21 de juliol 2009

Tal dia com avui............. fa 37 anys

L'Aina desperta, en Joan a punt de despertar-se.
Tots els drets reservats.
He posat les darreres fotos dels meus nets, perquè un lector m'ho va demanar, a part de que me'n sento orgullosa de ser l'àvia. Jo els trobo guapíssims i us dic que són encantadors.
Ja sóc àvia doncs, però tal dia com avui ja fa 37 anys que em vaig estrenar com a mare. Va ser aquell any (1972) un juliol molt calorós, i el dia 21 no feia pas menys calor però va ser un dia fantàstic. Jo tenia visita amb el ginecòleg abans de que se'n anés de vacances, i segons els seus comptes no em tocava pas parir, però quan em va visitar em va dir: "sortint d'aquí te'n vas directe a l'hospital perquè li estic veient el cap al teu fill" i jo li dic, d'acord, però primer he de passar per casa perquè tinc roba estesa al terrat i l'he de treure i també he d'avisar a me mare i al sogre per a que m'hi porti amb el cotxe, (el meu marit estava treballant a Can Picafort (Mallorca) i no va poder venir fins l'endemà).
O sigui que sortint del metge, eren gaire be les dues del mig dia, vaig anar a casa, vaig entrar la roba, vaig fer la maleta i vaig baixar al bar a telefonar (no teníem telèfon a casa ) al sogre. Aquest va passar per casa a buscar-me, varem anar a casa dels meus pares i varem recollir a la mare i cap a l'hospital. Be, entre unes coses i altres el meu fill va néixer aproximadament (mai he sabut segur l'hora) entre les 4 i les 5 de la tarda. Com totes les mares el primer que vaig preguntar va ser: que és?, ho te tot?, està be?. Vaig preguntar si era nen o nena perquè aleshores les ecografies no eren tan clares com ara i era molt difícil determinar el sexe per tant no sabíem si estàvem fent un nen o una nena.
En resum, va ser un dia molt feliç, vaig parir com si no fos res, i el nen estava perfecte. Va ser un divendres i el dissabte va venir el meu marit que estava molt emocionat i que en teoria es podia quedar fins el dilluns, però el diumenge ja va haver de marxar perquè el substitut no ho feia be i l'amo de la sala li va dir que si no tornava per tocar diumenge ja podien plegar.
No vaig sortir de l'hospital fins el dimecres perquè el dimarts era festiu (Sant Jaume) i no donaven altes. Aquells quatre dies que vaig passar a l'hospital, entre que no tenia al marit i la depre postpart, vaig estar una mica ploricona però una vegada a casa ja tot va ser diferent.
I de tot això ja en fa 37 anys, però sembla que va ser ahir. Un home ja fet que jo sempre veuré com el meu "nen".

2 comentaris:

magda ha dit...

Hola bonica.
Uns nens preciosos i felicitats per tots. Un abraçada

Marali ha dit...

Gràcies wapíssima, a que si que són preciosos? Molts petons.