29 de setembre 2008

Granollers...... "el meu poble"

Tots els drets reservats.
Tot i que sóc nascuda a Barcelona més que res per qüestió familiar, el meu poble és Granollers, i avui després d'haver llegit un post referent a l'alcalde de Granollers, en Josep Mayoral, de qui em considero amiga; m'han entrat ganes de fer memòria i explicar-vos com era Granollers quan jo era petita.
Quan jo vaig començar anar a l'escola amb 3 anys (abans no hi havia ni guarderies ni P-3, o P-4, tan sols la classe dels grans i dels petits) Granollers tenia més o menys uns 18.000 habitants, ara ja ha passat a la categoria de ciutat donat que ja en són també aprox. uns 60.000, deu-ni-do el que ha crescut oi?, està clar que estem parlant de 57 anys en rera.
No us explicaré pas la història de Granollers, orígens, ni coses d'aquestes....... Granollers va anar creixent al llarg del riu Congost (la riera) i per tant és més llarga que ample tot i que el centre amb la parròquia, la plaça de la Porxada i diferents places que estan bastant a prop és força ample. És molt difícil perdre's per Granollers sabent això doncs sempre vas a parar a la "carretera" (carrer d'Anselm Clavé) i en dèiem precisament la carretera perquè de fet el carrer principal era una travessia de la carretera nacional 152 (Barcelona-Puigcerdà).
Jo vivia bastant avall de Granollers, (en direcció a Masnou) 3 o 4 "mançanes" més i ja hi havia camp, i s'arribava a Palou. Hi havia l'estació de França i la del Nord, l'estació de França estava al centre de Granollers, darrera el parc, la del Nord estava i encara és la mateixa, travessant la riera com si anessis a Canovelles. Hi havia 3 esglésies: la Parròquia darrera l'Ajuntament, els Escolapis i la dels frares. Les meves amigues i jo anàvem a Missa als Escolapis perquè no la feien tant llarga (durava mitja hora) i la de la Parròquia durava 3/4 d'hora. Això d'anar a missa ens va durar un parell d'anys després de fer la Comunió una vegada varem anar a l'Institut ens varem tornar pecadores i varem deixar d'anar a missa.
A la plaça de la vila, ( com en deia la meva tia) anomenada de la Porxada precisament per que hi ha una porxada, sota d'ella era on hi havia el mercat amb parades de peix, de gallinaires, de menuts, d'embotits i de verdura i allà és on anaven les mestresses de casa quan deien "me'n vaig a plaça". Els dijous però hi havia mercat i a part de les parades estables de sota la Porxada al voltant d'ella venien els pagesos per vendre les seves collites: tomàquets, enciams, patates, pebrots, mongeta tendra, coliflors, bledes, ........., al carrer de Santa Elisabet s'hi venia l'aviram en viu: galls, gallines, ànecs, conills, pollets per criar, etc. a la plaça Perpinyà s'hi venien porcs per això de sempre l'hem anomenada la plaça dels porcs, al costat del parc, darrera de la Fonda Europa, els ramaders feien els seus tractes de vaques, vedells, cavalls, i alguns els portaven per vendre'ls, a la plaça de Can Sínia s'hi venien eines del camp, ganivets, paraigües, arreus de bestià, pics, pales, escombres, fregalls, cistells, ........ Això era el mercat del dijous, les parades de roba, jerseis, perfumeria, llana, sabates, estris de cuina, abrics, anoracs, bates d'estar per casa, roba interior, etc., varen anar apareixent molt més tard cap els anys 60 i desaparegueren les parades estables de sota la Porxada, quan és va convertir una caserna de l'exèrcit en el Mercat de Sant Carles. De fet la plaça de la caserna nosaltres l'anomenàvem: plaça del cuartel.
Hi va haver una època a Granollers que l'alcalde de torn nomenat a dit va decidir que havíem de créixer i es varen començar a fer pisos, el primer de tot les "cases barates", després varen decidir que els arbres eren un perill pels cotxes i a més a la tardor una gran brutícia i varen anar tallant tots els arbres del poble, plataners centenaris de la "carretera", les moreres del carrer Sant Jaume, el parc de l'estació i la mateixa estació de França varen desaparèixer. L'estació va anar a parar avall al Sud del poble i durant molts anys va ser una estació provisional de fusta, que tots en dèiem "Granollers City" perquè talment semblava una estació de tren de l'Oest americà, sense asfaltar i quan plovia hi havia un fangueig de ca l'ample.
On ara hi tenim el nostre "Teatre-Auditori" que semblava que no s'acabaria mai, hi havia l'escorxador municipal. La plaça de la Corona, en realitat és deia Plaza de los Caidos (sólo los caidos por Dios y por España) on hi havia una gran creu de pedra, monument a los Caidos.
Varen deixar el poble sense cap arbre, sense parc i sense un bri de verd, doncs fins i tot les cases amb eixida que a lo millor tenien una mica de jardí varen anar desapareixen perquè (coses de l'especulació) es varen anar venent per fer pisos.
Afortunadament, ens va arribar la democràcia i ja des del primer govern de la ciutat escollit democràticament, es varen posar a la feina de anar canviant el Granollers lleig en que l'havien convertit, en una ciutat una altra vegada plena d'arbres, jardins, parcs, escoles, casals de barri, recuperant tradicions perdudes, donant cultura, oci, espais...... Granollers, ara, torna a ser "maca" malgrat l'excés de cotxes. Els caps de setmana el centre de Granollers es transforma en peatonal i és increïble la gent que s'hi aplega gaudint d'un passeig, mirant els aparadors o seient a qualsevol terrassa per prendre un cafè.
Un altre dia explicaré més però això ja s'ha fet massa llarg ara i he d'acabar.
Una cita: " L'excusa per a totes les guerres, aconseguir la pau "
- Jacinto Benavente -

28 de setembre 2008

Se'ns ha mor en PAUL NEWMAN .......

Paul Newman va morir ahir a casa seva als 83 anys, tal com ho va voler, en una mort digna, envoltat pels seus.
És curiós en un actor de Hollywood, que les primeres notícies de la seva mor arribessin als mitjans a través de les fundacions benèfiques de les que ell n'era benefactor i fundador.
Avui El Periódico publica un article al respecte, que podeu llegir aquí, lloant la seva feina com un dels grans actors i com a persona humana d'una gran qualitat, també li ha dedicat el segon editorial que ha titulat "Els ulls blaus del cine". De fet tots els articles que he llegit han coincidit en destacar de Paul Newman ja no tan sols la seva qualitat d'actor, sinó també la seva gran qualitat humana.
Ha estat el meu actor preferit, de jove i de gran. Descansi en pau al cel dels artistes.

27 de setembre 2008

Cel blau i sol radiant

Tots els drets reservats.
Després de tota una setmana de cel ennuvolat, algunes gotes i sense veure el sol, avui ens llueix un cel blau i un sol radiant.
Fresca al matí però dia alegre. És veritat que ja som a la tardor i s'ha notat sobre tot aquesta setmana de inestabilitat atmosfèrica (ostres, semblo l'home del temps) però s'agraeix veure el cel i sentir el sol.
Molts dies seguits com aquesta setmana, contribueixen a fer la tardor i l'hivern massa llargs i arriben a cansar i deprimir.
Però avui estic contenta i animada. M'agrada el sol i el bon temps, em donen vida i alegria.
Avui no hi ha cita. Ja en buscaré una per demà.

26 de setembre 2008

El sopar de les ex-alumnes de la Srta. Brau

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.
Ja ha passat un any i ja toca organitzar el sopar de cada any de les amigues i companyes de classe del col·legi.
Ahir vaig anar al Restaurant La Font, de Granollers, a fer l'encàrrec del sopar, preu tancat i menú triat. El més carregós ja està fet i dic carregós perquè desplaçar·me a Granollers i trobar aparcament a prop del restaurant és tota una odissea.
Ara tan sols queda anar trucant a les "nenes" (la majoria ja som àvies) per dir: dia, hora, lloc i preu i anar confirmant qui podrà venir i qui no.
Aquest sopar anual ja fa al menys 15 anys que el fem, ho va començar l'Avelina qui es va anar encarregant de localitzar-nos i convocar-nos, sempre se'n va encarregar ella fins fa 3 anys que va dir que volia que se'n encarregues una altra i ho vaig agafar jo. Ara li dol perquè de fet li agradava i en realitat el que volia era que anéssim ensabonant dient-li "Avelina si no fos per tu no ens en sortiríem" però com que cada any és queixava de la feina que tenia en preparar-ho, varem decidir cuidar·nos'en nosaltres.
De fet, no porta tanta feina, i en un parell de dies a estones ja queda solucionat i confirmat. El que em trobo és que passat l'agost ja hauria d'anar programant el dia perquè gaire be sempre ho volem fer pel setembre i no me'n recordo; no me'n adono i ja estem a finals de setembre i les he de convocar amb massa poc de temps però això també és una avantatge perquè en una sola trucada ja confirmes, si no els va be el dia doncs ja està no venen i punt. Trucar amb més de temps et pots trobar que et diguin que si i llavors per qualsevol raó no es presentin i no tinguis temps d'anular el "cobert" del restaurant.
Enguany doncs farem el sopar el divendres 3 d'octubre i el més segur és que com a mínim en serem 25 o 26. En aquests sopars ens ho passem força be, xerra que xerraràs explicant-nos "batallitas" i ensenyant-nos les fotos dels néts (abans eren les fotos dels fills), també ens expliquem acudits pujats de to i ens dediquem força al "marujeo", però mireu: una vez al año no hace daño.
Una cita: " No hay mal que cien años dure " - refrany popular -

25 de setembre 2008

Els animals de companyia

Tots els drets reservats.
Ahir a la nit el meu fill em va telefonar per dir-me que ja li havia arribat l'hora a la seva gossa, Nit, doncs havia emmalaltit greument i ara ja estava patint. En tot el mal de cor que els feia varen optar per no deixar-la patir i la varen dur al veterinari per escurçar l'agonia.
Un entristeix quan perd el seu gos o el seu gat. Quan parlo d'animals de companyia sempre és pensant amb els gats i els gossos, per a mi són els únics animals domèstics, res de serps, tortugues, conills d'india o conills, hàmsters o ratolins. A casa meva sempre havíem tingut un gat i un gos, la meva tia també tenia gos i recordo les bones estones que m'havien fet passar i quan de carinyo et saben donar si tu els hi dons a ells.
Hi ha molta gent que no els agraden els gats perquè diuen que són traïdors, però això no és cert, hem de pensar sempre que són animals no persones i per tant tenen l'instint de la seva raça, els gats són felins i els gossos descendeixen dels llops, per tant els hem de tractar pel que són i saber les característiques de la seva raça. No podem pensar que ells pensen i senten com persones. Un gos o un gat a casa des dels 2 mesos, serà carinyós i estarà per nosaltres si el tractem be.
Jo tenia una gata, Betty, que l'havia d'assistir als parts, semblava que esperés que jo arribes de treballar per parir. Els gossos que havien passat per casa a part de fer-nos companyia, també estaven ensenyats pel meu pare per dur a pastorejar el ramat d'ovelles. Ja casada, vaig recollir un gos perdut, "petaner" mort de fam i carregat de paràsits, que ens va tornar amb escreix el que havíem fet per ell, agraït i carinyós, va estar amb nosaltres fins que va ser massa vell.
Ara, i crec que ja ho he dit d'altres vegades, a casa hi ha 4 gossos, gats no perquè el marit és al·lèrgic al pel de gat, tenim el Blues, la Lluna, el Rock i la Samba. Aquests últims són fills del Blues i la Lluna i germans de la Nit. El Blues és un "pastor belga" sense "pedigree" recollit quan tenia un mes, la Lluna és "labrador" també barrejada i sense "pedigree" que em va donar una veïna. El Blues és el lider de la camada i com a camada ens hi incloem la família, tan sols el meu marit està per damunt d'ell, és carinyós, obedient i ja comença a estar vell. Els altres són molt carinyosos, una mica més esbojarrats els joves i no tan obedients però finalment ells busquen sempre la companyia. Ara mateix, al despatx, mentrestant escric aquest post, estan tots amb mi, dormint, quan m'aixequi ells s'aixecaran i aniran allà on jo vagi. Quan estan a fora al jardí i volen entrar a casa sempre saben per on han d'anar a trucar, la porta de la cuina, o la porta de l'oficina.
El Rock sap obrir les portes (la de la cuina i la de l'entrada de casa no perquè no tenen mànec) però tan sols les obre al matí quan em llevo, per venir a saludar-me i buscar les meves carícies, la Samba és molt especial, fredolica, i voldria que l'estesis acaronant tot el dia, fins i tot si fos més petita de tamany voldria estar a la falda. En fi, que els animals de companyia, tot i que embruten molt i costen molts diners (pinso, vacunes, antiparàsits, etc.) et tornen a la seva manera tota l'estimació que tu els dones.
Una cita: " No és que tingui por de morir, només que no vull estar allà quan passi "
- Woody Allen -

23 de setembre 2008

Avaries

Foto de Malpuella. Tots els drets reservats.
Aquest matí ha estat un dia d'entrebancs, ja feia dies que notàvem que els desaigües de la cuina no anaven com cal, o sigui, l'aigüera, el rentaplats, la rentadora i el safareig, no engolien l'aigua i ens retornaven a les piques amb greix i porqueria. Després de provar de desembussar amb productes i de manera casolana sense aconseguir res, ens varem decidir a trucar a una empresa especialitzada en neteges de canonades que ens han vingut aquest matí.
Els ha donat molta feina i més que res perquè nosaltres desconeixem com van les canonades, on són els sifons, i les unions. Finalment han aconseguit netejar molt i sembla que de moment totes les piques engoleixen be. Ara, la cuina ens ha portat feina d'anar recollint aigua i grassa i porqueria que sortia per tot, sembla que ja s'ha acabat i confiem en que ens duri força, però ja ens han avisat de que els detergents, tant dels plats com de la rentadora fan uns pans sòlids dins les canonades i podria ser que ens tornéssim a trobar amb el mateix en poc temps.
Nosaltres no ens havíem fet mai una casa i per tant no tenim cap mena d'experiència en saber per on passen les canonades, o les connexions elèctriques o els tubs de la calefacció. Trobo que el constructor al fer entrega de la casa hauria de facilitar al seu client, planols de tot el que hi ha a sota del mosaic que trepitgem cada dia i saber per on s'ha d'obrir en cas d'una avaria de canonades com la que hem tingut, o de la calefacció o elèctrica.
Jo us recomano als qui em llegiu que si us compreu un pis o una casa demaneu sempre els planols, no tan sols de la construcció, sinó que també els de les coses que passen per sota el terra o per les parets. Evitareu haver de pagar més hores a qui us vingui a fer la reparació per la pèrdua de temps averiguar on està el problema.
Una cita: " ¿La frase més bella? la més curta " - Anatole France -

21 de setembre 2008

Diumenge.......Escudella i carn d'olla

Foto de scaramangho. Tots els drets reservats Tots els drets reservats.
Avui, diumenge, primer dia de tardor. El temps avui no és lluminós, està tot ennuvolat i amenaça
pluja. Dia adient per a fer "escudella i carn d'olla" desprès de tot l'estiu menjant primers plats freds, com: amanides de pasta, "ensaladilla", ous farcits, amanides d'arròs, amb llegums fredes, formatges, salmó, tonyina, etc. etc. m'ha vingut de gust fer l'escudella, plat calent i consistent, malgrat la dieta (que avui em saltaré).
I com sigui que tindré la família a dinar i estan una mica empiocats el plat de sopa crec que els hi anirà molt be.
Per la tardor i l'hivern es presta molt més fer una cuina més consistent, suposo que quant les cases no estaven tan preparades pel fred, els estofats, les llegums, els rostits, sopes,....... eren habituals per escalfar el cos, avui dia dins les cases ja no fa el fred que feia abans, la majoria de la gent a casa seva disposen de calefacció i no es passa fred, per tant la cuina podria continuar essent més lleugera però....... aquí ja ens entra el factor costum i tradició i a mi tot i que el menjar d'estiu i sobre tot la fruita d'estiu (melons, síndries, préssecs, albercocs,) m'agrada molt, sóc molt més de plat calent (únic) i ara ja començo a tenir ganes de menjar-ne.
Però no em puc saltar la dieta cada dia i per tant, m'hauré de conformar en menjar com si fórem a l'estiu. amanides, carn i peix a la planxa, poc oli, llet descremada, i formatge baix en grassa. ¡Paciència Alícia, això o la pèrdua de salut de mica en mica !
Una cita: Tot el que és decisiu sorgeix "malgrat que"
Friedrich Nietzsche

20 de setembre 2008

CANT ESPIRITUAL ..... Joan Maragall

Tots els drets reservats.
CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Per això estic gelós dels ulls, del rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... ¡Temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes.....
i el mar immens, i el sol que per tot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor !...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort ?
Més llavors, la vida, què seria ?
Fora l'ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot ?
Tan se val ! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
Aquesta terra, amb tot el que s'hi cria,
és una pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial ?
Home so i és humana ma mesura
per tot quant pugui creure i esperar:
Si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà ?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses als meu ulls tan belles,
si heu fet els ulls i els meus sentits per elles;
Perquè aclucà'ls cercant un altre com ?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap !
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap ?
Tot el que veig se vos assemble en mi....
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
Obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença !!
Joan Maragall

17 de setembre 2008

Maneres de informar...................

Tots els drets reservats.
Al llegir una nova notícia d'assassinat d'una dona a mans del seu ex-marit, m'ha cridat l'atenció una vegada més que els periodistes quan fan la ressenya de la informació, a part de posar el nom i edat dels protagonistes, sempre fan esment de la seva nacionalitat.
Jo això no ho acabo d'entendre, el crim, delicte, o falta, és el mateix siguis català, espanyol, marroquí, alemany, anglès, senegalès, o nigerià, ¿quina necessitat hi ha d'especificar d'on és el criminal o delinqüent? potser la justícia s'aplicarà de diferent manera depenent de la nacionalitat? jo no vull creure que és jutgi de diferent manera.
El que si és segur és que la opinió pública, o sigui, els lectors de la notícia al saber la nacionalitat la majoria ja jutjaran, perquè és clar: un gitano...... o un marroquí........ o un negre.......... ja se sap no són bona gent. Ens vantem de que no som racistes, ni xenòfobs, però la realitat n'és una altra, sembla que esperem precisament això que ens diguin que el criminal no és català o espanyol per dir-nos: està clar.... és que són diferents.
Per favor, el crim i la delinqüència no tenen nacionalitat, un assassinat, un robatori, una agressió, no tenen a veure res amb d'on són els que ho cometen. Jo demanaria als senyors periodistes que s'abstinguessin de fer esment de informar del lloc de naixement. La gent de tot el món, és bona o dolenta, evidentment que en cultures diferents i educacions diferents pot haver-hi diferents maneres de veure les coses però el que si tinc clar i no voldria equivocar-me és que els valors del be i el mal són a tot arreu iguals.
Una cita: " Una bajanada repetida per 36 milions de boques no deixa de ser una bajanada "
- Anatole France -

15 de setembre 2008

Propòsits complerts.... o no

Catarsi Teatre. "Les amistats perilloses" Mme. de Merteuil
No se perquè he posat aquesta foto perquè no sembla pas que tingui res a veure amb el títol d'aquest post. Però ben pensat, alguna cosa hi te a veure donat que un dels meus propòsits de primers d'any era estar a la Companyia de teatre Catarsi a les dures i a les madures, més que res pensant d'una manera egoista ja que el que necessitava era un esbarjo i una excusa per sortir de casa.

Dels principals propòsits que em vaig fer, l'un era el de perdre quilos i l'altre el de deixar de fumar. No s'han complert, "estoy en ello" però tot just fa 2 mesos que he començat a fer dieta acalòrica i com que he de perdre tants quilos, no se'm noten els 2 que he perdut. En quant al deixar de fumar, vaig seguir els consells rebuts i de moment ha quedat en "stand-bay" fins aconseguir com a mínim perdre uns 10 quilets de res.

Ara, els altres que em vaig fer com per exemple deixar i mantenir el despatx en condicions de treballar (arxivant el que s'havia d'arxivar, llençant publicitat, mantenint els programes al dia, etc...) més o menys s'ha complert. També em vaig proposar intentar no estar tan sensible i prendrem les coses amb més filosofia, no donant més importància de la que te a les discrepàncies, en certa manera ho he aconseguit també gràcies a les pastilles anti-depre. Continua havent-hi coses que de vegades em fan saltar de manera agre, però crec que cada vegada menys.

He procurat sentir ganes de fer coses, de tenir alguna il·lusió, però a part de gaudir del nét i la néta que ha d'arribar pel gener, no trobo massa motius per il·lusionar-me, per tant en això, de moment, he fracassat però espero anar aconseguint de mica en mica gaudir més del que em queda de vida, trobant raons i ganes de no limitar-me a pensar "qui dia passa any empeny".

Avui m'ha sortit un post com de "confessionari" és igual, una cosa o altra havia d'escriure. Per tranquil·litat vostre, sembla que estic una mica més animosa que fa uns 6 mesos. Com veieu continuu escrivint sobre mi.

Ah! m'oblidava, ahir un amic, Saltenc, em va recomanar un blog perquè hi havia una llegenda molt maca de 2 amics, no tan sols em va agradar molt l'esmentada llegenda si no que aquest blog que principalment és de viatges és molt "guapo" molt ben escrit i amb gran coneixement del que escriu, em permeto recomanar-vos-el, és "Amu daria" entreu-hi, crec que us agradarà.
Una cita: " El que vulgui tenir raó i parla sol, de segur assolirà el seu objectiu "
- Johann Wolfgang von Goethe -

13 de setembre 2008

Gaire be ja som a la tardor

Foto de Paca Sapena. Tots els drets reservats.
Estem a dissabte 13 de setembre, just una setmana abans de que comenci la tardor i ja el temps ens ha canviat i avui ens està fent força fresca.
La tardor és una de les estacions de l'any que m'agrada per les tonalitats de colors que hi ha als paisatges de muntanya. Des del verd fosc, passant pel verd clar, marrons, ocres, grogs i fins i tot vermells. Totes aquestes tonalitats tenen per mi l'efecte de relaxació, tranquil·litat i pau. Els colors de la primavera són més vius i intensos i per tant segurament més excitants i exultants. A la primavera, desprès d'un llarg i fred hivern, de dies de cel gris, pluges (darrerament no gaires) i fred, quan contemplo el renaixement dels arbres amb les seves fulles noves, l'herba, les flors, i el cel blau i el lluminós sol, se m'omplen tots els sentits i jo també em sento revitalitzada, renovada i amb més vitalitat. Però a la tardor, tal com deia abans, si fa una tardor com cal, amb fresca, alguna pluja, alguns núvols, però encara amb lluminositat, es poden apreciar tants tons de colors que la sensació rebuda està entre l'admiració i el relax.
És un preludi maco de l'entrada de l'hivern però que per altra banda em fa pensar que aquest amb el fred, els dies curts i grisos, sense massa hores de sol o sense sol la majoria dels dies, ja el tenim al damunt i que com sempre se'm farà llarg i pesat. Canvi de la roba dels armaris, repassar jaquetes, abrics, bufandes, jerseis, assegurar-te de que hi ha prou gasoil per la calefacció, treure els edredons o nòrdics, i..... etc... etc... En definitiva, ¡ no m'agrada l'hivern !
Una cita: " No hi ha cap dubte de que tot coneixement comença amb l'experiència "
- Inmanuel Kant -

12 de setembre 2008

Festes entre setmana..........

Tots els drets reservats.
Ahir va ser la diada de Catalunya i per tant va ser dia festiu en dijous. Les festes entremig de setmana sempre em descol·loquen, a l'endemà sempre crec que és dilluns. Ves como ens hem acostumat a la rutina de la feina setmanal; de dilluns a divendres treball i els caps de setmana, dissabte i diumenge descans "entre cometes" perquè tampoc és que ens estiguem tot el cap de setmana sense fer res, el que passa és que fem un canvi de feines: en lloc d'oficina com és el meu cas, la compra, neteja més a fons, planxar roba (poca eh?), un dinar una mica més especial perquè estem a diumenge (una antiga costum, al menys a casa meva), poder anar a fer petar la xerrada una estona amb les amigues...... i para de comptar, però a l'igual que les vacances d'estiu, els caps de setmana serveixen per desempallegar-nos una mica de les cabòries de la feina i fer un trencament.
La prova de que ens acostumem a unes rutines des que comencem a anar a l'escola fins la nostra primera feina, al menys per a mi és així, la tenim en que hi ha una serie de coses que, segons la feina que fem, podríem fer entre mig de setmana, però que per costum de sempre, sigui perquè és cobrava per setmanes o sigui perquè al no haver de treballar hi havia més temps per dedicar-hi, la compra i la neteja més a fons ho hem deixat pel dissabte i la programació d'alguna sortida d'esbarjo, com anar al cinema per exemple, o fer un passeig i prendre una orxata,.... ho fem en diumenge. Com sigui que he treballat des dels 16 anys, anar a ballar, a passeig, al cinema o passar la tarda amb les amigues, etc... això és feia els diumenges i si havia un dia festiu entremig de setmana doncs també, precisament perquè era festiu i ho tinc tan arrelat que tot i que en aquests moments que precisament els caps de setmana no puc fer-ho però ho podria fer en dimarts, dimecres o dijous, no em ve de gust. ¡Que rara sóc ! Hauré de mirar d'arreglar això, de procurar canviar les costums perquè si no m'aniré pansint.
Una cita: " Invertir en coneixements produeix sempre els millors interessos "
- Benjamín Franklin -

11 de setembre 2008

"La Diada"

Avui, 11 de setembre, els catalans celebrem "La diada"
M'he permés la llicència de copìar aquesta senyera d'un amic blocaire i dono per suposat que no s'enfadarà pas. No tenia temps de cercar-la a Flikr o Picasa.
FELICITATS CATALANS............. ¡ VISCA CATALUNYA !

09 de setembre 2008

Un any de blog, 308 posts

Tots els drets reservats.
Diumenge 7 de setembre va fer un any que vaig obrir el blog, o sigui que segons blogger he publicat 308 posts en aquest any.
Avui he passat pel blog d'una amiga i al llegir el seu post que celebrava l'any de blog m'ha fet adonar que jo també havia començat feia un any.
Hi he escrit de tot, records, situacions, pensaments polítics, comentaris de notícies i fins i tot vaig fer un cicle de receptes de cuina casolana. De vegades ha estat massa personal i he reflectit massa el meu estat d'ànim i he explicat coses que segurament m'hauria d'haver callat perquè pensant-ho be, a quin blocaire li pot importar les coses personals d'un altre blocaire?
Resulta que m'he adonat que si no escric de mi o opino des del meu punt de vista i sempre en primera persona, sóc incapaç de escriure res. No tinc res de poeta, ni de bucòlica, ni de somiadora, tot i que m'agraden els paisatges de muntanyes arbrades, les postes de sol, les estacions de l'any, el mar, les flors, els ocells, els animals....... sóc incapaç de fer-ne descripcions boniques, d'expressar el que sento quan gaudeixo d'això. La gent que em coneix d'una manera no massa profunda em te per una persona simpàtica, oberta i càlida, fins i tot m'han dit que apassionada...... però jo, dins meu, penso que en realitat sóc molt freda, esquerpa i potser tímida i que la impressió que tenen de mi és la que vull donar precisament per vèncer aquesta timidesa acomplexada de ser poca cosa que tinc. De tota manera potser si que sóc oberta i expressiva el que passa és que en una conversa que comença de manera superficial i es presta a donar opinions, m'és molt més fàcil fer-ho amb coneguts que no pas amb la meva família i els amics de veritat.
Veieu on he anat a parar? començant parlant de la meva estrena com a blocaire a explicar-vos com crec que sóc. Sempre coses personals, no tinc remei.
Demà procuraré trobar un tema que no sigui jo.

06 de setembre 2008

Ja està... ja hem estrenat.........

Tots els drets reservats.
Ahir Catarsi teatre, varem estrenar l'obra "Les amistats perilloses", el meu darrer post deia que estava nerviosa perquè tinc por de l'escenàri i que tot i que el meu petit paper no és gens difícil, em quedava en blanc i tot em sortia malament.
Doncs, mireu, quina alegria, va anar d'allò més be, me'n vaig sortir força be i fins i tot quan em vaig trabucar una mica vaig saber pasar-ne i tirar en davant. Crec que tots els companys patien per mi i tenien por de que els espatlles l'estrena perquè quan entrava a "bambolines" tots em felicitaven, "ho has fet" ..... "ho has dit tot"..... "molt be" ....., la veritat és que vaig fallar amb el to de veu que havia de ser més alt, però tot arribarà.
El cinema-teatre de Llinars estava quasi be ple, i sembla que la gent va sortir molt satisfeta i que els va agradar molt l'obra. ¡ me'n alegro tant ! no per mi si no pels companys que són tan joves i ho fan tan be i hi posem tan d'entusiasme que hagués estat una pena que jo no me'n sortís.
En acabar, varem sortir a saludar als coneguts, encara vestits, i tothom ens felicitava, dono per suposat que les felicitacions van ser més o menys sinceres. La veritat és que sobre tot la Marina i el Àlex qui eren els que portaven el pes de l'obra, varen estar ¡fantàstics!, i la Rebeca, i la Pat, i la Yaiza, i en Fran, En Vador i la Roser i les nenes que feien de donzelles. Tots ho varen fer molt be.
En Guillem, tècnic de llums, i en Joan com a director. ¡ Va ser una bona estrena !

04 de setembre 2008

Desànim i nervis

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.
Malament començo amb aquest títol, desànim? doncs si, per tota una sèrie de circumstàncies de feina i personals se m'estan esgotant "els neulers", hauré de prendre ginseng? o "jalea real"? diuen que va be. Ho provaré a veure si em descontrolo una mica i surto per "petaneres". Potser també hauria de provar la "teràpia del riure"? no se, no se.... aquestes novetats terapèutiques no m'acaben de convèncer. Sabeu que faré? em faré un "auto-rentat de cervell" que crec que serà el que millor anirà, allò d'anar repetint una cosa com: estic be, estic be, estic be, i repetir-ho tant per acabar finalment creient-ho. Si, crec que això funcionarà, al menys m'ha funcionat d'uns anys cap aquí. estic be, estic be, estic be.........
També he escrit "nervis" i si estic nerviosa perquè demà la companyia de teatre Catarsi de la que en formo part, estrenem la nova obra on hi tinc un petit paper, gens difícil, parlaments curts, però no me'n surto, em quedo en blanc i no se reaccionar per dissimular o sigui que estic nerviosa. El que passa és que a mi no se'm noten els nervis, els passo d'una manera molt estranya, exteriorment semblo més calmada i tranquil·la que mai, però la processió va per dins. He arribat a la conclusió de que això de fer d'actriu no és pas per mi. Jo que de petita m'inventava personatges de compte i feia els meus papers tota sola, que a l'Institut varem voler muntar una obra de teatre per la festa de Sant Tomàs d'Aquino, que no varem fer per manca de temps per assajar, i que em feia molta il·lusió, que creia que portava una vena d'artista a dins; ha estat que no, l'escenàri m'acollona, perdoneu-me l'expressió i definitivament donaré el meu temps a la companyia en el que calgui, menys en actuar.
Una cita: " Si te solució, perquè plores?. Si no te solució, perquè plores? "
- Buda -

03 de setembre 2008

Sense rutina, de moment

Foto de Tracy Jones. Tots els drets reservats.
Al meu escrit de diumenge, vaig dir que des l'endemà i per tal de tornar a agafar la rutina (planificada) tornaria a fer un post diari, però la veritat és que malgrat no haver fet vacances del tot, reprendre la rutina de la feina diària d'oficina m'està costant força.
D'altra banda, llegeixes les notícies i no saps ben be com agafar-les o comentar-les perquè més o menys continuen essent les mateixes.
Sortim a i o 2 dones mortes diàries per els seus companys o ex-companys. Tema del finançament i l'estatut, continua igual, esperant el nou termini donat d'un parell de mesos. El govern central diu que la setmana vinent el president compareixerà davant el Parlament per explicar les mesures "anti-Crisi". El barril de petroli s'abaixa, però no repercuteix com cal en els sortidors. 400 i escaig de morts a la carretera aquest estiu (la taxa més baixa en molts d'anys) són molts morts. També és noticia la demanda del jutge Garzón, als Ajuntament, a l'església i als familiars, dels llistats de morts i desapareguts de la Guerra civil. Uns hi estan en contra i d'altres a favor.
Al cap i a la fi, demà les notícies continuaran fent esment de tot això, amb els afegitons que calguin, com ara les guerres que hi ha pel món, disturbis de ciutadans emprenyats a diferents països, com Tailàndia per exemple, o Geòrgia, Ossètia i Rússia, a Bolívia, Colòmbia, violència a Mèxic.......... a més de les catàstrofes naturals com els "monsons" a la Índia, terratrèmols a la Xina, i huracans o turmentes tropicals al Carib, la fam a l'Àfrica, l'explotació dels infants fins i tot l'assassinat de molts infants per tal de vendre als rics els seus òrgans interns per trasplantaments.
¡Ostres! quin post que m'ha sortit, és terrible, confio que demà deixaré de banda això que està passant en aquest planeta cansat i envellit, i trobaré un tema més optimista o si més no més personal.
Una cita: " La veritable grandesa consisteix en fer que tots es sentin grans "
- Charles Dickens -