Ha plogut a L'Ametlla del Vallès

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.

Va començar a ploure fluixet ahir al vespre, i ha continuat plovent quasi tota la nit, sense estridències, anant fent, i anant regant.

Pot ser ens en sortirem i finalment s'acabarà la polèmica transvassement si, transvessament no. El que si que està clar, malgrat el que hagi dit la vice-presidenta Mª Teresa de la Vega, que si no hi ha remei i els pantans no es recuperen, no es pot deixar a 3/4 parts de Catalunya sense aigua. No ho hem de pagar els pobres ciutadans que se'ns demana primer a nosaltres que estalviem quan som la part més petita de despesa de l'aigua i tenint en compte que la paguem. Ficseu-vos be en el rebut de l'aigua, si la despesa segons el comptador puja uns 20 euros, se'n acaba pagant 35 o 40 pels canons i impostos.

Els senyors pagesos regants, vista l'evolució del clima, potser ja seria hora de que comencessin per modernitzar-se trobant altres sistemes de regadiu (no a manta evidentment) o altres conrreus. Que per culpa de la seva imprevisió no ens toqui el rebre als de sempre, molts paguem al super l'aigua que bevem, l'aigua de cuinar és la de l'aixeta així com la dutxa (no bany eh?), i la de la rentadora, quant més volen que estalviem? Hem d'omplir la banyera i amb una galleda tirar aigua al water com fèiem abans de tenir aigua corrent? i aquesta aigua de la banyera ens ha de durar una setmana? Hem de fer un pou cartesià (els que vivim en una urbanització) per poder regar ja no el jardí, si no els quatre testos que tinguem? On visc jo, les ordenances municipals tenen prohibit fer pous.

En fi, de moment ha plogut. Ara entrarem a l'abril que segons el refrany "por Abril aguas mil" i també "pel maig cada dia un raig", esperem que sigui així perquè si no pot ser només ens quedarà el haver de recorre a un "chaman" que ens faci la dansa de la pluja.

La recepta del diumenge - "mandonguilles amb sèpia"

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Ahir us vaig anunciar que la recepta d'avui seria "pastis de patata i carn" però com sigui que pel meu fill és un plat molt especial encara que senzill, prefereixo guardar-me els meus petits trucs d'aquest plat per a que sigui més saborós.

Per tant la recepta d'aquest diumenge serà: "Mandonguilles amb sèpia" (molt millor que les hamburgueses)

Ingredients: (4 persones) 500 gr. de carn picada de vedella, 300 gr. de carn picada de porc, 1 sèpia fresca mitjana, 1 paquet de 250 gr. de pèsols congelats, 1 ceba mitjana, 2 tomàquets madurs mitjans, 2 o 3 grans d'all, 1 ram de julivert, 2 ous, pa ratllat, farina, oli d'oliva, sal i 1/2 (o 1) got de vi blanc.

Elaboració: En un bol gran on hi pugueu treballar hi poseu la carn picada barrejant-la be, pa ratllat (jo ho faig a ull, però crec que com a mínim són 50 gr.) els 2 ous, 2 grans d'all tallats molt petits i el julivert també tallat petit, i salpebreu. Am l'ajuda d'una forquilla aneu barrejant-ho tot fins aconseguir una pasta de carn homogènia i lligada, llavors, enfarinant-vos les mans aneu agafant bocins de la pasta de carn i fent boles que les anireu passant per farina. (el tamany de les mandonguilles dependrà de les ganes que tingueu de treballar, jo acostumo a fer-les una mica massa grosses perquè vull acabar de manipular ràpid).

En una cassola amb oli calent aneu fregint les mandonguilles, daurant-les per tot arreu i les reserveu a part. En el mateix oli feu el sofregit, primer la ceba ratllada, quan està daurada hi tireu la sèpia neta i tallada a quadrats, donant-li unes quantes voltes procurant que es cogui però que no es cremi la ceba, hi afegiu el tomàquet ratllat i una vegada fet el sofregit hi tireu el vi blanc deixant reduir, tireu-hi aigua (calculeu la suficient per mig cobrir les mandonguilles) i deixeu que bulli uns 5 minuts, seguidament hi tireu els pèsols deixant que es vagin coent, quan els pèsols són tous poseu les mandonguilles a la cassola, tapeu, abaixeu el foc i deixeu que faci xup-xup durant uns 10 minuts. Mentres, prepareu en el morter una picada d'all i julivert i la tireu a la cassola ajundant-vos amb una mica dels suc i l'aboqueu dins, torneu a tapar, deixeu fer xup-xup cinc minuts més i ja estan apunt de servir.

Dissabte.......... què toca?

Foto de Ilca

Tots els drets reservats.

Estem a dissabte, una altra vegada cap de setmana, passen els dies que no te'n adones. Avui és el nostre aniversari de casament si, però és un dissabte normal i que toca els dissabtes? això, fer dissabte, anar a comprar per la setmana, fer el dinar, deixar mig preparat el sopar (tenim convidats a sopar) i a la tarda si hi ha temps i ganes, llegir una estona, veure alguna pel·lícula distreta, i ja està, ja haurà passat el dissabte.

De tota manera, malgrat el que he de fer els dissabtes em prenc el matí per mi, una vegada feta la compra me'n vaig a esmorzar i a fer petar la xerrada al Racó, allà ens trobem amb 2 o 3 amigues i xerra que xerraràs ens va passant l'estona distretes, parlem de tot i de res en concret, ens expliquem acudits, o ve endeguem una discussió política, o parlem dels nostres fills (les mares sempre acabem parlant dels fills).

I demà diumenge, que no em mouré de casa, què toca? estar més relaxat, esmorzar tard, fer el dinar, dinar i mirar (o dormir) la tele.

En fi, ja està, en tan sols quatre ratlles ja he passat un cap de setmana i així tots mes o menys.

Fins demà, us adelanto que la recepta del diumenge serà "pastís de patata i carn"

Comentaris rebuts

Foto de Elisabatiz. Tots els drets reservats.

Dies enrere, a raó de les desafortunades declaracions de Na Marta Ferrussola, vaig ver un post que vaig titular "Catalanitat......... Na Ferrussola s'ho fa sola".

He rebut 2 comentaris a aquest post, l'un felicitant-me i l'altre tractant de disculpar les situacions en que es va trobar la meva mare, abans, durant i després de la guerra pel sol fet de ser "forastera", posant d'exemple el que havia hagut de sentir-se la seva mare, i ell mateix quan feia la "mili"

A aquest últim ja li vaig contestar. Ja deia a l'esmentat post que malgrat la discriminació vejatoria rebuda pels meus pares, recent vinguts dels seus pobles fa més de 60 anys (o sigui abans de la guerra) mai els vaig sentir parlar malament dels catalans en general, eren analfabets, si, però molt savis i perquè unes quantes persones de manera directa els haguessin tractat malament, no volia dir que "tots" els catalans fossin mala gent. Ells sempre deien i repetien que de ben nascuts i mal nascuts n'hi havia per tot arreu, que la gent (per sort) en general n'hi ha més de bona que de dolenta.

Faig aquest post avui, per reafirmar el que deien els meus pares que de "f.de p." n'hi ha per tot arreu, catalans, andalusos, bascs, francesos, anglesos, alemanys, blancs, negres, rogencs, grogs, ... i per tant mai s'ha de generalitzar perquè si no caiem en el racisme, la xenofòbia i la discriminació.

Els catalans no som diferents de la resta de la gent, però alguns s'ho creuen, i si que he constatat que després de assolir la democràcia les coses de discriminació quasi havien desaparegut del tot però ara hi torna a haver un estat de crispació i quasi odi per part d'alguns sectors catalans en vers els que som nascuts aquí però no de socarel i amb les arribades d'immigració de Sudamèrica i Àfrica. Qui ha fomentat això? els polítics? o la gent com Na Marta que s'ho havien amagat però ara ho tornen a treure de dins perquè els fa por el que desconeixen? els que creuen que només ells tenen drets?

Us recomano un passeig per diferents blogs i que us llegiu els posts pre-eleccions i els comentaris. Es esgarrifós veure el que s'ha arribat a dir, els insults, les mentides i el racisme que destilen, i tot en nom i defensa de Catalunya.

¡ Anirem arreglats els catalans si aquesta gent assoleixen algun poder !

Aniversari de casament

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Dissabte 29 de març farà 37 anys que ens varem casar, ja són anys eh? però és que ja en portàvem 7 de "novios" o sigui que tot plegat 44 anys amb la mateixa persona de company. En aquest 37 anys han passat moltes coses, hem viatjat per feina (del marit) i llargues temporades, a Tunísia, (1 any) Bilbao,(2 hiverns) Canàries, (3 hiverns) Balears, (2 estius). El nostre fill gran va ser concebut a Bilbao i va néixer a Granollers, el nostre fill petit va ser concebut a Granollers i va néixer a Palma de Mallorca. Fins que va arribar el punt que per la família ens havíem d'estabilitzar, no podíem seguir amb mitges temporades d'escola, el fill gran havia de començar la bàsica i per fi varem decidir quedar-nos a casa (Granollers).

Hem viscut de tot, penes, alegries, problemes econòmics, poca feina, separacions llargues (per feina del marit i no poder-lo seguir amb 2 criatures)., discrepàncies, disgustos, etc.. Totes les etapes d'edat dels fills, als 3 anys són graciosos però se'n adonen i llavors sempre ho volen ser i perden espontaneïtat, als 8 anys, reafirmació de la personalitat i entremaliadures, a partir dels 13 l'edat del "pavó" més reafirmement de personalitat i més contestació, a partir dels 18 (ja són majors d'edat) tot i no haver madurat del tot volen fer la seva i passen dels consells, de'ls advertiments, de les demostracions de carinyo, etc... fins que arriba el moment (que cada vegada és més tard) que marxen de casa, el marit diu ¡ja era hora! i jo dic, a mi no em fan cap nosa. I els trobes a faltar, els enyores, pateixes per ells.

Les nostres relacions de parella recent casada no varen estar pas fàcils, no és el mateix novios (cadesqu se'n torna a casa seva) que conviure, apareixen defectes que desconeixies (per les 2 bandes eh?) però de mica en mica ens varem anar estabilitzant i el nostre amor va acabar sent més tranquil, amb més afecte, més estimació i més comprensió.

Si no hagués estat així no continuaríem pas junts, i mireu, érem tant joves, desconeixíem tantes coses que finalment varem anar aprenent junts, que hem arribat al punt i quasi sense adonar-nos de que ens hem fet grans (quasi vells). Sembla que era ahir quan ens varem casar i ja han passat 37 anys, quan t'ho mires recordant si que t'adones que has viscut moltes coses i que per tant ja és això, 37 anys, i si et mires al mirall encare més.

De vegades, després d'una discussió forta, penses, ho endegaria tot a rodar, però finalment no pots arribar a imaginar-te la vida sense l'altre i a l'endemà ja no hi penses més.

És això l'amor? dic l'amor no l'enamorament eh? doncs si, jo crec que si.

Records de infantesa

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Quan jo era nena, vaig tenir la sort de poder jugar al carrer perquè hi havia molt poc perill de cotxes (en passava un de tant en tant), anàvem al carrer del darrera de casa que ni tan sols estava asfaltat i allà jugàvem: al soldat plantat, al mocador, a cuita i amagar, a pilota, a la corda, a la xarranca (però en dèiem xarranco), arrancar cebes, i quan ja estàvem cansats, ens asseiem al terra i jugàvem a jocs més tranquils com ara: el pare carabasser, el telèfon, passar l'anell, etc. Ens ho passàvem d'allò més divertit tot i que jo com que era baixeta no corria gaire i sempre m'agafaven i em tocava parar, llavors corrien massa per mi i no en podia agafar a cap i vinga, a parar.

La majoria de les nenes teníem prohibit jugar amb els "vailets" així els anomenaven les nostres mares, perquè segons elles eren massa "cavallots" i els jocs s'acabaven malament, (crec però que el motiu no era pas aquest). Malgrat la prohibició nosaltres jugàvem tot junts, el que passa és que les mares tenien raó i més d'una vegada havíem acabat tirant-nos pedres (rocs en dèiem). Una vegada que em va tocar el rebre, perquè una pedra em va arribar al front i em va fer sang, quan vaig arribar a casa plorant la meva mare en lloc de consolar- me em va clavar un clatellot per haver desobeït.

La meva primera bicicleta (i única) la vaig tenir als 10 anys quan vaig aprovar l'exàmen d'ingrés per fer el batxillerat. Al carrer vaig aprendre a anar en bicicleta (que em va costar eh?) i després d'unes quantes caigudes i pelar-me els genolls vaig acabar essent un "as". Agafàvem les bicicletes i ens anàvem als horts aprop de la riera a robar préssecs, prunes, ametllons, que és el que hi havia al camí que agafàvem per anar-hi, allò ja era el camp però no quedava massa lluny de casa i quasi sempre la fruita era verda però la trobàvem ¡tan bona!, deu ser per això que quan compro fruita la compro més aviat tirant a verda. Evidentment, els jocs i anar en bicicleta ho fèiem els dissabtes a la tarda, perquè anàvem a escola fins i tot el dissabte al matí, i durant les vacances. A l'estiu, els dissabtes acostumàvem a anar a berenar a alguna font o algun bosc: la font del radium, la font del cargol, la font verda, la font de "Can Poal" (aquesta ens quedava bastant lluny). Això si, quan demanàvem el permís, no ens el donàvem si no ens acompanyava una germana o germà més gran.

El carrer del davant de casa de fet era una carretera - de Granollers al Masnou - i estava ple de plataners enormes que a la tardor les fulles encatifaven les voreres i ens encantava trepitjar·les. Aquest plataners varen ser tallats tots un any, aproximadament jo en devia tenir 8, i tots els troncs (enormes) varen ser apilonats al "camí ral" (reial) el que ara és la Plaça de Sant Miquel, allà s'hi varen passar molts anys i a nosaltres ens anava molt be perquè hi anàvem a jugar enfilant-nos, saltant, corrent-hi pel damunt tot i que també ho teníem prohibit.

Això s'ha fet molt llarg, un altre dia continuaré recordant i us ho explicaré.

Coses........

Tots els drets reservats. gat persa "Snow"

Ahir us deia que se'm estaven esgotant les neurones per trobar un tema de que parlar, el post d'avui l'he titulat "Coses" per això, què us explico? no en tinc ni idea, política?, personal? records?.

La portada d'El Periódico d'avui parla de que s'han obert les negociacions del PSOE amb CIU i PNV "sense límits ni condicions" en principi. Em sembla be perquè al cap i a la fi som nosaltres qui els hem donat el vot de confiança i són ells els qui han de governar, tot i que a mi particularment no em fa cap gràcia que s'hagi de dependre de CIU, és una cosa visceral meva.

M'ha cridat l'atenció també una noticia llegida al diari, aquí referent a un peruà que des del seu país i per mitjans d'un "ciber-café" extorsionava nenes de entre 12 i 14 anys havent-les obligat amb amenaces a despullar-se davant la webcam, a una d'elles la va estar martiritzant més d'un any i mig. És molt fort, fins on pot arribar la gent viciosa, delinqüent, aprofitada...? perquè aquestes nenes no es van voler arriscar a explicar-ho als seus pares? perquè ja ho havien fet i tenien por de la reacció? i perquè els pares no ho varen denunciar de immediat a la policia i varen caure en el xantatge rebut pagant a l'extorsionador?. A "misses dites" tots pensem que la nostra reacció hauria estat una altra i que no haguéssim caigut en aquest error, però quan ens trobem en una situació imprevisible tampoc podem preveure la nostra reacció. Ningú pot saber que faria fins que no s'hi troba.

I ara una petita informació personal, ja tenim el jardí endreçat, l'herba tallada i els quatre testos nets, amb terra nova, regats i guarits. He plantat unes margarites i una planta grassa molt maca però no se com se'n diu, he trasplantat uns rosers de "pitimini" i uns cactus i he "guarit" els bujacs que pobrets estaven a punt de morir-se, també he tingut cura del test "enorme" de la menta que ja comença a créixer. En fi, ja està fet, ara es tracta de anar-ho mantenint. Pel que fa als testos m'ho he imposat com una obligació més i l'herba ja és cosa del marit i confio en que el jardí no tornarà a arribar al punt en que estava.

Dilluns de pasqua..... 1 dia més de festa.

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Un dia més de festa, molt fred, però la neu imprevista no ha arribat a L'Ametlla del Vallès, be quatre flocs ahir però ni cinc minuts.

He estat tafanejant a Facebook i les "causes" a les que m'he adherit, així com els amics, també he actualitzat el meu perfil, potser l'he fet massa extens i massa real però és que ni escrivint puc ometre o mentir. Ja tinc més amics a Facebook, és clar que a qui li demanes que t'admeti com amic d'entrada no s'hi pot pas negar oi?.

Be que farem avui? doncs més o menys el de sempre, gaudirem del sol si no fa vent (perquè és glaçat), dinarem,(sense "mona" perquè el net ja la te per part del seu padrí) prendrem el cafè a la terrassa si és dona la condició d'abans i passarem la tarda mirant la tele, o no, potser tafanejant blogs, potser jugant a "Big money" o "Alchemy" tot dependrà de si fan pel·lícula o no. Trobarem a faltar la companyia dels fills i del net però és lògic, ells ja varen venir el dissabte i be que han de gaudir de la seva intimitat i d'estar ells tres sols, passejant, jugant, anant en bicicleta, en fi del que els vingui més de gust, perquè deu ser cansat això de passar-se els diumenges amb 1 vell i 2 mig vells.

Ara esmorzaré alguna cosa i desprès passaré pel meu altre blog que fa dies que no hi escric res, aquest és en castellà i els posts són més curts i potser més superficials però el vaig mantenint de tant en tant.

Apa, guapos, fins demà, a veure de que escriure, se m'estan esgotant les neurones.

La recepta del diumenge - "Paella de marisc"

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Tothom, mes o menys, sap fer la paella de peix, i uns la fan amb ceba, d'altres sense ceba, alguns sense tomàquet, etc, jo us explicaré la manera com la faig jo que normalment em surt molt bona, però l'arròs en paella de vegades per més que t'hi esforcis no surt sempre igual. És una cosa curiosa, la meva tia cuinera ja m'ho deia, ella s'havia trobat haver de fer 2 paelles (per la quantitat de gent que n'havien de menjar) fer el sofregit tot junt i llavors passar la meitat a un altre paella i continuar el procés, sempre n'hi havia una que era més bona que l'altra, rar oi?

"Paella de marisc"

Ingredients: (4 persones, de vida) 1/2 quilo d'arrós (sempre he fet servir Nomen) 1litre i mig d'aigua, oli d'oliva, una ceba mitjana, 1/2 pot de tomàquet triturat (dels de 1/2 quilo) 1 pebrot verd gros, 1 gra d'all, unes fulles de julivert (si us agrada que quedi una mica grog feu servir safrà o colorant alimentari). El peix o marisc: de 8 a 10 musclos, 150 gr. cloïssa gallega (la barata) 1 sèpia fresca, pelada i tallada a quadrats reservant el fetge, 4 escamarlans i 4 /8 gambes vermelles., si us ho permet l'economia sempre serà millor que tot sigui fresc però com a mínim ho ha de ser la sèpia, els musclos i les cloïsses.

Elaboració: Poseu en un dels focs una olla amb l'aigua (més del que us indico per si de cas) per tal de tenir·la a punt. A la paella, amb oli, sofregireu la ceba tallada a quadrats petits i el pebrot verd, quan comença a estar daurat hi tireu la sèpia junt amb el seu fetge que anireu desfent amb l'ajuda d'una forquilla i barrejant-ho tot junt, una vegada daurada la sèpia hi tireu el gra d'all picat petit, un parell de voltes i tot seguit el tomàquet, quan tot està ben sofregit hi aboqueu els musclos i les cloïsses i tapeu. Una vegada oberts hi aboqueu l'arrós i l'aneu remenant fent que agafi tot el color del sofregit i seguidament hi tireu l'aigua (aproximadament 10 o 12 cullerots grans) remeneu una mica per a que tot quedi ben posat, empolvoreu amb el colorant i hi afegiu els escamarlans i les gambes, distribuint-ho de manera bonica. Ha de bullir 15 minuts i prou, aneu vigilant que hi ha suficient aigua, sacsejant la paella de tant en tant i si cal afegiu aigua procurant que no pari el bull (mai remenant perquè si no l'arrós "s'esgatxa"). Un minut abans d'apagar el foc tireu-hi pel damunt les fulles de julivert picadetes. Apagueu el foc, aparteu la paella i tapeu-la. A punt per servir immediatament.

Com es feia gaire be a tot arreu, l'arrós s'acompanyava d'una plàtera d'amanida d'enciam, escarola, tomàquet, ceba, i olives, amb oli i vinagre; posada al mig de la taula i d'on cada comensal anava picant.

Quatre ratlles.........

Tots els drets reservats.

Un amic m'ha fet arribar algunes imatges de les "Falles" de València. Són molt maques i ben escollides. Avui us he posat aquesta, coneixeu aquest ninot? a la foto encara no s'ha cremat però no se'n va salvar.

Mai he estat a les Falles, sempre que ho he vist ha estat per la tele, en primer lloc, perquè les aglomeracions de gent, de sempre, em fan por i en segon lloc perquè una cosa són els focs artificials i l'altra és el continuu petardeig, traques, trons, foc., que els valencians utilitzen durant tot els dies de festa.

He estat en diferents festes locals del país valencià (Comunitat valenciana) i no conceben una festa sense coets, petards, traques, etc... Quan hi he anat ha estat sempre per feina i pels qui no hi estem habituats és bastant insuportable, no guanyes per ensurts.

I res més. fins Diumenge que faré la recepta de costum.

Cap de setmana llarg

Tots els drets reservats.

Vaig començar la setmana, parlant d'aquest cap de setmana llarg, o sigui la Setmana Santa. Ja hi hem arribat, molta gent fa tota la setmana de vacances i ja han marxat als seus destins, platja, muntanya, Paris, Nova York, Londres, les illes, etc...

Sembla ser que no és prepara massa bon temps (be, és relatiu perquè bon temps ara seria pluges) Ja ahir es varen haver de suspendre les processons a Sevilla, Cadis, Jerez, per la pluja. Les processons de Setmana Santa són una tradició? o es correspon a una religiositat real? La veritat és que quan ahir vaig veure per la tele la gent de les confraries plorant per no poder sortir a fer la processó em va sorprendre aquesta passió i aquest fervor. Està vist que m'he tornat una descreguda i que no m'emociona gens veure una processó. Quan era petita, a Granollers també en feien i anàvem a veure-la, però no hi havia aquest fervor, aquesta emoció, solament es mirava passar, "els armats", (que hem feien por) els passos, comentant el ben adornats de flors que estaven, "els encaputxats" (que també m'espantaven), llavors aquelles dones joves i guapes, vestides de negre, amb un ciri a la mà i amb "peineta i mantilla" que era en qui més es fixaven les veïnes, has vist a fulana? anava de seda, i a zutana? preciós el vestit de "chantilly" i al darrera de tot i que més m'impressionava era la gent que havia fet alguna "promesa" i anava de genolls, o amb cadenes lligades als tormells, No ho acabava d'entendre perquè ho feien, malgrat les explicacions de la meva mare.

Els nostres plans de descans a casa continuen però em temo que plourà i la neteja del jardí s'haurà d'ajornar, és igual, benvinguda la pluja. Si el jardí ha estat malament tot l'hivern no li passarà res per a que l'endreçament es faci una setmana més tard.

Ahir va ser Sant Josep, moltes felicitats a tots els Joseps, ja vàreu menjar la crema? i avui ha començat la primavera en un dia que més aviat sembla d'hivern però ja és primavera, benvinguda també.

Justícia i legislació espanyola

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Avui he llegit una notícia a El Periódico, aquí que m'ha fet veure que el funcionament de la justícia, la policia, policia judicial i fiscalies, és totalment diferent del que estava acostumada a llegir en novel·les i veure en pel·lícules.

Aquí a Espanya quan hi ha hagut un crim, la policia l'investiga i quan creu tenir les proves per acusar ho passa directament al jutge qui és qui decideix seguir investigant o no, en aquest darrer cas el jutge ho passa a la fiscalia per a que segueixi la burocràcia i presenti el cas i s'arribi a judici.

En d'altres països això no funciona així, quan la policia ha investigat i creu tenir proves per acusar ho passa a la fiscalia que junt amb la policia judicial seguirà investigant si cal, demanant al jutge (qualsevol jutge que estigui de guàrdia) les autoritzacions necessàries per aconseguir més proves i assegurar-se de que presentarà un cas ben preparat al jutge corresponent . És aquest llavors qui decideix si hi ha judici, com serà, i quan es farà.

Segons la notícia esmentada al començament d'aquest post, els jutges espanyols han posat el crit al cel per unes recomanacions del fiscal general de l'estat, dient que interfereix en la seva feina. Que la llei espanyola no ho permet i que en tot cas s'hauria de canviar la llei. Doncs en la meva opinió, que la canviïn, em sembla molt més coherent la manera d'altres països. Segurament els jutges quedarien més alleugerats de feina i no s'hauria d'esperar 3 anys per arribar a fer un judici. Un jutge que manté a la presó a un inculpat perquè creu tenir les suficients proves i per tant ja no s'investiga més, ordena al fiscal presentar al cas i quan per fi arriba el judici (que és va retardant per qüestions d'agenda dels uns i dels altres) amb un jurat popular i aquest declara a l'inculpat innocent, que passa? que una persona suposadament innocent s'ha passat 3 anys a la presó i llavors l'estat l'ha de indemnitzar. Si el fiscal no està d'acord amb la resolució del jurat pot decidir recorre i seguir investigant, però recorre la sentència pot representar un enfrontament amb el jutge que molt pocs fiscals estan disposats a tenir.

Què passa pel cap d'un desesperat?

Tots els drets reservats.

Després de llegir la notícia d'ahir referent l'incendi d'un pis a la Verneda on hi varen morir 3 persones, m'ha entrat un calfred, perquè sembla ser que l'incendi va estar provocat (ruixat amb benzina) per la dona que vivia al pis i a qui anaven a desnonar a l'endemà.

Aquesta dona, si donem per cert que va ser ella, devia estar molt desesperada. Què li va passar pel cap? Tan sols va pensar que abans morta que al carrer? Havia arribat a tal punt que ja no li importava res, ni la vida, ni la família, ni els seus veïns?.

Quan una persona, que aparentment fa una vida normal com tothom, és suïcida, sempre he pensat que havia arribat a un pou sense fons, que no trobava cap sortida, o be que se li havien creuat els cables.

Tot i que per la majoria de la gent el suïcidi és considerat com una covardia, jo crec que en certa manera no és així, que requereix molt valor per lluitar contra l'instint de conservació que és innat en les persones. Però en realitat no sabem res, no ho entenem, els pensaments individuals de cadesqun són això, pensaments individuals que formen part de la manera de ser i personalitat de cada persona, es podrà arribar a deduir, a fer hipòtesi de la situació de la persona que ens conduirà a un possible motiu per llevar-se la vida, però no deixarà de ser una hipòtesi que ens ajudarà a comprendre el perquè, de fet, el perquè de tot és el que ens preocupa i volem saber-ho, volem comprendre però no és possible saber que li passava pel cap a aquesta persona.

Començament de setmana

Foto de Ilca, Tots els drets reservats.

Estem a dilluns, començament de setmana, en certa manera una setmana especial. Molta gent aprofitarà aquestes dates de "Setmana Santa" en que hi ha 4 dies festius per fer un break de la feina, descansar o "cansar·se" segons el que hagin triat de fer. En diuen vacances de setmana santa però la veritat és que tan sols 4 dies jo no ho considero vacances, un trencament en la rutina diària si, però vacances?.

Nosaltres farem festa evidentment, no escoltarem el telèfon ni farem res de despatx, posarem el contestador demanant que tornin a trucar el dimarts 25 de març, i també gaudirem de un cert descans. Com sigui que vivim en un entorn privilegiat que ja se'n podria dir "de vacances" no anirem en lloc, primer perquè tenim responsabilitats familiars que no podem deixar i segon que encara que puguèssim sortir de casa tampoc ens ho permet l'economia familiar.

Però si que hi ha un propòsit, aprofitar el dissabte per adecentar una mica el jardí i l'hort que sembla quasi una selva. Si fa bon temps eh? La proposta la va fer el nostre fill que va veure que necessitàvem un cop de mà i a canvi (això del canvi és broma) d'una "barbacoa" en Parrella elèctrica (ja tenim prohibit fer barbacoa al jardí si no és en una d'obra amb xemeneia per causa de la sequera) ens ajudaran a fer neteja d'herbotes, pinassa, etc. En això de les herbes no els podré ajudar gaire, però mentres ells fan això jo adecentaré els testos i jardineres i tindré cura de les quatre plantes que tinc i pot ser en planti de noves.

Be, això també serà un break en la rutina diària i ens permetrà pensar en altres coses. Fins que arribi divendres ens queden 4 dies per anar fent el dia a dia de sempre, perquè tot just estem a dilluns, començament de setmana.

Sant Josep, la recepta del diumenge

Com sigui que dimecres és Sant Josep i és tradició a casa nostra fer crema, la recepta d'avui serà

" Crema (catalana) de Sant Josep"

Ja vaig dir en una altra ocasió, que com que no sóc de dolços, malgrat agradar·me la cuina, gaire be mai faig rebosteria ni postres dolços però la "Crema" sí perquè és una d'aquelles tradicions catalanes que la meva mare va adoptar en la seva cuina (com l'escudella, el cap i pota, la tripa i peus, el rostit de pollastre etc.) i cada any per Sant Josep feia crema, tradició que jo vaig continuar a la meva família. El que passa és que des que no és festiu, alguns anys em passa el dia sense adonar·me i adéu "Crema". Be, passem a la recepta.

Ingredients: (4 persones) 1 litre de llet, 8/10 rovells d'ou, 250 gr. de sucre, 50 gr. midó (avui ja el venen en pols) 1 tronc de canyella, de 2 a 3 peles de llimona.

Elaboració: En un pot poseu a bullir la llet aromatitzada amb la canyella i les peles de llimona. En un altre recipient que pugui anar al foc, desfeu els rovells d'ou amb el sucre i el midó en pols (si és midó del d'abans, l'haureu de desfer amb una mica de llet freda i colar·lo, però en lloc de posar-ho junt amb els rovells d'ou i el sucre, ho fareu després quan ja estigui tot barrejat amb la llet i al foc) remenant contínuament amb el batedor, hi tireu un raig de llet calenta continuant batent, ho poseu al foc i hi aneu incorporant la resta de la llet sense deixar de batre contínuament (perquè te tendència a enganxar·se) quan veieu que està a punt de bullir (la primera bombolla) aparteu del foc i continueu batent mig minut més. ( no ha de bullir mai perquè si no es tallarà). Ja està a punt per abocar en una plàtera gran o en 4 de individuals. i deixeu refredar. Una vegada ben freda tireu sucre pel damunt i cremeu·lo amb una planxa de cuina (avui en dia ja n'hi ha d'elèctriques). I si no us agrada amb sucre cremat (com a mi) empolvoreu pel damunt canyella en pols.

P.S. Us he posat una foto d'un tortell perquè és un postre dolç, és que no en tinc cap d'una plàtera de crema.

Catalanitat....La Ferrusola s'ho fa sola

Tots els drets reservats.

¡ Quina dona ! de tant en tant li surt la vena de la "ceba" i deixa anar declaracions com aquesta

- Em molesta que el President sigui un andalús amb nom castellà i que no parla be el català -

És tota una "perla" i no és pas la primera vegada que deixa anar perles quasi ofensives com aquesta.

És pot sentir "orgullosa" de la seva xenofòbia. Malauradament ella ha sortit als diaris per ser la dona de qui és, però hi torna a haver molta gent com ella que per ells, catalans només ho són els que venen de "socarrel".

He dit que hi torna a haver, perquè semblava que aquestes situacions eren ja comptades, que eren cosa antiga i que ja s'havien acabat, però no, no és així, us recomano que us passegeu per alguns blogs polítics i llegiu alguns comentaris a posts pre-votacions i veureu que aquesta gent existeix i que molts destil·len un "odi" incomprensible.

He dit quasi fins l'esgotament que soc catalana i que sempre defensaré Catalunya arreu on vagi, però jo de petita vaig haver-me de sentir nomenar-me "castallufa", "xarnega" "no ets catalana".... i a més a més ets "pobre". Això a l'escola primària, ja sabem que els nens són molt cruels i les deixen anar sense engaltar, (moltes vegades perquè ho han sentit a casa). Una vegada vaig anar a l'Institut això és va anar apaivagant. Però qui de veritat ho varen patir varen ser els meus pares, emigrats de Múrcia i d'Alacant des d'abans de la guerra. La meva mare, vídua de guerra d'un soldat republicà amb ideologia, amb 2 germans més que lluitaven pel que creien i que tots 3 hi varen deixar la vida. La meva mare pel sol fet de parlar en castellà (als anys 50 ja entenia el català però no s'atrevia a parlar-lo perquè no ho feia massa be)) i ser "forastera" havia estat escorcollada en una botiga de queviures. Botiga per cert, que vaig tenir prohibit d'anar-hi a comprar des de a les hores perquè ella els considerava mala gent (per més catalans que fossin). També li havien negat que tenien allò que demanava, que se'ls havia acabat, i veure que a la persona que tenia al darrera li donaven. Era una persona que va patir molt, molt treballadora, molt honesta i honrada i incapaç de fer mal ni ofendre a ningú, però amb un orgull de "casta" que jo vaig heretar d'ella. Ella va patir la xenofòbia dels catalans de socarrel però mai, mai va generalitzar, mai va mesurar amb la mateixa rasa a tots els catalans, ella sempre deia " a tot arreu hi ha de tot " persones bones i dolentes: Blancs, negres, morens, grogs...... a Catalunya, a Castèlla, a Andalusia, a l'Àfrica, a França, etc...

Això si que era una "dona" i no la Ferrusola qui amb totes les facilitats de la seva "classe" va esdevenir una mala persona, perquè des del meu punt de vista qui fa declaracions com les que ella ha fet, no és una bona persona.

El teatre........

Tots els drets reservats.

Ahir vaig anar a teatre, a Granollers, al Teatre de Ponent.

Va ser l'estrena de l'obra K.L. REICH basada en la novel·la homònima del mateix títol de JOAQUIM AMAT PINIELLA.

Em va agradar molt, el llibre no l'havia llegit però després d'haver-ho vist en teatre m'han vingut ganes de llegir-lo, tot i que escrit ha de ser molt dur. Tal i com està plantejada l'obra no permet de fer 2 parts i això fa que se't faci una mica llarg, però va ser molt ben interpretada i l'escenogràfia, que és molt senzilla, està molt be. Hi ha una pantalla gegant on en un fons de fotos de guerra molt ben triades, hi van apareixent, de la mateixa manera que veus l'escrit al paper escrivint a màquina o sigui lletra a lletra, frases clau del llibre, que són les que donen pas a la interpretació dels actors, fons de música de l'època ressalten les frases i la interpretació.

El teatre de Ponent és un teatre adherit a la "Red de teatros alternativos" i que a part de fer produccions pròpies com aquesta, programa obres de diferents companyies cada setmana. La dramatúrgia d'aquesta obra l'ha fet Marina Martori, la meva jove, i no és perquè em toqui d'aprop però trobo que l'ha fet d'una manera excel·lent.

M'agrada el teatre, no és que hi vagi molt sovint però quan hi vaig m'ho passo molt be. Uns quants joves amics del meu fill i la Marina han creat una companyia de teatre amateur "Catarsi teatre" i jo també en soc membre, (sóc la més vella) ja hem estrenat 3 obres: La importància de dir-se Franc, 10 negrets, Torna-la a tocar Sam i ara estem preparant les "Amistats perilloses" en la que hi tinc un petit paper i amb la que serà la 2ª vegada que faig d'actriu. Som molt i molt "amateurs" però hi posem molt d'entusiasme i sobre tot riem molt.

La salut

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

La salut és el més important que tenim, ja ho diu la cançó - 3 cosas hay en la vida ... salud dinero i amor - però jo dic que la salut és la principal perquè, si no hi ha salut l'amor se'n resenteix, si no hi ha salut, els diners segurament ajudaran o facilitaran que hi hagi salut, però no sempre i llavors de què serveixen els diners? per tant, hem de vetllar per la salut.

Avui el Periòdico publica un estudi exestiu fet pel ministeri de salut, en el que queda palès que cada vegada més tenim més riscs de patir alguna malaltia mental, quedant les dones pel damunt dels homes en una diferència de 11 punts, ho podeu llegir aquí i els joves de entre 8 i 25 anys en un 22% tenen aquest risc.

La salut física és important perquè si estàs be del cor, del colesterol, del fetge i dels ossos, doncs mira, es va vivint i es va arribant a la vellesa quasi sense adonar-se'n. El que passa és que quan es van fent anys aquesta salut es va deteriorant però amb control mèdic es pot anar superant. Ara la "salut mental" això ja són "figues d'un altre paner". Si s'entra en l'espiral de l'angoixa, la depressió, l'insomni, això pot comportar que d'una manera "psicosomàtica" també se'n resenteixi la salut física. Hi ha gent que pateixen una depressió i desenrotllen mals físics: migranyes, mals de panxa, sequedat de boca, etc.. que ells pateixen però que no hi ha cap causa física per a que ho tinguin. Fotut eh?

L'estudi aquest però no dona cap clau per a prevenir aquest risc, no obstant segur que tots ho sabem més o menys. Hem de treballar per viure no pas viure per treballar, hem d'aprendre a tirar-nos a l'esquena algunes coses i ser capaços de dir: "no passa res, ja ho faré un altre dia". Trobar temps de lleure i disfrutar-lo, si no ens podem permetre sortir de vacances durant un mes, fem-ho al menys durant una setmana, per allò de trencar rutines i descansar de veritat. No cal que anem al Carib, en una pensió o un hotelet casolà al Masnou (per exemple) ho podrem fer.

La salut és "molt important" ¡cuidem-nos! i ara ve la meva personalització, se d'algú que dirà, vaja, pots anar donant consells que tu no t'apliques, jejejeje.

Insomni

Tots els drets reservats.

Són 2 quarts de cinc de la matinada i estic escrivint al blog perquè no puc dormir. I de què parlar? doncs del meu insomni que ja fa més de quatre anys que em dura i que suposo que ja el patiré sempre.

Diuen que l'insomni es pateix a mida que et vas fent gran, jo vaig començar a no dormir com cal des dels primers síntomes de menopausa, afegint-se-hi una depressió nerviosa per estres i es va agreujar fa 4 anys després d'una desgracia familiar.

Des d'a les hores que prenc una pastilla per poder dormir com a mínim de 4 a 5 hores seguides podent arribar d'aquesta manera a totes les fases del son i descansar una mica més. Moltes vegades, després de dormir aquestes 4 o 5 hores i llevar-me per anar al lavabo, torno a agafar el son i en dormo 2 o 3 més, però no ha estat aquest el cas d'avui i aquí em teniu escrivint.

Els metges experts en els trastorns del son, diuen que és molt convenient anar a dormir sempre a la mateixa hora, prendre una tassa de llet o infusió calentes i intentar relaxar el cos i la ment.

Ja fa temps que ho faig això, me'n vaig a dormir a les 11 de la nit, havent-me pres una tassa de llet calenta (amb Cola-cao perquè sola i calenta no m'agrada) llegeixo una estona (és un costum que tinc des de petita) i quan m'adono de que se'm tanquen els ulls apago la llum i provo de relaxar el cos. Funciona amb l'ajuda de la pastilla però a les 4 o 5 hores em desperto i ja hi som pel tros, el tornar a dormir és el que costa més.

Abans, com que no m'era possible deixar la ment en blanc, (si ho sabeu fer, ja m'ho explicareu) imaginava que m'havia tocat la grossa de la loteria i començava a repartir diners, primer la hipoteca, després un mes de clínica o balneari per posar-me a to i cuidar-me jo, després tants milions per aquest fill, tants per l'altre, un cotxe nou de trinca per mi (petit eh? però nou perquè no n'he estrenat mai cap) un viatge por todo lo "alto" amb el marit, renovació de vestuari, renovació de mobles......... quasi be mai arribava al cotxe, o al viatge o al vestuari nou, després de repartir als fills ja m'havia adormit. Però ara, això ja no em funciona, el que em va be és comptar, compassant els números a la meva respiració i quasi be mai arribo al 100.

Són petits trucs que amb el temps he anat aprenent i que espero que em vagin funcionant, quan deixin de fer-ho en buscaré uns altres. El que si que tinc clar és que si com a mínim no dormo de 6 a 7 hores a l'endemà no serveixo per gran cosa i el meu humor se'n ressent.

Vaja quina bajanada, a vosaltres que us importa que jo pateixi d'insomni o no. Veieu? ahir quan parlava d'escriure deia que semblava que hagués perdut la imaginació i que no era capaç de escriure d'algun tema sense personalitzar. Hagués pogut escriure de l'insomni en general, del que he llegit sobre l'insomni, etc.... però no, m'hi he posat jo pel mig i us he explicat el que em passa a mi. Be, aniré provant de no escriure en primera persona i d'agafar temes més generals, ho provaré eh? no us asseguro pas que ho aconsegueixi.

Escriure

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

He posat de títol escriure, tot i que no se ven be el què. Vaig començar aquest blog (desconeixia això dels blogs) perquè en principi vaig creure que m'aniria be anímicament per distraurem. Ara s'ha convertit quasi en una addicció no pas dolenta però addicció al cap i a la fi.

Jo sóc més de lletres que de ciències, pocs estudis, tan sols el batxillerat elemental, però sempre he tingut interès per aprendre i per tant de moltes coses em puc considerar també "autodidacta".

Quan feia el batxillerat vaig tenir la sort de que els 2 mestres de literatura i gramàtica que teníem eren molt bons mestres i et feien entendre molt be l'asignatura, el Sr. Galobart i la Srta. Ferrer (que també donava història) tant un com l'altra a part d'ensenyar-te la gramàtica t'ensenyaven també a redactar, a mi m'encantava fer "redaccions" què és com en dèiem abans, ara crec que se'n diu fer "texts lliures". De vegades ens proposaven un tema que havíem de desenvolupar explicant una història sobre el mateix. En aquella època jo era capaç d'imaginar-me coses i escriure una bonica història sense personalitzar i sense escriure en primera persona.

Ara però això m'és molt més difícil de fer, sembla com si ja no tingués imaginació i que tan sols sigui capaç d'escriure de les meves pròpies experiències, de records i dels meus sentiments. M'agradaria poder inventar-me una novela, amb un plantejament, un desenvolupament i un desenllaç; ho he provat però no m'agrada res del que em surt i acabo renunciant-hi. Sóc bastant "o caixa o faixa" i quan una cosa no em surt o be s'allarga massa acabo deixant-la, ei, em passa amb tot eh? si faig mandonguilles acaben essent pilotes, si faig canelons i he comprat per fer-ne 100 n'acaben essent 60 perquè em canso i els vaig omplint molt per acabar més aviat, si faig panellets acaben sent enormes, quan era jove (ens havíem de fer l'aixovar) si brodava un joc de taula i era massa entretingut acabava deixant-lo, vaig començar a fer una vànova de ganxet que havia de ser d'un llit de matrimoni i va acabar essent pel "Moisès" del meu 2n. fill; això és un tret dolent de la meva personalitat però ja a la meva edat és molt difícil canviar-lo.

De tota manera, vull escriure alguna cosa, un compte, una novela, el que surti, ho provaré. Com sigui que la meva jove és molt bona escriptora, abans de publicar-ho aquí li demanaré la seva opinió i si creu que és "passable" el publicaré. Mireu, em fa il·lusió, ja és molt perquè cada vegada en tinc menys d'il·lusions.

Ahir us vaig dir que us parlaria dels meus amics Xavier i Magda que han estat de vacances al Senegal, però ja ho faré un altre dia, després del sopar que tindrem per a que ens expliquin més de les seves aventures.

Deixem-nos de política

Foto de Ilca. Tots els drets reservats

Passada la ressaca de l'eufòria per haver aconseguit guanyar les eleccions generals, deixem-nos de política per un temps, donem-nos un respir que la campanya ha estat molt llarga i feixuga. Més en davant ja farem algun comentari, si cal, de com van evolucionant les coses.

Avui és un "desgraciat aniversari" fa 4 anys de l'11-M, aquell atemptat que ens va trasbalsar, desconsolar, fer patir i desesperar, recorde m'ho amb tot el respecte i amor en vers les famílies que mai més es recuperaran de les pèrdues. Com cada any es farà un homenatge des de Madrid a totes les víctimes presidit pels Reis i el president en funcions José Luis Rodriguez-Zapatero. El meu cor estarà allà.

D'aquí un mes i mig també serà un aniversari "terrible" per a mi i la nostra família, 4 anys d'absència, de desesperació, de incomprensió, d'anyorança, de dolor, que no aconseguim apaivagar. Quan sigui el dia encendré 4 espelmes (negres, el seu color) durant tot el dia per a que la seva llum l'acompanyi i ens pugui veure des d'on estigui, perquè sàpigue que sempre estarà present amb nosaltres i, si està en la seva mà, que ens cuidi.

Vaja, si que m'he entristit, deu ser la baixada de l'eufòria viscuda el diumenge. Parlem d'una altra cosa, ja s'acosta la primavera, malgrat necessitar pluges, ja tinc ganes de gaudir cada dia del sol i del cel blau i net, de poder sortir al matí a fer el primer cafè a la terrassa (sense tenir fred) i gaudir del silenci trencat solament pel cant dels ocells.

Aviat podré també prendre el sol (amb mesura) per anar agafant color perquè sóc de pell morena però a l'hivern estic esgrogueïda, m'encanta el sol de la primavera, la seva escalfor trencada de tant en tant per una lleugera brisa, llegint, fent mots encreuats, o simplement pensant amb els ulls tancats.

Demà tornaré a parlar del Xavier i la Magda.

Se'ls han acabat les vacances...............

Foto de Magda. Tots els drets reservats.

Avui tornen els meus amics, Xavier i Magda d'el Senegal, ja se'ls han acabat les vacances i ja tenen moltes més coses per explicar-nos als amics.

Anirem a cercar-los a l'aeroport i després d'esmorzar els portarem cap a casa a Granollers. Els farem 5 cèntims del que ha passat amb les eleccions generals posant-los al dia perquè han estat molt desconnectats del que estava passant a Espanya, tot i que amb la família i els amics han estat en contacte des del seu blog i per mail.

Deixarem per un sopar que ens expliquin les seves aventures i anècdotes del viatge, que se que en tenen unes quantes que ja han escrit al seu blog, però escoltar-les de viva veu amb l'emoció que els provoca el record és molt més il·lustrador.

¡Benvinguts a casa estimats amics!.

La recepta del diumenge - "llenguado a la ménièure"

Foto de Fiore. Tots els drets reservats.

Això d'aquest compromís que em vaig imposar de donar-vos una recepta a la setmana ja se'm comença a fer una mica feixuc, és com si em preguntés cada dia ¿què faig per dinar?. De moment però encara no les he acabat i aniré continuant, quan vegi que he de tirar dels meus llibres de cuina ho deixaré perquè això ja ho podeu fer tots.

Avui us explicaré com fer el "Llenguado a la ménièure" és molt senzill i resulta "exquisit".

Ingredients: (4 persones) 4 llenguados de mida mitjana, oli d'oliva, llet, farina, 100 gr.mantega, ametlles torrades, i julivert (fresc o deshidratat és igual)

Elaboració: Compreu els llenguados el dia abans de fer-los, pelats i nets els poseu en un recipient i els cobriu de llet, guardant-los a la nevera, l'endemà a l'hora de fer-los els trèieu del recipient, els enfarineu i els fregiu en una paella amb oli calent, daurant-los per tots 2 cantons i els poseu en una plata de servir. En un pot petit haureu desfet la mantega (sense cremar -la) i la tireu per damunt de cada un dels llenguados així com les ametlles ben picades, i un polsim de julivert. Els podeu acompanyar d'un tomàquet obert pel mig fregit (o cru) amb all i julivert pel damunt.

Dia de dol, tristesa i reflexió

Poca cosa escriuré avui, tan sols demanar-vos que llegiu l'editorial d'El Periòdico d'avui, aquí hi estic totalment d'acord amb el que diu. La resposta al vil atemptat d'ahir ha de ser la participació massiva per demostrar-los que tota la societat està en contra dels assessins i qué el que vol són les llibertats democràtiques.

JA N'HI HA PROU - FORA ETA

Una vegada més aquests covards assassins, han tornat a matar, amb una crueltat increïble, davant la dona i la filla de l'assassinat - Isaac Carrasco - un bon home, senzill i treballador. El meu condol a tota la seva família, amics, companys, veïns i a la societat basca.

Volen incidir i ser noticies als mitjans de comunicació per estar en campanya electoral, però no hem de permetre això. Ningú te dret a interferir en un procés democràtic i la nostra resposta ha de ser el rebuig i la democràcia, tal i com han dit tant el President José Luís Rodriguez-Zapatero com President de la Generalitat José Montilla.

ETA NO, ETA EZ, ETA MAI, ETA JAMAIS, ETA RES.

Palau Sant Jordi. ahir

Foto de Ferran Andreu per El Periódico. Tots els drets reservats. Quan us deia abarrotat, volia dir, això, abarrotado, a vesar, de gom a gom, inclosa la sala annexa del Palau. ¡ guapíssim !

Ahir i avui........... últim dia de campanya

Tots els drets reservats.

Ahir va ser l'acte central del PSC - PSOE a Barcelona, Palau Sant Jordi abarrotat, més de 20.000 persones, i amb Felipe González de teloner, aquí hi trobareu un reportatge d'El Periódico que destaca les frases més importants dels discursos de José Luís Rodriguez-Zapatero, José Montilla i Felipe González.

Una sola vegada he anat al Palau Sant Jordi al "míting" central del PSC, és "encomenarse" d'un fervor i un optimisme increïbles. Es va a un acte així perquè t'ho creus allò que es dirà i perquè tens una ideologia concreta, no per asegurar-te que prens la decisió de vot adequada, quan hi vas ja tens el teu vot decidit i hi vas perquè o ets militant o simpatitzant.

Però jo ja no estic per aquestes multituds, anar al Palau Sant Jordi en autocar que et deixarà a 1 Km. de l'entrada, que s'haurà de caminar en pujada i llavors ja no parlem de les escales del Palau ja és massa per a mi, a part de que en un lloc tancat on hi cap tanta gent sempre m'ha fet basarda, quan sóc en un lloc així sempre penso "mira que si a algun ximplet se li acudís dir la paraula FOC aquí hi hauria més corredisses, caigudes i aixafades que en un bombardeig"

I avui per fi, l'últim dia de campanya, escoltarem les noticies, segurament passarem dels reportatges dels últims mítings dels partits i a esperar el diumenge, que serà un dia d'alegria i entusiasme per a uns i de tristor i decepció per altres, malgrat que com sempre, tots els partits diran que han guanyat.

Dilluns, 10 de març, tornen els meus amics Xavier i Magda del Senegal, els anirem a rebre a l'aeroport, dinarem junts i comentarem els resultats de les eleccions i el seu viatge i aventures.

Ja us aniré posant de tant en tant alguna de les fotos del Senegal, que n'hi ha de precioses.

Malgrat el que vaig dir............

Foto de Magda. Tots els drets reservats.

Malgrat el que vaig dir, referent la campanya electoral, no puc evitar tornar a escriure sobre les eleccions, 3 dies, tan sols 3 dies i passats aquests sabrem qui ens ha de governar.

Com que em vaig adherir al grup de facebook "Razones para no votar al PP" per mi doncs no s'ha acabat encara la campanya i per tant vull aportar una raó més i vull encoratjar-vos per a que aneu a votar. No podem deixar que aquesta dreta tornin a governar, si ho aconsegueixen el país se'n ressentirà tant (i les nostres llibertats i drets) que pot ser caldrà tornar-nos immigrants.

Una raó més.- No s'ha de votar al PP perquè els seus dirigents i alcaldes, regidors i presidents de govern autonòmic com l'Esperanza Aguirre, no tenen cap intenció de posar més mitjans per la protecció de la dona i la lluita contra la violència de gènere.

El que us dic és veritat, veieu aquest post, la senyora ha prohibit als Ajuntaments de la seva comunitat utilitzar les policies locals per protegir a les dones susceptibles de patir violència. És molt fort. ¿Què en pensaria la "niña" de Rajoy?

¿Com es pot deixar que aquesta gent amb tan poca sensibilitat puguin governar? Rumieu-ho, de cap de les maneres ho podem consentir, però el votant del PP, com sempre ha passat amb la dreta, és molt fidel per tant no ens refiem i no pensem que això no pot passar. No ens quedem a casa.

Vull afegir una cosa, ahir ja ho volia fer, però ho vaig obviar perquè vaig pensar que no calia, però si que cal, el Periódico va fer un reportatge "verdades y mentiras del debate" que era molt bo, aqui hi trobareu un gràfic i aqui les explicacions.

Ens ha tornat el fred

Foto de Jrrof. Tots els drets reservats.

Els metereòlegs tenien raó, mes o menys quan ells van dir, ens ha tornat el fred, aquest pobres ametllers florits el patiran i ja veurem a quin preu és posen les ametlles enguany. De moment però, poca pluja. Ara mateix a L'Ametlla hi ha un sol radiant, ha parat el vent que n'ha fet molt aquesta nit, i tot està en calma, sol i cel blau net de núvols. És el que m'agrada i el meu estat anímic millora però, sempre hi ha un però, necessitem la pluja, que els embassaments tornin a omplir-se perquè si no no se pas com ens ho farem aquest estiu.

No m'agradaria que aquest fred s'allarguès massa, no sóc amant del fred. Tot i que a l'estiu el calor em fa anar una mica més pesada, el prefereixo sempre per damunt del fred. Els hiverns ja no són com eren fa 50 anys, recordo el fred que feia a casa meva, quan els matins treies la ma de dins el llit per encendre el llum et quedaves glaçada. Havíem de trencar el gel del safareig i a les taulades hi havien "caramels" de gel.

Be, esperem que faci bon temps, i ara per ara en la situació de sequera que estem, bon temps significa pluja.

La meva "particular" campanya

Tots els drets reservats.

No penso parlar del debat, vaig fer exactament el mateix que en el primer, zapping entre CSI i el debat i ja no vaig quedar-me a les tertúlies d'anàlisi. Prou de debat i de campanya electoral.

Jo he fet la meva pròpia campanya, donant les meves opinions i fent comentaris a diferents blogs que he visitat.

Jo sempre he dit que els partits catalans, llevat del PSC (que voldria un federalisme), han fet de la llengua catalana un arma per obtenir vots, del nacionalisme, sobiranisme o independentisme, n'han fet una menjada de "coco" al ciutadà català, que tenen alguna culpa en el desprestigi endegat pel PP en vers nosaltres perquè en lloc de rebatre les acusacions el que han fet és atiar més el foc, dir-nos als catalans que som diferents, que som més "macos", que amb els nostres impostos mantenim la resta d'Espanya, etc... etc.... Des que hi ha democràcia que sento aquest discurs d'Esquerra republicana i de CIU. La llengua i la seva vigència està en mans dels propis catalans, no dels polítics, la prova està que tot i haver patit 40 anys de repressió, tots continuem parlant el català, som la gent qui hem de procurar que els de parla castellana s'integrin i amb paciència aprenguin i parlin el català. Empreses, centres comercials, botigues, són qui hi han de posar el coll demanant als seus treballadors que aprenguin el català facilitant-los la tasca, fent-ne cursets a la pròpia empresa. I som nosaltres, la gent, qui hem de demanar que ens entenguin i que procurin parlar-lo el més aviat possible, però no (mai de la vida) exigint.

Els partits catalans (llevat IC) és posen a parlar de polítiques socials tan sols quan estan en campanya electoral, deixen una mica de banda el nacionalisme, per tal d'obtenir més vots esgarrapant-ne d'uns i d'altres. Prediquen que s'ha de votar en clau catalana, com si els vots dels altres partits no fossin catalans. Volen ser claus en el govern , perquè? jo que se, diuen que ho fan per Catalunya, potser és veritat però no me'ls acabo de creure, i al cap i a la fi, el que fan és vendre els seus vots al parlament, a canvi de...........? en definitiva volen poder practicar xantatge legalitzat.

Segurament aquest post aixecarà ampolles i tindré comentaris agressius, o no, però és el que penso. Sóc catalana i m'ofen que em diguin que si no voto ER, IC, o CIU no ho faig com catalana. Jo no soc independentista, ni soberanista, ni nacionalista, sóc catalana i espanyola perquè vaig néixer en un lloc determinat de la geografia d'Espanya en una determinada situació històrica, els meus costums, cultura, tradicions, són catalans i per tant estic molt lligada sentimentalment a Catalunya i la defensaré sempre amb les dents si cal, però el que m'importa més és que la gent d'aquí, d'allà i de més enllà pugui viure decentment, amb feina, casa, educació, salut, etc. per això voto a qui voto.

Avui "debat" i una setmana per anar a votar

Foto de Xavier Martin. Tots els drets reservats.

Després d'un cap de setmana radiant, amb un temps esplèndid i fins i tot amb calor, entrem a la recta final de la campanya electoral de les generals del 2008. Avui hi haurà l'últim debat Zapatero-Rajoy i confiem que se l'hauran preparat exahustivament i deixaran clares les seves posicions programàtiques deixant de banda el " i tu pitjor".

No ens fem il.lusions però, serà un debat encotillat com l'altre, seguint les "normes" dictades per tots dos partits i que poca cosa tindrà de debat, ara tu, ara jo, ara no contesto el que m'has dit, ara t'ataco, ara m'ataques, i així fins una hora i mitja. Segons vagi, faré com a l'altre, em passaré al CSI i aniré fent zapping al debat.

De tota manera, i com que tinc molt clar que no vull que guanyi aquesta dreta impresentable que tenim en aquest país, vull fer esment de la campanya endegada "Razones para no votar al PP" convidant-vos a entrar-hi i llegir-ne les més de 25 raons.

No feu cas de les enquestes, sí volem deixar arraconada aquesta dreta hereva del franquisme, no ens hem de quedar a casa, anem tots a votar, fem servir el nostre dret que tant ens va costar de guanyar. ¡ Votem Carme Chacón - PSC (ZP-PSOE) !

La recepta del diumenge, Bacallà amb panses i ous durs

Foto de Elisabatiz. Tots els drets reservats.

Quan vaig començar a escriure les receptes de cuina de cada diumenge, ja vaig dir que és tractava de cuina casolana que mes o menys totes les mestresses de casa d'una certa edat saben fer (amb les variants particulars de cadesquna). També que els joves, no han tingut temps d'aprendre a cuinar si no han sentit un cert interès i per tant la cuina de tota la vida els ve de nou i penso que és important saber fer un bon rostit, un bon estofat, un arròs, o una escudella com cal.

Com sigui que estem en temps de quaresma, (i no ho faig per qüestions de religió si no per tradició) la recepta d'avui serà un plat molt tradicional de Setmana Santa, com és " Bacallà amb panses i ous durs " en la variant de la meva mare que el convertia en un plat únic i en feia el suficient pel dijous sant i el divendres sant (no li agradava gens cuinar i procurava sempre fer menjar per 2 dies).

Ingredients: (per quatre persones) 8 talls de bacallà del "morro" ja remullat, 8 patates mitjanes, 4 ous, 250 gr. de panses (les millors les de sempre, però si ho preferiu podeu fer servir les panses de Corint més petites, sense cues i sense pinyols encare que no tant gustoses) 50 gr. de pinyons, 1 ceba mitjana, 2 tomàquets madurs, 3 fulles de llorer, 1 gra d'all, 6 a 8 ametlles torrades, oli d'oliva i farina.

Elaboració: Poseu a coure els ous en un pot amb aigua, han de bullir 9 minuts, no més. Poseu les panses en remull amb aigua al menys 3 hores abans de cuinar-les. En una cassola gran amb oli hi fregiu el bacallà prèviament enfarinat, daurant-lo be per tots els cantons i aparteu-lo i reserveu. A la cassola i en el mateix oli que heu fet servir per fregir el bacallà féreu un sofregit amb la ceba ratllada i els tomàquets madurs també ratllats, quan ja està fet hi tireu les panses i els pinyons i les fulles de llorer, donant- els-hi un parell de voltes amb el sofregit . Aboqueu aigua a la cassola i poseu-la a bullir tapant-la i en quant arrenqui el bull hi tireu les patates pelades i tallades a rodanxes, tapeu la cassola i deixeu que es vagin coent les patates. Peleu els ous i els partiu per la meitat al llarg. Quan les patates quasi ja estan cuites, distribuïu els talls de bacallà i els ous per la cassola, sacssejeu-la, tapeu, abaixeu el foc i deixeu que faci xup-xup uns 10 minuts més. Mentres, al morter, xafareu l'all i les ametlles torrades (molt ben xafat) i abocareu aquesta "picada" a la cassola ajudant-vos amb una mica del "caldo", deixeu 5 minuts més que faci el xup-xup procurant de que no s'agafi i apagueu el foc. No ha de ser "caldós" però tampoc massa eixut. Es serveix directament de la cassola, posant-la al mig de la taula, 2 talls de bacallà i 2 meitats d'ou per cada comensal més les patates, panses i pinyons que vulgueu.

Cap de setmana

Foto de Bucless. Tots els drets reservats.

Ja hem arribat a un altre cap de setmana, estem a dissabte 1 de març, sembla que a l'entrar al mes de març ja se'ns acabi l'hivern al menys jo sempre he tingut aquesta sensació.

No hem tingut un hivern fred ni plujós, per això estem en perill de restriccions d'aigua, tampoc "febrerillo el loco" s'ha comportat com a tal i de pluges i gelades res de res, de les gelades me'n alegro pels ametllers, però les pluges les necessitem més que el pa que mengem (que cada vegada és menys pa).

Us poso una foto de núvols per a fer-nos la il.lusió de que potser plourà aviat i allà on ha de ploure, i, com que estem a dissabte me'n vaig a la perruqueria i a comprar per la setmana, adeu-siau. Demà us faré la recepta del diumenge (què? no ho se encare) Fins demà.