Els animals de companyia

Tots els drets reservats.

Ahir a la nit el meu fill em va telefonar per dir-me que ja li havia arribat l'hora a la seva gossa, Nit, doncs havia emmalaltit greument i ara ja estava patint. En tot el mal de cor que els feia varen optar per no deixar-la patir i la varen dur al veterinari per escurçar l'agonia.

Un entristeix quan perd el seu gos o el seu gat. Quan parlo d'animals de companyia sempre és pensant amb els gats i els gossos, per a mi són els únics animals domèstics, res de serps, tortugues, conills d'india o conills, hàmsters o ratolins. A casa meva sempre havíem tingut un gat i un gos, la meva tia també tenia gos i recordo les bones estones que m'havien fet passar i quan de carinyo et saben donar si tu els hi dons a ells.

Hi ha molta gent que no els agraden els gats perquè diuen que són traïdors, però això no és cert, hem de pensar sempre que són animals no persones i per tant tenen l'instint de la seva raça, els gats són felins i els gossos descendeixen dels llops, per tant els hem de tractar pel que són i saber les característiques de la seva raça. No podem pensar que ells pensen i senten com persones. Un gos o un gat a casa des dels 2 mesos, serà carinyós i estarà per nosaltres si el tractem be.

Jo tenia una gata, Betty, que l'havia d'assistir als parts, semblava que esperés que jo arribes de treballar per parir. Els gossos que havien passat per casa a part de fer-nos companyia, també estaven ensenyats pel meu pare per dur a pastorejar el ramat d'ovelles. Ja casada, vaig recollir un gos perdut, "petaner" mort de fam i carregat de paràsits, que ens va tornar amb escreix el que havíem fet per ell, agraït i carinyós, va estar amb nosaltres fins que va ser massa vell.

Ara, i crec que ja ho he dit d'altres vegades, a casa hi ha 4 gossos, gats no perquè el marit és al·lèrgic al pel de gat, tenim el Blues, la Lluna, el Rock i la Samba. Aquests últims són fills del Blues i la Lluna i germans de la Nit. El Blues és un "pastor belga" sense "pedigree" recollit quan tenia un mes, la Lluna és "labrador" també barrejada i sense "pedigree" que em va donar una veïna. El Blues és el lider de la camada i com a camada ens hi incloem la família, tan sols el meu marit està per damunt d'ell, és carinyós, obedient i ja comença a estar vell. Els altres són molt carinyosos, una mica més esbojarrats els joves i no tan obedients però finalment ells busquen sempre la companyia. Ara mateix, al despatx, mentrestant escric aquest post, estan tots amb mi, dormint, quan m'aixequi ells s'aixecaran i aniran allà on jo vagi. Quan estan a fora al jardí i volen entrar a casa sempre saben per on han d'anar a trucar, la porta de la cuina, o la porta de l'oficina.

El Rock sap obrir les portes (la de la cuina i la de l'entrada de casa no perquè no tenen mànec) però tan sols les obre al matí quan em llevo, per venir a saludar-me i buscar les meves carícies, la Samba és molt especial, fredolica, i voldria que l'estesis acaronant tot el dia, fins i tot si fos més petita de tamany voldria estar a la falda. En fi, que els animals de companyia, tot i que embruten molt i costen molts diners (pinso, vacunes, antiparàsits, etc.) et tornen a la seva manera tota l'estimació que tu els dones.

Una cita: " No és que tingui por de morir, només que no vull estar allà quan passi "

- Woody Allen -