Ja ha fet 9 anys

Casa nostra a l'Ametlla del Vallés. El passat 8 de juny ha fet 9 anys que ens hi varem traslladar i sembla que era ahir. Estàvem a juny però aquella nit varem passar molt fred. La casa nova, recent construïda i freda; teníem muntats tots els mobles però la casa estava plena de caixes per desempaquetar, havíem triat els coixins i llençols i prou perquè es clar, feia molt bon temps i calor.

Però a mitja nit, tant el meu marit com jo estàvem glaçats i ves a saber llavors on eren les mantes. Va obrir una caixa on hi havia roba de vestir i en lloc de mantes varem dormir vestits i amb jerseis.

A l'endemà, tots i varem posar el coll en desempaquetar tots els estris de cuina , la roba de vestir de cadesqun, la roba dels llits, vaixella, cristalleria i llibres,ai, els llibres, sembla que no s'acabaven mai. Va ser un dia esgotador. Una vegada instal·lada la meva mare a la seva habitació va i ens diu tota decebuda, a mi no m'agrada estar aquí, no veig ningú per la finestra, al menys a Granollers veia passar gent pel pont. Que volies dir-li? Nosaltres, que entre altres coses que varem sospesar, va influir també molt el benestar d'ella per decidir-nos a embolicar-nos la manta al cap i fer-nos la casa, ara resultava que no li agradava. Varem dir-li, ho sento mama però t'hi hauràs d'acostumar, ara ja no podem fer marxa en rera. De fet si va anar acostumant i quan va entrar el Blues a casa (al cap de mig any) ja va ser feliç del tot.

Varem trigar una setmana a posar les coses a lloc, no tan sols de la casa, si no també les de l'oficina, això va ser molt més feixuc perquè, com ho organitzàvem? ens feien falta més mobles pels arxivadors, pels arxius definitius (aquells que s'han de guardar durant 5 anys).

Al dissabte següent quan encara no ho teníem arranjat del tot, varem fer una festa de inauguració i varem convidar tots els nostres artistes representats. Al matí varen jugar un partit de futbol al camp vell de L'Ametlla i llavors varen venir a casa on varem fer una carnada-butifarrada i molt de pa amb tomàquet i all i oli. Hi varen venir tots: Els Pets, Els Fes-te Fotre, Los Sencillos, Los Manolos, Els Bars, Les Pellofes radioactives, segons van dir (i vull pensar que no ho deien per compromís) s'ho van passar d'allò més be.

Han passat 9 anys i les coses han canviat bastant, continuem treballant amb el mateix, però tenim d'altres artistes i a més fem també de representants de zona per oferir als pobles el que vulguin per les seves festes.

Els "nens" cadesqun se'n van anar a viure en parella, després varen venir els meus sogres a viure amb nosaltres, varen anar marxant primer la sogra, després el fill i després la mare. Ara ens hem quedat sols el meu marit i jo i l'avi.

La nostra vida a L'Ametlla ha estat i és prou bona, ja comencem a sentirnos-hi arrelats i hi ha molta gent del poble que ens coneixen i ens tenen per amics. No és que sigui un poble on hi ha molt de vida però La Garriga i Granollers ens queden molt a prop i el que ens falta a L'Ametlla ho podem anar a buscar a aquests llocs. Jo enyoro bastant Granollers, més que res l'ambient i la gent coneguda que al anar a viure a L'Ametlla vulguis que no s'hi ha perdut el contacte. Però malgrat l'enyorament no hi vaig tan sovint com al principi perquè el tràfic de cotxes i els llocs d'aparcament s'han fet quasi insuportables.

En fi, una història més de la meva vida.

Una cita: " Si deus 10 milions al banc, tens un problema. Si en deus 100, el que te un problema és el banc"

- Woody Allen -