Records de infantesa

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Quan jo era nena, vaig tenir la sort de poder jugar al carrer perquè hi havia molt poc perill de cotxes (en passava un de tant en tant), anàvem al carrer del darrera de casa que ni tan sols estava asfaltat i allà jugàvem: al soldat plantat, al mocador, a cuita i amagar, a pilota, a la corda, a la xarranca (però en dèiem xarranco), arrancar cebes, i quan ja estàvem cansats, ens asseiem al terra i jugàvem a jocs més tranquils com ara: el pare carabasser, el telèfon, passar l'anell, etc. Ens ho passàvem d'allò més divertit tot i que jo com que era baixeta no corria gaire i sempre m'agafaven i em tocava parar, llavors corrien massa per mi i no en podia agafar a cap i vinga, a parar.

La majoria de les nenes teníem prohibit jugar amb els "vailets" així els anomenaven les nostres mares, perquè segons elles eren massa "cavallots" i els jocs s'acabaven malament, (crec però que el motiu no era pas aquest). Malgrat la prohibició nosaltres jugàvem tot junts, el que passa és que les mares tenien raó i més d'una vegada havíem acabat tirant-nos pedres (rocs en dèiem). Una vegada que em va tocar el rebre, perquè una pedra em va arribar al front i em va fer sang, quan vaig arribar a casa plorant la meva mare en lloc de consolar- me em va clavar un clatellot per haver desobeït.

La meva primera bicicleta (i única) la vaig tenir als 10 anys quan vaig aprovar l'exàmen d'ingrés per fer el batxillerat. Al carrer vaig aprendre a anar en bicicleta (que em va costar eh?) i després d'unes quantes caigudes i pelar-me els genolls vaig acabar essent un "as". Agafàvem les bicicletes i ens anàvem als horts aprop de la riera a robar préssecs, prunes, ametllons, que és el que hi havia al camí que agafàvem per anar-hi, allò ja era el camp però no quedava massa lluny de casa i quasi sempre la fruita era verda però la trobàvem ¡tan bona!, deu ser per això que quan compro fruita la compro més aviat tirant a verda. Evidentment, els jocs i anar en bicicleta ho fèiem els dissabtes a la tarda, perquè anàvem a escola fins i tot el dissabte al matí, i durant les vacances. A l'estiu, els dissabtes acostumàvem a anar a berenar a alguna font o algun bosc: la font del radium, la font del cargol, la font verda, la font de "Can Poal" (aquesta ens quedava bastant lluny). Això si, quan demanàvem el permís, no ens el donàvem si no ens acompanyava una germana o germà més gran.

El carrer del davant de casa de fet era una carretera - de Granollers al Masnou - i estava ple de plataners enormes que a la tardor les fulles encatifaven les voreres i ens encantava trepitjar·les. Aquest plataners varen ser tallats tots un any, aproximadament jo en devia tenir 8, i tots els troncs (enormes) varen ser apilonats al "camí ral" (reial) el que ara és la Plaça de Sant Miquel, allà s'hi varen passar molts anys i a nosaltres ens anava molt be perquè hi anàvem a jugar enfilant-nos, saltant, corrent-hi pel damunt tot i que també ho teníem prohibit.

Això s'ha fet molt llarg, un altre dia continuaré recordant i us ho explicaré.