30 de juliol 2009

Avui hi han tornat, aquesta vegada 2 morts.

FOC AL PARLAMENT

Tots els drets reservats.
He titulat aquest post "Foc al Parlament" de la mateixa manera que l'editorial del Periódico d'avui. Podeu enllaçar el títol per llegir-ho o be en el nom del Periódico. Resulta que els polítics de l'oposició: CIU, PP i CIUTADANS es varen despatxar sense embuts al Parlament, acusant als bombers de no haver fet be la seva feina, de relaxament, fent més cas de la rumorologia que dels dictàmens dels experts, i carregant la responsabilitat (com sempre) al Conseller Saura.
L'alcalde d'Horta de Sant Joan de CIU també va deixar anar la seva "perla" a l'endemà de la mort dels 4 bombers i els 2 ferits greus dels que més tard en va morir un. Calladet hagués estat més be.
Hem sembla vergonyós que aquests polítics facin us d'una desgràcia i d'una gran pèrdua per optimitzar les seves pretensions. Això no és fer oposició, això és criticar per criticar i treure'n el major rendiment polític possible. Si no estesin tan encegats i estesin més a prop de la gent se'n adonarien de que aquesta no en te res de tonta i sap molt be distingir el que és una veritable i raonada oposició i la pura demagògia i crítica per quedar com els bons de la pel·lícula. En aquest cas han quedat com els dolents perquè a l'igual que amb la Creu Roja, els Bombers són apreciats i respectats per tothom. Cada vegada més professionalitzats i entrenats, arrisquen "la pell" per evitar que el foc s'ho endugui tot, salvar cases, persones, animals, etc.....

29 de juliol 2009

La darrera notícia: ETA HI HA TORNAT...........

Tots els drets reservats.
No volia escriure res fins el cap de setmana però avui al llegir els titulars de El Periódico veig que una vegada més ETA HA TORNAT A ATEMPTAR, aquesta vegada contra una caserna de la "guàrdia civil" a Burgos.
Quan s'acabarà? tantes detencions i sempre hi ha gent nova que continua, perquè?, des la mort de Carrero Blanco ja fa 37 anys, quantes vegades se'ns ha dit que la banda terrorista havia estat desarticulada? quantes vegades s'ha detingut els presumptes caps de la banda? com és que tornen i tornen a muntar "comandos" amb els seus caps? qui els alimenta? qui adoctrina els joves per a que continuïn?
Jo ja tinc 62 anys per tant els terroristes de llavors deuen tenir entre 60 i 70 anys i o són morts o estan a la presó o segueixen com a "tapats". Són aquesta gent els que adoctrinen als seus fills i als amics dels seus fills?
Jo ja no ho se, i ja se'm escapen els motius reals de la seva existència. Quan sento tanta ràbia penso, apa nois, tanqueu fronteres i deixeu-los sols, que s'espabilin com a país ells solets. Res de calerons de la resta de l'estat i que es muntin ells el seu govern i la seva democràcia, que se'n vagin a parir panteres i ens deixin tranquils a la resta. Però és clar, no és tan fàcil perquè no tot el país basc ni tota la gent del país basc volen això, i acabarien pagant justos per pecadors. Una qüestió d'estat molt difícil de resoldre i qui sap si jo la veuré resolta en el que em queda de vida.
Tots sabem que durant la joventut tots hem estat molt més radicals, que ens ha costat molt acceptar que no tot és negre o és blanc, que hi ha grisos, però d'aquí a creure que les coses poden canviar mitjançant la violència i l'assassinat hi ha un bon tros. Crec que hi ha una manca de valors, de bonhomia i d'educació que fan que aquest jovent tant radicalitzat siguin totalment manipulats i adoctrinats. L'afany de córrer riscs i aventures els han fet vulnerables per a ser encaminats cap a on volen els interessos d'uns quants.
ETA NO.............. ETA NO ............................ ETA NO........................
ETA NO......................
ETA NO .......................
ETA NO ......................

21 de juliol 2009

Tal dia com avui............. fa 37 anys

L'Aina desperta, en Joan a punt de despertar-se.
Tots els drets reservats.
He posat les darreres fotos dels meus nets, perquè un lector m'ho va demanar, a part de que me'n sento orgullosa de ser l'àvia. Jo els trobo guapíssims i us dic que són encantadors.
Ja sóc àvia doncs, però tal dia com avui ja fa 37 anys que em vaig estrenar com a mare. Va ser aquell any (1972) un juliol molt calorós, i el dia 21 no feia pas menys calor però va ser un dia fantàstic. Jo tenia visita amb el ginecòleg abans de que se'n anés de vacances, i segons els seus comptes no em tocava pas parir, però quan em va visitar em va dir: "sortint d'aquí te'n vas directe a l'hospital perquè li estic veient el cap al teu fill" i jo li dic, d'acord, però primer he de passar per casa perquè tinc roba estesa al terrat i l'he de treure i també he d'avisar a me mare i al sogre per a que m'hi porti amb el cotxe, (el meu marit estava treballant a Can Picafort (Mallorca) i no va poder venir fins l'endemà).
O sigui que sortint del metge, eren gaire be les dues del mig dia, vaig anar a casa, vaig entrar la roba, vaig fer la maleta i vaig baixar al bar a telefonar (no teníem telèfon a casa ) al sogre. Aquest va passar per casa a buscar-me, varem anar a casa dels meus pares i varem recollir a la mare i cap a l'hospital. Be, entre unes coses i altres el meu fill va néixer aproximadament (mai he sabut segur l'hora) entre les 4 i les 5 de la tarda. Com totes les mares el primer que vaig preguntar va ser: que és?, ho te tot?, està be?. Vaig preguntar si era nen o nena perquè aleshores les ecografies no eren tan clares com ara i era molt difícil determinar el sexe per tant no sabíem si estàvem fent un nen o una nena.
En resum, va ser un dia molt feliç, vaig parir com si no fos res, i el nen estava perfecte. Va ser un divendres i el dissabte va venir el meu marit que estava molt emocionat i que en teoria es podia quedar fins el dilluns, però el diumenge ja va haver de marxar perquè el substitut no ho feia be i l'amo de la sala li va dir que si no tornava per tocar diumenge ja podien plegar.
No vaig sortir de l'hospital fins el dimecres perquè el dimarts era festiu (Sant Jaume) i no donaven altes. Aquells quatre dies que vaig passar a l'hospital, entre que no tenia al marit i la depre postpart, vaig estar una mica ploricona però una vegada a casa ja tot va ser diferent.
I de tot això ja en fa 37 anys, però sembla que va ser ahir. Un home ja fet que jo sempre veuré com el meu "nen".

13 de juliol 2009

"Donde dije digo digo diego"

¡Quin felí més formós!. Una autèntica bellesa al meu parer.
El títol del post d'avui és una dita castellana per desdir-se d'alguna cosa. Per això la faig servir, perquè "donde dije que escribiria un relato semanal los Domingos" pues dije Diego.
Ho sento, trenco el que vaig prometre perquè no m'hi veig en cor de mantenir-ho, ja us vaig dir que en manca imaginació.
Quan jo era petiteta i anava a casa de la meva tia, sortia pel darrera i anava a jugar a la riera (el riu Congost) que gaire be sempre estava seca, tret d'algun bassal a prop del pont, anava caminant i jugant amb la imaginació. Jo era gaire be sempre una princesa que trobava el seu príncep blau i que igual podia ser un príncep de veritat com un carboner del bosc, però era el meu príncep. M'imaginava històries de reis, prínceps i fades, en la meva imaginació gaire be mai hi havia bruixes dolentes. I mentrestant anava caminant, recollint pedres i tirant-les a les basses el meu cap anava desenrotllant contes. Em passava l'estona sense adonar me'n fins que sortia la meva tia a la porta de l'hort i em cridava per anar a dinar.
Però això era quan tenia un 8 anys, ara ja sembla que se m'ha esgotat tota la imaginació, he vist massa coses i totes molt reals que han omplert el meu cap de realitats deixant arraconada la fantasia.
D'aquí que incompleixi l'escriure un compte o relat cada diumenge. Ja em perdonareu, miraré de fer un altre tipus de cicle els diumenges que no requereixi massa inventiva.

08 de juliol 2009

Repàs als armaris

Galeria de Sabinche. Tots els drets reservats.
He estat repassant els armaris i calaixos de casa i me'n faig creus del que arribem a acumular que no serveix per res o que ja no ens tornarem a posar mai més.
Des de papers caducats, fotografies tretes del lloc on estaven per ensenyar a algú i no tornades a lloc i guardades a corre cuita en un calaix, fins aquell vestit que cada vegada que el veus et dius, ostres m'agrada tant que algun dia me'l tornaré a posar. Sabates que tot i estar malmeses no llences perquè et dius, per estar per casa m'aniran be i finalment allà es queden al sabater. Apareixen coses que creies que havies llençat en una altra ocasió com aquell fulard que te'n recordaves haver comprat i que t'havies posat una vegada i prou perquè no el trobaves quan el buscaves per tornar te'l a posar i resulta que s'havia quedat al fons d'un calaix que no era pas pels fulards.
Samarretes, jerseis, garanties d'aparells electrodomèstics (totalment caducades), petits regals que et van fer per l'amic invisible i que no has llençat perquè eren regals d'algú estimat però que no serveixen per res, olles o cassoles que ja no fas servir però per si de cas..... , carregadors de telèfon mòbil que com que has canviat de model ja no serveixen però no saps perquè els guardes, tasses heretades que no fas servir mai, al igual que les copes de cava antigues també heretades i que tan sols serveixen per omplir l'aparador del menjador............. i així podríem anar fent una llarga llista de coses acumulades i que som reacis a llençar-les.
Cada vegada que ordeno els armaris faig una bona buidada però sempre queda alguna cosa que tens recança de llençar, potser perquè et porta records nostàlgics, potser perquè penses "ostres" jo llençant això i hi ha criatures que no tenen res per posar-se i et fas el propòsit de donar-ho a algú. De fet però, ja ho faig, quan es tracta de roba molt aprofitable ho porto a "Caritas" que aquí a L'Ametlla funciona molt be, però només ho pots fer amb la roba de vestir o de llit.
Perquè al llarg dels anys anem acumulant coses i coses de les que malgrat no fer-les servir no les llancem? De fet, deu ser perquè som donats als capricis i quan surt una altra cosa nova arraconem la vella però no la llancem.

03 de juliol 2009

1er, divendres de juliol, 6 mesos de vida nova.

Tots els drets reservats.
Ja estem al primer divendres de juliol, dia 3, avui fa 6 mesos d'una vida nova, l'Aina va néixer el 3 de gener del 2009, o sigui sis mesets d'una criatura encantadora com el seu germà Joan.
A l'àvia Alícia li cau la "baba" quan els veu i quan pense en ells i a més s'engreixa de satisfacció, cosa que no li convé perquè ja està prou grassa.
Aquest cap de setmana estarem feliços, els veurem i estarem una estona amb ells gaudint de la seva innocència, de la seva alegria, fent-los "moneries tontes" que és el que solem fer els avis.
En Tomàs Molina ha dit que segurament dissabte i diumenge s'abaixarien una mica les temperatures, però que calor n'havia de seguir fent perquè estem a l'estiu. De tota manera una mica més de fresqueta no aniria malament i esperem que sigui així.
Apa doncs, passeu un bon cap de setmana i eviteu el màxim la calor prenent les precaucions recomanades per la televisió, en avisos als CAPS, als diaris, etc... etc....