Jo contestaria a la pregunta del títol SI, jo sé perfectament la meva manera de ser, però sincerament, crec que quan els que ens envolten ens analitzen i ens diuen tu ets així o aixà, te'n adones que: o van molt errats i no et coneixen gens, o be qui va errada ets tu.
Em decanto per creure la primera opció, la de que en realitat no et coneixen. Al llarg de tota la vida hem anat prenent decisions, opcions i posicions precisament per la nostra manera de ser i només nosaltres sabem que és així i coneixem els motius per més que et diguin "has fet això" perquè sempre ho fas i sense adonar·te'n.
Podem haver agafat "tics" per costum, o après algunes coses dels d'a prop fins a creure que ja són nostres, però això són actituds no maneres de ser. En realitat, tenim unes virtuts o qualitats i uns defectes que coneixem molt be. Els defectes tot i que els coneguem ens són difícils de treure, estan arrelats en nosaltres i malgrat voler corregir-los sempre hi tornem a caure. En quant a les virtuts o qualitats les sabem i voldríem que els demés també les conèixessin i ens les ressaltessin però malauradament les persones tenim més tendència a treure els defectes que a alabar les virtuts.
Arriba doncs un moment en el que et dius. ¿Com és que no saben el perquè he fet això, o el perquè he reaccionat d'aquesta manera si em coneixen tant com diuen?
En fi, cada persona és un món, i tots som molt complexos. Jo em vanto de saber conèixer a les persones quasi a primera vista, m'he equivocat algunes vegades però poques, i això m'ha servit per saber si hi puc confiar. Espero no perdre aquesta, diguem-li, intuïció, per poder saber com comportar-me amb "fulano o zutano"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada