Records de Tunísia

Foto de Jorgextravaganza. Tots els drets reservats.

Uns posts de'n Francesc, m'han fet recordar el temps que vaig passar a Tunísia, a Susa en concret, ja fa molts d'anys.

Quan el meu fill gran tenia 8 mesos, al marit li va sortir una feina de músic en un hotel de Susa i allà que varem anar amb el nostre sis-cents carregat "hasta los topes", cuna, estris de cuina, roba de llit, roba d'estiu i de hivern, farinetes, pots de llet, xampú, crema pels cabells, xeringa per injeccions, etc... etc.... perquè m'havien dit que portés de tot doncs allà em seria difícil trobar-ho, estaven convençuts de que nosaltres estàvem molt més avançats que ells i de que anàvem al 3er. món.

¡Quan s'equivocaven! En aquella època Tunísia fèia poc que havia començat a fomentar el turisme com a font de ingressos perquè de fet el país tenia ben poca cosa, poca industria, agricultura de secà, dàtils, ciment i poca cosa més. Se'n mirallaven en Espanya que gràcies al turisme europeu havia anat remuntant l'economía. Però malgrat viure sota una dictadura, la de'n Bourguiba, la majoria de la gent l'estimava, era el seu heroi, era qui havia estat empresonat pels francesos durant anys per la seva lluita per la independència del seu país.

I fa 36 anys, socialment, Tunísia estava molt més avançada que nosaltres. L'escola era gratuïta i obligatòria per tothom, l'assitència mèdica també, s'havia abolit la poligàmia (a no ser que el que tenia 3 o 4 dones demostrés que les podia mantenir i en cases diferents), el vel i tapar-se era a voluntat, fins i tot l'accés a la universitat era per tothom i el govern arribava a pagar als estudiants la carrera i manutenció a França o a Itàlia. El govern havia posat també mestres pels colectius de berebers nòmades.

Els primers dies de ser allà, no és que m'ho passes massa be, perquè vulguis que no, eren gent amb una altra cultura, desconeguda per a mi. Havíem llogat una casa d'estiu enorme, (junt amb un altra parella, el bateria i la seva dona) 14 habitacions entre dalt i baix, cuina, pati, jardí, 2 terrasses molt grans i garatge per 6 cotxes, sembla que sigui un palau oi? doncs a la seva època ho devia ser però quan la varem llogar, estava bastant atrotinada, buida de mobles, en un menjador d'al menys 35 m2. hi havia una taula de cuina de fòrmica i quatre cadires. un llit de matrimoni i 2 tauletes en 2 habitacions, sense armaris. Fins al cap de 15 dies no me'n vaig adonar que quan el marit i el bateria marxaven a l'hotel jo em quedava sola amb el meu fill en aquella casa enorme, estava convençuda de que la dona del bateria no anava amb ells però es tancava a la seva habitació, ho trobava rar i li ho vaig comentar al marit, llavors ell em va dir, però que dius? la Rosa ve amb nosaltres cada dia. A l'endemà quan vaig baixar a la cuina quan ja era fosc per preparar el biberó del meu fill, al mirar cap a la finestra de l'eixida se'm va ocórrer pensar ¿"mira que si ara t'apareguès a la finestra un home d'aquests amb turbant i barba" ? em va entrar un "canguelis" que des de llavors em vaig preparar un "termo" amb l'aigua calenta per fer el biberó del meu fill i ho pujava tot a l'habitació i d'allà no sortia fins al matí a primera hora quan es despertava el nen.

Les meves primeres visites al centre de la ciutat eren per anar a comprar però ho fèiem als 2 grans "súpers" que hi havia el "Monoprix" i "Le magacin génèrale" on hi havia de tot però que els autòctons quasi be no hi anaven mai, els turistes són els que compraven allà. Per sort, varem canviar de casa de lloguer, aquesta estava més al centre, era una "ville" nova de trinca i hi estàvem molt be, els veïns del costat que eren els propietaris, una gent encantadora, ella era infermera de pediatra a l'hospital, (Madame Arbía) tenien 3 fills i estaven molt per nosaltres. Com que sabien que la majoria de les vegades estava sola a casa em visitaven, m'ajudaven amb el nen i fins i tot a rentar els llençols. Amb ells vaig començar a conèixer les costums, vaig anar a comprar a la medina i sobre tot la llet i els ous no ho comprava mai al super perquè no hi havia garantia de que fossin frescs. Vaig anar a un casament, vaig ajudar a preparar la sèmola del cous-cous per l'any, vaig ajudar a preparar el pebre vermell picant per l'any, tot això es feia 2 o 3 dies d'una setmana a una casa amb l'ajut de totes les veïnes i a la setmana següent és feia en un altra casa.

Tota aquesta feina sempre acompanyada de grans quantitats de te i pastissets fets per elles, és feia d'una manera tranquil·la, amb bromes i rialles. Em varen ensenyar la recepta del cous-cous, (plat nacional) del " brik a l'oeuf ", de la "txatxuka", la henna i la "depilació amb sucre".

Se m'ha acabat el temps, un altre dia continuaré amb els records i anècdotes del que vaig viure en aquella època a Tunísia, perquè quasi ni he començat i un any dona per molt.