+ de Tunísia

Foto de Elisabatiz. Tots els drets reservats.

Avui recordaré una altra vegada coses de la nostra estada a Sousa de Tunísia l'any 1973. Ens havíem quedat quan varem canviar de casa i allà vaig conèixer a Madame Arbia i els seus fills, amb ella, que tan sols era 5 anys més gran que jo però que a mi em semblava molt més, vaig conèixer alguna de les costums, com per exemple, la manera de fregar el terra (els tenim per persones brutes des dels nostres paràmetres) elles cada dia al matí, aixecaven la roba de llit i l'estenien al pati per tal de que s'oregés be, llavors feien el que nosaltres en dèiem i fèiem antigament, "baldeo" o sigui en una galleda amb aigua calenta i sabó, anaven escampant l'aigua per les habitacions i l'anaven recollint amb una baieta, una vegada eixut el terra arreglaven els llits, endreçaven la casa i sortien a comprar si és que ho havien de fer i si no ja es posaven directament a fer el dinar.

El que en un principi em va frapar per les connotacions masclistes, va ser que a l'hora de dinar no s'asseien tots junts a taula, (de fet no hi havia taula gran de menjador ni menjador ) primer servien i dinava el marit sol en una tauleta baixa, i quan ja havia acabat llavors dinaven la dona i els fills. La meva Madame Arbia era més "moderna" u "occidental" perquè anava a comprar ella sola o amb la filla gran, però en aquella època qui anava a comprar era l'home. Al mercat hi veies ple d'homes amb el cabàs i en contades ocasions l'home acompanyat de la dona 3 passes enrere.

Totes les tardes, com que ja hi havia la feina feta de la casa, es reunien al pati amb les veïnes i s'explicaven coses, feien bromes, cosien, o preparaven el couscous per l'any, quan feien això la canalla en gaudia perquè els feien "farinetes" que menjaven amb mel, ¡ah! i a la tetera no hi faltava mai te que anaven bevent durant tota la tarda.

En temps del ramadà, va ser curiós veure com tots esperaven el "tir de canó" de les 6 de la tarda i la pregaria del mulhecin per poder fer el que tenien més ànsia, n'hi havia que estaven apunt amb el cigarret als dits, d'altres amb la tassa de te o cafè i d'altres esperaven que els portessin l'entrepà. Durant el ramadà, des les 6 del matí fins les 6 de la tarda, no poden menjar, ni beure, ni fumar, ni estar amb la dona, ara, arribades les 6 de la tarda s'aixecava la "veda" i els plats més especials, (couscous, ragut, ous, briks a l'oef, estofats ) és cuinaven cada dia en quantitat, així com pastissets, tes amb menta, o amb fruits secs (ametlles, o pinyons, o cacahuets) era com els nostres menjars de Nadal o Festa Major i quasi es passaven les dotze hores menjant, evidentment que no ho feien durant tota la nit però jo us asseguro que anaven a dormir amb la panxa ben plena. Madame Arbia em va avisar de que els ous, la llet, la pasta de break, el xai, el sucre i la mel arribaven a exaurir-se i per tant n'havia de fer una mica d'acaparació en la compra setmanal per tal de no quedar- me sense llet o sense poder fer ni una truita.

Gràcies a aquesta família, vaig poder anar alguna nit al night-club de l'hotel on tocava el meu marit perquè se'm quedaven el nen, "le petit Joan" li deien i ell estava encantat, fins i tot algunes paraules en àrab les entenia, de veritat que era molt graciós i no es feia estrany amb ningú i jo el deixava amb Madame Arbia amb tota la confiança del món perquè era una molt bona mare i bellíssima persona.

Continuarà......