Enyorança

Foto de Vigo74.Tots els drets reservats.

Enyoro coses de la meva infantesa, records que ja tan sols són això records. Enyoro quan anava a casa dels meus oncles que vivien a l'altre cantó de la riera i que tenien un hort que donava a ella. A part de que el primer que feia era anar a veure els conillets recent nascuts, amb molta cura de no tocar-los, de veure si les maduixes ja eren madures o si podia agafar algun préssec encara que estes una mica verd, llavors sortia de l'hort i baixava a la riera, que normalment portava molt poca aigua, havent-hi alguns llocs on s'havia quedat estancada i pudia de valent. Passejava entre els rocs, buscava pedres boniques i dins el meu cap m'inventava una història de prínceps i princeses i fades. Se'n passava l'estona sense adonar-me'n fins que sortia la meva tia a la porta de l'hort per cridar-me per dinar. Els dinars i els berenars de la tieta, ¡que bons que eren! jo no era pas una nena de molt de vida, però a casa de la meva tia m'ho menjava tot, ho trobava tot bo, fins i tot l'arrós amb conill que quan el feien a casa no m'agradava gens. La meva tia era molt bona cuinera i anava a cuinar per les cases en les èpoques de Festa Major. Tenia algunes cases masies benestants que quan arribava la Festa Major del poble ella hi anava a cuinar per tots els convidats que tenien. Es cuidava de tot, dels esmorzars, de tenir una olla de brou sempre a punt, de matar l'aviram que convingués, conills o ànecs, plumar-los, pelar-los, netejar-los i cuinar-los; en fi, una cuinera a l'antiga. Deu ser gràcies a ella que a mi també m'agrada cuinar.

Desprès del dinar, si era a l'estiu, fèiem una mica de migdiada i llavors jo em quedava amb la meva tia veient-la planxar. Feia de planxadora també. M'encantava veure com enllustrava els colls i punys de les camises d'home, com les plegava sense una sola arruga i tan ben posades, planxava molt roba de blanc, però també hi havia pantalons d'home i americanes, enagos emmidonats i el que li portava molta feina eren els tapetes de ganxet que s'estilaven en aquella època, que s'havien d'emmidonar i se'ls havia de donar forma damunt d'una fusta clavant-hi agulles de cap. A la meva tia li agradava llegir "El caso" i no em deia res si jo l'agafava i el llegia, m'agradava perquè sobretot a les fulles del mig hi havia sempre una història llarga i escabrosa que jo em llegia com una novel·la, també d'aquí em deu venir la meva afició per la novel·la negra, crims i misteri.

De les tres germanes que eren a Catalunya des d'abans de la guerra, la meva mare Elvira i la tieta Fuensanta vivien a Granollers i la tieta Mª Jesús a Barcelona. La Fuensanta era la més moderna, la que s'havia adaptat més a la manera de fer dels catalans i la que em mimava més. Recordo que quan es va morir el meu germà i la meva mare en va venir a buscar portant-me un vestit nou a cuadrets de "vichi" negres i blancs amb uns llassos de vellut negre, la tieta Fuensanta és va enfadar molt amb la meva mare perquè deia que una nena de 5 anys no havia de portar dol. També gràcies a ella vaig portar "serrell" que ella em va fer tallar a la seva perruqueria, costant-li la gran "bronca" de la meva mare que no ho volia.

Enyorança he dit però sembla més aviat que hagi escrit records, de fet és això, però quan hi penso sento enyorança sobre tot de les meves estones que passava sola a la riera vivint les meves històries imaginades.

Una cita: " La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància "

- Sócrates -