Petites anècdotes

Tots els drets reservats.

Recordo quan amb la meva mare anàvem a Barcelona a veure a la meva tia. Anàvem en tren des de Granollers fins l'estació de França de Barcelona i d'allà, a peu fins a Colon i Rambles amunt fins a trobar el carrer Hospital. Per trobar-lo, la meva mare es guiava per una escultura que hi havia damunt d'una botiga que quedava a la dreta de la Rambla, aquesta escultura era un paraigües de pedra, quan veiem el paraigües sabíem que a l'esquerra hi havia el començament del carrer Hospital, sempre anàvem pel mateix camí i no passava mai per cap altre lloc tot i que segur que hagués pogut fer drecera tallant per carrers. Un dia que hi vaig anar amb el meu pare, ell va fer això va tallar per carrers fins que varem anar a sortir just el carrer de la botiga del "paraigües", jo li anava dient "papa que no és per aquí, que per aquí no es va a casa la tieta" i ell em deia, calla que si que s'hi va, ja ho veuràs, però jo no les tenia totes i creia que ens havíem perdut, quan vaig veure el paraigües, em vaig sentir "salvada".

M'agradava molt anar a casa la meva tia de Barcelona, ella se'm enduia a comprar a la plaça, de fet era el mercat de la "boqueria" que li quedava molt a prop i sempre em comprava alguna llaminadura, també l'havia acompanyat al cafè on anava 2 dies per setmana a fer la neteja. A aquell cafè, petit, però net i polit, amb poques taules, també hi anava el meu tiet i padrí a fer el seu cafè del matí. Feia una olor especial, agradable, de cafè o cafè amb llet, mai més he sentit aquella olor en cap bar o cafeteria, be si que l'he sentida no fa gaire (no recordo on era) però al entrar vaig sentir aquella olor i vaig pensar desseguida en el cafè de Barcelona (estava pel darrera del Liceu).

He parlat del carrer Hospital però els meus "tiets" vivien al carrer Robadors que per mi era un carrer com altre qualsevol. Una vegada que estàvem xerrant una colla d'amigues amb el conserge de l'Institut, que era molt de la broma i ens feia riure molt, parlàvem de Barcelona, que si les Rambles, que si el Parc Güell, que si el Tibidabo, i jo amb tota la meva innocència, vaig i dic " doncs jo l'únic que conec de Barcelona és el carrer Robadors" i el conserge va esclatar a riure i va dir, vaja el millor carrer de Barcelona, el carrer de les putes. Em vaig quedar de pedra, evidentment que sabia que era una puta, però està clar, la meva tia no ho era pas ni les seves veïnes i per tant no ho acabava d'entendre, jo no hi havia vist mai res d'estrany en aquell carrer, està clar que de nits no hi havia estat mai i de dia tot semblava normal. Quan li ho vaig explicar a la meva mare, em va dir, doncs si noia però és més enllà d'on viu la tieta i es va quedar tan panxa.

Més d'una vegada ens havíem quedat a dormir a casa dels "tiets" perquè la meva mare (que li agradava molt la "revista") i la meva tia anaven al Romea, jo em quedava a casa seva a dormir, però una vegada em van portar amb elles perquè crec que la funció era aviat i varem veure a "Carmen Morell i Pepe Blanco" en "Me debes un beso". M'ho vaig passar d'allò més be, em vaig aprendre la cançó i la cantava quan fèiem "revista" per nosaltres i els amics (els fèiem pagar 10 cèntims) disfressant-nos, jo era la cantant (els gestos molt be, però l'afinament terrible), cantava "La niña de Puerto Rico", i tots els cuplets que va tornar a posar de moda la Sara Montiel en "El último Cuplé". En fi, que es va perdre tota una artista, perquè quan assajant una funció que havíem de fer per Santa Eulàlia les de "doctrina" en que havíem de fer uns "coros", el mestre Ruera em diu - escolta, tu ara no cantis - i quan acaben la cançó va i diu " ara si que ha sonat be" em volia fondre de vergonya i així va acabar la meva afició a cantar.

Una cita: " La ciència humana consisteix més en destruir errors " - Sòcrates.