El conte del diumenge............ ho provaré.

Galeria de Key QTR. Tots els drets reservats.

HISTÒRIA D'UNA TAULA

Hola amics meus, sóc una taula, antiga, vella i cansada, ja m'ha arribat l'hora de la jubilació i per fi podré descansar de: que m'embrutin, de que escriguin damunt meu, d'escoltar i sentir penes. Pensareu, caram! quina mena de taula ets? Ara mateix us ho explico.

Vaig néixer de mans d'un marmolista ja fa gaire be 100 anys, també hi va prendre part en el meu naixement un forjador de ferro. No sóc única eh? aquests artesans vivien del que sabien fer i ambdós els havien fet un encàrrec de taules de marbre i potes de ferro forjat per inaugurar un cafè que s'obriria molt aviat al bell mig d'un poble no massa gran però que molt aviat aquest cafè s'hauria de convertir en el lloc de trobada dels seus habitants.

Va arribar el dia de la inauguració del cafè i allà em varen posar junt amb 4 cadires. Jo estava al costat de la finestra que donava a la plaça i per tant era un lloc amb claror i molt cobejat.

Així va començar la meva vida de servei fins avui. ¡ Quantes de coses us podria explicar de la gent que es va asseure amb mi ! Des de mares que en sortir els nens de l'escola venien a berenar amb ells una xocolata amb nata, fins la parella d'avis que em vaig apreciar molt amb el temps.

Aquest avis venien cada dia al matí, després de que haguessin anat a comprar i es prenien un cafè ell, en Joan, i un cafè amb llet ella l'Elvira. Es veia que feia molts anys que eren casats però que el seu amor continuava viu com el primer dia, s'explicaven coses, comentaven si havien anat al cinema com els havia agradat la pelicula que havien anat a veure, també parlaven de la seva filla que ja els havia donat nets i del seu gendre, de la seva preocupació de que tots fossin feliços i de com els trobaven a faltar quan feia una o dues setmanes que no els veien. De vegades estaven tristos perquè de mica en mica se'n adonaven que el temps anava passant i que cada vegada més tenien més coses per guarir. Quan arribava Nadal, l'avi sempre comprava 2 o 3 participacions de la loteria que feien al cafè i comentaven junts el que farien si els toqués. Estaven tant units que fins i tot els seus desitjos eren els mateixos, no pensaven en ells sinó en els fills i els nets.

Un dia, va venir en Joan tot sol, se'l veia apagat i plorós i el cambrer se li va acostar abraçant-lo i li va donar el pesam, l'Elvira se'n avia anat per sempre i l'havia deixat tant trist i desorientat que no sabia ven be com hauria de continuar vivint sense ella. Va continuar venint dia si dia no unes quantes setmanes més fins que ja no el vaig tornar a veure. Se pel que vaig sentir comentar al cambrer amb els clients que se'n havia anat a viure amb la filla i els nets. Me'n vaig alegrar, ells l'ajudarien a seguir endavant.

Damunt meu, s'ha jugat a cartes, al dòmino, i a escacs; també han escrit coses en llapis com: cors encreuats per una fletxa i unes inicials, sumes, restes, projectes de pis: com havia de ser la cuina, el bany.

He escoltat "chistes", discussions, rialles, plors, juguesques. He vist com uns jovenets es besaven molt innocentment quan no els veien, com es donaven la ma per sota la taula i es somreien embadalits l'un amb l'altre.

Hi havia un jove, be d'uns quaranta anys, que cada dia a la tarda venia i s'asseia amb mi amb el seu llibre, sol, no trist però, i és passava ven be una hora llegint el seu llibre amb tranquil·litat, prenent-se un cafè i una aigua, totalment immers en la història que li explicava el llibre.

També venien molt sovint i s'asseien amb mi una colla de joves molt coneguts del poble, i gaire be sempre el tema de les seves converses era polític, despotricaven en contra del govern dictatorial de l'època i de vegades s'acaloraven tant que el cambrer havia d'anar a avisar-los de que abaixessin la veu, perquè allà tots es coneixien i podrien tenir algun disgust.

A l'estiu em treien a la plaça sota un parassol i sobretot les tardes sempre estava ocupada perquè en temps de vacances la gent sortia més a passejar i venien a asseure's i prendre algun refresc o orxata (a l'estiu el cafè tenia orxata feta per un valencià del poble que la repartia per tots els cafès ).

Durant dos o tres estius, vaig conèixer una parella joveneta que venien al poble a passar les vacances, eren nòvios, ell és deia Lluís i ella Maria, pel que deien no eren pas de "casa bona" sinó fills de treballadors però ambdós venien al poble perquè hi tenien família. ¡ Estaven tant enamorats ! que em feien molta gràcia, em recordaven molt al Joan i l'Elvira, coincidien en gaire be tot, els agradava molt la música i anar a ballar, se que ambdós treballaven però ara no recordo ven be en que, he conegut tanta gent que moltes vegades em confonc. El darrer estiu que els vaig veure parlaven de casar-se, el pare d'ell els havia dit que els ajudaria per comprar el pis i els pares d'ella també els ajudarien amb els mobles, estaven il·lusionats d'allò més i amb mi, prenent-se un refresc varen fixar la data del casament, ho farien el 8 de setembre, dia de les "mare de deu trobades".

En fi, que una vegada casats ja no venien al poble a estiuejar, però si que venien a veure a la família de tant en tant i també passaven pel cafè. Ara ja fa molt de temps que no els veig, quina pena, potser si que venen al poble però com que aquest ja s'ha anat modernitzant i hi ha altres "snaks-bars" més moderns ja no venen al vell cafè.

El vell cafè, casa meva, que va passar de pare a fill i que ara la següent generació ja no vol continuar, vaig sentir que s'haurien de fer massa reformes per adaptar-lo als temps i que el nét, que era metge, no en volia saber res del cafè.

Com us deia ha arribat l'hora de la meva jubilació, on aniré a parar? ves a saber, qui ho sap, potser aprofitaran el marbre rodó i continuaré la meva vida fent un altre servei, potser taula de jardí? potser em retallaran i em posaran damunt d'un moble de cuina? potser formaré part d'una escala de marbre?

El marbre te una vida molt llarga, tot i estar jubilada com a taula de cafè, potser un altre dia podré explicar-vos més coses viscudes fent d'altres serveis.

Sempre però recordaré la meva vida de taula, la gent, les emocions, les il·lusions, els sentiments, tot això és el que em quedarà, el que és bonic, les discussions, els gargots damunt meu, els retrets, això procuraré oblidar me'n.

He tingut una vida de servei molt plena i em sento feliç.