Jo tenia un germà

Foto de la galeria de Ibarak. Tots els drets reservats.

Avui us explicaré una petita història personal, o no. Jo tenia un germà, el vaig disfrutar durant els meus primers 5 anys de vida, ens portàvem 10 de diferència. Per mi el meu germà era com un ídol, em feia riure, em portava damunt les seves espatlles per dur-me a l'escola, li agradava tocar l'harmònica i ho feia molt be i també li agradaven els "toros" , deia que seria torero i amb un pal de paraigües vell i una jaqueta s'entrenava amb mi fent jo de "toro". Jo no era de bon menjar i perquè la mare no s'enfadés amb mi i fer-me acabar el menjar feia el pallasso, s'havia inventat un artefacte que es posava sota la corbata i aquesta de cop i volta s'aixecava tiessa en davant i jo em trunxava de riure llavors ell em donava una cullerada del menjar i jo li deia: més, torna a fer lo de la corbata.

Malauradament el meu germà va morir ofegat en una piscina per un tall de digestió. Recordo molt be quan varen venir a dir-ho als meus pares. Va ser un drama, els crits i els plors de la meva mare no els oblidaré mai, per sort per mi, al costat d'on estàvem hi havia una església de "protestants" que en sentir l'escàndol varen venir i se'm varen endur amb ells a l'església i allà em vaig sentir molt alleugerida i acompanyada. Els cants eren bonics i hi havia una gran pau.

Del que va passar desprès tan sols recordo que vaig quedar-me a casa de la meva tia durant una setmana i quan la mare va venir a buscar-me per tornar a casa va portar-me un vestit nou (era de dol, a quadres petits de vichy, blancs i negres) i jo contenta perquè estrenava vestit. No va caldre que m'expliquessin que no tornaria a veure al meu germà se que des del moment que vaig sentir les paraules "el teu fill és mort" vaig ser conscient del que significaven. El vaig trobar a faltar al meu germà, si, però d'una manera lleugera, be no se com explicar-ho, suau, tranquil·la, recordava les seves coses i no em sentia trista sinó que somreia, era com si al recordar-lo revisquessin totes les estones bones que havia passat amb ell.

No se que és el que m'ha fet escriure avui d'això, és una història verídica, personal, o no. Pot ser me la he inventat eh? M'agradaria poder reflectir els meus sentiments d'una manera més literària o poètica però no en se prou. La poesia no és el meu fort.

4a. raó: No s'ha de votar al PP perquè ells creuen que tenen la veritat absoluta i van de la ma amb la COPE i els capellans catòlics que cada vegada pixen més fora de test.