25 de febrer 2008

Històries........... animals de companyia...........

Foto de Kapsudo. Tots els drets reservats.
Avui torno a posar la foto d'un animal, una gateta blanca molt bonica i dolça, i tal i com li vaig dir a l'amic Saltenc us explicaré un parell d'històries dels meus animals de companyia. Quan jo era petita, a casa sempre havíem tingut gos (a part de gallines, conills i fins i tot varem tenir un parell de cabres) no érem de pagès però als pobles quasi be tothom tenia a l'eixida un pollastre, un parell de gallines, una parella de conills, per allò de l'economia familiar, d'aquesta manera es tenien ous, el capó de Nadal o de la Festa Major, i l'arròs amb conill del diumenge. Les cabres ja no era tan normal però és que el meu pare era pastor d'ovelles, be ell no tenia ramat però treballava per un ramader que comprava el xais a Extremadura i els tenia en corrals per treure'ls l'estres del viatge i acabar-los d'engreixar, el meu pare els duia a pasturar acompanyat del seu gos que ell ensinistrava. Per això a casa també hi havia gos, i les cabres.
Una història de gats.
Quan jo tenia uns setze anys el meu pare va portar a casa una gateta petita (d'un mes aprox.) la meva mare va rondinar perquè va dir que ens ompliria de gats però el meu pare va insistir i va dir que sempre era millor tenir una gata que un gat perquè els gats marxaven (a buscar gates) i les gates no. Li vaig posar de nom "Betty" i això de que els gats són traïdors no deixa de ser una llegenda, tots els animals tenen les seves coses, els has de conèixer perquè simplement és això son animals no persones. La Betty era una gata dolça i carinyosa, li encantava estar a la falda i ser acaronada, també li agradava enfilar-se a la taulada del galliner i estar al aguait per si podia caçar algun pardal. També era molt intel·ligent, li agradava dormir als peus del meu llit però com que sabia que la meva mare no ho volia, no pujava fins que ella no era a dormir i quan me mare és llevava per anar a treballar (les 4 de la matinada), saltava del llit i se'n anava a baix al seu caixó, darrera de me mare és llevava el meu pare (a les 5) i quan el meu pare tancava la porta de casa la Betty ja tornava a ser al meu llit, llavors quan eren les 8 del matí és posava al meu costat i em despertava amb la seva llengua rasposa.
La Betty es va quedar prenyada i a l'hora de tenir els gatets ho va fer al meu llit, be jo me'n vaig adonar i seguint els consells de la meva mare de que no la fes fora perquè em podria fer mal, li vaig posar uns papers de diari i una tovallola a sota del seu cos i la vaig estar contemplant i acaronant fins que varen néixer tots ( no recordo quants però ja els teníem compromesos). Ens en varem quedar un de molt "guapo" tigrat que li vaig posar de nom "hippy". No va ser l'única vegada que es va quedar prenys i quan havia de parir em volia al seu costat, fins i tot vaig fer de "partera" perquè un dels gatets naixia de cul. Per a mi va ser una experiència impressionant i vaig aprendre més coses dels parts i dels gats de les que m'hagués pogut explicar la meva mare, com per exemple que les gates és mengen la placenta (be, ella ho sabia però no se li hagués ocurregut mai explicar-m'ho), que no se'ls pot remenar massa la camada perquè acaben canviant-los de lloc, que són unes mares extraordinàries, etc... etc.... El Hippy va passar de ser el fill a ser el "marit" per tornar a ser el fill i mamar al menys un parell de parts més, finalment se'n va anar a buscar una altra "dona" i ja no va tornar. La Betty és va morir de vella segurament però jo vaig quedar convençuda que l'havien enverinat.
Una història de gossos.
I ara us explicaré com de tenir un gos vaig passar a tenir-ne quatre. El meu gos Blues me'l varen donar uns veïns que és varen trobar per l'urbanització una gossa "pastor alemany" que havia parit. Es va convertir en un gos extraordinari, suposem que el pare era un "pastor belga" perquè ell te més trets de pastor belga que de pastor alemany, és alt, gros, amb un pelatge llarg i preciós, el seu "porte" és elegantíssim, molt obedient i molt lider. Un dia una amiga meva va i em diu, que faries si et trobessis a la porta de casa en un cistell 1 cadellet de gos? i jo que li contesto, home havent-lo vist em seria molt difícil abandonar-lo a la "buena de Dios" doncs mira, fes-te el càrrec que te l'has trobat i ja tens una gossa, així és com va entrar la "Lluna" a casa, és de pel curt negre i "labrador" i va ser primer la joguina del Blues, mai li va fer mal, i desprès la companya, fins que va tenir cadells (no la varem esterilitzar perquè jo sempre havia sentit a dir al meu pare que tant les gosses com les gates havien de parir al menys una vegada perquè si no podien emmalaltir) Els cadells els vaig poder regalar tots (en va fer 7) i nosaltres ens varem quedar amb una gosseta igual que la seva mare i un gos que tenia el mateix color de pel que el seu pare, la Samba i el Rock. Passat un temps prudencial varem fer esterilitzar tan a la mare com a la filla perquè jo no hagués estat capaç de desfer-me dels cadells, tal com es feia quan jo era petita, si s'haguèssin tornat a quedar prenyades.
I aquesta és la història de gossos i de com de voler tan sols un gos finalment es va convertir en tenir-ne quatre.
Evidentment que no visc en un pis i que a casa els gossos tenen suficient terreny per córrer i jugar. Un altre dia us explicaré l'error que cometem els que tenim gossos i vivim en una urbanització amb suficient espai. Vull fer esment però, que jo els gossos no els tinc com a guardians de casa meva, si no com a animals de companyia, que et són fidels i t'estimen, a la seva manera naturalment, no deixen de ser animals i moltes vegades interpretem les seves accions com si fossin persones i no és així.

2 comentaris:

saltenc ha dit...

La Cuca és la primera mascota que tenim a casa i tinc que dir que és una experiència molt gratificant. Ja sé que no toca però no puc evitar-lo, una cosa que m'angoixa és pensar en el dia que per desgràcia es mori,soc així de paperina, que hi farem, Marali pel que expliques, és un moment que has passat varies vegades, quina és la manera d'afrontar-lo?, perdona per fer-te recordar segur mals moments

Marali ha dit...

Mira Maurici, les mascotes, a quí ens agraden, els agafem una estimació molt gran i quan les perdem ens sap molt de greu i plorem, jo vaig plorar per la Betty, pel Hippy i pel Flash (un gosset que és va morir de vell).Durant un temps quan arribes a casa trobes a faltar la rebuda, sigui gat sigui gos, i de tant en tant penses "ara la "Betty" hagués fet això" etc. Però és tracta de mentalitzar-nos de que són animals, que ni la seva vida ni l'edat és com la nostra i de que el seu comportament amb nosaltres és corresponent segons el seu instint d'animals. Per mi, la millor manera d'afrontar-ho és al cap de un temps (quan ja no hi penses tant) tenir una altra mascota. Sempre tindràs el record de la que ja no hi és però la nova com que et donarà el mateix també l'estimaràs. I insisteixo, una mascota és una mascota, no és familia (tot hi que ho puguis sentir així, però ells no) ni un fill.