26 de març 2008

Records de infantesa

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.
Quan jo era nena, vaig tenir la sort de poder jugar al carrer perquè hi havia molt poc perill de cotxes (en passava un de tant en tant), anàvem al carrer del darrera de casa que ni tan sols estava asfaltat i allà jugàvem: al soldat plantat, al mocador, a cuita i amagar, a pilota, a la corda, a la xarranca (però en dèiem xarranco), arrancar cebes, i quan ja estàvem cansats, ens asseiem al terra i jugàvem a jocs més tranquils com ara: el pare carabasser, el telèfon, passar l'anell, etc. Ens ho passàvem d'allò més divertit tot i que jo com que era baixeta no corria gaire i sempre m'agafaven i em tocava parar, llavors corrien massa per mi i no en podia agafar a cap i vinga, a parar.
La majoria de les nenes teníem prohibit jugar amb els "vailets" així els anomenaven les nostres mares, perquè segons elles eren massa "cavallots" i els jocs s'acabaven malament, (crec però que el motiu no era pas aquest). Malgrat la prohibició nosaltres jugàvem tot junts, el que passa és que les mares tenien raó i més d'una vegada havíem acabat tirant-nos pedres (rocs en dèiem). Una vegada que em va tocar el rebre, perquè una pedra em va arribar al front i em va fer sang, quan vaig arribar a casa plorant la meva mare en lloc de consolar- me em va clavar un clatellot per haver desobeït.
La meva primera bicicleta (i única) la vaig tenir als 10 anys quan vaig aprovar l'exàmen d'ingrés per fer el batxillerat. Al carrer vaig aprendre a anar en bicicleta (que em va costar eh?) i després d'unes quantes caigudes i pelar-me els genolls vaig acabar essent un "as". Agafàvem les bicicletes i ens anàvem als horts aprop de la riera a robar préssecs, prunes, ametllons, que és el que hi havia al camí que agafàvem per anar-hi, allò ja era el camp però no quedava massa lluny de casa i quasi sempre la fruita era verda però la trobàvem ¡tan bona!, deu ser per això que quan compro fruita la compro més aviat tirant a verda. Evidentment, els jocs i anar en bicicleta ho fèiem els dissabtes a la tarda, perquè anàvem a escola fins i tot el dissabte al matí, i durant les vacances. A l'estiu, els dissabtes acostumàvem a anar a berenar a alguna font o algun bosc: la font del radium, la font del cargol, la font verda, la font de "Can Poal" (aquesta ens quedava bastant lluny). Això si, quan demanàvem el permís, no ens el donàvem si no ens acompanyava una germana o germà més gran.
El carrer del davant de casa de fet era una carretera - de Granollers al Masnou - i estava ple de plataners enormes que a la tardor les fulles encatifaven les voreres i ens encantava trepitjar·les. Aquest plataners varen ser tallats tots un any, aproximadament jo en devia tenir 8, i tots els troncs (enormes) varen ser apilonats al "camí ral" (reial) el que ara és la Plaça de Sant Miquel, allà s'hi varen passar molts anys i a nosaltres ens anava molt be perquè hi anàvem a jugar enfilant-nos, saltant, corrent-hi pel damunt tot i que també ho teníem prohibit.
Això s'ha fet molt llarg, un altre dia continuaré recordant i us ho explicaré.

5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

gràcies per deixar el teu comentari al nostre blog, estem a la teva disposició pel que convingui, em xaferdajat una mica al teu i el trobem encantador i encisador, tens unes fotos maquísimes i els relats son molt bonics, felicitats

salutacions i petonets des de Reus

Marali ha dit...

Moltes gràcies pels "piropos" sempre agraden.
Petons

jrrof ha dit...

Els teus records m’evoquen el nen que vaig ser.
Tot el que tu vas fer... jo vaig fer.
Hi havia tant poc i no trobàvem a faltar res.
Una canya en mig de les cames per nosaltres era el millor cavall.
La millor pilota feta per nosaltres de draps.
Dolços! Llunyans records de vida viscuts.
Gràcies marili per recordar-me’ls.

Marali ha dit...

Josep, quan viviem la infantesa no ens adonàvem del que teniem, és ara de grans que ho recordes més i penses, no vaig pas tenir una mala infantesa. No és que tinguèssim molt, però com que no hi havia tan de perill com hi ha ara, els nostres pares estavem més tranquils i això de jugar al carrer era fantàstic. Jo ho vaig trobar a faltar pels meus fills, impossible que sortíssin al carrer, els havia d'acompanyar jo fins la Porxada on al menys allà podien correr.

jrrof ha dit...

les magies d'internet buscava un referent en catala de rayuela xarranco i m'ha sortit el teu post
on en parles

"La rayuela se juega con una piedrita que hay que empujar con la punta del zapato. En catalán lo llamábamos xarranco (abrir las piernas es axerrencar) http://ca.wikipedia.org/wiki/Xarranca