faré cinc cèntims de com ens ha anat. Espero que be. Es casen una mica massa lluny però els amics són els amics i si t'han convidat no pots fer cap lleig.

02 de juny 2009

Un cicle de posts nou?

Galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Ja fa temps que vaig dir que de la mateixa manera que havia començat un cicle de receptes de cuina casolana, amb una recepta cada diumenge, miraria de fer un altre cicle també pels diumenges, potser de contes?
No ho se pas, perquè no és que en sàpigue massa jo de contes infantils, com no me'ls inventi ¡¡¡¡
però la veritat és que  se m'està acabant la inspiració per escriure diàriament un post. Ja us he dit moltes vegades que fer escrits sobre les notícies d'actualitat, els polítics, els bisbes o els debats, ja m'ha cansat perquè més o menys és sempre el mateix. Una te les seves idees polítiques i no les canvia, però fer campanya, anar a mítings, o comentar debats, per a quedar retratada, perquè al cap i a la fi jo no soc política no m'atrau gens a no ser que hi hagi algun escrit que em tregui de polleguera i en vingui de gust replicar-lo.
Ho provaré, escriuré un conte cada diumenge, dels de tota la vida, o inventat, ja ho veuré que em surt. Recordo que el millor conte que em van explicar mai va ser un que la meva mare mentrestant cosia m'anava explicant, em va tenir entretinguda tota la tarda, asseguda a la meva cadireta davant d'ella, i escoltant. Va fer una barreja de contes on hi sortien: herois, dracs, fades, bruixes, nans,  etc.... El vaig trobar tan bonic¡¡¡¡, tenia de tot: bondat, heroisme, intriga, recompenses......... Una faceta desconeguda de la meva mare i que no es va repetir, m'imagino que amb una vegada d'invencions ja en va tenir prou.
Ei, si no escric res el diumenge no m'ho tingueu en compte, he dit que ho provaré eh?

01 de juny 2009

Els meus nets. En Joan i l'Aina

 
A que són "guapos"   

Un diumenge feliç, ahir.....

Tots els drets reservats.
Ahir va ser un dia complert, felicitat i harmonia familiar.
Vaig anar molt retardada en tot perquè em vaig embolicar en passar la manguera per la terrassa de casa i netejar uns quants testos que estaven abandonats i plens de males herbes, feia més de 3 setmanes que me'ls mirava i dins meu deia," ho has d'arreglar, no pot ser que ho hagis deixat fins aquest extrem"  però no trobava mai el moment de posar-mi i finalment ahir ho faig fer però hem va tenir ocupada més estona del compte i tot va anar malament d'horaris.
Per sort, els meus fills tenen una paciència de sant, i a més com que el marit arribava tard, en certa manera ja em va anar be però ells ! pobres ¡ estaven morts de gana.
Va ser un dinar tranquil, sense aquelles grans polèmiques i "piques" que ens són comuns i habituals, i després també el temps ens va ajudar una mica, es va mig tapar el sol i varem poder sortir a la terrassa a fer petar la xerrada i jugar amb els nens.
Els nens, en Joan i l'Aina, m'està malament dir-ho perquè són els meus néts, però és que són un encant de criatures. En Joan és tant guapo, tan simpàtic i tan ben educat, xerraire, s'entreten una bona estona sol, carinyós i un somriure i una carona que enamora. I de l'Aina que n'he de dir: és encantandora, està acabant de passar la varicel·la i malgrat això és simpatiquísima, riallera i alegre. En fi, que els voldria tenir i veure més sovint.
Al vespre, parlant-ho amb en Joan em va confessar: L'Aina em te el cor robat, jejejeje,  i en Joan es posa tan alegre quan veu l'avi que aquest s'engreixa d'ufanor uns quilos.
Al nen li encanten els gossos, sobre tot el Blues, però com que són tan grossos quan se li acosten te por de que el tirin per terra (no seria la primera vegada que la Lluna amb un rameneig de cul i qua, l'ha fet caure) i s'espanta si els te massa a prop, és natural el Blues en fa 2 com ell i la Lluna no és tan alta però és grossa de farta (!menja¡) i pesen el doble o el triple que ell.
Un dia complert, amb bona companyia, i gaudi dels nens una bona estona. Una teràpia fantàstica.