13 de juliol 2009

"Donde dije digo digo diego"

¡Quin felí més formós!. Una autèntica bellesa al meu parer.
El títol del post d'avui és una dita castellana per desdir-se d'alguna cosa. Per això la faig servir, perquè "donde dije que escribiria un relato semanal los Domingos" pues dije Diego.
Ho sento, trenco el que vaig prometre perquè no m'hi veig en cor de mantenir-ho, ja us vaig dir que en manca imaginació.
Quan jo era petiteta i anava a casa de la meva tia, sortia pel darrera i anava a jugar a la riera (el riu Congost) que gaire be sempre estava seca, tret d'algun bassal a prop del pont, anava caminant i jugant amb la imaginació. Jo era gaire be sempre una princesa que trobava el seu príncep blau i que igual podia ser un príncep de veritat com un carboner del bosc, però era el meu príncep. M'imaginava històries de reis, prínceps i fades, en la meva imaginació gaire be mai hi havia bruixes dolentes. I mentrestant anava caminant, recollint pedres i tirant-les a les basses el meu cap anava desenrotllant contes. Em passava l'estona sense adonar me'n fins que sortia la meva tia a la porta de l'hort i em cridava per anar a dinar.
Però això era quan tenia un 8 anys, ara ja sembla que se m'ha esgotat tota la imaginació, he vist massa coses i totes molt reals que han omplert el meu cap de realitats deixant arraconada la fantasia.
D'aquí que incompleixi l'escriure un compte o relat cada diumenge. Ja em perdonareu, miraré de fer un altre tipus de cicle els diumenges que no requereixi massa inventiva.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

air jordan
air jordan shoes
jordan shoes

Michael Jackson Memorial
Michael Jackson Memorial


air yeezy
air yeezy shoes
nike yeezy

air shox
air max
nike air force 1
nike star shoes
nike dunk shoes


Wholesale cigarettes

cheap cigarettes

Wholesale Cigarettes

cheap cigarettes

Marali ha dit...

perdona però no se anglés. Més aviat sembla publicitat de sabates això que has escrit, sabates i tabac? no se que te a veure amb el meu escrit.

jrrofi8més ha dit...

€i! Viure de records...sempre ens evoca que ja em viscut una part de la nostre vida!!! ‘Mama por’ quina boca i tot negra...

Marali ha dit...

Hola Josep;
No és que visqui de records però la veritat és que cada vegada més sovint em venen a la memòria coses de quan era nena, això ja és un senyal de que ja he viscut molt més de la meitat de la meva vida. Por? no massa, potser por al que és desconegut.

Un petó