Altres records de l'Institut

Catarsi Teatre - "Els deu negrets" - Agatha Christie

Abans de recordar més coses de quan anava a l'Institut, vull fer esment del perquè d'aquesta foto. Crec que alguna vegada he escrit que pertanyo a la companyia de teatre amateur "Catarsi Teatre", aquesta foto correspon al muntatge de l'obra de l'Agatha Christie - "Deu negrets" on em vaig estrenar com actriu aficionada amb un petit paper. L'Àlex, que a part de ser bon actor aficionat, és també l'encarregat de vestuari, maquillatge i atrezzo (be, entre tots ho fem tot, però ell te molt bones idees) ha fet aquest muntatge fotogràfic i ens ha demanat que el pengem escrivint alguna cosa al respecte donat que en lletres no està massa fort.

Be doncs, aquesta obra l'hem representat tan sols 2 vegades i sembla ser que ja no la representarem més perquè la veritat sigui dita no ens va quedar massa be. Massa gent damunt l'escenàri molts moviments i textos massa llargs. De tota manera, a mi particularment m'agradaria tornar-la a fer. Ara estem assajant una adaptació lliure de "Les amistats perilloses" que crec que està quedant força be, també hi tinc un petit paper que sembla fet a mida per mi. Confio que com que ja no serà la primera vegada que pujo damunt l'escenàri, em sortirà més be.

Tornem al títol del post. Vaig anar a l'Institut (be en dèiem institut però en realitat era el COEM) per fer el batxillerat als onze anys (en vaig quedar amb l'elemental i prou) i fins a tercer ho vaig tenir molt fàcil perquè a primària la Srta. Maria Brau ens preparava molt be i sense haver d'estudiar treia molt bones notes cada mes. Al començament del tercer curs ja ens varem adonar que allò anava diferent perquè hi havien assignatures que no havíem fet mai: llatí, francès, ciències, física i química, i les matemàtiques començàvem amb les equacions, que jo no vaig entendre mai i em vaig quedar penjada matemàticament en elles.

Malauradament aquell tercer curs el vaig perdre perquè jugant em vaig fer mal al maluc i va costar molt d'arreglar donat que en un principi el metge de capçalera no veia que era el que li passava a la meva cama i finalment quan es va veure era una mica massa tard. Em vaig passar 10 mesos al llit, amb 5 operacions i 2 vegades enguixada. Aquells 10 mesos els recordo no em tristor sinó amb un somriure perquè jo m'havia convertit amb l'excusa perfecta per les meves amigues que al venir a veure'm també venien a festejar. La veritat és que malgrat tot, tothom es va portar molt be amb mi, diàriament venien a visitar-me tots els companys i companyes de l'institut, passaven una bona estona amb mi i em portaven "tebeos", llibres, cromos, etc. Hi havia un company de classe que venia cada dissabte i passava tota la tarda amb mi. (més tard va esdevenir el meu primer amor). També els mestres a cada operació passaven per la clínica: El Sr. Salvador Llobet (director del col.legi) el Sr. Tort, el Sr. Vallebriga i he de donar gràcies al Sr. Llobet (ja no hi és) per haver-me mantingut la "beca" i haver pogut acabar el batxillerat com a mínim. Passava el temps llegint, dibuixant, i fins hi tot fent "els drapets" de labores del hogar (assignatura en vigor en aquell temps) tot i que odiava cosir. Quan m'ho passava més malament era quan havia d'anar a visitar-me a la clínica que em venia a buscar una ambulància i totes les veïnes sortien al carrer per dir-me alguna cosa però a mi em feia molta vergonya i sentia una gran impotència al no poder bellugar-me de manera independent.

Finalment, amb la darrera operació on em varen posar un "clau" a la cama, ja vaig poder començar a caminar i a l'inici de curs (una altra vegada tercer) vaig poder tornar a l'Institut, primer amb 2 bastons, després amb un i a final de curs ja anava sense cap bastó, això si, quan sortia del col.legi anava cada dia una hora a la clínica a fer recuperació, bicicleta. Aquest temps d'anar a l'escola amb bastons va ser dolent per mi i la meva auto-estima i m'ho vaig passar malament. Tothom em volia ajudar, i les seves mirades de compassió m'avergonyien, em sentia fatal, perquè era diferent dels demés, no podia prendre part dels jocs del pati i em quedava en un racó per pròpia voluntat. Al acabar el curs però com que ja anava sense bastons ja m'havien passat tots els mals (cabòries meves) i ja em sentia normal, fins i tot vaig començar a anar al ball i ballar (una mica abans d'hora, als 15 anys, gràcies a la meva mare), i sigui per superar la meva coixesa o perquè m'agradava molt ballar, vaig ser una insuperable balladora de Rock'n'Roll, Twist, Pasdobles, Valsos, etc. Un altre dia us parlaré del ball.

Una cita: " Mai s'aconsegueix cap benefici, sense perjudicar a d'altre " - Michel Eyquem de la Montaigne.