30 d’abril 2008

opinions sobre algunes notícies

Tots els drets reservats.

Aquests darrers dies hi ha hagut algunes noticies als diaris que m'han cridat l'atenció, la que he llegit avui a El Periòdico, és refereix a la detenció d'una dona que va deixar els seus gossos tancats en una casa seva, sense menjar durant més d'un mes. Ho podeu llegir aquí Com és pot fer una cosa així? perquè tenia gossos? si no els volia els hagués pogut donar en adopció. Aquests pobres animals varen patir la fam, la sed i la soledat sense cap motiu fins arribar a l'extrem que un es va morir de fam i l'altre se'l anava menjant quan els varen trobar. És una d'aquelles coses que no m'entren al cap, que no entenc de cap de les maneres, com una persona pot arribar als extrems dels maltractaments a les dones, als infants, als animals, als propis fills? No ho entenc ni ho entendré mai, tan sols es pot pensar que no estan be del cap, que tenen una tara al cervell, que ja han nascut així, però no pot ser que no se'n hagi adonat la gent dels seu entorn i ho hagi passat per alt.

L'altra notícia que ja se'n escriu fa dies és la del pare que va segrestar a la filla, abusant d'ella i fent-li fills (7) durant 24 anys. És tan greu, tan esgarrifós, tan incomprensible, que no se que pensar. No pot ser de cap de les maneres que la seva dona no ho sabés, quan li va portar a 3 dels fills com si els haguessin deixat a la porta de casa seva va tancar els ulls i amagar les possibles sospites (n'estic segura) i va seguir en davant fent-se càrrec de les criatures i el més fort, aquest home els va donar una educació acurada, oblidant-se dels que tenia tancats al soterrani blindat. Perquè aquesta dona no va esbrinar d'on havien sortit aquelles criatures? Com s'ho va fer aquest tarat per la roba bruta, la roba nova, el menjar, les medicines, i tot el que comporta 24 anys de mantenir amagada una cosa així? No és possible que amb els veïns del poble no hi hagués cap sospita de cosa estranya. Vaja, tot plegat, molt fosc, confio en que la justícia acabarà esbrinant tot el que va passar i que aquest "tarat-desgraciat" acabi a la presó i no a un psiquiàtric.

I la noticia d'ahir a la tarda i també d'avui és l'aprovació al Congrés del "trasvessament" temporal del canal de rec de l'Ebre cap a Barcelona, amb el suport del PSC, del PP, del BNGA, UPD, IU, IC, però CIU i ERC es varen abstenir.

Segons diu el diari CIU es va abstenir i al donar l'explicació del vot aquesta va ser molt fluixa i incoherent tornant una vegada més a treure el "Roine". Perquè s'ha entestat tant CIU amb el Roine? quina mena d'oposició és que vota pel seu propi interès partidista i no per l'interès dels ciutadans de Catalunya i de Barcelona? És que creu que aquest entestament li donarà més vots? En quant a ERC com sigui que està en una situació interna molt difícil i ha d'acontentar a tots en certa manera és comprensible, com a govern diu que si i com a partit s'absté. Podeu llegir la ressenya del que va passar al Congrés aquí millor escrita i analitzada del que puc fer jo. El que jo crec és que davant d'una situació d'emergència com és la sequera en la que ens veiem immersos no hi valen actituds partidistes i el que s'ha de fer és trobar solucions i quan aquestes possibles solucions s'han trobat i tenen el suport majoritari s'ha d'estar a totes per dur-les a terme.

Una cita: "No hi ha "tonteria" major i més comuna que la d'amargar-se per les "tonteries" del món" - Michel Eyquem Montaigne

28 d’abril 2008

La setmana de "pont" llarg

Foto de Amy The Nurse. Tots els drets reservats.

Fa pocs dies comentava que ja estàvem arribant al final de l'abril i pràcticament ja hi som, dijous ja comencem el maig que segons el refrany ens ha de fer "cada dia un raig" i esperem que sigui així. Ei, feia dies que no parlàvem de l'aigua eh? i això que dia si i dia també els diaris quasi és podria dir que és el seu tema principal.

Be doncs, tornem a estar en un pont llarg, o sigui 4 dies de no treballar seguits (per la majoria, però no tothom els te) i jo que acostumo a quedar-me a casa, aquesta vegada gaudiré de 2 dies i 2 nits d'esbarjo fora de casa, de deixar de banda responsabilitats i la feina de mestressa de casa, (ni el llit hauré de fer) a més amb l'afegit de que estaré molt ben acompanyada pels fills, el nét, i els companys de teatre. Aquesta vegada li ha tocat al marit fer-se càrrec de les responsabilitats i malgrat que per una banda la meva educació encara ara, em fa sentir com una mena de remordiment per defugir el que em varen ensenyar que era feina meva, d'altra banda, desprès de tots els anys que porto lluitant per la igualtat de drets de la dona, i per les feines compartides (res d'ajuda) pel propi espai, etc., aquesta mena de sentiment que tinc en el fons me'l tiro a l'esquena i faig la meva. He de dir que el meu marit no m'hi posa cap entrebanc ni cap pega i que més aviat m'anima a fer alguna sortideta de tant en tant, perquè sap que ho necessito, que em va be per l'ànim i que aquest petit descans em reanima per tirar en davant. Ei, és mèrit seu però també ho és meu perquè ja són molts anys d'anar reivindicant i quan érem joves, be, més joves que ara, ell tenia la teoria (estava d'acord amb la igualtat) però no la pràctica, i de mica en mica ha anat assumint tot una serie de coses i feines que jo no ho hagués dit mai.

Això del remordiment o de sentir-nos culpables és culpa d'anys i anys d'educació equivocada i és també el que provoca que de vegades les mateixes dones siguem les que posem pals a les rodes en la nostra lluita, perquè les que tenim fills, quan un d'ells és una nena, nosaltres mateixes som les que els inculquem un rol pel fet de ser dona i en canvi als nens ja els acostumem malament deixant-los passar el que no es facin el llit, que no deixin la roba bruta al lloc corresponent, que no parin o desparin taula, que no aprenguin a cosir o a cuinar, o a planxar roba,etc. etc. No és el meu cas, perquè jo vaig tenir nens i des que eren ben petits que els vaig ensenyar a fer totes aquestes coses i si no les feien, la mare no els hi feia pas. En fi, de mica en mica però i gràcies a moltíssimes dones que han tingut les coses clares, les noves generacions ja "comparteixen" les feines com ha de ser, perquè la dona que te una carrera i una feina i li agrada la seva feina no ha de fer doble jornada pel sol fet de ser dona, al cap i a la fi amb la parella comparteixen casa i si comparteixen casa el manteniment d'aquesta també ha de ser compartit.

Ja veieu com m'he anat per "los cerros de Ubeda" del pont llarg he acabat parlant de la igualtat de la dona, dels deures i obligacions compartits, de l'educació dels fills. Això sí que és fer salts en la conversa i divagar en certa manera, però mireu, m'ha sortit així, que voleu que us hi faci? demà serà un altre dia.

Una cita: " No deixis per demà el que puguis fer avui" - Benjamín Franklyn ( no ho hagués dit mai que aquesta cita no era castellana)

27 d’abril 2008

La recepta del diumenge - "Tomàquets farcits"

Tots els drets reservats.
Avui us donaré la recepta d'un primer plat, d'estiu, senzill de fer i refrescant.
"Tomàquets farcits"
Ingredients: (4 persones) 8 tomàquets d'amanida grossos i rodons, vermells però forts. 1 quilo de verdura per fer "ensaladilla rusa" (congelada si voleu, és més ràpid i fàcil) 3 llaunes petites de tonyina, 2 ous durs, olives farcides d'anxova, i 2 pots petit d'anxoves, 1 pebrot vermell escalivat i pelat i 4 cullerades de maionesa (jo faig servir la "Hertz" que és molt suau de gust).
Elaboració: Bulliu la verdura per "ensaladilla" el dia abans, deixeu ben escorreguda i guardeu-la a la nevera, a l'endemà prepareu·la en un bol gran i poseu-hi la tonyina, les olives tallades a trossos petits i les anxoves (d'un pot)també tallades petites, talleu els ous durs a quadrats petits i els hi afegiu així com la maionesa, barrejeu-ho tot junt procurant que quedi tot ben distribuït i reserveu. Renteu els tomàquets i talleu a cadesqun una rodanxa pel canto rodó, deixant·les a part. Trèieu les llavors de cada tomàquet i farciu-los amb l'ensaladilla (2-3 cullerades per tomàquet) aneu·los posant en una plàtera, posant pel damunt de l'ensaladilla com a guarniment 2 anxoves i 2 tires de pebrot vermell a cada tomàquet. Feu servir les rodanxes de tomàquet com a tapa del farciment, i ja està acabat a punt per servir ( millor que ho prepareu tot aviat al matí i ho deixeu al frigorífic fins l'hora de dinar, fresc és més bo )
Una cita: "La gent no busca raons per fer el que vol fer, busca excuses" - William Somerset Maugham

26 d’abril 2008

Dissabte, poc temps, feina

Tots els drets reservats. Islàndia. Cataracta dels deus.
Un dissabte més i amb poc temps per fer un post, per tant, això, que no tinc temps, que tinc força feina de casa i ho deixaré per demà amb la recepta del diumenge.
Demà també tindré feina però suposo que llevant-me tan aviat com faig últimament, ho podré fer tot. És que demà celebrem aniversaris tota la família i tindré bastant de feina a la cuina i entre l'avi, el dinar, treure els pels de gos que malgrat que es faci cada dia, sempre n'està ple, aniré bastant atrafegada.
Apa doncs. fins demà.
Una cita: "L'art, la glòria, la llibertat i l'home és marceixen, però la naturalesa sempre resta bella"
George Gordon Byron . "Lord Byron"

25 d’abril 2008

Ja s'acaba el mes d'abril.........¡ ha plogut !

Foto Amy The Nurse. Tots els drets reservats.
Estem a 25 d'abril, tan sols queden 5 dies per acabar el mes i per sort ha plogut i ha nevat, segurament que no el suficient, però ha apaivagat la sed de la terra i dels boscs. He guanyat un pèsol sumant-me a l'aposta que va fer en Francesc, i anant de cara al maig esperem també que es compleixi el refrany " pel maig cada dia un raig" i acabi solucionant-se el problema immediat de l'aigua. Els polítics però no s'han de adormir i han de fer les degudes previsions perquè no manqui l'aigua de boca si com sembla, cada vegada hi haurà més sequeres.
Pel mes de maig, la meva estimada mestre, que ja vaig dir que fatxa no ho era però si molt religiosa i creient, a l'escola fèiem el mes de Maria. Muntava un petit altar en un racó de la classe amb una Mare de Deu preciosa i flors fresques cada dia: xeringuilla, roses, lliris, etc. i en acabar la classe al migdia, resàvem cantant la "salve". A mi m'agradava fer-ho tot i que ja sabeu que de cantar no en sabia pas massa, però m'agradava aquella petita estona i em sentia alegre i com més bona nena. Hi havia moltes de les meves companyes que ho trobaven una carrincloneria i reien per sota el nas i no pas de la Mare de Deu sinó de la mestre. La Srta. Maria ens feia cantar si, però si alguna no ho feia, ni la posava en evidència davant les altres ni la castigava, era simplement un ritual religiós que ella volia fer i volia que les seves alumnes no fossin unes descregudes. Malauradament per mi, amb el pas dels anys la meva religiositat va anar desapareixent i vaig començar a fer-me preguntes de les que no hi havien respostes, tan sols et deien que era una qüestió de fe i precisament fe i prou no em servia. He dit malauradament per mi, perquè potser si hagués conservat una mica d'aquella religiositat de quan era petita, m'haguès servit, potser eh! ,de consol.
L'única pega que jo tenia és que a casa no hi havia jardí ni flors i que jo no podia portar flors pel mes de Maria com feien algunes companyes, a mi em feia ràbia i una mica d'enveja. Li vaig demanar a la meva mare perquè a casa no hi havia flors, be que teníem eixida, i ella em va dir com sempre amb el seu pragmatisme de treballadora: jo ja tinc prou feina per portar un sou a casa i tenir cura de tu i de la casa, no tinc temps de plantar flors "primer és l'obligació que la devoció".
Aquest mes de maig el començaré be, perquè "Catarsi Teatre" tenim "bolos" l'1 de maig a Pineda a la mostra de Teatre i el 2 de maig a Planoles, amb l'obra "Torna-la a tocar Sam" i tot i que jo no hi tinc cap paper aniré amb la companyia per donar un cop de ma i així també estaré 2 dies fora de casa que em serviran d'esbarjo. Al menys aquest 2 dies demano que no plogui i que el cel llueixi un blau radiant.
Una cita: " Ningú se'n adona de que hi ha alguna gent que gasta excessiva energia simplement per semblar normal " - Albert Camus.

24 d’abril 2008

Lletres i diada de Sant Jordi

Foto de jorgextravaganza. Tots els drets reservats.
Al final de la diada es va confirmar el que ja tothom es pensava, que el llibre de Carlos Ruíz Zafón seria el nº 1 de vendes de Sant Jordi. Jo no coneixia aquest escriptor, el vaig descobrir per mitjans del "Circulo de Lectores" comprant "L'ombra del vent" i la veritat és que la novel·la em va agradar molt.
Avui he començat a llegir "El juego del angel" i de moment pinta be i enganxa. Però abans hauré d'acabar "K.L.Reich" que malgrat ser bastant cru i dur i conèixer d'antuvi el que passava als camps de concentració nazis, no deixa de frapar-te ni d'esgarrifar-te. Ja vaig per la meitat del llibre, temps enrere ja l'hauria acabat perquè tenia més poder de concentració i podia estar llegint molta més estona, ara que ho faig abans d'anar a dormir m'adormo a les 4 pàgines i no perquè la lectura sigui avorrida sinó per l'efecte del somnífer que em prenc.
En tinc un altre de llibre començat, "El Celler" de Noah Gordon, me'l varen portar els Reis i el vaig començar però l'he deixat apartat de moment per veure si més en davant soc capaç de tenir ganes de llegir més intensament durant el dia. De fet Noah Gordon és un escriptor que m'agrada força però per mi que com el primer de la seva trilogia, "El Médico" no n'ha escrit cap més a part de "Chaman" .
Per Sant Jordi, funciona massa be el màrketing de les editorials i acabem comprant el llibre del que més en sentim parlar. Va passar amb "El còdigo da Vinci", amb l'Esglèsia del mar" amb el segon "totxo" de Ken Follet continuació de "Los pilares de la tierra" i amb aquest mateix. Que per cert, quan vaig llegir "L'esglèsia del mar" em va recordar moltíssim "Los pilares de la Tierra" que jo ja havia llegit en edició "barata" feia molts anys i que em vaig comprar per l'autor, sorprenent-me molt perquè el que havia llegit de Ken Follet era novel·la policíaca i d'espionatge al igual que Frederick Forssyte i John Le Carré.
Ahir vaig anar a la presentació d'un llibre "La cançó dels deportats" d'una escriptora de Llinars, Na Teresa Pous. A part de la passejada amb la família i el nét, el berenar de xocolata amb xurros i viure l'ambient de llibres i roses de Llinars, la presentació d'aquest llibre va estar molt be perquè es varen fer unes lectures mig representades a duet, amb la Marina i l'Àlex, (Marina escriptora, actriu, dramaturga i Àlex actor, ambdós de la nostra companyia de teatre amateur "Catarsi Teatre") que varen saber transmetre la situació i ens varen fer venir ganes de llegir-lo.
De fet havíem fet plans per baixar a Barcelona i anar a la plaçeta d' "El Molino" on hi havia signatura de llibres per part de Na Júlia Costa, volia anar-hi per comprar el llibre, fer-lo signar i desvirtualitzar-nos amb la Júlia., però ho heu d'entendre, els fills són els fills i quan Na Marina em va oferir anar a berenar junts, varem canviar de plans. Ho sento Júlia, una altre dia serà, però si que demanaré el teu llibre.
Una cita: "Tots els rius van a parar al mar, però el mar no es desborda" - proverbi xinés.

23 d’abril 2008

Dia complert ahir, avui Sant Jordi

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.
Estic molt contenta, ahir va ser un dia complert, felicitacions pels meus 61 anys, de tothom, els amics i amigues més estimats, els fills, el marit, els amics de FACEBOOK, la família, blocaires, en fi que tothom es va recordar de mi. ¡ que be !. També vaig tenir el meu regal de Sant Jordi, l'últim llibre de Ruiz Zafón, que segur que m'agradarà, i a més el meu marit em va obsequiar amb un sopar a la Fonda Europa i varem menjar d'allò més be o sigui "chapeau" de dia.
Avui és Sant Jordi, la gran festa del llibre, les roses i l'amor. Tot i que a casa som dels que anem comprant llibres al llarg de l'any (aniversaris, sants, Reis,) per Sant Jordi no pot faltar de cap de les maneres el llibre i transgredim una mica la tradició, jo en compro un pel marit i ell en compra un per mi, i en quant a la rosa ell també em regala una rosa i tots contents. Cliqueu damunt el títol del post i preneu-ho com a felicitació per part meva a tots vosaltres del dia de Sant Jordi.
M'he posat a fer el post quan hem tornat del sopar passant 4 minuts de les 12 de la nit. (per tant ja era Sant Jordi) Però ara ja acabo perquè m'estic morint de són. Me'n vaig a dormir.
Una cita: "Els ganduls sempre parlen del que pensen fer i del que faran, els que de veritat fan alguna cosa no tenen temps de parlar ni del que fan" - Goethe

22 d’abril 2008

Petites anècdotes

Tots els drets reservats.
Recordo quan amb la meva mare anàvem a Barcelona a veure a la meva tia. Anàvem en tren des de Granollers fins l'estació de França de Barcelona i d'allà, a peu fins a Colon i Rambles amunt fins a trobar el carrer Hospital. Per trobar-lo, la meva mare es guiava per una escultura que hi havia damunt d'una botiga que quedava a la dreta de la Rambla, aquesta escultura era un paraigües de pedra, quan veiem el paraigües sabíem que a l'esquerra hi havia el començament del carrer Hospital, sempre anàvem pel mateix camí i no passava mai per cap altre lloc tot i que segur que hagués pogut fer drecera tallant per carrers. Un dia que hi vaig anar amb el meu pare, ell va fer això va tallar per carrers fins que varem anar a sortir just el carrer de la botiga del "paraigües", jo li anava dient "papa que no és per aquí, que per aquí no es va a casa la tieta" i ell em deia, calla que si que s'hi va, ja ho veuràs, però jo no les tenia totes i creia que ens havíem perdut, quan vaig veure el paraigües, em vaig sentir "salvada".
M'agradava molt anar a casa la meva tia de Barcelona, ella se'm enduia a comprar a la plaça, de fet era el mercat de la "boqueria" que li quedava molt a prop i sempre em comprava alguna llaminadura, també l'havia acompanyat al cafè on anava 2 dies per setmana a fer la neteja. A aquell cafè, petit, però net i polit, amb poques taules, també hi anava el meu tiet i padrí a fer el seu cafè del matí. Feia una olor especial, agradable, de cafè o cafè amb llet, mai més he sentit aquella olor en cap bar o cafeteria, be si que l'he sentida no fa gaire (no recordo on era) però al entrar vaig sentir aquella olor i vaig pensar desseguida en el cafè de Barcelona (estava pel darrera del Liceu).
He parlat del carrer Hospital però els meus "tiets" vivien al carrer Robadors que per mi era un carrer com altre qualsevol. Una vegada que estàvem xerrant una colla d'amigues amb el conserge de l'Institut, que era molt de la broma i ens feia riure molt, parlàvem de Barcelona, que si les Rambles, que si el Parc Güell, que si el Tibidabo, i jo amb tota la meva innocència, vaig i dic " doncs jo l'únic que conec de Barcelona és el carrer Robadors" i el conserge va esclatar a riure i va dir, vaja el millor carrer de Barcelona, el carrer de les putes. Em vaig quedar de pedra, evidentment que sabia que era una puta, però està clar, la meva tia no ho era pas ni les seves veïnes i per tant no ho acabava d'entendre, jo no hi havia vist mai res d'estrany en aquell carrer, està clar que de nits no hi havia estat mai i de dia tot semblava normal. Quan li ho vaig explicar a la meva mare, em va dir, doncs si noia però és més enllà d'on viu la tieta i es va quedar tan panxa.
Més d'una vegada ens havíem quedat a dormir a casa dels "tiets" perquè la meva mare (que li agradava molt la "revista") i la meva tia anaven al Romea, jo em quedava a casa seva a dormir, però una vegada em van portar amb elles perquè crec que la funció era aviat i varem veure a "Carmen Morell i Pepe Blanco" en "Me debes un beso". M'ho vaig passar d'allò més be, em vaig aprendre la cançó i la cantava quan fèiem "revista" per nosaltres i els amics (els fèiem pagar 10 cèntims) disfressant-nos, jo era la cantant (els gestos molt be, però l'afinament terrible), cantava "La niña de Puerto Rico", i tots els cuplets que va tornar a posar de moda la Sara Montiel en "El último Cuplé". En fi, que es va perdre tota una artista, perquè quan assajant una funció que havíem de fer per Santa Eulàlia les de "doctrina" en que havíem de fer uns "coros", el mestre Ruera em diu - escolta, tu ara no cantis - i quan acaben la cançó va i diu " ara si que ha sonat be" em volia fondre de vergonya i així va acabar la meva afició a cantar.
Una cita: " La ciència humana consisteix més en destruir errors " - Sòcrates.

21 d’abril 2008

61 anys de vida

Foto de Ideedathis. Tots els drets reservats.
Sembla que era ahir que anava a l'Institut, que vaig anar a ballar per primera vegada, o que vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit. Han passat però molts anys d'això i ara ja en tinc 61 menys 1 dia.
Quant jo era petita ens semblava que 60 anys n'eren molts i que les persones que hi arribaven eren velletes, velletes, ¡ si fins i tot un jove de 20 anys el trobàvem vell ! i ara, que en penso? doncs que no sóc tan vella com creia, al cap i a la fi avui dia la mitjana de vida de les dones ja està en 80 anys, o sigui que me'n queden quasi 20 per viure, que no són pocs eh?.
Diuen que "qui dia passa any empeny" i és així, amors, situacions, bones i males experiències, sacrificis, donar i rebre, problemes, alegries i penes. De tot hi ha hagut al llarg d'aquest 61 anys, però és que la vida és això; a tots ens passa i tothom passa més o menys pels mateixos tràngols al llarg de la seva vida per això és tan real aquesta "dita" d'aquest paràgraf. Tens un problema que ara et sembla que no te solució? segur que després de dormir, a l'endemà trobaràs la manera de resoldre'l.
A molta gent no li agrada fer anys i n'hi ha que s'amaguen l'edat. Jo aquesta posició no l'acabo d'entendre, si fas anys vol dir que estàs viu, que no t'has posat malalt, que pots continuar gaudint de les petites o grans coses del dia a dia. Mai m'ha importat dir l'edat que tinc tot i que he de dir que quan vaig fer els 60 anys, en certa manera em va afectar, vaig pensar "noia, ara ja vas de baixada" i ja has entrat a l'etapa del "si no fos". Ara però ja ho tinc superat, alguns hàbits canviats, si, moltes coses que podia fer com per exemple enfilar-me a una escala per despenjar les cortines, ara m'és molt més difícil i en certa manera em fa por de caure (diuen que les caigudes a partir d'una certa edat no són pas bones perquè els ossos ja no són el que eren i es trenquen molt més fàcilment), no puc fer grans passejades, ni estar molta estona dempeus, de vegades em plantifico davant de la nevera i no se que hi he anat a buscar, en fi, coses de l'edat i que duri però que no empitjori, perquè el que si que em fa por de veritat és no poder-me valer per mi mateixa i haver de dependre d'algú i donar feina als meus.
Be doncs, 61 anys que es resumeixen així: escola, institut, treball, festes particulars, el primer amor, novio, matrimoni, 1 fill, 1 altre fill, Bilbao, Tunísia, Mallorca, Canàries, Granollers, feina, educació dels fills, participació a l'escola dels fills, primeres novies, convidades familiars, tenir cura dels pares, L'Ametlla, tenir cura dels sogres, morts, plors, rialles, una nova vida (nét) i "anar tirant"
Feliç? la felicitat plena no existeix, però si ho rumies be amb un punt de vista positiu, pesen més els moments de felicitat que els de infelicitat, per tant i en general, si, feliç.
Una cita: "Tan sols és digne de llibertat qui la sap conquistar cada dia" - Goethe.

20 d’abril 2008

La recepta del diumenge ..... "Amanida d'alvocat i salmó"

Tots els drets reservats.

La recepta d'avui no forma part de la cuina catalana i casolana, és una amanida que vaig menjar en un Hotel i que em va agradar molt, ja l'he fet diverses vegades i ha tingut molt d'èxit amb els meus. Espero que la feu i us agradi.

"Amanida d'alvocat i salmó"

Ingredients: (4 persones) 1 alvocat i mig per persona, 2 o 3 talls de salmó fumat per persona, 2 tomàquets forts però madurs, 1 (o 2) ceba tendra, 1 poma golden, 2 "cogollos", oli, pebre negre, sal, herbes provençals.

Elaboració: prepareu en un bol gran el tomàquet, la ceba tendra, el cogollo i la poma, tallant-ho tot molt petit, quasi picat, empolvoreu amb pebre i les herbes provençals, amaniu amb oli d'oliva i unes gotes de vinagre de Mòdena, barrejeu-ho tot i apunt per muntar els plats.

Obriu els alvocats per la meitat, trèieu el pinyol i amb l'ajuda d'una cullera els trèieu la pell. Prepareu cada plat de la següent manera: 3 meitats d'alvocat (el cantó del forat del pinyol ,tocant al plat) en forma de "vano", els feu uns talls (2 a cada meitat) saleu i els tapeu amb els talls de salmó fumat, empolvoreu amb les herbes i el pebre i amaniu amb una mica d'oli d'oliva. I finalment al vèrtex del vano i poseu una cullerada o dues de l'amanida de poma.

És una elaboració senzilla que podeu tenir preparada a la nevera sense amanir fins l'hora de dinar. Els alvocats no eh? aquests els heu de preparar quan munteu els plats.

Aquesta amanida, jo la vaig trobar "exquisita"

Una cita: "La llibertat no és res més que una oportunitat per ser millor" - Albert Camus

19 d’abril 2008

Descans setmanal..... dissabte

Tots els drets reservats.
Unes quantes flors, per animar el blog i aquest descans d'avui.
Demà hi tornaré amb "La recepta del diumenge" que de moment no se encara quina serà.
Fins demà doncs i " Bon cap de setmana "

Proverbi: "Si caus set vegades, aixecat'n vuit"

18 d’abril 2008

Algunes visites a blogs

Tots els drets reservats.
Avui he fet unes quantes visites a diferents blogs als que no hi entrava feia dies. Veig que el tema de l'aigua s'ha anat apaivagant una mica, encara se'n parla però no tant. El que domina ara són els nomenaments del nou govern, els ministres i sobre tot Corbacho i Na Carme Chacón.
Els blogs sobiranistes, o nacionalistes, o independentistes, com els vulgueu dir, són els que més s'acarnissen amb aquest 2 nous ministres, que si en Corbacho no te estudis, que si Na Carme Chacón no se li ha perdut res a Defensa i que què farà una "dona" i "embarassada" amb els militars?, i sort hi ha de que les altres ministres no són catalanes i de moment en aquests blogs no se'n parla massa d'elles, tot arribarà però, ja buscaran elements per desmerèixer el nou govern.
¿Com es pot parlar malament d'una persona a la que no es coneix? Els que pel seu càrrec o per dedicar-se a la política surten sovint als mitjans de comunicació no són coneguts com a persones. Se sap d'elles els currículums facilitats als mitjans i punt. ¿Com es pot titllar de mediocre a persones amb les que no hi has tingut cap contacte ni cap conversa? Quan veus o escoltes una entrevista més o menys pots intentar esbrinar com és aquest polític, però et regeixes pels teus paràmetres, pots pensar que és sincer o no, que és creïble o no, simpàtic o no, carismàtic o no; guapo o lleig, amb poca personalitat o amb molta, però ¿mediocre? ¿quins són els valors que medeixen la mediocritat? és el mateix que quan diem "és una persona normal" ¿Com ha de ser una persona normal? ¿que és normal i que no? o quan ens demanen com volem el bistec, al punt, passat o cru, doncs tot dependrà del que el cuiner consideri "el punt" o passat o cru, no?
En resum, "tot depèn del color del vidre en que es miri"
Qui som nosaltres per jutjar? S'obliden aquest blogaires de que la gent "corrent" (la que viu treballant i fent el que pot per tirar en davant els fills, gaudir una mica d'esbarjo i arribar a vells) no els preocupa ni la seva pròpia mediocritat ni la dels polítics?, el que de veritat els preocupa és el poder anar fent la seva vida, no patir injustícies ni ofenses perquè els seus pensaments o ideals no coincideixin amb els del veí, tenir un cert benestar ben entès, i uns avantatges socials: salut, educació, feina, seguretat etc. i para de comptar. Els seus hobbys, intel·lectuals o no, són això, seus, i els polítics no n'han de fer res de la mateixa manera que ells no n'han de fer res de si tenen uns governants lletrats, intel·lectuals i amb carrera, mentres facin la feina que han de fer que per això paguen els seus impostos, no els preocupa res més. Sí passats els 4 anys de rigor els fets no han cobert les expectatives i creuen que els governants no tenien la suficient vàlua per fer la feina, canviaran el seu vot i ja està. Pot ser si que la gent "corrent" és mediocre en general, però no es mama el dit i ja no es deixa entabanar per quatre paraules ben dites.
Per acabar, jo em pregunto ¿a que venen aquestes desqualificacions? ¿són fruit de no saber perdre? o be ¿és aquest el seu únic discurs que creuen que els pot servir per fer canviar el vot i tornar a manar? i ¿a qui beneficia? ¿als catalans? ¿quins catalans?
Una cita: " Un peligro previsto está medio abolido" - William Shakespeare

17 d’abril 2008

Els absents.........

NADAL 2002 - Alícia i Elvira (absent, mare) (1a foto, esquerra) Marc (absent) Maria i Joan (2a. foto, dreta)
Xavier i Magda, Alícia i mare, Marc en primer pla (3a. foto, esquerra)
"EL MEU ABRIL"
El mes d'abril, és el meu mes de sempre i no tan sols perquè vaig néixer per l'abril sinó que per mi és sinònim de primavera. Per l'abril comença a apuntar el que serà l'estiu, dies clars, sol, cels blaus, ocells, flors, arbres en tot el seu esplendor, en resum "vida"
Però molt aviat aquest abril farà 4 anys d'una absència impossible de superar i que malgrat els esforços per continuar rient, acompanyant a qui estimo, gaudint d'una nova vida recent, o sigui vivint, ja gaire be estic a punt de llançar la tovallola. Cada vegada em costa més fer coses, sortir de casa, gaudir d'un bon llibre, o fins i tot anar a la perruqueria. M'obligo a fer tot això i molt més des del 1er. dia perquè malgrat tot vull pensar que em necessiten i que sense mi no tirarien en davant, però la veritat és que ja m'he cansat de ser "la forta" la que sempre tira en davant, la que ho aguanta tot, i no vull fer llàstima però voldria poder traspassar això a algú altre i poder fer-me la víctima, i tenir paraules de consol. De fet el "et necessitem" ha estat l'estímul fins ara, però avui dia ja soc jo que necessito i no trobo.
La segona absència, la de la meva mare, no serà fins l'agost que farà els 4 anys que no hi és. Però la meva mare tot i que sempre la tinc al pensament i quan més vella em faig més recordo el que ella em deia i feia i m'ensenyava, no és el mateix, era llei de vida que se'n anés, ja havia fet els 91 anys i pobrissona el seu cos (la màquina) s'havia anat espatllant i fins i tot ella deia que ja se'n havia d'anar perquè ja havia fet tot el que havia de fer en aquesta vida i que per tant ja no volia donar més feina a qui li quedava de família.
Per tot això, dies enrere comentava que el meu mes preferit quedava enterbolit pels records i les absències. Fa dies que he estat rumiant si seria adequat fer al meu blog aquest petit homenatge i finalment he decidit que m'és igual si és adequat o no, jo necessitava fer-ho perquè també moltes vegades he dit que escriure el blog em serveix de teràpia i per tan per treure'm aquest enterboliment de l'abril i poder gaudir-ne (m'és igual si plou i no hi ha prou hores de sol ni de cel blau que necessito, fa més falta per tothom que plogui), m'he permès aquest desfogament.
Perdoneu el rotllo.

16 d’abril 2008

Més records..... Bilbao

Tots els drets reservats.
Per la feina de músic del meu marit a Bilbao hi vaig estar 2 hiverns, el primer érem pràcticament recient casats, i el segon ja teníem el primer fill amb 4 mesos.
Aquell primer hivern passat a Bilbao va ser agradable tot i que sempre hi havia molta humitat. Vivíem en una pensió de "les siete calles" carrer Loteria, 2. Jo no anava mai als llocs on tocava el meu marit perquè avui tocaven a Baracaldo, demà a Portugalete, o sigui un lloc diferent cada dia i jo no en tenia cap ganes de marxar després de dinar i haver-me d'empassar tots els assajos. Als matins, (com sempre durant quasi tota la meva vida) deixava al marit dormint i me'n anava a esmorzar a una cafeteria a prop de la pensió, se'm va fer difícil al principi aprendre com demanar el meu cafè amb llet, ja no recordo les maneres que hi havia de demanar el cafè, finalment vaig saber que si demanava "un café con leche de desayuno" tindria el meu cafè amb llet normal. Una vegada esmorzada anava a comprar el diari i me'n anava a llegir-lo a un parc que hi havia al davant de la cafeteria-hotel Arriaga, llavors tornava passejant cap a la pensió per despertar al marit, tornàvem a sortir junts ell per esmorzar i jo em prenia un "vino" que sempre anava acompanyat d'un "montadito" (obsequi, formava part del "vino").
Anàvem sempre a dinar tots els del grup a un restaurant de menú casolà (nosaltres en dèiem a ca la Bego, que era el nom de la filla) que costava 50,- ptes. i que cuinaven molt be, però és clar, la cuina casolana bilbaïna és bastant forta i hi posen xoriço a tot, va arribar un punt que tenia l'estòmac pesant, pesant, i com que hi teníem prou confiança els vaig demanar si l'endemà em podrien fer de primer unes patates bullides, varen al·lucinar i els vaig haver d'explicar com fer-les (això de no fer-hi cap sofregit ni posar-hi xoriço no ho acabaven d'entendre) però me les varen fer el que va passar és que me les varen servir amb l'aigua i vaig haver de demanar que les escorreguessin. La Bego és va quedar al meu costat per veure com em podia menjar allò tan poc gustós, però a mi se'm varen posar de maravella.
Un altra dia els vaig explicar com fer un arròs bullit de malalt que en dic jo, perquè anava una mica "fluixa" i sí me'l van fer però me'l varen portar escorregut (a l'inrevés que les patates) ja no recordo com me'l vaig menjar potser hi vaig afegir aigua i un raig d'oli? no ho recordo.
Però anar a dinar a Ca la Bego és va haver d'acabar perquè el cantant (Robin Marcos, cantava com en Luís Mariano) per a qui treballaven acompanyant-lo en les seves actuacions, va dir que se'n anava de cap de setmana a veure la família i ja no va tornar, devia als músics 2 setmanes de feina i ens varem quedar a "dos velas" o sigui que per estalviar, primer varem anar a dinar a la "Casa Alavesa" on el menú era de 24,- Ptes. el menjar no valia gran cosa però al menys era menjar calent, allà vaig avorrir els "callos" vaig trobar que feien pudor (només ho sentia jo) potser és que ja estava embarassada però encara no ho sabia, hi varem dinar una setmana però finalment com que havien decidit esperar una altra setmana més per veure si el "jeta" del cantant tornava i cobraven, varem passar-nos als bocatas que jo anava a comprar i els preparava per tots. O sigui, bocata per esmorzar, bocata per dinar i bocata per sopar, fins que varem agafar el sis-cents i varem tornar a casa.
Amb això dels bocatas hi ha una anècdota una mica fastigosa però us l'explicaré, resulta que el bateria del grup (en Jaky) era francès i em va demanar que li comprés formatge "roquefort" pel bocata, jo llavors no el coneixia i no n'havia menjat mai i li vaig dir "és el formatge que diuen que te cucs?" i em diu si, quants més en té més bo és el formatge, vale, jo que li compro el formatge i a l'hora de fer el bocata veig que és veritat que hi ha cucs i quan li dono li dic, mira Jaky que deu ser molt bo perquè en te bastants de cucs, i ell esverat diu "hòstia, no jodas" total que vaig haver de treure tota la molla i formatge del pa i demanar a la patrona si li podia fer una truita.
Quan varem arribar a casa vaig confirmar que estava embarassada.

15 d’abril 2008

Proves de fotos

Esgotament per les picabaralles de l'aigua

Foto de Katsudo. Tots els drets reservats.
Ja s'ha arribat a un punt amb això de l'aigua i la sequera, entre els polítics i els mitjans atiant als polítics, entre el govern de la Generalitat i el Govern d'Espanya, entre els blocaires sobiranistes, polítics, literats, nacionalistes d'uns i altres; que ja no vull llegir més, no vull saber l'opinió dels uns i els altres, ni donar la meva, ja s'ho faran. Estic convençuda que entre les pluges i les solucions polítiques no ens mancarà l'aigua, per tant, prou, prou, i prou (com diu en Cuní) ¡Parlem d'una altra cosa !
Ahir vaig votar pel "II premio Imbécil con columna" endagat per NetoRatón2 i el meu vot va ser per dos personatges: Antonio Burgos i Pio Moa, que en les seves columnes demostren ambdos una imbecilitat extrema., espero que els hi otorguin als dos "ex-aequo"
Ahir vaig estar rebuscant fotografies públiques a Flikr però resulta que no ho devia fer prou be perquè totes les que vaig triar em surten petites, hauré de tornar-hi avui a veure com ho puc arreglar perquè la veritat és que n'hi ha de molt "guapes" avui però he hagut de posar una de les que ja tenia, que no recordo si la he repetit, perquè les noves se'm descarregaven com miniatures.
Continuarem parlant d'altres coses com per exemple més dels records de Tunísia o d'altres, fins que es vagi apaivagant el ressò de l'aigua i els nomenaments de ministres, que deu n'hi do la tinta que han generat.
Apa, fins demà.

14 d’abril 2008

A mig abril.......

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.
Dilluns, començament de setmana, 14 d'abril, dia en que es va proclamar la República, s'acosta l'estiu, be encara falta i abans ens ha de ploure més eh?
Tots els que es varen afegir a la juguesca de'n Francesc ja poden anar preparant els pèsols perquè ploure ja ha plogut ( a la juguesca no hi entrava si seria suficient, simplement que plouria per l'abril i pel maig) el que em toca a mi el perdono perquè ja vaig dir que no m'agradaven els pèsols i la veritat és que ¿què en faré d'un sol pèsol? ¿posar-lo sota de 7 matalassos per saber que la novia del meu net és de sang blava com el conte?.
Com que és dilluns, estic mandrosa, no he fet cap repàs de titulars i a més tinc molta feina de l'oficina, ho deixaré ja per avui. Ah! tan sols una cosa, m'han convidat a votar pel II premi "Imbecil con columna", per tant m'he d'aplicar a trobar-lo.
Fins demà doncs.

13 d’abril 2008

La recepta del diumenge - "Arròs amb bacallà"

Tots els drets reservats.
Ja se'm estan acabant les idees per donar-vos receptes, aviat hauré de tancar aquest cicle perquè com ja us deia al començament del mateix, una vegada hagi de recorre als llibres de cuina ho deixaré, perquè això ja ho pot fer tothom. Us donaré uns quants consells al respecte de la utilització dels llibres de cuina a tenir en compte i s'haurà acabat "Les receptes del diumenge". Potser començaré amb "El compte del diumenge" ? no ho se eh? que això ja són "figues d'un altre paner. Be, la recepta d'avui és un plat senzill (antigament "de pobre") però molt gustos i apetitós.
"Arròs amb bacallà"
Ingredients: (per 4 persones) 1/2 quilo de bacallà sec per esqueixar, 1/2 quilo d'arròs, 1 carxofa, 1/4 quilo pèsols congelats, 1 ceba gran, 1 pebrot verd mitjà, 1 tomàquet madur ratllat, oli d'oliva, 2 o 3 grans d'all.
Elaboració: 4 o 5 hores abans renteu el bacallà varies vegades traient-li el màxim de sal i el deixeu amb aigua fins l'hora de fer l'arròs (ha de quedar un punt salat perquè en cuinar-lo amb l'arròs ja perdrà l'excés de sal). Peleu la carxofa, talleu-la en 4 trossos i deixeu-la en aigua i llimona per a que no es torni negre.
En una cassola gran amb un raig d'oli, sofregiu la ceba picada petita i el pebrot verd també picat petit, quan ja casi està "potxat" i afegiu els alls ben picadets, els doneu un parell de voltes procurant que no es cremin i immediatament hi aboqueu el bacallà que haureu escorregut molt be i esqueixat, ho remeneu i hi afegiu el tomàquet ratllat. Quan teniu ja ben fet el sofregit tireu-hi l'arròs remenant-lo be i deixant que s'impregni del sofregit, llavors hi tireu l'aigua (aprox. 12 cullerots grans) que haureu escalfant prèviament quasi a punt d'ebullició, els pèsols i les carxofes escorregudes, sacsegeu la cassola i deixeu bullir 15 minuts (sense remenar amb cullera, només sacsejant, i procurant que no s'agafi, afegiu aigua si cal) aparteu la cassola del foc, tapeu-la i serviu els plats no més tard de 5 minuts.
Com deien els de "Cuines", espero que us agradi.

12 d’abril 2008

Ja hi ha llista de ministres

Foto de Amy The Nurse. Tots els drets reservats.
Ahir el candidat a president José Luís Rodríguez-Zapatero, va ser elegit a la segona volta per majoria simple del Congres dels Diputats, com a President. Avui jurarà o prometrà el càrrec davant el Rei.
Però a la tarda ja va avançar alguns dels noms del seu pròxim gabinet, els quals comunicarà aquesta tarda de manera definitiva al Rei.
Trobareu aquesta llista i anàlisi del perquè aquí . O sigui, 2 ministres catalans a Madrid: José Antonio Corbacho com a ministre de Treball i Immigració i Na Carme Chacón com a ministressa de Defensa.
Malauradament ha pogut més el president d'Andalusia "Chávez" que no pas el nostre president José Montilla, aquest li va demanar a ZP que Na "Maleni" no formés part del govern però no ha estat així i han pesat més els diputats socialistes d'Andalusia que els de Catalunya i Na Maleni continuarà formant part del govern i amb la mateixa cartera "Foment". Un cop fort pel President de la Generalitat que, n'estic segura, aquest s'apuntarà al "debe" de ZP.
Llegit el "currículum" de la ministra catalana Carme Chacón, que us recomano, he quedat admirada de que una dona tan jove hagi acumulat tanta experiència política. Espero que els seus detractors, inclòs el "Polònia", que la retrataven com a "dona florero" i dona de quota, "tonteta" i "mimada" se'n adonin que segurament és molt més vàlida del que creien. Estic segura de que tindrà prous d'allò que s'ha de tenir per ser el cap de l'exèrcit, igual que ho va demostrar en Narcís Serra que en la seva època va ser encara molt més dur per ell però ho va aconseguir.

11 d’abril 2008

"Papeles mojados" - CHAMBAO

Bellesa senegalesa. Foto de Magda. Tots els drets reservats.
El títol del post d'avui és el de la cançó de "Chambao" que està tenint molt d'èxit, però el que m'interessa més de la cançó és la lletra, tot i que el guarniment musical és molt bo al meu parer, escolteu-la i veieu-la a la barra de video. Parla de les pàteres i els immigrants que perden la vida buscant precisament una vida millor per ells i els seus.
Us recomano, el post de la meva amiga Magda que va fer ahir referent a l'Àfrica, en ell ens explica la situació de la majoria d'africans, com per exemple que es poden morir d'un mal de queixal per no tenir al seu abast un trist antibiòtic. (no fa servir corrector de català però s'enten molt be).
Tot això, be el meu post, ve donat perquè al darrer informe d'Aministia Internacional situa a Espanya com un dels llocs on hi ha més brots de xenofòbia contra els immigrants, malgrat el que ens pensem de que som un país molt solidari i tolerant continuem mirant-nos als immigrants com a rars i molta gent pensa que venen a usurpar els nostres drets, com si ells com a persones humanes no en tinguessin de drets.
Hem de recordar que tota aquesta immigració que ens ve de l'Àfrica, que entren de manera il·legal, que viuen amb por de ser retornats al seu país, treballen en feines que ja ningú aquí vol fer per ser massa dures i mal pagades (el camp, neteja, cuidadors d'avis, càrrega i descàrrega, etc..). També als anys 60 quan molts espanyols, (andalusos, gallecs, extremenys) varen decidir immigrar a França, Alemanya, Suïssa, l'única feina que trobaven i els deixaven fer eren d'aquest tipus i també ells se sentien discriminats, fora de lloc, enyorats de la seva terra i de les seves famílies, menyspreats, considerats incults i ignorants, però ells seguien lluitant perquè ho feien per sobreviure ells i les seves famílies, qui no ho faria?
La Magda acaba el seu post amb una frase colpidora. A qui s'ha de demanar solucions per l'Àfrica malmesa pels europeus, és als governants (propis i els de l'anomenat 1er. món) i no als mateixos immigrants. ¿Què hi poden fer ells si és la única sortida que els queda per no veure morir-se els pares, fills, família,..... de gana?

10 d’abril 2008

ZP defensa la nostra llengua

Foto de Amy The Nurse. Tots els drets reservats.
Repassant els titulars d'el Periòdico d'avui hi ha una ressenya molt interessant de la defensa que el futur President (o president en funcions) Rodríguez Zapatero va fer ahir al Congres dels Diputats en resposta a la Rosa Díez de UPD, llegiu-la aquí està molt ben explicada i diu que de manera contundent en ZP va negar que a Catalunya el castellà estes discriminat.
Els que estem molt interessats en la nostra llengua potser hauríem de fer servir més el que fa fins molt poc era habitual i que no se per quina raó s'ha anat perdent. Em refereixo a la manera de donar l'hora en català, hi ha molt poc jovent que tot i demanar-la i parlar en català, si li dius són 2 quarts i mig de dotze et diu "mande?" en tenen la culpa els rellotgers al haver fet rellotges digitals (és així com és diu?)? és que avui a les escoles no ensenyen als infants a conèixer el rellotge? En català tenim una manera diferent del castellà de dir l'hora per tant crec que hi hauríem de insistir en donar-la com ho hem fet sempre.
Passa el mateix quan vas a comprar queviures, ja no hi ha dependentes o dependents que sàpiguen que 1 quilo te 2 lliures i mitja, o 30 unces, o 4 quarts de quilo i tampoc saben que són 3 unces, una unça i mitja, mitja terça, una terça, mitja lliura, una lliura, fins hi tot alguns ni el quart de quilo. Tot ho has de demanar per grams i passa el mateix amb les capacitats, en lloc de demanar i capsa de llet de litre i mig, abans dèiem 6 petricons de llet. Comprenc però que hi ha coses que abans compràvem a granel com era l'oli i la llet (demanàvem 1 quarta d'oli o 2 o 2 i mitja) i com que ara ja va tot envasat no cal i segurament per aquesta raó s'ha anat perdent l'expressió, però el pes hauria de ser encara vigent i hauríem d'ensenyar-ho a dir-lo tal com s'ha dit sempre.
Ja no parlo de "quarteres" perquè els pagesos encara ho fan servir quan anomenen les mides de les seves terres de conreu, (malgrat que cada vegada més parlem de m2.) ni de tones, ni de quintàs, perquè en el dia a dia no és habitual parlar d'aquests pesos a no ser que treballis en una fàbrica de ferros, de gra, de ciment, etc...
Posem el nostre granet de sorra en la normalització de la llengua, fem servir aquestes expressions per a que no es perdin i si cal explicar el que volen dir, no passa res, s'explica, però així potser és podrà anar recuperant allò que tot i ser vigent (no han canviat pas les mesures i el sistema mètric decimal) s'ha deixat de fer servir.

09 d’abril 2008

Dia Global per Darfur

Actes pro DARFUR, ho trobareu aquí cliqueu i llegiu el programa per diumenge 13 a Barcelona i dilluns 14 a Sabadell.
¡ Passeu-ho ! gràcies.

+ de Tunísia

Foto de Elisabatiz. Tots els drets reservats.
Avui recordaré una altra vegada coses de la nostra estada a Sousa de Tunísia l'any 1973. Ens havíem quedat quan varem canviar de casa i allà vaig conèixer a Madame Arbia i els seus fills, amb ella, que tan sols era 5 anys més gran que jo però que a mi em semblava molt més, vaig conèixer alguna de les costums, com per exemple, la manera de fregar el terra (els tenim per persones brutes des dels nostres paràmetres) elles cada dia al matí, aixecaven la roba de llit i l'estenien al pati per tal de que s'oregés be, llavors feien el que nosaltres en dèiem i fèiem antigament, "baldeo" o sigui en una galleda amb aigua calenta i sabó, anaven escampant l'aigua per les habitacions i l'anaven recollint amb una baieta, una vegada eixut el terra arreglaven els llits, endreçaven la casa i sortien a comprar si és que ho havien de fer i si no ja es posaven directament a fer el dinar.
El que en un principi em va frapar per les connotacions masclistes, va ser que a l'hora de dinar no s'asseien tots junts a taula, (de fet no hi havia taula gran de menjador ni menjador ) primer servien i dinava el marit sol en una tauleta baixa, i quan ja havia acabat llavors dinaven la dona i els fills. La meva Madame Arbia era més "moderna" u "occidental" perquè anava a comprar ella sola o amb la filla gran, però en aquella època qui anava a comprar era l'home. Al mercat hi veies ple d'homes amb el cabàs i en contades ocasions l'home acompanyat de la dona 3 passes enrere.
Totes les tardes, com que ja hi havia la feina feta de la casa, es reunien al pati amb les veïnes i s'explicaven coses, feien bromes, cosien, o preparaven el couscous per l'any, quan feien això la canalla en gaudia perquè els feien "farinetes" que menjaven amb mel, ¡ah! i a la tetera no hi faltava mai te que anaven bevent durant tota la tarda.
En temps del ramadà, va ser curiós veure com tots esperaven el "tir de canó" de les 6 de la tarda i la pregaria del mulhecin per poder fer el que tenien més ànsia, n'hi havia que estaven apunt amb el cigarret als dits, d'altres amb la tassa de te o cafè i d'altres esperaven que els portessin l'entrepà. Durant el ramadà, des les 6 del matí fins les 6 de la tarda, no poden menjar, ni beure, ni fumar, ni estar amb la dona, ara, arribades les 6 de la tarda s'aixecava la "veda" i els plats més especials, (couscous, ragut, ous, briks a l'oef, estofats ) és cuinaven cada dia en quantitat, així com pastissets, tes amb menta, o amb fruits secs (ametlles, o pinyons, o cacahuets) era com els nostres menjars de Nadal o Festa Major i quasi es passaven les dotze hores menjant, evidentment que no ho feien durant tota la nit però jo us asseguro que anaven a dormir amb la panxa ben plena. Madame Arbia em va avisar de que els ous, la llet, la pasta de break, el xai, el sucre i la mel arribaven a exaurir-se i per tant n'havia de fer una mica d'acaparació en la compra setmanal per tal de no quedar- me sense llet o sense poder fer ni una truita.
Gràcies a aquesta família, vaig poder anar alguna nit al night-club de l'hotel on tocava el meu marit perquè se'm quedaven el nen, "le petit Joan" li deien i ell estava encantat, fins i tot algunes paraules en àrab les entenia, de veritat que era molt graciós i no es feia estrany amb ningú i jo el deixava amb Madame Arbia amb tota la confiança del món perquè era una molt bona mare i bellíssima persona.
Continuarà......

08 d’abril 2008

Un dia de descans de blog per vosaltres

Foto de spirita. Tots els drets reservats.
Ahir no vaig fer cap post. Motiu? mandra i manca de idees, i avui no us penseu que tinc gaire clar de que parlaré.
Del que m'he adonat en això dels blogs és que funciona una mica com les postals de felicitació de Nadal. Tu n'envies a la família i als amics i en rebes dels mateixos a qui els has enviat. Ja fa molts anys que vaig deixar d'enviar postals de Nadal precisament per això, tenia la sensació de que jo me'n recordava d'ells però que ells se'n recordaven de mi quan rebien la meva i llavors me la enviaven, era com una mica forçat, i vaig arribar a la conclusió que això de les postals de Nadal a molta gent els fa fins hi tot ràbia, per tant felicito el Nadal a la família per telèfon i ja està.
La comparació amb els blogs és perquè ja m'he adonat que si tu tafaneges d'altres blogs i deixes un comentari a algun article que t'ha agradat el més segur és que aquest blocaire t'envii un comentari al teu post del dia, però si vas tafanejant sense deixar cap comentari, tampoc en tindràs cap.
És que això dels blogs ha augmentat tant que es necessiten moltes hores si vols llegir-ne uns quants i deixar comentaris, jo ho comprenc, ens hem posat a escriure, molts sense cap mena d'experiència, imposant-nos com una obligació diària fer un post i de vegades acabem escrivint banalitats, i està clar que no tothom disposa del temps suficient per fer visites i comentar, menys si és alguna bajanada.
Ei, però no llançaré la tovallola perquè com ja he dit altres vegades, a mi particularment, em va molt be escriure, m'agrada, no ho faig massa bé, no sóc literata ni romàntica ni poeta, jo escric "tal com raja" o sigui plasmo al paper el que penso del tema en concret que he triat, és com si fos una conversa i m'agrada.

06 d’abril 2008

La recepta del diumenge - "Escudella i carn d'olla"

Tots els drets reservats.
L'escudella i carn d'olla és el "cocido català", arreu de la península hi ha diferents maneres de fer el "cocido" però se'n fa a Galicia, Cantabria, pais basc, Aragó, Andalucia, Murcia, etc... que prenen diferents noms però que la base és la mateixa, el que vol dir que és una menja que forma part de la nostra cultura i de la cuina espanyola. Qui més qui menys sap fer l'escudella, però que ens surti un brou blanc i sense "llunes" dependrà de les pesses de carn que hi posem.
Els elements principals de la "nostra" escudella són: les 3 classes de carn (vedella, porc i xai) aus (pollastre i gallina) verdures (api, pastanaga, porro, xirivia, nap, patata, col,) i llegums (cigrons i mongetes).
Aquí va doncs la recepta:
"ESCUDELLA I CARN D'OLLA"
(és aconsellable fer-la en una olla gran, per tal de que sobri brou per poder fer una sopa un altra dia)
Ingredients: (no us poso pes perquè dependrà de la quantitat que vulgueu fer) 1 o 2 trossos de cap de costella de vedella, 1 tros de carn de vedella (final del conill per exemp.) 1 os del genoll, 1 os del moll (de vedella), 2 ossos d'espinada de porc, mig peu de porc (o morro o orella o cua) 1 os de pernil (que no sigui ranci, ni de canya) i 1 os blanc salat (de porc, però no massa gran) (antigament s´hi posava sagí, greix ranci de porc, però deixa un gust molt fort i cada vegada menys se'n fa servir) a qui li agradi el xai cuit el tall que s'acostuma a posar és un braó o cua o cap de costella, jo no n'hi poso mai perquè a casa no ens agrada; pollastre (ales, coll, carcanada, o quarter de cuixa, el que us agradi menjar) i gallina (el contracuix és el que fa més bon brou), 400 gr. de carn picada de vedella, 200 gr. de carn picada de porc, 1 botifarra negra, 1 patata mitjana per cap, 150 gr. cigrons remullats, 3 o 4 branques d'api, 1 nap, 1 xirivia, 1 porro, 2-3 pastanagues, 1 quart de col (si és de les grans) 1 ou, 1 o 2 grans d'all, pa ratllat, julivert. Per la sopa el que us agradi més: fideus de cabell d'angel, fideus i arròs, galets petits, galets grans, pistons, etc.
Elaboració: En una olla gran, plena d'aigua, hi poseu les carns, ossos i la gallina (és el que li costa més de coure) junt amb l'api, nap i xirivia, porro i pastanagues i un grapat de sal, posant-ho al foc a bullir. S'ha de vigilar quan comenci a arrancar el bull perquè s'ha d'anar desescumant, una vegada acabada aquesta operació abaixeu una mica el foc i deixeu bullir durant una hora, passat aquest temps hi incorporeu el pollastre deixant que bulli 1/2 més. Mentres, amb la carn picada preparareu per fer la pilota (és el mateix que les mandonguilles) o sigui barregeu les carns amb ou, pa ratllat, all i julivert, fins aconseguir una pasta de carn homogènia i amb les mans enfarinades feu les pilotes (al menys us en surten 3) donant forma allargada i passant-les per farina. (si és l'escudella de Nadal, la pilota millora si en lloc de pa ratllat feu servir molla de pa sec remullada amb llet i si hi afegiu uns quants pinyons)
Quan ja fa 1 hora i mitja que teniu l'olla bullint hi tireu les patates (senceres), els cigrons remullats, la col, la botifarra negra i les pilotes. Deixeu que continuï bullint amb l'olla tapada durant mitja hora o 3/4 d'hora més i apagueu el foc.
En un altra olla hi posareu el brou suficient per fer la sopa colant-lo, hi tireu la pasta que hageu escollit i el temps de cocció dependrà del tipus, per exemple: fideus de cabell d'angel - 3 minuts, fideus i arròs - 15 minuts, galets grossos - 15 minuts, galets petits - 10 minuts.
Es serveix a taula de la següent manera: en una sopera (o l'olla mateixa que heu fet servir per bullir la pasta, jejejeje) la sopa i en 2 plàteres grans, en una les verdures - patata, col, pastanagues, cigrons (menys l'api i el porro que estaran desfets) les pilotes i la botifarra negra i en l'altra les carns i ossos. El normal és que cada comensal tingui una mica de cada cosa (vedella, porc, pollastre, pilota, botifarra, patata, cigrons i pastanaga).
I aquesta és la "nostra" escudella. El brou sobrant el poseu colat en un recipient de vidre i el podeu congelar, tan bon punt estigui fred, per fer-lo servir quan vulgueu. S'ha de tenir en compte que avui dia amb les temperatures que tenim a casa per la calefacció el brou se'ns pot "picar" (tornar agre) i per tant si l'heu fet a la tarda del dia abans deixant la darrera operació per l'endemà, l'olla ha de passar la nit a fora de casa (a l'empit d'una finestra, damunt una taula de la terrassa o simplement al terra , si no teniu animals a casa). En quant a les sobres de carn d'olla (si és que n'hi ha) és poden reservar per fer-ne croquetes casolanes que ja us explicaré un altre dia.

05 d’abril 2008

Més de Tunísia

Botiga de perfums a la Medina de Susa, be, perfums, hena, maquillatges, cremes, etc....
Això és tan sols un apunt, és per recordar que escrigui més de les meves vivències a Tunísia a l'any 1973. Al llarg d'aquesta pròxima setmana aniré fent posts d'anècdotes, d'amistats, i records.
He estat tafanejant per aquí i he vist que hi és tot, mapes, fotos, hotels, restaurants, economia, societat, cultura, etc.... A Susa encara existeixen alguns dels hotels que hi havia en aquella època però han estat totalment reformats i si ja llavors eren luxosos en comparació als nostres de la costa, avui són super-luxosos. Per exemple: l'hotel on tocava el meu marit "El Ksar" que ara és diu "Karthago - Ksar" hi vaig estar de visita fa 2 anys, ( només visita perquè no està en el circuit de les ofertes) per una amistat que ens el va ensenyar. Està cambiadíssim, no s'assembla gens al d'abans, tan sols una part del jardí i la piscina són els d'abans, però és que ara n'hi ha 3 de piscines. El night club de l'hotel on tocava en Joan el conserven exactament igual que quan hi varem ser, el que passa és que ja no el fan servir, ja hi ha d'altres cafeteries, "disco", salons, etc...
per a distreure's.
Ja n'hi ha prou per avui, que he d'acabar una cosa començada. Fins de mà amb la recepta del diumenge.

Ja sóm a l'Abril

Foto de Ilca. Tots els drets reservats.
Si tot va com ha d'anar l'Abril i el maig ens han de solucionar la sequera. No pot ser que després de un hivern sense pràcticament cap mena de pluja, continuí no fent-ho. Tinguem confiança que així serà "no hay mal que cien años dure" jejejeje.
L'abril és un mes "guapo" arbres i flors amb les primeres fulles, cel blau, sol calent, aire fresc, un raig de pluja a les tardes que ajuda a netejar l'ambient, els ocells estan en plena efervescència canora, en fi, per gaudir de la primavera com cal. Jo vaig néixer a l'abril, el sant del meu fill petit és per l'abril i malauradament per l'abril ens va deixar. Això últim enterboleix els meus abrils des de ja fa 4 anys però no deixo de gaudir d'aquest mes que ens va anunciant dia a dia que el fred ja s'ha acabat.
Esperem que es comporti com ho ha fet sempre i ens regali pluges per a tothom. Ja veus tu, jo que no suporto 3 dies seguits de pluja perquè em deixen els ànims per terra, ara ho desitjo per tal de no haver de sentir més les discussions i picabaralles sobre l'aigua que estem patint en aquests moments. Que busquin solucions "a la chita callando" que aquesta és la seva feina i que els mitjans mediàtics els deixin fer.

04 d’abril 2008

Recomanació, una altra escapadeta

CATARSI TEATRE Tots els drets reservats.
Una altra escapadeta per demà dissabte, 5 d'abril a les 22:00h. al Centre Cultural de Cardedeu.
(Avgda. Rei en Jaume, 116).
A part de ser una sortida de distracció per trencar rutines, anar al teatre normalment sempre agrada i més si resulta econòmic. Amb aquesta obra "Tornala a tocar Sam" jo us asseguro que us ho passareu molt be, riureu molt i s'haurà acabat que no us en haureu adonat.
Per avui això és tot. M'he llevat massa tard (per error hem vaig prendre 2 pastilles per dormir) i he dormit com un tronc fins les 9 del matí, no hi ha mal que per be no vingui ho sigui que ben dormida i ben descansada, puc tirar en davant aquest dia de feina que ens queda d'aquesta setmana.
Fins demà.

03 d’abril 2008

Records de Tunísia

Foto de Jorgextravaganza. Tots els drets reservats.
Uns posts de'n Francesc, m'han fet recordar el temps que vaig passar a Tunísia, a Susa en concret, ja fa molts d'anys.
Quan el meu fill gran tenia 8 mesos, al marit li va sortir una feina de músic en un hotel de Susa i allà que varem anar amb el nostre sis-cents carregat "hasta los topes", cuna, estris de cuina, roba de llit, roba d'estiu i de hivern, farinetes, pots de llet, xampú, crema pels cabells, xeringa per injeccions, etc... etc.... perquè m'havien dit que portés de tot doncs allà em seria difícil trobar-ho, estaven convençuts de que nosaltres estàvem molt més avançats que ells i de que anàvem al 3er. món.
¡Quan s'equivocaven! En aquella època Tunísia fèia poc que havia començat a fomentar el turisme com a font de ingressos perquè de fet el país tenia ben poca cosa, poca industria, agricultura de secà, dàtils, ciment i poca cosa més. Se'n mirallaven en Espanya que gràcies al turisme europeu havia anat remuntant l'economía. Però malgrat viure sota una dictadura, la de'n Bourguiba, la majoria de la gent l'estimava, era el seu heroi, era qui havia estat empresonat pels francesos durant anys per la seva lluita per la independència del seu país.
I fa 36 anys, socialment, Tunísia estava molt més avançada que nosaltres. L'escola era gratuïta i obligatòria per tothom, l'assitència mèdica també, s'havia abolit la poligàmia (a no ser que el que tenia 3 o 4 dones demostrés que les podia mantenir i en cases diferents), el vel i tapar-se era a voluntat, fins i tot l'accés a la universitat era per tothom i el govern arribava a pagar als estudiants la carrera i manutenció a França o a Itàlia. El govern havia posat també mestres pels colectius de berebers nòmades.
Els primers dies de ser allà, no és que m'ho passes massa be, perquè vulguis que no, eren gent amb una altra cultura, desconeguda per a mi. Havíem llogat una casa d'estiu enorme, (junt amb un altra parella, el bateria i la seva dona) 14 habitacions entre dalt i baix, cuina, pati, jardí, 2 terrasses molt grans i garatge per 6 cotxes, sembla que sigui un palau oi? doncs a la seva època ho devia ser però quan la varem llogar, estava bastant atrotinada, buida de mobles, en un menjador d'al menys 35 m2. hi havia una taula de cuina de fòrmica i quatre cadires. un llit de matrimoni i 2 tauletes en 2 habitacions, sense armaris. Fins al cap de 15 dies no me'n vaig adonar que quan el marit i el bateria marxaven a l'hotel jo em quedava sola amb el meu fill en aquella casa enorme, estava convençuda de que la dona del bateria no anava amb ells però es tancava a la seva habitació, ho trobava rar i li ho vaig comentar al marit, llavors ell em va dir, però que dius? la Rosa ve amb nosaltres cada dia. A l'endemà quan vaig baixar a la cuina quan ja era fosc per preparar el biberó del meu fill, al mirar cap a la finestra de l'eixida se'm va ocórrer pensar ¿"mira que si ara t'apareguès a la finestra un home d'aquests amb turbant i barba" ? em va entrar un "canguelis" que des de llavors em vaig preparar un "termo" amb l'aigua calenta per fer el biberó del meu fill i ho pujava tot a l'habitació i d'allà no sortia fins al matí a primera hora quan es despertava el nen.
Les meves primeres visites al centre de la ciutat eren per anar a comprar però ho fèiem als 2 grans "súpers" que hi havia el "Monoprix" i "Le magacin génèrale" on hi havia de tot però que els autòctons quasi be no hi anaven mai, els turistes són els que compraven allà. Per sort, varem canviar de casa de lloguer, aquesta estava més al centre, era una "ville" nova de trinca i hi estàvem molt be, els veïns del costat que eren els propietaris, una gent encantadora, ella era infermera de pediatra a l'hospital, (Madame Arbía) tenien 3 fills i estaven molt per nosaltres. Com que sabien que la majoria de les vegades estava sola a casa em visitaven, m'ajudaven amb el nen i fins i tot a rentar els llençols. Amb ells vaig començar a conèixer les costums, vaig anar a comprar a la medina i sobre tot la llet i els ous no ho comprava mai al super perquè no hi havia garantia de que fossin frescs. Vaig anar a un casament, vaig ajudar a preparar la sèmola del cous-cous per l'any, vaig ajudar a preparar el pebre vermell picant per l'any, tot això es feia 2 o 3 dies d'una setmana a una casa amb l'ajut de totes les veïnes i a la setmana següent és feia en un altra casa.
Tota aquesta feina sempre acompanyada de grans quantitats de te i pastissets fets per elles, és feia d'una manera tranquil·la, amb bromes i rialles. Em varen ensenyar la recepta del cous-cous, (plat nacional) del " brik a l'oeuf ", de la "txatxuka", la henna i la "depilació amb sucre".
Se m'ha acabat el temps, un altre dia continuaré amb els records i anècdotes del que vaig viure en aquella època a Tunísia, perquè quasi ni he començat i un any dona per molt.