28 d’abril 2008

La setmana de "pont" llarg

Foto de Amy The Nurse. Tots els drets reservats.

Fa pocs dies comentava que ja estàvem arribant al final de l'abril i pràcticament ja hi som, dijous ja comencem el maig que segons el refrany ens ha de fer "cada dia un raig" i esperem que sigui així. Ei, feia dies que no parlàvem de l'aigua eh? i això que dia si i dia també els diaris quasi és podria dir que és el seu tema principal.

Be doncs, tornem a estar en un pont llarg, o sigui 4 dies de no treballar seguits (per la majoria, però no tothom els te) i jo que acostumo a quedar-me a casa, aquesta vegada gaudiré de 2 dies i 2 nits d'esbarjo fora de casa, de deixar de banda responsabilitats i la feina de mestressa de casa, (ni el llit hauré de fer) a més amb l'afegit de que estaré molt ben acompanyada pels fills, el nét, i els companys de teatre. Aquesta vegada li ha tocat al marit fer-se càrrec de les responsabilitats i malgrat que per una banda la meva educació encara ara, em fa sentir com una mena de remordiment per defugir el que em varen ensenyar que era feina meva, d'altra banda, desprès de tots els anys que porto lluitant per la igualtat de drets de la dona, i per les feines compartides (res d'ajuda) pel propi espai, etc., aquesta mena de sentiment que tinc en el fons me'l tiro a l'esquena i faig la meva. He de dir que el meu marit no m'hi posa cap entrebanc ni cap pega i que més aviat m'anima a fer alguna sortideta de tant en tant, perquè sap que ho necessito, que em va be per l'ànim i que aquest petit descans em reanima per tirar en davant. Ei, és mèrit seu però també ho és meu perquè ja són molts anys d'anar reivindicant i quan érem joves, be, més joves que ara, ell tenia la teoria (estava d'acord amb la igualtat) però no la pràctica, i de mica en mica ha anat assumint tot una serie de coses i feines que jo no ho hagués dit mai.

Això del remordiment o de sentir-nos culpables és culpa d'anys i anys d'educació equivocada i és també el que provoca que de vegades les mateixes dones siguem les que posem pals a les rodes en la nostra lluita, perquè les que tenim fills, quan un d'ells és una nena, nosaltres mateixes som les que els inculquem un rol pel fet de ser dona i en canvi als nens ja els acostumem malament deixant-los passar el que no es facin el llit, que no deixin la roba bruta al lloc corresponent, que no parin o desparin taula, que no aprenguin a cosir o a cuinar, o a planxar roba,etc. etc. No és el meu cas, perquè jo vaig tenir nens i des que eren ben petits que els vaig ensenyar a fer totes aquestes coses i si no les feien, la mare no els hi feia pas. En fi, de mica en mica però i gràcies a moltíssimes dones que han tingut les coses clares, les noves generacions ja "comparteixen" les feines com ha de ser, perquè la dona que te una carrera i una feina i li agrada la seva feina no ha de fer doble jornada pel sol fet de ser dona, al cap i a la fi amb la parella comparteixen casa i si comparteixen casa el manteniment d'aquesta també ha de ser compartit.

Ja veieu com m'he anat per "los cerros de Ubeda" del pont llarg he acabat parlant de la igualtat de la dona, dels deures i obligacions compartits, de l'educació dels fills. Això sí que és fer salts en la conversa i divagar en certa manera, però mireu, m'ha sortit així, que voleu que us hi faci? demà serà un altre dia.

Una cita: " No deixis per demà el que puguis fer avui" - Benjamín Franklyn ( no ho hagués dit mai que aquesta cita no era castellana)

7 comentaris:

David Montilla ha dit...

Desgraciadament encara hi ha molt gent, jovent inclós, que no han triat el camí de l'igualtat... encara hi ha el xicot que no s'aixeca de la taula mentre la noia li porta el plat o que a casa de la sogra, només s'aixeca ella per ajudar...

David Montilla ha dit...

Que vagi bé la desconnexió!!

Marali ha dit...

És una llàstima, però passa així encara ara ja ho se, però suposo que ja el meu nét tindrà les coses clares i no deixarà d'aprendre el que li ensenyaran. Els rols de la dona entesos com abans, molta culpa la te la mateixa dona que no ha estat concienciada i asumeix que hi ha coses que els homes no han de fer.
Gràcies pel teu dessitg, jo espero pasar-m'ho be.

Júlia ha dit...

He de dir que de vegades les senyores també ens posem pesades i nervioses i no 'els deixem fer'.

Que vagi molt bé la sortida, ja ens ho explicaràs i res de culpes ni remordiments, ep.

Marali ha dit...

Si que és veritat que ens posem nervioses i quan veiem la poca traça i el poc interés els diem, deixa, deixa, ja ho faré jo. No volen ser ensenyats, i en el fons, molt el fons, crec que no volen aprendre i està clar com que acabem fent-ho nosaltres mai n'aprendran.

Ja us explicaré com ha anat la sortida, els bolos de teatre i tot plegat.

RY ha dit...

Q descansis i disfrutis, Alícia!
Aquests dies vaig fins al munt de feina, no paro a la carretera i com en Joan, tampoc tinc temps ni massa il·lusió per escriure.

Demà a Girona i al migdia, m'escapo al nord, a passejar per platges buides, recòrrer rius sense aigua, buscar ocells pels aiguamolls i deixar que la mar ens ensordeixi amb les onades.

Marali ha dit...

Vols dir que trobaràs platges buides?, els rius sense aigua segur, ocells també per sort i amb això de les onades t'envejo (tot i que potser podré arribar-me a sentirles)que és una cosa que a mi m'agrada molt. Que t'ho passis be tu també Rafael.