17 d’abril 2008

Els absents.........

NADAL 2002 - Alícia i Elvira (absent, mare) (1a foto, esquerra) Marc (absent) Maria i Joan (2a. foto, dreta)
Xavier i Magda, Alícia i mare, Marc en primer pla (3a. foto, esquerra)
"EL MEU ABRIL"
El mes d'abril, és el meu mes de sempre i no tan sols perquè vaig néixer per l'abril sinó que per mi és sinònim de primavera. Per l'abril comença a apuntar el que serà l'estiu, dies clars, sol, cels blaus, ocells, flors, arbres en tot el seu esplendor, en resum "vida"
Però molt aviat aquest abril farà 4 anys d'una absència impossible de superar i que malgrat els esforços per continuar rient, acompanyant a qui estimo, gaudint d'una nova vida recent, o sigui vivint, ja gaire be estic a punt de llançar la tovallola. Cada vegada em costa més fer coses, sortir de casa, gaudir d'un bon llibre, o fins i tot anar a la perruqueria. M'obligo a fer tot això i molt més des del 1er. dia perquè malgrat tot vull pensar que em necessiten i que sense mi no tirarien en davant, però la veritat és que ja m'he cansat de ser "la forta" la que sempre tira en davant, la que ho aguanta tot, i no vull fer llàstima però voldria poder traspassar això a algú altre i poder fer-me la víctima, i tenir paraules de consol. De fet el "et necessitem" ha estat l'estímul fins ara, però avui dia ja soc jo que necessito i no trobo.
La segona absència, la de la meva mare, no serà fins l'agost que farà els 4 anys que no hi és. Però la meva mare tot i que sempre la tinc al pensament i quan més vella em faig més recordo el que ella em deia i feia i m'ensenyava, no és el mateix, era llei de vida que se'n anés, ja havia fet els 91 anys i pobrissona el seu cos (la màquina) s'havia anat espatllant i fins i tot ella deia que ja se'n havia d'anar perquè ja havia fet tot el que havia de fer en aquesta vida i que per tant ja no volia donar més feina a qui li quedava de família.
Per tot això, dies enrere comentava que el meu mes preferit quedava enterbolit pels records i les absències. Fa dies que he estat rumiant si seria adequat fer al meu blog aquest petit homenatge i finalment he decidit que m'és igual si és adequat o no, jo necessitava fer-ho perquè també moltes vegades he dit que escriure el blog em serveix de teràpia i per tan per treure'm aquest enterboliment de l'abril i poder gaudir-ne (m'és igual si plou i no hi ha prou hores de sol ni de cel blau que necessito, fa més falta per tothom que plogui), m'he permès aquest desfogament.
Perdoneu el rotllo.

6 comentaris:

saltenc ha dit...

Marali, segueix com ets que ets molt maca. Una forta abraçada d'aquest que de vegades et fa emprenyar.

Marali ha dit...

Mai em fas emprenyar, solament que per sort discrepem però això és bo. Malament aniriem si tots pensesim igual. Moltes gràcies pel piropo. Dubto que pugui canviar a la meva edat tot i que algunes coses de mi les hauria de canviar però és difícil.

Un peto

jrrof ha dit...

Ànims marilí!!!!
El dia a dia què al fi el cap és lo que compte...
L’ahir ja és passat...
El demà ja vindrà...
La vida està composta de molts moments...
Un dolços i d’altres amargs "bo és recordar per no oblidar"
Que sigui una primavera plena de records!!!!
I flors per les pluges!!!!

Marali ha dit...

Hola Josep, gràcies per la visita i els desitjos, és veritat el que dius "és bo recordar per no oblidar" d'aquí el meu homenatge als meus absents.
Un petó

Júlia ha dit...

L'abril sempre serà l'abril. A mi també és el mes que més m'agrada i també vaig trobant a faltar molta gent. Així és la vida, ànim, tots estem de pas, què hi farem.

Marali ha dit...

És veritat Júlia, això és el que hi ha i hem d'anar fent via fins que ens arribi a nosaltres. Però l'abril és l'abril i ara que està fent "bon temps" (pluges) millor que mai, darrera les pluges sortirà el sol i el cel blau, els ocells cantaran, els arbres s'ompliran de fulles noves i les flors pintaran el paissatge de colors. Per molts anys, aviat oi?