Llicència de Creative Commons. Tots els drets reservats.
La música a la nostra família sempre ha tingut una important relevancia, el sogre autodidacta tocant la guitarra, l'harmònica i l'acordió, el marit músic des dels 16 anys, (guitarrero els deien als joves d'abans que tocaven instruments elèctrics) i els fills músics tots dos, l'un el piano, l'altra la guitarra, el baix i la bateria, l'un amb estudis musicals bastant complerts i l'altra tan sols les primeres lliçons de solfeig i autodidacta (no es volia examinar).
Per aquesta importància que varem donar a la música, a casa sempre hi ha hagut molts discs que s'escoltaven molt sovint i tot i que la música clàssica de joves no era la nostra amb els anys ens va anar agradant i la varem anar coneixent i estimant. Per això, quan per fi vaig trobar (no hi havia manera de recordar me d'on els havia guardat) la col·lecció de Cds. de música clàssica me'n he copiat uns quants al PC i gaudeixo d'ella mentrestant treballo.
Però el que us volia explicar concretament és les estones familiars tan agradables que ens ha comportat la música. Quan els nens eren petits el seu pare els tocava blues al piano o amb la guitarra i ells l'acompanyaven amb les seves veus, improvisant d'allò més be. També en dinars familiars de celebracions després del cafè és treien les guitarres i s'improvisava una vetllada cantant velles cançons, Beatles, boleros, en fi de tot una mica, fins i tot jo també cantava intentant passar de les crítiques, perquè la veritat és que desafinava força perquè no tinc oïda musical. De fet no ho feia massa sovint perquè em tenien acomplexada i preferia cantar per dins a sentir-los com se'n reien de mi, però gaudia moltíssim veient-los tan units per la música, quan es feien aquestes vetllades es deixaven de banda les tertúlies-discussions típiques dels Ramon i anaven, més o menys, tots a una.
Els meus fills, quan anaven a l'escola que estava a 2 cantonades de casa, el gran fent-se càrrec del petit, agafadets de la ma anaven cantant cançons dels Beatles i no us podeu imaginar com em queia la "bava" quan alguna veïna em deia: " que macos els teus fills, fa goig veure'ls tan units i sempre cantant"
Amb els anys, els estils i gustos musicals varen anar variant i es varen anar diferenciant, el gran per la música "pop" i "pop-rock" i el petit per la música "heavy" però malgrat la diferencia de gustos ells 2 sintonitzaven molt més que no pas amb son pare, potser pel fet generacional que quan són mig adults s'està sempre en contra del pare, per sort aquesta etapa també passa.
El fet és que la música a la nostra família ha estat un element aglutinador traient importància a les grans diferències de caràcter que com és normal hi ha a totes les famílies.
Una cita: " Tancar l'oïda als arguments contraris serà senyal de caràcter fort, però de vegades ho és de imbecil·litat " - Friedrich Nietzsche -
4 comentaris:
Sólo la música puede crear una complicidad indestructible entre dos seres. Una pasión es perecedera, se degrada como todo aquello que participa de la vida; mientras que la música pertenece a un orden superior a la vida y, por supuesto, a la muerte.
Aixó es de Cioran.
Molt maco i segur que és veritat.
Gràcies
Les músiques i les olors, al menys a mi, són el que més m'emociona i em desvetlla records abaltits.
Es veritat, les olors, a mi l'olor del sabo "Heno de Pravia" m'encanta i em recorda la infantesa, varen fer un spot publicitari que era exactament el que jo sentia quan oloraba el sabo. La colonia no eh? que no era la mateixa olor. Amolta gen no li agrada l'olor del llexiu però a mi si i sempre em dona una sensació de neteja. Quan recordo aquestes coses Júlia, que cada vegada em venen més sovint al cap penso que ja estic rapapiejant, ep i no encare no eh?
Publica un comentari a l'entrada