19 de gener 2008

Jo tenia un germà

Foto de la galeria de Ibarak. Tots els drets reservats.
Avui us explicaré una petita història personal, o no. Jo tenia un germà, el vaig disfrutar durant els meus primers 5 anys de vida, ens portàvem 10 de diferència. Per mi el meu germà era com un ídol, em feia riure, em portava damunt les seves espatlles per dur-me a l'escola, li agradava tocar l'harmònica i ho feia molt be i també li agradaven els "toros" , deia que seria torero i amb un pal de paraigües vell i una jaqueta s'entrenava amb mi fent jo de "toro". Jo no era de bon menjar i perquè la mare no s'enfadés amb mi i fer-me acabar el menjar feia el pallasso, s'havia inventat un artefacte que es posava sota la corbata i aquesta de cop i volta s'aixecava tiessa en davant i jo em trunxava de riure llavors ell em donava una cullerada del menjar i jo li deia: més, torna a fer lo de la corbata.
Malauradament el meu germà va morir ofegat en una piscina per un tall de digestió. Recordo molt be quan varen venir a dir-ho als meus pares. Va ser un drama, els crits i els plors de la meva mare no els oblidaré mai, per sort per mi, al costat d'on estàvem hi havia una església de "protestants" que en sentir l'escàndol varen venir i se'm varen endur amb ells a l'església i allà em vaig sentir molt alleugerida i acompanyada. Els cants eren bonics i hi havia una gran pau.
Del que va passar desprès tan sols recordo que vaig quedar-me a casa de la meva tia durant una setmana i quan la mare va venir a buscar-me per tornar a casa va portar-me un vestit nou (era de dol, a quadres petits de vichy, blancs i negres) i jo contenta perquè estrenava vestit. No va caldre que m'expliquessin que no tornaria a veure al meu germà se que des del moment que vaig sentir les paraules "el teu fill és mort" vaig ser conscient del que significaven. El vaig trobar a faltar al meu germà, si, però d'una manera lleugera, be no se com explicar-ho, suau, tranquil·la, recordava les seves coses i no em sentia trista sinó que somreia, era com si al recordar-lo revisquessin totes les estones bones que havia passat amb ell.
No se que és el que m'ha fet escriure avui d'això, és una història verídica, personal, o no. Pot ser me la he inventat eh? M'agradaria poder reflectir els meus sentiments d'una manera més literària o poètica però no en se prou. La poesia no és el meu fort.
4a. raó: No s'ha de votar al PP perquè ells creuen que tenen la veritat absoluta i van de la ma amb la COPE i els capellans catòlics que cada vegada pixen més fora de test.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Vells records! Dolços!Amargs records! En el teu relat hi ha dolçor i encara que no t’ho sembli poesia! Una dolçor que preval sobre l’amargor del record! Uns records ara suavitzats per el pas dels temps! La vida en si, n’està plena de records. Que seria de la nostra vida sinó ens recordéssim de les coses viscudes? T’acompanyo en aquests Dolços!Amargs records! Records de vida.

jrrof ha dit...

Una altre vegada la màgia de la cosa?
El tal anònim soc jo...jrrof en josep

Rebeca ha dit...

Molt poétic i impactant Alicia. La vida a vegades resulta tan estranya, sort dels rècords que li donen sentit.

Marali ha dit...

Josep, gràcies per la companyia, tu sempre tan comprensiu.
Rebeca, si es veritat que al llarg d'una vida passen tantes coses i no sempre bones que com molt be dius sort en tenim dels records.