Aniversari de casament

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.

Dissabte 29 de març farà 37 anys que ens varem casar, ja són anys eh? però és que ja en portàvem 7 de "novios" o sigui que tot plegat 44 anys amb la mateixa persona de company. En aquest 37 anys han passat moltes coses, hem viatjat per feina (del marit) i llargues temporades, a Tunísia, (1 any) Bilbao,(2 hiverns) Canàries, (3 hiverns) Balears, (2 estius). El nostre fill gran va ser concebut a Bilbao i va néixer a Granollers, el nostre fill petit va ser concebut a Granollers i va néixer a Palma de Mallorca. Fins que va arribar el punt que per la família ens havíem d'estabilitzar, no podíem seguir amb mitges temporades d'escola, el fill gran havia de començar la bàsica i per fi varem decidir quedar-nos a casa (Granollers).

Hem viscut de tot, penes, alegries, problemes econòmics, poca feina, separacions llargues (per feina del marit i no poder-lo seguir amb 2 criatures)., discrepàncies, disgustos, etc.. Totes les etapes d'edat dels fills, als 3 anys són graciosos però se'n adonen i llavors sempre ho volen ser i perden espontaneïtat, als 8 anys, reafirmació de la personalitat i entremaliadures, a partir dels 13 l'edat del "pavó" més reafirmement de personalitat i més contestació, a partir dels 18 (ja són majors d'edat) tot i no haver madurat del tot volen fer la seva i passen dels consells, de'ls advertiments, de les demostracions de carinyo, etc... fins que arriba el moment (que cada vegada és més tard) que marxen de casa, el marit diu ¡ja era hora! i jo dic, a mi no em fan cap nosa. I els trobes a faltar, els enyores, pateixes per ells.

Les nostres relacions de parella recent casada no varen estar pas fàcils, no és el mateix novios (cadesqu se'n torna a casa seva) que conviure, apareixen defectes que desconeixies (per les 2 bandes eh?) però de mica en mica ens varem anar estabilitzant i el nostre amor va acabar sent més tranquil, amb més afecte, més estimació i més comprensió.

Si no hagués estat així no continuaríem pas junts, i mireu, érem tant joves, desconeixíem tantes coses que finalment varem anar aprenent junts, que hem arribat al punt i quasi sense adonar-nos de que ens hem fet grans (quasi vells). Sembla que era ahir quan ens varem casar i ja han passat 37 anys, quan t'ho mires recordant si que t'adones que has viscut moltes coses i que per tant ja és això, 37 anys, i si et mires al mirall encare més.

De vegades, després d'una discussió forta, penses, ho endegaria tot a rodar, però finalment no pots arribar a imaginar-te la vida sense l'altre i a l'endemà ja no hi penses més.

És això l'amor? dic l'amor no l'enamorament eh? doncs si, jo crec que si.