61 anys de vida

Foto de Ideedathis. Tots els drets reservats.

Sembla que era ahir que anava a l'Institut, que vaig anar a ballar per primera vegada, o que vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit. Han passat però molts anys d'això i ara ja en tinc 61 menys 1 dia.

Quant jo era petita ens semblava que 60 anys n'eren molts i que les persones que hi arribaven eren velletes, velletes, ¡ si fins i tot un jove de 20 anys el trobàvem vell ! i ara, que en penso? doncs que no sóc tan vella com creia, al cap i a la fi avui dia la mitjana de vida de les dones ja està en 80 anys, o sigui que me'n queden quasi 20 per viure, que no són pocs eh?.

Diuen que "qui dia passa any empeny" i és així, amors, situacions, bones i males experiències, sacrificis, donar i rebre, problemes, alegries i penes. De tot hi ha hagut al llarg d'aquest 61 anys, però és que la vida és això; a tots ens passa i tothom passa més o menys pels mateixos tràngols al llarg de la seva vida per això és tan real aquesta "dita" d'aquest paràgraf. Tens un problema que ara et sembla que no te solució? segur que després de dormir, a l'endemà trobaràs la manera de resoldre'l.

A molta gent no li agrada fer anys i n'hi ha que s'amaguen l'edat. Jo aquesta posició no l'acabo d'entendre, si fas anys vol dir que estàs viu, que no t'has posat malalt, que pots continuar gaudint de les petites o grans coses del dia a dia. Mai m'ha importat dir l'edat que tinc tot i que he de dir que quan vaig fer els 60 anys, en certa manera em va afectar, vaig pensar "noia, ara ja vas de baixada" i ja has entrat a l'etapa del "si no fos". Ara però ja ho tinc superat, alguns hàbits canviats, si, moltes coses que podia fer com per exemple enfilar-me a una escala per despenjar les cortines, ara m'és molt més difícil i en certa manera em fa por de caure (diuen que les caigudes a partir d'una certa edat no són pas bones perquè els ossos ja no són el que eren i es trenquen molt més fàcilment), no puc fer grans passejades, ni estar molta estona dempeus, de vegades em plantifico davant de la nevera i no se que hi he anat a buscar, en fi, coses de l'edat i que duri però que no empitjori, perquè el que si que em fa por de veritat és no poder-me valer per mi mateixa i haver de dependre d'algú i donar feina als meus.

Be doncs, 61 anys que es resumeixen així: escola, institut, treball, festes particulars, el primer amor, novio, matrimoni, 1 fill, 1 altre fill, Bilbao, Tunísia, Mallorca, Canàries, Granollers, feina, educació dels fills, participació a l'escola dels fills, primeres novies, convidades familiars, tenir cura dels pares, L'Ametlla, tenir cura dels sogres, morts, plors, rialles, una nova vida (nét) i "anar tirant"

Feliç? la felicitat plena no existeix, però si ho rumies be amb un punt de vista positiu, pesen més els moments de felicitat que els de infelicitat, per tant i en general, si, feliç.

Una cita: "Tan sols és digne de llibertat qui la sap conquistar cada dia" - Goethe.