"Donde dije digo digo diego"

¡Quin felí més formós!. Una autèntica bellesa al meu parer.

El títol del post d'avui és una dita castellana per desdir-se d'alguna cosa. Per això la faig servir, perquè "donde dije que escribiria un relato semanal los Domingos" pues dije Diego.

Ho sento, trenco el que vaig prometre perquè no m'hi veig en cor de mantenir-ho, ja us vaig dir que en manca imaginació.

Quan jo era petiteta i anava a casa de la meva tia, sortia pel darrera i anava a jugar a la riera (el riu Congost) que gaire be sempre estava seca, tret d'algun bassal a prop del pont, anava caminant i jugant amb la imaginació. Jo era gaire be sempre una princesa que trobava el seu príncep blau i que igual podia ser un príncep de veritat com un carboner del bosc, però era el meu príncep. M'imaginava històries de reis, prínceps i fades, en la meva imaginació gaire be mai hi havia bruixes dolentes. I mentrestant anava caminant, recollint pedres i tirant-les a les basses el meu cap anava desenrotllant contes. Em passava l'estona sense adonar me'n fins que sortia la meva tia a la porta de l'hort i em cridava per anar a dinar.

Però això era quan tenia un 8 anys, ara ja sembla que se m'ha esgotat tota la imaginació, he vist massa coses i totes molt reals que han omplert el meu cap de realitats deixant arraconada la fantasia.

D'aquí que incompleixi l'escriure un compte o relat cada diumenge. Ja em perdonareu, miraré de fer un altre tipus de cicle els diumenges que no requereixi massa inventiva.