Foto de Ilca. Tots els drets reservats
Passada la ressaca de l'eufòria per haver aconseguit guanyar les eleccions generals, deixem-nos de política per un temps, donem-nos un respir que la campanya ha estat molt llarga i feixuga. Més en davant ja farem algun comentari, si cal, de com van evolucionant les coses.
Avui és un "desgraciat aniversari" fa 4 anys de l'11-M, aquell atemptat que ens va trasbalsar, desconsolar, fer patir i desesperar, recorde m'ho amb tot el respecte i amor en vers les famílies que mai més es recuperaran de les pèrdues. Com cada any es farà un homenatge des de Madrid a totes les víctimes presidit pels Reis i el president en funcions José Luis Rodriguez-Zapatero. El meu cor estarà allà.
D'aquí un mes i mig també serà un aniversari "terrible" per a mi i la nostra família, 4 anys d'absència, de desesperació, de incomprensió, d'anyorança, de dolor, que no aconseguim apaivagar. Quan sigui el dia encendré 4 espelmes (negres, el seu color) durant tot el dia per a que la seva llum l'acompanyi i ens pugui veure des d'on estigui, perquè sàpigue que sempre estarà present amb nosaltres i, si està en la seva mà, que ens cuidi.
Vaja, si que m'he entristit, deu ser la baixada de l'eufòria viscuda el diumenge. Parlem d'una altra cosa, ja s'acosta la primavera, malgrat necessitar pluges, ja tinc ganes de gaudir cada dia del sol i del cel blau i net, de poder sortir al matí a fer el primer cafè a la terrassa (sense tenir fred) i gaudir del silenci trencat solament pel cant dels ocells.
Aviat podré també prendre el sol (amb mesura) per anar agafant color perquè sóc de pell morena però a l'hivern estic esgrogueïda, m'encanta el sol de la primavera, la seva escalfor trencada de tant en tant per una lleugera brisa, llegint, fent mots encreuats, o simplement pensant amb els ulls tancats.
Demà tornaré a parlar del Xavier i la Magda.
4 comentaris:
Un dolç pessic
Entre la vida i la mort. Sols un dolç pessic,
l’esclat del plor d’un nadó. Un instant,
un dormir, un plorar, un riure un despertar.
Entre la vida i la mort, és com un llamp,
l’explosió d’un tro. Un instant,
un sofrir, un patir, un plorar, un morir.
El sol sempre és resplendent, però
uns homes l’enfosquirem. Un onze de març
deixant-nos a tots, els cors trencats.
Entre la vida i la mort. Sols un dolç pessic,
l’esclat del plor d’un nadó. Un instant,
un dormir, un plorar, un riure un despertar.
N’estic segur. Un dia en aquest país,
Ens lluirà de nou el sol.
divendres, 11 / març / 2004
2004/2008 jrrof
dimats, 11 / març / 2008
Josep, molt maca la poesia. Noltes gràcies, Segur que si que de nou lluirà el sol. Un petó
Felicitats Marali per la contundent victoria, esperem que ara Zapatero valori la proporció de vots obtinguts a Catalunya. Finalment de català emprenyat solament i teníem aquest.
Agraixo en el que val la teva felicitació. Crec que el català emprenyat (pot ser si que només n'hi havia un jejeje, és broma)va considerar que havia de deixar de banda l'emprenyament perquè era més important poder evitar que l'emprenyement s'eternitzes. Jo crec que ZP ho tindrà molt en compte que Catalunya (malgrat tot) ha apostat per ell i a més en Josep Montilla li recordarà de tant en tant.
Gràcies i salut
Publica un comentari a l'entrada