29 d’abril 2009

Pensar

Galeria de Seattle Click. Tots els drets reservats.
Pensar.... sempre estem pensant, des que varem començar a parlar, el cap se'ns omple de pensaments.
De vegades aquests pensaments els expressem parlant, escrivint, en veu baixa, ..... i alguns dels pensaments es queden a dins de l'armari de pensar, amagats, adormits i sense cap gana de sortir.
No els vols fer públics per moltes raons, potser pel que puguin pensar de tu, per no donar la impressió de que ets més pessimista del que ets, o perquè expressarlos seria "políticament incorrecte"
La màquina de pensar moltes vegades es dispara i sorgeixen pensaments l'un darrera l'altre i molts cops sense caps ni peus, pensaments inconnexes, que salten d'una cosa a l'altra sense parar i si et demanessin en aquell moment en que estaves pensant, no ho sabries pas explicar. En moltes coses i en res.
En aquests moments i aquesta setmana jo em trobo en aquesta situació, la màquina disparada, els pensaments brollin contínuament i amagant-los cap endins, molt endins per evitar que tornin a aflorar. Diuen que tot passa, que el temps ho cura tot, però no és cert, el que fem és amagar-ho, tapar-ho, amb la finalitat de que s'esmorteixi i no faci tan de mal.
Aquest brollit de pensaments provo d'apaivegar-lo fent coses banals, que em mantinguin el cap ocupat tan sols en la banalitat del que estic fent, però dins meu se que no és el millor remei i que he de intentar sortir de la banalitat, perquè en certa manera és com amagar el cap sota l'ala. ¡és molt difícil!

27 d’abril 2009

Va passant el temps

Galeria de Seattle Click. Tots els drets reservats.
Dimecres passat vaig escriure que ja havia complert els 62 anys. ¡que de pressa passa el temps! no te'n adones gaire be. Tan sols quan t'ho mires amb perspectiva i rumies totes les coses viscudes se't fa evident que per força ja han passat uns quants anys.
Ahir varem tenir dinar familiar que malgrat la turmenta del matí varem poder fer al jardí i gaudir una estona de sol. Quanta més estona estic amb els meus néts Joan i Aina, més coses els trobo, en Joan, de setmana a setmana ja ha variat el seu llenguatge, sempre descobreixo que ja diu alguna cosa que no deia i ara ja comença a fer frases, és un encant de criatura, tot ho gaudeix, que li obris un llibre i li expliquis el que hi ha (tot i que se'l sap de memòria), que li preguntis pels cotxes que te, alguns tenen noms, que l'empaitis, que ballis amb ell, i així més i més........ Pel que fa l'Aina és una criatura simpatiquíssima, riallera, i ja fa "gorgoritos" et segueix amb la vista i riu, i a mi em cau la bava.
Sembla que era ahir que va néixer en Joan i ja han passat 2 anys i mig gaire be i l'Aina aviat farà els 4 mesos, o sigui que com deia al començament el temps va passant sense adonar-te'n. Ha passat la Setmana Santa, el meu aniversari, Sant Jordi, en un tres i no res, gaire be serem a l'estiu de igual manera i ....... així és la vida, els dies van passant, vas vivint, algunes alegries, alguns entrebancs, alguns canvis, però sempre en davant fins al final.

24 d’abril 2009

Abril...............finals........ més pluges?

Tots els drets reservats.
Ens queda una setmana per acabar l'abril i avui 24 després de la calor, sol i colors d'ahir dia de Sant Jordi, no sembla pas que ens hagi de fer el mateix dia. Al menys aquí a L'Ametlla el dia s'ha llevat amb alguns núvols baixos i un sol esmorteït. Ara ja estan sortint núvols més compactes.
Segons va dir ahir en Tomàs Molina avui ens havia de fer un dia molt calorós, més que ahir i que el canvi de temps ens vindria a partir de dissabte i el diumenge gaire be que ens plouria. Malament, diumenge no hauria de ploure, tenim dinar familiar de celebracions i el voldríem fer a la terrassa, en fi, si no pot ser no podrà ser i ens haurem de conformar en veure la pluja des de la finestra.
Avui m'ha sortit un post que sembla un "parte metereológico" però que hi voleu fer, quan no se sap de que parlar, el recurs més emprat és parlar del temps. A la societat anglesa és una costum molt arrelada per començar converses amb persones a les que has conegut en aquell moment.
Be, jo també vaig tenir el meu llibre per Sant Jordi i la rosa, be en varen ser 3 de roses, suposo que n'era una per cadescu de casa: l'avi, en Joan i jo.
Crec que aquest cap de setmana descansaré d'escriure aquí per tal de veure si m'inspiro una mica més i us parlo de coses més interessants. Fins dilluns, d'acord?

23 d’abril 2009

SANT JORDI, llibres i roses

Tots el drets reservats.
23 d'abril, Diada de SANT JORDI, amor, llibres, roses....... una bonica costum de no fa pas gaires anys però que ens entusiasme a tots.
Avui el dia acompanyarà, un magnífic cel blau i un sol radiant. Tot ens convida a sortir al carrer, tafanejar, saludar, riure .....   Un dia de festa que no és festiu, hem d'anar a treballar però com cada any i no se pas com ens ho fem, el vivim com una festa.
"FELIÇ SANT JORDI" a tots i totes.
Gaudiu dels llibres i de les roses.

22 d’abril 2009

Ara si, ja els he fet.........

Galeria de Seattle Click. Tots els drets reservats.
Ara si, ja els he fet, els 62 anys. Avui en fa 62 que vaig néixer el que passa és que com que amb el meu marit ens portem molt poc temps de diferència, quan ell els compleix (per Reis), de sempre em fa l'efecte que jo també els he fet i si abans del 22 d'abril em pregunten l'edat jo ja responc dient l'edat del marit.
Això ja em va passar quan havia de fer-ne 30, estàvem a Canàries i jo estava embarassada de poc del meu segon fill, i quan vaig anar al ginecòleg pel març per una primera visita i em va preguntar l'edat, li vaig dir sense pensar, 30 anys, però en Joan em va rectificar i li va dir, no no els ha fet encara i el metge tot seriós que em diu "pues tiene aún 29 años" jajaja......
Mai m'ha fet res fer anys, al cap i a la fi és llei de vida, naixem, creixem, ens multipliquem i morim (i això no te res a veure amb la religió eh?). Si que he de confessar però, que quan en vaig fer 60 em vaig quedar una mica "tocada". Per a mi sembla que els 60 ja volia dir ser vella i com sigui que físicament hi ha molta diferència entre els 55 i els 60 (al menys a mi m'ha passat) no ho vaig portar massa be.
Jo sempre he dit que fer anys era un bon senyal, que vol dir estar viu i seguir vivent. És cert i hauria de ser motiu d'alegria per tothom, el que passa és que no sempre és així i moltes vegades hi ha qui creu que ha viscut massa i és deixa anar ..... al pou sense fons.......
Òndia, això últim ha estat una mica "depre", deixem-ho amb l'alegria de fer un any més.

21 d’abril 2009

De nou la conferencia episcopal...........

Tots els drets reservats.
Llegeixo avui que la conferencia episcopal ja ha tornat a dir de les seves referent la modificació de la Llei de l'avortament. I dale..... que dale.....
El president de la conferència, el cardenal Rouco Varela, va dir ahir que la Llei de l'avortament no te cabuda en una societat democràtica, i també que l'assignatura de Ciutadania· acabaria amb els principis morals. Òndia (per no dir una altra cosa) ¡ que fort ! d'on treu aquestes idees? si això no te res a veure amb el que predicava Jesucrist. Be, a l'article del Periódico està més ben explicat que el que jo us pugui dir de les dites declaracions.
Tot el que vaig aprendre de petita referent la religió a la que pertany per bateig, no hi ha res que faci esment a l'avortament, si és cert que el 5è manament diu "no mataràs" però qui mata en un avortament quan encara no hi ha cap persona?
Però resulta que precisament aquest manament l'església se'l passava pel "forro" tiempos ha, quan li sortien dissidents, Inquisició, tancament a la presó de científics, guerres contra països, etc.... com el matrimoni que segons ells és indissoluble però a la vista està que qui te diners aconsegueix de l'església l'anulació d'aquest tot haver-hi fills pel mig. Hipocresia i molta "jeta" això és el que hi ha avui en dia per tot arreu de l'església, ep, no vull generalitzar però eh? hi ha capellans que fan la seva feina com cal i deixen en pau als seus fidels, amb fe de veritat i predicant la bondat, la pau, l'amor, que és el que els pertoca fer.

19 d’abril 2009

VIOLETA ....... gràcies Mònica....

Una amiga del blog m'ha donat la sorpresa de enviarme aquest segell "violeta" perquè considera que el meu blog és màgic. (ja m'agradaria) T'ho agraeixo molt Mònica. El premi VIOLETA es dona als blogs que pel seu contingut és creu que són màgics, les normes son: exhibir el segell al blog amb les normes, triar els teus blogs que creus que tenen aquesta qualitat, dir-ho als autors dels mateixos i escriure aquests 2 principis màgics: a) La felicitat, que no es basa només amb el que és material, la felicitat que és l'amor, la pau, l'harmonia entre el cos i el cap i tot el que unes paraules poden dir d'ella. b) Les llàgrimes sinceres que corren en un rostre. He triat d'entre molts que ho podrien ser, aquest 5 blogs que per mi reuneixen les condicions de màgia en les seves paraules: http://www.marinamartori.cat/ http://almaspuroestilobrigetjones.blogspot.com/ http://lapanxadelbou.blogspot.com/ http://somnisirealitats.blogspot.com/ http://e-lecta.blogspot.com/ Be missió complerta. Demà ja escriurem alguna altra cosa diferent.

Records, una altra vegada......

galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Quan tenia 13 anys, vaig haver d'estar al llit gaire be un any i patir 3 operacions a la cama dreta perquè jugant em vaig fer una luxació de maluc que el metge no va saber veure i va costar molt d'arreglar.
Durant aquell temps, recordo que no vaig ser pas infeliç, cada dia venien les meves amigues veïnes i del cole a veure'm, be de fet em venien a veure a mi i de passada podien estar una estona amb els noviets (també del cole).
Em portaven "tebeos", llibres, jo escoltava la ràdio, dibuixava, llegia, i esperava amb ganes l'hora en que vindrien les amigues i m'explicarien coses de l'Insti. qui anava amb qui, qui havia trencat, quines pel·licules feien....... etc.
Els meus pares, evidentment patien molt, perquè no sabien si se'n podrien sortir econòmicament donat que per la seguretat social el traumatòleg deia que per ell jo no tenia res, i finalment varem anar amb el Dr. Coll, traumatòleg de la Policlínica, pagant. Per sort ell va veure desseguida que era el que tenia i va intentar arreglar-ho el millor que podia i com millor sabia (ja s'havia fet vella la luxació). He de dir que tant per part del Dr. Coll, com pel metge de capçalera, per la gent de la fàbrica on treballava me mare i per l'amo de la feina del meu pare, fins i tot amb la complicitat d'una farmàcia; els meus pares varen trobar el màxim de col·laboració per tal de poder-me guarir.
La meva mare va deixar de treballar per poder estar amb mi (entre tots els companys li passaven la setmanada). Els matins anava a comprar, feia la feina de casa, rentava, feia el dinar i a les tardes s'estava amb mi, plegant la roba, cosint i escoltant la ràdio, primer música i després la novel·la que no se si era "Ama Rosa" ja no ho recordo molt be. Em sobrealimentava perquè el DR. Coll havia dit que havia de estar ben forta per les operacions. De fet, al principi jo no menjava gaire , no tenia gana, però a base de capritxos se'm va anar fent l'estomac més gros i ja tot em venia de gust. Quan em vaig quedar al llit pesava 35 quilos i al cap de 10 mesos quan vaig poder caminar de nou, en pesava 56, 21 quilos de més. Quan em vaig veure al mirall de cos sencer me'n vaig endur un "susto".
Ja he dit que les visites que més m'alegraven eren les de les amigues. Els dissabtes al matí la meva millor amiga, la Lidia, es passava tot el matí amb mi i els dissabtes a la tarda, venia a passar la tarda amb mi en Josep Nieto, que teníem la mateixa edat i fèiem el mateix curs, em duia "tebeos" nous que llegíem junts i també m'explicava coses de l'escola. Vaig aconseguir per primera vegada acabar un àlbum de "cromos", el de Sissi Emperatríz, malgrat que quan te'n faltaven molt pocs era molt difícil acabar-lo perquè tots eren "repes".
La meva mestre, l'estimada Srta. Maria, també em venia a veure sovint, una vegada em va portar un regal molt maco, el seu rellotge de quan era joveneta (era antic i preciós) i un llibre no recordo el títol però tot i que em va agradar tenia un transfons de moralina de l'època. Els mestres de l'Institut veníem a veure'm a la policlínica després d'una operació, però no m'agradava gaire perquè em feia vergonya.
Quan m'ho passava més malament era quan venien les veïnes, amb aquell aire de commiseració i compassió que em feien sentir incòmoda. Sobretot, quan venia l'ambulància per portar-me a la clínica i em treien amb "camilla" les tenia a totes a la porta i em feia molta ràbia i molta vergonya. Crec que va ser llavors que vaig aprendre a dissimular el que sentia per tal de no ferir-les però de fet el que hagués desitjat era engegar-les a totes a la M..... Això és hipocresia però al meu parer si es fa servir per no ofendre als demés tampoc és tan dolent.
Per fi va arribar el moment en que ja em podia llevar, havia d'anar amb bastons i havia de fer recuperació (1 hora de bicicleta estàtica) però ja vaig poder continuar el batxillerat malgrat haver perdut un curs. Aquest temps d'anar a l'escola amb bastons i de no poder sortir al pati a jugar i saltar com els demés va ser molt dur per mi. Veia en tots els meus companys i companyes les mateixes mirades de compassió de les veïnes. Estic segura de que la majoria ho feien sense adonar-se'n, sempre estaven pendents de mi i si em queia un bastó corrien a collir-lo i jo "desagraïda" els rebutjava, amb un somriure però rebutjant-los.
Vaig quedar amb un lleuger coixeig que no se com però, vaig saber dissimular molt be fins el punt que gent que havia conegut després i que al cap d'un temps em veien venir de front se'n adonaven i em preguntaven si és que havia caigut i m'havia fet mal, llavors jo els deia d'una manera despreocupada i sense donar-hi importància, no, és que soc coixa, es quedaven parats i no sabien que dir-me. De sempre vaig voler treure-li importància al fet d'anar coixa i va arribar un moment en que ja ni me'n recordava.
Va passar el temps, vaig acabar el batxillerat i no vaig voler continuar estudiant, posant-me a treballar en una oficina. Els diumenges anava al ball amb les amigues i ho ballava tot, fins i tot el rock'n'roll i el twist, vaig ser una gran balladora. Aquella època de l'adolescència va ser de les més felices de la meva vida. això però ja són d'altres records, ho deixo per un altra dia.

17 d’abril 2009

Les il·lusions

Tots els drets reservats.
Il·lusions, somnis, desitjos, tot és més o menys el mateix.

A cada edat però les il·lusions varien. Quan ets petit com que tot és nou, tot fa il·lusió, saber que et regalaran per l'aniversari, veure si els Reis t'han portat allò que esperaves amb tanta il·lusió, anar d'excursió, anar a la platja, veure la neu.......

A l'adolescència, les il·lusions o somnis ja són diferents, més aviat són somnis donat que segur que en el fons saps que no és compliran mai. Dedicar-te a la dansa, trobar un noi del que t'enamores que sembli un "adonis", poder-te comprar un cotxe, aquell vestit que has vist en un aparador però que no saps si la mare te'l comprarà..........

Ja adults, que ens il·lusiona? Poder donar tot el que puguis als fills, tot l'amor a la parella, però també: poder anar de vacances, fer aquell viatge somniat a aquell país estranger del que has llegit coses, aprendre el que no vas fer de jove com ara l'anglès, fer sortides de tant en tant per gaudir de la naturalesa, el cinema, una obra de teatre de la que en fan molta publicitat, un concert de música (clàssica o moderna), veure créixer els nets i arribar a la vellesa amb el cap sencer......
Algunes d'aquestes il·lusions, somnis o desitjos, arribaran a bon port però d'altres no i tot i ser-ne conscients ens deixaran molt endins i molt amagat un petit regust de frustració.
Però jo us poc assegurar que qui te encara il·lusions i ganes de fer pot sentir-se feliç amb el que te i permetes somniar de tant en tant també l'ajudarà a seguir.

16 d’abril 2009

Hi haurà finançament aviat? serà veritat?

Tots els drets reservats.
L'Editorial de El Periódico d'avui, està molt be. Sembla que després del canvi de Govern, els nous ministres s'han posat a la feina i que s'hauran acabat els retards i finalment tindrem "el finançament"
Gaire be no m'ho acabo de creure. Veurem els pròxims dies com anirà i si no ens sortiran amb "ciris trencats" una altra vegada.
Ja va essent hora que s'acabi i que per fi hi hagi el fotut acord, que ja comença a fer pudor.
He llegit també i va ser noticia ahir a tots els informatius, que els preus han baixat i ja estan per sota de l'IPB. Tampoc m'ho acabo de creure perquè al menys de moment no es nota pas en el "carro de la compra" doncs tot i fer servir més les marques blanques, per la compra setmanal pago més o menys el mateix, menjant més porc i pollastre que mai, deixant la vedella per un dia a la setmana i prou i consumint el mínim possible en fruita, carn i peix. I la setmana que toca comprar detergent per la rentadora, oli, suavitzant o qualsevol producte de perfumeria com: colònia, pasta de dents, gel de dutxa o crema hidratant, el total s'enfila molt més.

15 d’abril 2009

El mal estil de CIU

Tots els drets reservats.
Després de la nominació de J. Guardans com a Director General de l'ICCM dependent del Ministeri de cultura per part de la Sra. ministra González-Sinde, CIU va fer unes declaracions per veu de Jordi Pujol jr. que van fer palès el seu mal estil i elegància.
Va venir a dir que el Sr. Guardans s'havia de buscar el sou a un lloc o altre, donat que havent destapat el perquè CIU no el volia seguir tenint com a parlamentari europeu pel seu poc esperit soberanista, no li quedava un altre remei que buscar-se la vida.
Va menysprear la seva feina feta com a parlamentari a Brussel·les i la seva vàlua i capacitat. Al preguntar-li els periodistes a J. Pujol jr. si l'expulsarien del partit, va deixar evident que el seu desig era precisament aquest però per quedar be va dir que era el Sr. Guardans qui ho havia de decidir. Naturalment, només els hagués faltat això, expulsar-lo del partit, es tirarien teules a la pròpia teulada.
En fi, que no em va agradar gens el Sr. Pujol en les seves declaracions (ja no m'agrada gaire be mai, pel seu to fatxenda) i em va demostrar que darrerament CIU estan perdent els papers, l'estil, i el seny.

14 d’abril 2009

Bona companyia

Galeria de Paulette Matos. Tots els drets reservats.
Ahir, dilluns de Pasqua, darrer dia festiu de la s.santa, varem gaudir d'una molt bona companyia doncs varen venir a casa la germana de l'avi, tieta Angelina, i la seva filla Lourdes, cosina de'n Joan.
Varem passar una tarda agradable, de molta xarrameca, parlant de tot i de res. El més important és que ens varem sentir acompanyats, malgrat que la conversa derivava massa vegades cap el passat, però està clar, és normal donat que la tieta ja te els 80 anys, l'avi de tant en tant hi deia la seva però pobrissó no seguia massa el fil perquè quan ja havíem canviat de tema ell ens sortia amb els seus records que no tenien res a veure amb el que parlàvem en aquell moment.
La cosina Lourdes està ara en hores baixes perquè ha passat per situacions personals difícils i malgrat que no li venia gens de gust acompanyar a la seva mare a casa nostra, finalment va venir i jo me'n alegro perquè crec que li va passar la tarda sense adonar se'n,igual que a nosaltres.
És bo poder gaudir de tant en tant d'una bona companyia, siguin amics o familiars i crec que ho hauríem de fer més sovint. Donat que els caps de setmana no podem anar en lloc al menys amb les visites agradables et distreus.

13 d’abril 2009

La "mona" i les "caramelles"

Tots els drets reservats.
Dilluns de Pasqua, dia de la "mona" i les "Caramelles". Tradicions molt arrelades al nostre país que ja ens estan copiant a bastants llocs de la península, sobretot la "mona".
Tradicionalment la "mona" era regalada pel padrí al seu fiol/a, i també tradicionalment els padrins acostumaven a ser els avis paterns o materns. Actualment però s'ha optat per fer padrins als amics joves de la parella donat que si tenim en compte que en teoria el padrí s'ha de fer càrrec del fiol en el cas de que falti el pare, és lògic que es trii gent jove perquè per llei de vida els avis han d'anar-se'n abans. De fet, els padrins ho són de bateig i la cura del fiol en cas de que és quedés orfe és sobre tot per l'educació religiosa.
Però avui en dia que hi ha molta gent jove que decideix no batejar als seus fills, per tal de que siguin ells quan siguin adults els que decideixin si volen estar en una religió o una altra, la tradició dels padrins no s'ha perdut i menys la de la "mona". Per sort els avis ja no són tan estrictes i no s'oposen ni s'enfaden per no ser padrins. Jo però vaig haver de fer de padrina dels meus fills i comprar-los la "mona" per tal de no perdre la tradició, ja que com que varem optar per no batejar-los, ni uns avis ni els altres no els regalaven la "mona" perquè......Ah, com que no som padrins !. En fi, coses que passen. Els meus néts però si que tindran la "mona" el "tiet" Pep és el padrí de'n Joan i el "Fede i la Francina" ho són de l'Aina. L'Aina amb tan sols 3 mesos gaudirà avui de tota l'atenció dels pares i padrins, així com en Joan que està "enamorat" del seu "tiet-padrí"
Parlant de manera personal sobre la "mona" m'he oblidat de les "caramelles". No puc fer resum de la història de les caramelles ni del perquè i quan és varen convertir en una tradició del dilluns de Pasqua, doncs no ho se, sóc catalana de naixement i de cor però les arrels no són d'aquí i per tant a casa meva com que ho desconeixien poc em varen poder explicar. De tota manera, se que les "caramelles" són grups de gent que s'ajunten per cantar i gaire be a cada poble n'hi ha un, Surten en grup els dilluns de Pasqua i van per les cases cantant les cançons, porten un cistellet i a cada casa els donen alguna cosa, també els infants fan grups de cantaires i fan el mateix. Les cançons de les "caramelles" acostumaven a ser una mica "picants" cosa que crec que ja s'ha anat perdent per allò de "políticament correcte".
Ah, m'oblidava, a la província d'Alacant, també és tradició la "mona" però aquesta és diferent de les d'aquí, allà és una especie de pa de pessic rodó, ensucrat i amb un ou dur al mig. a mi m'agrada molt sucat amb xocolata o amb llet i Cola-Cao.

12 d’abril 2009

Diumenge de Glòria.........

Foto de Xavier i Magda. Tots els drets reservats.
Avui diumenge, Setmana Santa pràcticament acabada, ens queda demà dilluns de Pasqua i ja estarà, 4 dies festius que han passat en un tres i no res.
Felicitats a totes les "Glòries" que si no recordo malament celebren el seu sant avui diumenge de Glòria, que és com se'n deia fa uns anys i que com que malgrat tot ens anem deslligant de la religió i fins i tot de la celebració de l'onomàstica, la Setmana Santa queda simplement com una setmana amb 4 dies festius per a gaudir i tenir un petit trencament de la rutina de la feina, en espera de les veritables vacances a l'estiu.
Processons per a tot arreu de la península molt tradicionals i molt religioses, però que l'esperit religiós ja es va perdent quedant cada vegada més com una tradició cultural i turística.
Apa doncs, se suposa que ja hem descansat una mica de la feina i a esperar les vacances d'estiu, les de Nadal i una altra vegada les de Primavera (setmana Santa). Dit així ¡ que ràpid que passa el temps oi? !

11 d’abril 2009

Trons, vent i pluja

Tots els drets reservats.
M'he llevat a 2 quarts de vuit del matí, just quan començava a tronar i a ploure. Ha fet un bon xàfec acompanyat de llamps i trons i molt vent que ha durat quasi una mitja hora. Els gossos esporuguits tot i haver estat tota la nit dins de casa i per tant devien tenir necessitats, quan els he obert la porta han tret el nas i s'han fet enrere immediatament.
Era per fer una foto, l'Alícia asseguda a taula prenent el seu cafè amb llet envoltada de gossos arraulits al seu costat. El lider, Blues, un tros de gos que deu pesar uns 60 quilos, és el més poruc de tots, a cada tro busca on amagarse, un lloc fosc, sota una cadira, i si no fos tan gros es posaria sota el llit, això si acompanyat però, si pot ser per mi i allà on vaig jo va ell arrambat a mi.
Els altres 3, la Lluna, el Rock i la Samba també els espanten els trons i el soroll del vent però no tant i mentre jo estigui amb ells ja en tenen prou.
Be ja ha acabat de ploure, els núvols de turmenta han mig desaparegut i sembla que potser veurem el sol, de moment des de la finestra del despatx estic veient un tros de cel blau. Però no ens en refiem perquè segur que hi torna, al menys les prediccions meteorològiques així ho senyalaven.
Si torna a ploure fort aquest matí, malament, perquè he d'anar al "super" i és feixuc anar a comprar plovent, però que voleu? és el temps que toca, estem a la Primavera, ara que ens fa una Primavera com cal, també ens queixem, ¡ no estem mai contents !

08 d’abril 2009

Diferencies d'opinió.............

Sortosament, avui en dia podem tenir diferències d'opinió sense enfadar-nos i amb el respecte degut als qui discrepen de les teves. Quan una persona està molt convençuda del que pensa i sent per més que discrepis amb ella i tu pensis que va errada, serà molt difícil fer-li-ho veure, intentaràs fer-li entendre el teu punt de vista amb arguments, raons, i exemples, però el més segur és que no canvii d'opinió. Vist això, el que cal és deixar d'argumentar, deixar de discutir, i amb tot respecte acceptar que la seva opinió pot ser tan vàlida com la teva. Perquè ningú te la veritat absoluta, poden haver-hi molts matisos en les opinions, i per tant el que cal és ser educat i respectuós amb els demés.
Les creences religioses, els ideals polítics, les maneres de fer i de sentir, cadascun te les seves que poden ser tan vàlides com d'altres totalment diferents.
De totes maneres, sobretot en discussions de caire polític, és molt fàcil deixar-se emportar per l'acalorament i caure en demagògies per convèncer a l'altre, o be generalitzar i titllar la política de ser una M..... i ja no parlem de les persones amb vocació de polític que, generalitzant, se les titlla de ser tots iguals, de voler tan sols el poder i enriquir-se, siguin del partit que siguin se'ls medeix a tots per igual.
Perquè m'ha sortit aquest escrit avui? doncs perquè vaig convidar a una serie d'amics del Facebook a un grup i vaig rebre l'explicació de la negativa d'un d'ells a pertànyer a aquest grup molt raonada i amb molt de respecte, cosa que li vaig agrair de tot cor. En el món blocaire, et trobes moltes vegades amb gent que discrepa amb tu però els seus arguments són la crítica i l'insult. Be, hi ha de tot com a tot arreu, no generalitzem.
I ara un apunt "futbolero" tot i que no m'agrada el futbol, el Barça per mi és alguna cosa més que futbol i es veu que ahir va fer un partidàs. Me'n alegro i "VISCA EL BARÇA"

07 d’abril 2009

La setmana del bacallà amb panses i pinyons.......

He d'anar a comprar bacallà, panses i pinyons. Es tradició el divendres Sant fer bacallà. A totes les cultures hi ha receptes culinàries que van molt lligades amb la religió. Aquesta del bacallà a casa nostra i que està molt estesa arreu de la península no se ben be des de quan però ens ve per la quaresma i Setmana Santa. Durant la quaresma tots els divendres s'havia de fer desdejuni, però amb dispensa es podia menjar peix, però és clar, el peix resultava car pels treballadors que tan sols tenien al seu abast, sardines, sorells, bogues, i para de comptar, en canvi el bacallà salat resultava un peix de qualitat que a més es conservava sense necessitat de nevera, el podies dessalar quan volies per fer-lo servir i era un plat que agradava molt: arrebossat, amb samfaina, amb suquet, amb patates i pèsols, o be amb panses, pinyons, ous durs i patates o cigrons per fer plat únic o amb salsa com a segon plat.
Evidentment jo no conec totes les tradicions culinàries i no puc posar més exemples a part de les del musulmans quan el ramadà, que sobre tot tenen per tradició fer uns pastissets amb mel que tan sols es fan durant aquestes dates. També hi ha el xai pasqual, etc.... Però tornant a casa nostra i a casa meva, totalment deslligada de la religió, per divendres Sant faig el bacallà i segur que mentres sigui festiu el continuaré fent. Dic això perquè també era tradicional fer "crema" per Sant Josep però al menys jo, des que ja no és festiu ja no en faig perquè me'n oblido i com que a casa no hi ha cap Josep ni me'n assabento de que ha passat el sant. Doncs això, que per Setmana Santa, bacallà amb panses, pinyons i ous durs, que em surt fantàsticament bo.
Ara recordo una cosa que em deien de petita, no te res a veure amb la cuina, però és una d'aquelles coses que m'han quedat: " per Divendres Sant no s'escombra perquè sinó surten formigues" m'ho deia la "Conxita" que vivia a casa de relloguer i a la que jo estimava molt. Sempre que passo l'escombra per la casa en Divendres Sant me'n recordo i em queda com una recança de que ho faig mal fet.

06 d’abril 2009

Hem de cantar un "Aleluia" ?

Amb el primer cafè amb llet del matí i repassant el diari, me'n adono que per fi els bisbes han decidit relegar al locutor Jiménez Losantos a un altre programa (aquest a la nit) compartit amb un altre locutor. Sembla ser que aquest ha perdut el suport dels bisbes, tan sols en queda un que està d'acord amb ell, i ara depèn molt del que decideixi ell si es queda a la COPE o accepta compartir programa en un altre horari. ¡ al·leluia ! al menys deixarem de sentir-lo al matí amb les seves bajanades i insults, Es veu que 5 querelles perdudes per insults i calumnies han pogut més per els bisbes, que els diners que els proporcionava la publicitat.
En el cas de la possible remodelació del Govern de Zapatero, segons l'article que he llegit sembla que els 3 possibles vice-presidents seran: Chaves, Jaime Blanco i Ana Mª Salgado, i deixaran el govern: Solbes (està cansat de només sentir crítiques, cremat i suposo que dolgut) i Na Magdalena Alvarez (Maleni). Hem de cantar un Al·leluia en el cas de Chaves, que se'n encarregaria de la política territorial ? També segons l'article del diari sembla ser que si, que hi ha bon rotllo amb el president Montilla i encara més amb el president Zapatero i que finalment amb ell podria desencallar l'assumpte del finançament i l'Estatut. Jo tinc els meus dubtes, precisament el bon rotllo amb el president Zapatero ha fet que des de la seva presidència d' Andalusia, es defensés el "cafè para todos" Ja ho veurem si finalment es confirma aquesta remodelació del Govern central.
I finalment, no vull deixar passar l'ocasió de parlar una altra vegada de la campanya publicitària de la Conferència Episcopal i dels linxs, en aquest article queda reflectit com l'església ha estat sempre en contra de la ciència, arribant a empresonar, i fins hi tot cremar per heretges a científics reconeguts, i no estic parlant de la Inquisició sinó del segle XVIII i el XIX. (Cremar en aquests segles potser no).

04 d’abril 2009

Es presenta un cap de setmana feliç

Galeria de Chuk Hunts. Tots els drets reservats.
Dissabte, sol, cel blau, ni un núvol. Un dia de primavera de maravella. Aquestes quatre ratlles per desitjar-vos un bon cap de setmana. El meu s'intueix feliç.

03 d’abril 2009

Divendres, amb Sol, ¡que be!

Galeria de Vanda. tots els drets reservats.
Una setmana més, avui divendres s'ha llevat amb una mica de sol esmorteït, però ja no és un dia gris com els de tota aquesta setmana. Fa fresca però ja és el que toca doncs no estem a l'estiu, tot just ens acaba de començar la primavera i sembla ser que enguany ens està fent el temps primaveral com Déu mana.
La cimera del G-20 ocupa la primera pàgina de tots els diaris. Creieu que aquests "potentats" podran arranjar alguna cosa de la "crisi" global ? Canviaran de veritat i regularan el nou sistema del capital? Tinc els meus dubtes perquè hi ha massa interessos creats i individuals de cada país per a que arribin a un acord i el compleixin. Confiem però en que d'una manera o altra i encara que sigui molt a poc a poc les coses de l'economia que tant ens afecten als "currantes" es puguin anar posant a to.
Aquest cap de setmana, be el Diumenge, tindré a dinar a la família, ole i ole. Els vaig demanar que volien per dinar i el meu fill em diu: Si no el fas picant, fes cous-cous tunisenc. M'hi he compromès, no el faré picant i prepararé una salsa amb "harissa" a part per qui l'hi vulgui. Jo també en tenia ganes de fer-ne, al menys 2 o 3 cops a l'any en faig perquè a tots ens agrada molt, el que passa és que és un menjar bastant consistent i a la nostra edat ja comencem a trobar-lo una mica pesant.

02 d’abril 2009

El català de l'any

Foto de Jrrof. Tots els drets registrats.
Avui llegeixo que ahir és va lliurar el premi "CATALÀ DE L'ANY" instaurat per El Periódico i que havent quedat tres finalistes, el premi va anar per VICENTE FERRER.
Be era un premi cantat, a part de que Vicente Ferrer s'ho mereix en escreix, la desgràcia d'haver tingut una embòlia fa menys de 3 setmanes, ha afavorit l'augment de les votacions al seu favor. Potser la gent va pensar, com penso jo, que els premis i reconeixements s'han de donar en vida i que si no li donaven enguany, l'any vinent potser seria a títol pòstum.
Fa anys i anys que Vicente Ferrer s'està dedicant a tenir cura dels més desafavorits a la Índia, escoles, hospitals, feina.... A la Índia hi ha milions de persones, més pobres que riques, i el que fa Vicente Ferrer i la seva Fundació per els pobres te un valor incalculable. Humanitari cent per cent, ha sabut entendre la espiritualitat de la gent de l'India, i ha entès la seva cultura que també li ha aportat riquesa espiritual a ell.
Per tot això crec que el premi el te ben merescut. Desitjo que es recuperi ben aviat i que pugui continuar la seva obra. Els bisbes catòlics sobre tot els d'aquí n'haurien de prendre nota i no preocupar-se en gastarse els diners en coses inútils d'autobombo com la publicitat.

01 d’abril 2009

Flors per alegrar el dia

galeria de Chuk Hunts. tots els drets reservats.
No tinc ganes d'escriure i tampoc se de que parlar, us poso aquesta foto d'aquests clavells (la meva flor preferida) perquè us alegrin la vista i el dia.
Res més, fins un altre.